eldiario.es

Menú

Las Palmas de Gran Canaria, la ciutat desconeguda

Jove surfejant a les Canteras amb la ciutat al fons.

Las Palmas de Gran Canaria és una ciutat desordenada i moderna. Fundada a finals del segle XV, ha mantingut un creixement sempre vinculat al poder estratègic i econòmic del seu port fins a arribar a ser la ciutat que avui coneixem. Aquest desordre urbà es deu, sobretot a l'èxode rural i a l'auge de la immigració peninsular en el desenvolupisme franquista, quan la ciutat es va veure obligada a acollir a desenes de milers de nous habitants en diversos barris construïts ad-hoc. Barris –en la seva majoria- carents de personalitat,  en els quals no s'ha respectat l'arquitectura tradicional, plagats d'edificis de diferents estils i altures sense cap homogeneïtat.

El barrio de San Antonio muestra una arquitectura colorida y ecléctica.

El barri de San Antonio mostra una arquitectura colorida i eclèctica. PABLO SUÁREZ

Però no tots els nous nuclis de població sorgits a l'albor dels anys 60 es poden qualificar d'aquesta manera. Hi ha certs llocs que han aconseguit crear una identitat pròpia i fins i tot s'han convertit en icones estètiques de la ciutat. En aquest grup es trobarien els barris de Sant Nicolás, Sant Joan o Sant Roque. Situats en els vessants de les muntanyes que franquegen a la part baixa de la ciutat, aquests barris són assentaments autoconstruits per obrers i agricultors en cerca d'un futur millor. Suposen una visita interessant si ets amant de la fotografia, pel colorit de les seves façanes i les increïbles panoràmiques de la ciutat que des de les seves talaies s'es poden veure.

Seguir leyendo »

Sevilla, alegries per la vista i el paladar

Ambient al recinte de la Feria

Per més que ens soni familiar i que hi hagi vestits de farbalans a qualsevol botiga de souvenirs d'Espanya, res es compara a visitar Sevilla durant la Feria. El recinte firal al barri dels Remedios és una explosió de llums, colors i música. Si bé qui més viu la festa són els habitants de la ciutat, que gaudeixen entre centenars de casetes particulars, l'Ajuntament promou casetes obertes a tots els públics, amb música en directe i on es pot ballar, menjar tapes i prendre el clàssic rebujito a molt bon preu. Val especialment la pena passejar pel recinte firal, acompanyar la diversitat d'ambients de les casetes i contemplar la desfilada de vestimentes especialment produïdes per l'ocasió.

Sevilla

Concert a una de les casetes públiques de la Feria

Però no tot a Sevilla és la Feria (ni dura tot l'any), així que pujant per la riba del Guadalquivir des del recinte firal anem a parar al carrer Betis, una parada fonamental per gaudir de pescaítos, chocos, calamarsets, braves o escopinyes. El tapeo a la vora del riu és un èxit assegurat, sobretot amb el bon temps, però si ja te n'has fet un fart, fins i tot hi ha restaurants italians a on variar el menú. Les seves façanes colorides estan plenes d'encant, però no ens han de distreure de les vistes a l'altra banda del riu. Si aconseguim lloc en una de les terrasses podrem menjar amb vistes a la Torre del Oro, des d'on sortia una cadena que creuava el riu per protegir el port, la Giralda, el campanar de la catedral construït sobre l'antic minaret de la mesquita, o la Maestranza, la plaça de toros especialment agitada durant la Feria.

Sevilla

El pati d'una pensió al barri de San Bernardo

A l'altra banda del Guadalquivir, creuant el pont de Triana, una construcció de ferro de mitjans del segle XIX, hi trobem el centre de la ciutat i el Museu de Belles Arts, imprescindible per als amants de l'art. Inaugurat també a mitjans del XIX, el museu és el referent del barroc sevillà, però també inclou obres de la mateixa època d'arreu del continent. Hi trobem un gran recull d'obres de pintors referents com Francisco de Zurbarán, Bartolomé Esteban Murillo i Juan de Valdés Leal.

Seguir leyendo »

El perfum de Caterina de Mèdici i els tres David de Michelangelo

Vistes de Florència des del Piazzale Michelangelo.

De vegades alguns racons enganyen. Darrere d'una petita entrada que passa desapercebuda es troba a Florència un indret amb segles d'història, increïblement ben conservat i cuidat, que ofereix encara avui alguns productes que es remunten a l'era de la revolució científica, al s.XVII, i fins i tot a centenars d'anys enrere. Un espai que segueix exhalant l'alè de la saviesa dels frares dominics. Un racó que ens permet, per exemple, acostar-nos amb la imaginació al coll de Caterina de Mèdici, la reina consort de França, i respirar la seva fragància, posant-nos unes gotes de l' Acqua della Regina, que ella va patentar i va posar de moda en moltes corts. Perquè sí, ja en el s.XVI els personatges més notoris de la societat apostaven pel negoci dels perfums i l'humanisme també promovia l'art de les fragàncies.

