“No sé què té aquesta dona, tant petita com és, que me la vull endur a casa...”. Andreu Buenafuente, un tipus que pot fer el que vulgui (professionalment parlant...), es va adonar, a sobre, que aquesta “chica tan chica”, La Shica (Elsa Rovayo), s'havia enamorat d'ell (“professionalment parlant”, aclareixen tots dos): “Sempre vaig pensar que era maco, el veia a la tele i em deia a mi mateixa que em venia de gust prendre’m unes canyes amb ell”, comenta ella. Després de dos anys prenent canyes, estrenen en primícia mundial a Barcelona Espain. Dolor del bueno, un espectacle en què ella, a l'escenari amb la seva quadrilla de músics, canta, parla i actua. Andreu, a l'ombra, dirigeix.
La proposta és un viatge pel passat musical i artístic del flamenc i del cant. La Shica s'arrenca per coplas, flamenc, rumba i fins algun bolero, “cançons totes conegudes, encara que ens creguem que no”. Ella les agafa, les grapeja, els canvia l'embolcall, les fa seves i ens les canta. En una paraula, les descontextualitza: “Bussejo al nostre passat folklòric, el dignifico, l'actualitzo i, a partir, d'aquí, celebro d'on venim per descobrir -tant de bo- cap a on anem”.
Són temes de tota la vida que expliquen històries, vivències: “De cada cançó es podria fer una pel·lícula”, diu Elsa. “Són les cançons que parlen de com vivien, com s'enamoraven, com gaudien i com patien els nostres avis. No fa tant de temps!”. És clar que no, el què canta i explica és el que ens passa també ara, no ens enganyem. “Potser hàgim enterrat, per vergonya o per necessitat, pràcticament tot el que va passar a Espanya abans dels 80. I això no pot ser”.
La Shica i Buenafuente amaneixen l'espectacle (potser més teatral que concertístic) amb monòlegs cuinats per tots dos. “L'Andreu m'ha fet veure que puc”, explica Elsa, que s'estrena en el registre dels monòlegs. En ells explica les seves pròpies vivències, com va aparèixer a Madrid amb 15 anys disposada a tot, com tantes altres veus del sud, enllaçant les temàtiques d'aquestes cançons dels nostres avis, amb les actuals, les que li ha tocat viure a Elsa i les que els està tocant viure patir i gaudir a tanta gent...
Tot dóna peu a treure a la llum “a les diferents Shicas que porta dins: la inquieta, l'arriscada, la propera, la divertida, l'emotiva i la costumista”. I, per descomptat, també “la que posa als homes a parir, que és lo meu”, diu, divertida.
En resum, Espanya, amb tot l'afecte del món, no només li feia mal a Unamuno. “A Espain veiem a Lorca, Buñuel, Berlanga...”, comenta Buenafuente. Hi ha humor, dolor, sentiment... El títol, Espain, combina l'espanyol i l'anglès (l'spanglish de tota la vida, per entendre’ns...) però amb tot el seu significat: “És, en espanyol; pain, en anglès. O sigui: és dolor”.
La Shica ens vol fer gaudir d'aquest sentiment amb un muntatge estudiat fins a l'últim detall. “Han estat dos anys jugant (és a dir, treballant) com per deixar coses a la improvisació”, diu ella. Hi ha música, text, dansa contemporània, una mica de cabaret i fins i tot videoart.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
