Txell Roda ha adaptat un text escrit per Montalbán (MVM) el 1997 en els 25 anys de la creació del seu personatge (“encara presumeix d’haver-me creat en una nit de borratxera”, es queixa el detectiu...). Ella mateixa el dirigeix, fantàsticament cuinat per Joan Berlanga (quina cara de Carvalho, que fa!), en les taules d’una biblioteca (ja s’ha fet a la de Vallvidrera (a BCNegra), a la de Sant Cugat i aquest cap de setmana a la Fira de Tàrrega), amb un grapat d’actors locals donant vida als fantasmes de l’univers montalbanià, des de les putes del barri Xino, amb la Charo al capdavant, o els companys Bromuro i Biscúter, al trist Cesare Pavese, l’alter ego de l’autor, el mateix autor i altres personatges de la vintena de llibres protagonitzats per Carvalho. Cal dir que els més entusiastes seguidors d’aquestes novel·les gaudiran molt de l’obra, però no molt més que els qui no les hagin llegit.
En bona part monòleg, en altra part instal·lació, en una altra encara teatre, ball, lectura... l’espectacle reflecteix aquest univers, ideològic i social, que va plasmar Vázquez Montalbán en els casos del detectiu més famós de les lletres espanyoles. L’espectador se submergeix literalment en els baixos fons de la Barcelona dels 70, 80 i 90, seduït per prostitutes, sorprès per la irrupció de personatges potser oblidats o mai coneguts, divertit per les dissertacions de Bromuro, “l’ex presidiari i ex feixista perdedor, confident de la ciutat oculta”, o conquistat per les lliçons gastronòmiques de Biscúter, mentre Carvalho cuina una pota de xai a la cervesa i no deixa de cremar llibres: “Sóc un recurs tècnic que crema llibres per venjar-me d’una cultura que no m’ha ensenyat a viure”, rondina el detectiu.
En el fons és el mateix Vázquez Montalbán qui li permet lamentar-se. I ho fa amb el soroll de fons del canvi de segle. El mil·leni ha de separar MVM i Carvalho i això només ho pot fer l’autor matant al personatge, “retirant-li la paraula”, eufemísticament parlant... “Últimament no em deixa follar ni beure a gust”, diu, afegint cervesa a la cassola.
I, també en el fons, hi ha tots els aires del canvi de segle: hi ha la terrible decepció de la disuasió de la lluita de classes, la manera d’enfrontar-se a un segle que pinta molt malament per a un anarquista nihilista com Pepe Carvalho, un home que va ser cult i que ara es venja de la cultura. Un home que no acceptaria mai els temps que havien de venir. Cal veure si aquesta disputa, eterna, sembla ser, entre creador i creació, hauria conegut un vencedor en cas que els dos haguessin sobreviscut als temps que corren.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