Es tracta de l'Officina Profumo-Farmaceutica di Santa Maria Novella, la perfumeria-farmàcia més antiga d'Europa.

Interior de la Officina Profumo-Farmaceutica di Santa Maria Novella.

Interior de l'Officina Profumo-Farmaceutica di Santa Maria Novella. ALICIA FÀBREGAS

Seguir leyendo »

Artistes, peregrinacions gitanes i l'opulència dels papes, a la Provença

Platja de dunes a Saintes-Maries de la Mer.

Vestigis romans, viles medievals, lluites papals i una naturalesa per ser gaudida es conjuguen al sud de França, a la Provença. Segurament tot aquest atractiu sensorial i cultural, a més de gastronòmic -amb una gran varietat de formatges i vins-, és el que va seduir diversos artistes que es van enamorar d'aquesta zona, com Van Gogh, Picasso o Cézanne.

Igual una mica d'aquesta màgia és el que ha convertit a una de les seves poblacions en un lloc místic que rep el major pelegrinatge gitano d'Europa. Milers de kalé, lovari, sinti, kalderash i manouche de tot arreu del món arriben el 24 de maig a Saintes-Maries de la Mer per retre homenatge a la seva patrona, Santa Sara Kali, la verge negra. Durant l'any està guardada a la cripta de l'Església Nôtre Dame de la Mer, un temple fortificat, coberta de mantells de diferents colors que els gitanos li confeccionen com a ofrena. El 24 la treuen en una gran festa i, en processó, la porten fins al mar, una platja de dunes que es conserva encara bastant verge i allí acaben molts ficats a l'aigua.

El nom de Saintes-Maries de la Mer, santes maries del mar, prové d'una llegenda que diu que María Salomé i María Jacobé, juntament amb la seva esclava Sara, van arribar allà en vaixell després d'un llarg viatge des de la Terra Santa, fugint dels atacs contra els cristians. 

Seguir leyendo »

La Toscana, escenari d'una secreta guerra entre templers i assassins

Els camps de la Toscana a la primavera.

Diu la història que des de fa 2000 anys es lliura una guerra secreta entre assassins i templaris, dos bàndols enfrontats que busquen canviar el curs de la humanitat. Un relat fosc que té com a escenari un dels llocs més bells d'Itàlia: la Toscana.

Els templers pretenen crear un món on regni la moral cristiana i tots els ciutadans estiguin sotmesos al seu ferri control. L'Ordre dels Assassins creu que els homes haurien de regir-se pel lliure albir i no estar dominats per un poder tan dur i lluitaran fins a la mort per aconseguir-ho. Aquesta és la narració en la qual es basa el famós videojoc Assassin’s Creed, els còmics i la pel·lícula que es va estrenar el passat 2016. A través dels seus personatges i dels camins que han d'anar prenent, la saga ens transporta a diferents llocs i ens explica la seva història.

El segon episodi del joc se situa en el Renaixement i té com a escenari, entre altres llocs, Sant Gimignano i Monteriggioni, dos petits pobles emmurallats espectaculars per on perdre's i gaudir de tots els seus racons, palauets i places.

Seguir leyendo »

Un passeig per la ria de Bilbao: història d'una transformació

Vistes del Casc Vell de Bilbao.

El 22 d'octubre de 1993 es col·locava la primera pedra del que seria el Guggenheim de Bilbao. L'espai triat per emplaçar l'icònic museu d'art contemporani dissenyat per l'arquitecte Frank Gehry va ser un antic moll d'ús portuari i industrial. Com resumiria la cadena EiTB a les notícies d'aquest dia, aquest era el símbol que el passat industrial li donava “pas al món cultural del Bilbao metropolità.”

Vista del puente de La Salve y el museo Guggenheim desde la margen derecha de la ría.

Vista del pont de la Salve i el museu Guggenheim des del marge dreta de la ria. TANIA CUBILLO

Aquesta pedra significava el principi de la fi d'una àrea metropolitana on les siluetes de les drassanes ja tancades i les façanes d'uns escrostonats Alts Forns encara delineaven el paisatge urbanístic. Indústries que des de finals del s.XIX havien marcat el ritme de la cultura i memòria col·lectiva als dos costats de la ria del Nervión i que durant els noranta es van eliminar per a poc a poc deixar pas a les delícies arquitectòniques que conformen el Bilbao d'avui en dia. Aquesta rehabilitació seria aclamada a nivell europeu i mundial si bé va comportar llargs anys en els quals atur, vaga i heroïna van estar a l'ordre del dia. La ria, artèria aorta depurada, ha estat sempre el primer testimoni de la transformació. Proposo fer una passejada pels seus meandres per descobrir ciutat i història de Bilbao. 

Seguir leyendo »

Bordeus, amb denominació d’origen tramviari

El Palau de la Borsa.

Quan es parla de Bordeus, venint d’una ciutat com Barcelona, s’ha de començar pel final. És a dir, pel que a priori un diria que és més superflu i banal, i que segurament més d’una crònica sobre la capital de l’Aquitània deliberadament obvia. És a dir, s’ha de començar parlant del tramvia.

