Opinión y blogs

eldiario.es

Astúries: la llum tamisada de Garci

Platja d'Aguilar.

En el pròleg de L'avi, Benito Pérez Galdós deixa clar que: “no tenen determinació geogràfica el país ni el mar que ho banya. Tots els noms de pobles i llocs són imaginaris”. No obstant, quan José Luis Garci va pensar en com portar aquesta novel·la a la gran pantalla, no va dubtar: “Jo he triat Astúries perquè sempre ha estat per mi un bon talismà. Però a més he vingut buscant la llum d'Astúries, que és una llum molt tamisada i tènue, que permet rodar una gamma de colors suaus". I, efectivament, a la pel·lícula Garci es delecta amb aquesta llum que descobreix uns penya-segats assolellats o ombrívols –segons el moment-, un mar amb caràcter, com l'avi, i uns verds frondosos, que fan d'Astúries almenys un lloc sentimental i, portant-ho una mica més enllà, fins i tot màgic. 

Igual per això, allà es poden veure escenes impressionants, extremadament senzilles però d'una bellesa d'obra d'art i amb una emotivitat tan intensa com una descàrrega d'arma de foc.

Al nord del nord hi ha un bar, una mica atrotinat. Està al Cap de Penyes, el punt més septentrional d'Astúries. Des d'allà, bevent una mica de sidra o menjant i contemplant les vistes, és fàcil ser feliç. A qualsevol moment del dia, aquests penya-segats, les roques pelades, cobertes a trossos de verd intens, i el mar, molt a baix i amplíssim, et fa feliç. 

Seguir leyendo »

L’aigua turquesa i cristal·lina de la Puglia

Platja Punta Prosciutto.

El taló de la bota, la terra sense pluja –Apuvlia- o la zona menys muntanyenca d'Itàlia. Tots aquests noms per designar la Puglia, una zona increïble al sud d'Itàlia, encaixada entre els Apenins, l’Adriàtic i el mar Jònic, amb unes platges i un menjar espectaculars i desenes de pobles en els quals perdre's i gaudir dels seus carrers, de les seves places, els seus bars, els seus gelats, cafès, sol i ombres. Un lloc per recórrer, per agafar un cotxe i deixar-se portar per la improvisació, parant en qualsevol dels 300km de costa. 

La capital de la regió és Bari i pot ser un bon punt de partida, encara que com a punt d'inici, Brindisi, una mica més al sud, també és bona opció. Des d'allà en cotxe es triga prop d'una hora a creuar de la costa de l’Adriàtic a la del Jònic i arribar a la “Ciutat bonica” –del grec Kalé polis-, Gallipoli, a la província de Lecce. 

Gallipoli, en la costa del mar Jónico.

Gallipoli, en la costa del mar Jónico. ALICIA FÀBREGAS

 

Seguir leyendo »

Zumaia, on les roques parlen

Prats verds i penya-segats a la costa de Zumaia.

El surf és el gran atractiu de la costa basca -i amb raó-, però allà també es troben tresors molt desconeguts que mereixen ser visitats. Concretament en un racó de Guipúscoa, a menys d'una hora amb cotxe de Sant Sebastià. En un lloc envoltat de muntanyes verdes que descendeixen en penya-segats cap a una badia on conflueixen els rius Urola i Narrondo: a Zumaia.

Des de finals del s.XIX aquest lloc ha atret a centenars de paleontòlegs, geòlegs, antropòlegs i molts altres investigadors de tot el món, perquè allà les roques ens expliquen la història dels últims 60 milions d'anys de la Terra: els canvis en el clima, les espècies, les catàstrofes... Un llibre obert, escrit per la naturalesa i el temps, que l'home pot llegir cada vegada amb més precisió.

Ermita de San Telmo, en Zumaia.

Ermita de San Telmo, a Zumaia. ALICIA FÀBREGAS

Seguir leyendo »

Màlaga, la nova capital de l’art urbà

Grafiti als carrers del Soho de Màlaga, part del projecte MAUS.

Passejant entre sexshops i puticlubs et trobes murs d'edificis sencers -fins a 38m d'alçada- pintats per grans com Shepard Fairey, conegut artísticament com Obey, que té també la famosa marca de roba, D*Face, Ros i molts més. Però no és només art urbà, també hi ha exposicions de fotos que pengen dels balcons, concerts, arts escèniques a peu de carrer, rutes gastronòmiques, festivals de cinema…És el MAUS (Màlaga Art Urbà Soho).

Es podria dir que tot va començar amb el Centre d'Art Contemporani (CAC). De vegades fa falta crear ones expansives a partir d'un diamant en brut o deixar anar un antídot enmig de zones desolades perquè contagiïn a tot l'entorn i que l'herba torni a créixer.

