Les subversions de Juan José Guillén i la passió de viure les coses des de dins

A la Viquipèdia, per il·lustrar l’article dedicat al pintor Isidre Nonell hi trobem una foto de 1904. A la imatge hi apareix l’artista amb una mirada neguitosa, com si el fotògraf li fes nosa i tingués pressa per continuar pintant. El fotògraf en qüestió era Francesc Serra, i a la instantània original hi havia més personatges. El que la Viquipèdia no ensenya és que al costat de Nonell hi havia dues de les gitanes que sovint utilitzava per fer de models.

Aquesta fotografia de Serra va fascinar al pintor, dibuixant i escenògraf Juan José Guillén. La va descobrir quan era un jove de 17 anys que vivia a Manlleu i començava a construir-se un imaginari propi. Ara, aquesta fotografia li ha donat peu per crear la Suite Nonell, una sèrie de 4 fotos impreses sobre tela i pintura acrílica on juga amb els colors i el posat del pintor. La Suite Nonell s’ha pogut visitar a l’Apartshowroom del carrer Notariat de Barcelona. Un espai creat per Jordi Vilella, on a banda d’oferir una programació interessant i sòlida, l’espectador s’anirà retrobant amb les peces més emblemàtiques d’aquest dibuixant que va saber representar com pocs el procés de la Transició dins una vinyeta.

“M’agrada muntar-me pel·lícules, i aquest l’estar dins i fora del quadre que representa Nonell a la foto de Serra m’entusiasma! Però no volia fer de copista de les gitanes, la meva feina no és aquesta. El que he fet és demanar permís per entrar al seu estudi. El que he fet és un joc”, argumenta Guillén a una terrassa d’un bar del Raval a mitja tarda.

Jubilat de professor d’escenografia a l’Institut del Teatre, Guillén està revisitant els elements que li han deixat un pòsit a l’imaginari. Porta de cap fer una sèrie que expliqui com Velázquez va pintar Las Meninas. “M’interessa explicar que es tracta d’un quadre intel·lectual, que representa una escena que no va existir mai. M’agradaria representar com Velázquez el va composar, com va utilitzar la càmera fosca per enquadrar els personatges...”, avança amb embranzida.

La sàtira, la farsa, el fer paròdia, subvertir la imatge són part dels seus mecanismes artístics. “En teatre he fet premsa, i en premsa he fet teatre” comenta sorneguer. Explica que tot va començar quan els nens de Manlleu dormien, però ell se n’anava al teatre parroquial per assajar els pastorets. Va ser aleshores quan va aprendre què són les bambolines. Descobrir que les coses sovint són diferents a com es veuen, va marcar el seu tarannà.

Per Guillén l’art és un mitjà de comunicació. Quan repassa les vessants de la seva carrera (dividida entre la premsa, la pedagogia i l’escenografia) no cau en la fatuïtat, i prefereix parlar dels projectes que té entre mans. Curiosament la trajectòria de Guillén i la de Nonell, comparteixen alguns trets, els dos van publicar els seus dibuixos satírics i socials a La Vanguardia. Els temes incòmodes han despertat l’interès dels dos artistes.

Una reivindicació de l’art figuratiu

“Jo sóc figuratiu, m’agrada la representació. Quan viatjo no m’interessa la geografia, m’interessa l’individu. Als 20 anys quan vaig aterrar a Barcelona em vaig adonar que no podia ser pintor. La dictadura en bona part va fer que Catalunya abracés l’informalisme per separar-se de les escoles pictòriques figuratives que manaven a Madrid, i es clar els figuratius no hi tenien cabuda en aquest panorama”, recorda sense esborrar el somriure.

Arrel de l’exposició sobre la Transició que va organitzar la Biblioteca Nacional de España, Guillén ha acceptat la proposta de la biblioteca de cedir-los el seu arxiu. “No hi ha major despreci que el no apreci”, conclou per respondre a perquè no portarà el seu fons gràfic al MNAC o al MACBA.

Amb la pintura, Guillén assegura que està tornant a començar. Ara bé, es continua alimentant de material viu, de les coses que passen i de les fan arrufar les celles. Mirar i redescobrir l’obra de Guillén és una bona cura pels lapsus de memòria, tot i que ja se sap, sovint el que cura, pica.