Bordeus és, certament per mèrits propis, la capital mundial del vi, mal que li pugui pesar a altres ciutats aspirants. I el seu desenvolupament urbà, en especial a partir del segle XVIII, el deu en gran part al comerç de vi (també al de sucre i esclaus), en la seva condició de port atlàntic situat a l’estuari del Garona. Però el que el viatger d’avui copsa a primera vista al Bordeus del segle XXI és una fabulosa xarxa de tramvies que cusen el centre amb la perifèria i la perifèria amb la metròpoli, i que s’endinsen amb insòlita tranquil·litat pels carrers d’un casc antic on la presència de cotxes s’ha reduït a la mínima expressió.

Tranvía en el centro histórico.

Tramvia al centre històric. VÍCTOR SAURA

Seguir leyendo »

Toulouse, la perla rosa i violeta del cor d'Occitània

Airbus, la fàbrica d'avions més gran d'Europa.

Els colors Toulouse són el rosa i el violeta. El maó dels seus edificis li dóna el to rosat, un maó fabricat amb les argiles del fons del riu Garonnne. I la seva flor típica, la violeta, és la icona habitual en els grafismes per decorar les botigues al nucli urbà, a més d'estar present en gelats i caramels i també en pètals flotants dins de copes de vins escumants.

Són dos colors forts, que mariden molt bé entre si. Una harmonia cromàtica en el mateix to amb què es combinen les diferents vessants de creixement que la ciutat es va traçar per ser una marca cada vegada més consolidada.

Com a destinació turística del sud de França, Tolosa va creixent a passos lents però definitius. Gairebé al mateix ritme en que creix l'aranès com a segona llengua a la regió. Quan pensem en el sud de França, es té en ment Carcassone com a centre neuràlgic de diferents rutes per territoris càtars, poblets pintorescos entre muntanyes i valls.

Seguir leyendo »

El rei Artur i el luxe artístic de Cornualla

La costa de Cornualla.

Es diu que davant dels penya-segats de la costa de Cornualla, on trenquen les onades de l'Atlàntic, va viure un rei que amb l'ajuda d'un mag, d'una espasa invencible i d'un sèquit de cavallers valents i fidels va passar a la història com un heroi. Va quedar immortalitzat en poemes i les seves gestes van passar de boca en boca com succeïa amb les figures mitològiques. És la llegenda del rei Artur i els Cavallers de la Taula Rodona, que els escrits situen al castell de Tintagel.

Encara no s'ha pogut confirmar d'una forma irrefutable la seva existència, però al 2016, unes troballes arqueològiques demostraven que molt a prop de Tintagel s'havia alçat durant el que els anglesos anomenen els anys foscos, al segle VI, una important construcció i que és allà on podria haver viscut aquest heroi de llegenda. Les característiques d'aquest palau encaixen a la perfecció amb les que descrivia el clergue galés Geoffrey de Monmouth en la seva Història Regum Britanniae (Història dels reis de Bretanya), els primers escrits on es parla de les heroiques gestes del rei, del seu acompanyant Merlí, de la poderosa Excalibur i de la resta de personatges.

Sigui cert o sigui mentida, Tintagel atreu cada any a milers de turistes esperonats per la màgia del lloc, que no solament radica en la llegenda, també en l'inefable dels seus paisatges.

Seguir leyendo »

Tarifa, entre dues aigües

Platja de Tarifa.

A Tarifa es conjuren el vent, la sorra i el mar en un encanteri que té una mica de màgia espanyola i marroquina. Aquesta punta de la península, la que està més al sud de l'Europa continental, et deixa descol·locat. Igual perquè depèn d'on trepitgis, et trobes davant del tranquil mar Mediterrani i uns passos més enllà t'esquitxa la bravesa de l'Atlàntic. O perquè Tànger és visible en els dies més clars i sembla que estigui, com aquell que diu, a un tir de pedra, en un miratge que acosta en les nostres ments l'Àfrica a Espanya, encara que la terra no es mogui.

L'atzar geogràfic li ha donat a aquesta zona una forma triangular gairebé metafòrica, un rellotge de sorra que degoteja, d'un continent a un altre, per l'estret de Gibraltar, arrabassant-li temps a Europa per donar-li-ho a l'Àfrica unes vegades i al revés unes altres. Terra sota domini musulmà durant segles –d'ells ve el nom que encara guarda, del cabdill berber Tarif inb Malluk que va desembarcar allà al 710- i terra conquerida pels cristians després. Aquesta barreja deixa petja i encara cueteja. No només aquesta, també l'herència que van deixar fenicis, grecs, cartaginesos i, especialment, els romans, que van ser els primers que es van instal·lar allà d'una forma més notable i van aixecar Julia Traducta.

Tot això batega amb especial força a la Isla de las Palomas, perquè allà es van erigir les primeres fortificacions i allà va tenir lloc el desembarcament de l'avançada de Tarif inb Malluk. Ja no és una illa, perquè un istme aixecat per la mà de l'home al s.XIX la uneix a la península, però manté el nom.

Seguir leyendo »