Aquest va ser el cas del CAC. Es va apoderar de l'antic Mercat de Majoristes, que al 1987 va ser declarat Bé d'Interès Cultural però que necessitava una remodelació a fons. L'edifici estava en el que era la perifèria de la ciutat, al costat del port, en una zona abandonada i deteriorada, on es concentrava la prostitució i l'estraperlo. I l'herba va tornar a brotar.

Seguir leyendo »

La Costa de la Llum: l'or vermell i la batalla de Trafalgar

Carrers de Vejer de la Frontera.

La flota espanyola fondeja a la badia de Cadis. Compta amb a penes 15 vaixells i la majoria dels combatents espanyols acudeixen a lluitar–molts d'ells de manera forçosa- sabent que segurament no cobraran res, perquè fa mesos que els diners s'han acabat. Estem a l'octubre de 1805 i una de les batalles més tremendes de la història del s.XIX és a punt d'esclatar davant de les costes del que llavors era el municipi de Vejer de la Frontera. 

Al capdavant dels bucs espanyols està el Tinent General Federico Gravina i Napoli, que condueix el vaixell insígnia, el Príncep d'Astúries. Una bèstia amb 118 canons i més de 1.000 homes a bord. Navega valent al costat de l'Armada francesa de Napoleó cap a una mort gairebé segura, ja que els vaixells anglesos són molt més nombrosos i els seus tripulants estan més entrenats en el domini de la guerra al mar. 

És gairebé migdia quan l'Almirall Horatio Nelson, el marí britànic més cèlebre de la història, al capdavant de la Royal Navy, envia per senyal als seus bucs el següent missatge: “England expects that every man will do his duty” (Anglaterra espera que cada home compleixi amb el seu deure). I a partir d'aquest moment es comença a obrir foc. 

Seguir leyendo »

Valle d’Aosta, c’est magnifique!

Castell de Saint Pierre

Es muy posible que usted haya estado alguna vez en la Cerdanya, la comarca catalana que se encuentra dividida entre España y Francia. O en el Valle de Aran, una isla lingüística y cultural a más de mil metros de altura. Incluso podría ser que vaya a menudo, que las conozca muy bien, y que le hayan cautivado tanto sus paisajes como aquel carácter indomable que dan los territorios de frontera. Pues ahora súmelas y multiplíquelo por tres, y se hará un poco la idea de lo que es Valle de Aosta, la más pequeña y menos poblada de las regiones italianas y a la vez una de las que tiene una más marcada personalidad propia.

Ayuntamiento de Aosta

Ayuntamiento de Aosta Víctor Saura

Alguien pensará que es absurdo comparar una comarca con una región, pero es que entrar en Valle de Aosta inmediatamente evoca otros valles alpinos que tenemos más cercanos, como la Cerdanya o Arán. La diferencia, sin embargo, es que en vez de los Pirineos está surcada por los Alpes, y que en vez de iglesias románicas y algún que otro vestigio medieval, está repleta de fortificaciones y castillos feudales, además de un gran número restos romanos, ya que por aquí pasaba el camino hacia la Galia. Por supuesto, todas estas valles se parecen también en aspectos más prosaicos, como la abundancia de segundas residencias encaramadas al turismo de nieve.

Seguir leyendo »

Valle d’Aosta, c’est magnifique!

Castell de Saint Pierre

És molt possible que vostè hagi estat algun cop a la Cerdanya, la comarca catalana que es troba dividida entre Espanya i França. O a la Val d’Aran, una illa lingüística i cultural a més de mil metres d’alçada. Fins i tot podria ser que hi vagi sovint, que les conegui molt bé, i que l’hagin captivat tant els seus paisatges com aquell caràcter indomable que donen els territoris de frontera. Doncs ara sumi-les i multipliqui per tres el resultat, i així es farà una mica la idea del que és Valle d’Aosta, la més petita i menys poblada de les regions italianes i a l’hora una de les que té una més marcada personalitat pròpia.

Algú pensarà que és absurd comparar una comarca amb una regió, però és que entrar a Valle d’Aosta immediatament evoca altres valls alpines que sentim més properes com la Cerdanya o l’Aran. La diferència, però, és que en comptes dels Pirineus està solcada pels Alps, i que en comptes d’esglésies romàniques i algun altre vestigi medieval, està farcida de fortificacions i castells feudals, a més d’un gran nombre restes romanes, ja que per aquí passava el camí cap a la Gàlia. Per suposat, totes aquestes valls s’assemblen també en aspectes més prosaics, com l’abundància de segones residències enfilades al turisme de neu. 

