Una Barcelona distòpica on la vida mai supera la ficció

Edicions del Periscopi continua apostant per autors catalans inèdits, i aquest cop ens proposa una novel.la de ciència-ficció amb atmosfera apocalíptica del barceloní Maiol de Gràcia Clotet. La peixera reprodueix un món sotmès a un règim totalitari per explicar-nos on som i per què, si podem fer alguna cosa per canviar-ho i per fer-nos reflexionar sobre el pes de les nostres decisions i el grau de les nostres implicacions.

“Obro els ulls: davant meu, una paret de totxanes mal arrebossada.” Sense saber per què, Josep E., el protagonista de La peixera, es desperta immobilitzat en un lloc desconegut, i a partir d’aquí, es desenvolupa una acció angoixant, amb poca acció física, però molta de psicològica. La primera part de la novel.la és una llarga suspensió inquietant sobre com Josep E., un professor d’anglès i escriptor que respira literatura, sobreviu a dies interminables de tortures sense saber-ne la causa. Una atmosfera inquietant en què el lector se submergeix immediatament i de la qual no surt de manera fàcil. Hi ajuda un estil concís, molt directe, frases curtes a prop de la pell i de la ment.

Així com Josep E. no sap com ha anat a parar reclòs en una habitació, de cop un dia es torna a despertar i es troba en un pis de Gràcia. Va vestit de marró i li han organitzat la seva funció a la vida. Fer traduccions de l’anglès i empassar-se pastilles. Només pot sortir per anar a comprar menjar i a la farmàcia. Barcelona s’ha transformat en una mena de societat carcerària, amb zones d’exclusió, on dones i homes viuen separats i automatitzats a base d’estupefaents, sotmesos a un sistema productiu només encarat a dur a terme tasques per al règim. La sensació d’angoixa encara continua. Potser més suau, potser més d’inquietud. Però ja hi estem enganxats, a la història, al suspens que genera.

Mentrestant es va desenvolupant tota una acció continguda, amb pocs successos però amb molta tensió expectant. Tot mig es diu, tot mig es fa. Les descripcions d’una Barcelona futurista ens fan imaginar la ciutat de cel i ambient gris de pel.lícules de ciència-ficció apocalíptiques, com Blade Runner, per exemple, però sense pluja.

Josep E., el protagonista, ha estat escollit per la resistència per ajudar en la lluita contra el règim. La seva missió, escriure una novel.la que ajudi a transformar les ànimes de la societat per revoltar-les contra el sistema que les sotmet a una vida sense vida. La literatura, doncs, s’erigeix com el mitjà salvífic i alliberador, l’únic lloc des del qual es pot tornar a la vida. “Ja aleshores tot semblava confirmar el que ara sento des de la soledat: que la vida mai supera la ficció, que només t’evadeixes de la realitat submergit en històries que, paradoxalment, te la confirmen. És així com sobrevius i t’aniquiles a la vegada, com et reconfortes i desgastes permanentment. És un viure sense cap raó de viure. I és aquesta confirmació en si la que et manté lligat a la vida.”

La peixera es basteix com tota una paràbola per fer una crítica prou directa a les estructures capitalistes, que queda ben teixida en una segona capa de la novel.la. Una tela fina feta de reflexions sobre la manera en què vivim, com ens enfrontem a les realitats més evidents i quotidianes, com, en definitiva, encarem la vida que ens ha tocat viure. “Mentre pujo cap a casa em fixo en la multitud que em rodeja. Tots, sense excepció, fan el mateix que feien ahir i abans-d’ahir, fa dos mesos i fa dos anys. Tots van i vénen i tornen i se’n tornen a anar i mengen i defequen i juguen i fins a cert punt semblen satisfets de poder-ho fer sense ser molestats ni destorbar ningú, de manera que el trajecte fins al cementiri se’ls faci menys aterridor. A tot arreu on miro veig exactament això.”

L’existencialisme que transpira la novel.la busca lligams amb l’atmosfera apocalíptica que s’hi descriu. Esperem que Barcelona no s’acabi convertint en la ciutat distòpica que ens dibuixa Maiol de Gràcia, però ben mirat, i si traiem tota la parafernàlia d’aparador d’algunes zones (d’exclusió), qui diu que no falti ben poc per convertir-s’hi.