Tot plegat és una bogeria. Una passada. Un atracament que és una obra de teatre, que no funciona, que no agrada, que després és real, però els atracadors es maten, i una perfomer fashion ho transforma tot en una altra cosa i els protagonistes (els atracadors?) s’hi queden atrapats (o atracats?) i hi ha un productor folrat d’estrupes (de pasta) que els sotmet, i tot ple de perills i de tensions i de records d’una infància en una casa de putes, i trets, i llargues frases en alemany (sobretitulat) i més trets... Un caos total i genial. I una experiència que porta a preguntar-se pels límits del teatre, els límits de la realitat.
Nao Albet i Marcel Borràs ho són gairebé tot en l’obra: autors i directors (com exigeix el projecte T-6), protagonistes i personatges a l’hora. Els seus papers barregen veritat i imaginació, com tot en Atraco, paliza y muerte en Agbänaspch. Tot comença amb una escena molt manida, molt vista, tant, que ens sona familiar: un atracament a un banc de pel.lícula americana: deliqüents amb mitges al cap, rifles y seguretat en sí mateixos amb veus perfectament doblades. Perfecte. Però... “No, no és creïble”. Ho diu Marcel, davant de la incomprensió de Nao. “No és realista: ni doblatges, ni trets a l’aire perquè sí, ni insults que només fan servir els negres...” Mirat així, sembla escandalós tot el què estem influenciats pel cinema americà (bo o dolent...): si escoltem insults que només fan servir els negres d’Estats Units i discursos perfectament construïts per tipus durs... ens ho creiem. Però els autors pluriempeats d'aquesta obra busquen el realisme pur, el realisme de veritat. Una atracament de debò. Que funcioni o no, però que sigui real.
El camí el trobaran gràcies a Maria Kapravof i el corrent artístic dit reproductivisme. I s’allunyaran (o això es pensaran) del pèrfid productor Kasinsky. L’admirada Maria despullarà els dos joves dels seus somnis infantils, dels amargs records que els torturen inconscientment. I els reescriurà l’obra de teatre, l’atracament. I canviarà els papers: “Només tres actors”, dirà, els atracadors. El públic farà, sense saber-ho, la resta de papers. Els atracats. El vell timat en l'oficina del banc, el paralític sorprenent, l’elegant i gris empleat de finestreta...
Tot es torçarà. Ningú no resultarà ser qui era o qui creia ser. Les sorpreses finals s’encadenaran amb gràcia i ritme. Una rere l’altra. Veurem tots els punts de vista de la qüestió, físics i argumentals, en una mena de Pel davant i pel darrera marca de la casa on la tasca dels actors, en aquesta darrera representació del T-6, agafa una importància capdal. I on una sorpresa, no només en forma de projeccions sobre una pantalla, acabarà convertint-se en un genial comiat.
No és gens fàcil parir una obra amb totes aquestes característiques, però tot i la seva joventut, podem considerar que Nao Albet i Marcel Borràs tenen el cul pelat de remoure els elements “tradicionals” del teatre per explicar la realitat a la seva manera. I ens hem fet a la idea. I ens agrada. Ens captiva. Agraïm tot el que hi ha de crítica social i necessària, potser, de vegades, subliminalment. I agraïm que ens facin veure que tot pot no ser el que sembla. I que, potser, algú està escrivint el nostre destí com un guió d’una obra de teatre. O no és teatre?
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