Ayuntamiento de Aosta

Ajuntament d'Aosta Víctor Saura

Seguir leyendo »

Praga, sempre rebel

El pont Carlos, sobre el riu Moldava.

“Josef Gabcik, estirat sobre la seva estreta màrfega, escolta fora el grinyol del tramvia que puja fins a Karlovo námestí, la plaça Carlos. Molt a prop d'aquí, el carrer Resslova, que baixa cap al riu, ignora encara la tragèdia de la qual molt aviat serà escenari. Alguns esquinçalls de llum s'obren pas a través dels porticons tancats del pis que aquests dies acull i oculta al paracaigudista”, escriu Laurent Binet en el seu genial HHhH.

Reinhard Heydrich es va guanyar a pols l'àlies del “Carnisser de Praga”. Com a Governador de Bohèmia i Moravia –l'actual República Txeca- durant l'Alemanya nazi, cap de la Gestapo i de les SS, va demostrar que la seva crueltat i la seva set de sang no tenien límits. Però la direcció de la seva vida acabaria amb un gir brusc. La resistència txecoslovaca li tenia alguna cosa preparada: l'Operació Antropoide. Un paracaigudista txec i un altre eslovac van ser els encarregats de dur-ho a terme. La seva és una història sobre els revolts de la Història, sobre les persones, sobre actes heroics i sobre Praga. Un relat que Laurent Binet fa brillar amb el seu HHhH, impressionantment ben escrit i ben documentat. Un llibre que et fa canviar la manera de trepitjar els carrers de la capital de la República Txeca, història viva.

Praga ha estat capital de molts territoris. A l'Edat Mitjana ho va ser del regne de Bohèmia, després de Txecoslovàquia  i finalment de la República Txeca. Alguna cosa especial ha de tenir per acaparar tant protagonisme. De fet, és una de les 20 ciutats més visitades del món. 

Seguir leyendo »

Edimburg, la filla intel·lectual d'Escòcia

Gaiter escocès a les portes del Castell d'Edimburg.

Com obre la gana aquesta primera escena de Trainspotting, amb Renton –Ewan McGregor- a la carrera pels carrers d'Edimburg al ritme de Lust for life d'Iggy Pop i una espiral d'afirmacions de la veu en off amb l'adrenalina de la velocitat –brillant crítica social, concisa i directa, un bon cop de puny d'obertura- que culminen amb un: “Escull la vida. Però, per què hauria de jo voler fer una cosa així? Escullo no escollir la vida: escullo una altra cosa. I les raons? No hi ha raons. Qui necessita raons quan tens heroïna?”. I obre l'apetit perquè t'entren unes ganes enormes de visitar Edimburg i viure-ho en plenitud.

Aquesta decadència que transpira la novel·la d'Irvine Welsh portada a la gran pantalla per Danny Boyle està molt allunyada de l'Edimburg actual i encara més de l'Edimburg que coneix el visitant que només està de pas. De fet, el moribund barri de Leith, ple de drogoaddictes, que retrata la pel·lícula és ara el lloc amb la major concentració de restaurants amb estrelles Michelin a Escòcia.

Per al viatger, la capital escocesa és bonica i amable, assequible a peu, històrica, amb el caràcter particular que té aquesta part del Regne Unit que ha estat a punt d'independitzar-se. Potser és això el que la fa tan acollidora i atractiva. O perquè s'assenta sobre turons de magma solidificat, de volcans que van deixar d'estar actius fa uns 300 milions d'anys, o perquè en ella van néixer, entre altres personatges històrics, David Hume o Adam Smith.

El canó One O'Clock

A Castle Rock, un dels turons volcànics de la ciutat, s'alça el castell d'Edimburg, coronant la Royal Mile (Milla Real), el carrer més famós de la capital escocesa, l'artèria de la part antiga de la ciutat. Segons les estadístiques, és l'atracció turística més visitada d'Escòcia. Els seus murs han estat testimoni d'històries d'espionatges, traïció, venjança, i han allotjat tant a reis com a presoners, perquè durant un temps el castell va ser també presó. A les seves esplanades han tingut lloc des de celebracions fins a fogueres cremant amb els cossos d'heretges acusats de bruixeria.
El Castillo de Edimburgo, en lo alto de la colina Castle Rock.

El Castell d'Edimburg, dalt del turó de Castle Rock. ALICIA FÀBREGAS


Cada dia –excepte els diumenges- a la una en punt des del castell es dispara el canó. Una tradició que es remunta a mitjans del s.XIX i que servia perquè els mariners de les aigües del fiord de Forth, a la vora de la ciutat, tinguessin una referència horària.

El turó dels monuments

Just al final de Princess Street, el carrer per on corre Renton en l'escena inicial de Trainspotting, està Calton Hill. És un dels miradors més privilegiats de la ciutat, esquitxat d'edificacions icòniques. Allà es troba el Monument Nacional, en homenatge als caiguts en les Guerres Napoleòniques i que no va arribar a acabar-se per falta de finançament, per això s'ha quedat en només la façana d'una Acròpoli; el Monument a Nelson, en honor a aquest vicealmirall que va morir a la Batalla de Trafalgar; i l'Observatori de la Ciutat. És habitual veure en aquest pujol a molta gent passejant, gaudint de les vistes, jugant al frisbee
Vistas de la ciudad desde Calton Hill.

Vistes de la ciutat des de Calton Hill. ALICIA FÀBREGAS

o esperant a que caigui el sol i vagi tenyint de daurat les pedres dels monuments i pinti de colors la ciutat sencera.

Enric Miralles

Edimburg és també famós per la seva arquitectura. Fins a aquí va venir el gran arquitecte català Enric Miralles per dissenyar el Parlament Escocès, encara que va morir i no ho va poder veure acabat. Situat al final –o al principi- de la Royal Mile, va rebre crítiques per totes bandes pels successius increments de pressupost que van acabar concloent en un cost de més de 600 milions d'euros. Polèmiques a part, aquesta obra mestra del modernisme abstracte és digna de ser visitada.

Festivals d'Edimburg

Durant el mes d'agost, la població de la capital d'Escòcia arriba gairebé a triplicar-se. El motiu? El Fringe Festival, que va néixer al 1947 amb les actuacions de 8 grups de teatre i ha arribat a convertir-se en un dels festivals artístics alternatius que més gent mou a nivell mundial, i l'Edinburgh International Festival, que se celebren en paral·lel. S'allarguen durant tres setmanes i els seus continguts cobreixen gairebé tots els registres artístics, des de literatura o opera fins a circ, dansa o teatre, portant als artistes més prestigiosos a nivell internacional i a les disciplines més experimentals i novedoses. Durant aquests dies la ciutat es converteix en la capital de la cultura, lloc de pelegrinatge per a gent de tots els racons del món, molts dels quals planegen el viatge fins i tot amb mesos d'antelació.

El Monumento Nacional, en Calton Hill.

El Monument Nacional, a Calton Hill. ALICIA FÀBREGAS



Així, amb tots aquests atractius, passejant per la ciutat és fàcil pensar en aquella frase de David Hume, filòsof de l'empirisme, que diu que “la bellesa de les coses existeix en l'esperit de qui les contempla”. Si el coneixement, com ell creia, sorgeix a partir de l'experiència, visitar Edimburg és avançar un pas més en el coneixement de la bellesa.

Seguir leyendo »

De Carcassona a Montsegur, a la recerca del Sant Grial

Les muralles de la cité de Carcassona.

És nit tancada i en l'aire ressonen cants alçats a la glòria de Déu. És 16 de març de 1244 i dos-cents infeliços van a morir abrasats en les fogueres de Montsegur per blasfems. L'últim reducte càtar va a ser aniquilat allà. Per a alguns són cristians místics, per d’altres, temibles heretges que el Papa Inocenci III intentarà esborrar de la faç de la Terra, vessant tota la sang que sigui necessària. Les seves històries de resistència heroica i repressió feroç, retronen a les muralles de la cité de Carcassona. 

En poc més d'una hora amb cotxe, s'arriba des de Toulouse a aquesta ciutat fortificada, exemple vivent de l'enginy militar d'aquells temps, petjada inesborrable de la Croada Albigesa, la croada contra els càtars, que va crear els fonaments d'una Inquisició formada al sud de França a finals del s.XII i que entraria a la Península per Aragó al s.XIII.

Carcassona va aguantar i va ser dels últims reductes càtars a caure. Assetjada, va acabar rendint-se. Va ser aquí on va morir el senyor feudal Ramón Roger Trencavel, un dels màxims exponents de la defensa càtara, i aquest va ser el punt de no retorn per a aquest corrent religiós considerat com heretge per al papat. Aquest moviment místic brolla de Toulouse i s'estén per tot el Llenguadoc als segles XII i XIII, per això els castells a la part alta de muntanyes escarpades abunden en aquesta zona. Es diu, a més, que els càtars eren posseïdors del Sant Grial i ho tenien guardat en lloc segur, un altre dels misteris que difícilment es resoldrà però que ha contribuït a engegantir la imatge d'aquests cavallers de l'Edat Mitjana.

Seguir leyendo »