Opinión y blogs

eldiario.es

Lanzarote, molt més que sol i platges

Teguise amb la muntanya i el castell de Guanapay al fons.

Quan aterra a Lanzarote, el visitant ja sap que trobarà bon clima, platges verges i un paisatge volcànic que evoca altres mons. Però en realitat, aquesta petita illa ofereix molt més. Art, jaciments arqueològics, naturalesa, esport i moltes tradicions locals. Es tracta d'un lloc on s'ha aconseguit conservar un estil propi i particular de vida i s'ha mantingut a ratlla, fins a cert punt, la febre especulativa propiciada per l'auge del turisme. Crida poderosament l'atenció el contrast entre la negra terra volcànica que ocupa tot el territori i els petits pobles blancs disseminats sobre aquesta. És tal l'èmfasi i l'aposta pel desenvolupament sostenible, que la UNESCO la va declarar Reserva de la Biosfera al 1993.

Fachada de la Fundación Cesar Manrique en Tahíche.

Fachada de la Fundación Cesar Manrique en Tahíche. Pablo Suárez

 

Un dels principals artífexs d'aquest desenvolupament va ser l'artista local César Manrique que, durant els primers anys de creixement turístic, va mobilitzar als habitants de tota l'illa en contra de l'ocupació desaforada del sòl i la cultura del  boom urbanístic. Gràcies al seu gran carisma i també gràcies a la seva creativitat va aconseguir convèncer als illencs que un altre model de desenvolupament era possible i va imaginar una oferta turística amb idiosincràsia pròpia. Tal és així que molts dels llocs de referència més visitats són obres nascudes del seu talent com El Mirador del Rio o els Jameos del agua. Després de la seva prematura mort al 1992 a Lanzarote encara se'l recorda en cada monument i en cadascuna de les obres que es troben repartides per tot el territori.

Seguir leyendo »

Hamburg, on la riquesa va sorgir de l'aigua

Alster de nit.

L'aigua és la força motriu de tota naturalesa. Amb aquesta sentència l'artista del Renaixement Leonardo da Vinci posava en valor la importància del líquid element per al desenvolupament de la vida al seu voltant. A la ciutat-estat d'Hamburg aquesta màxima es compleix rigorosament donat que tot el seu desenvolupament i creixement es fonamenta en el magnífic cabal del riu Elba, que travessa la ciutat d'oest a est. Des de la seva fundació al segle IX la vida dels hamburguesos ha estat vinculada estretament a la generositat amb que l’Elba oferia les seves aigües a l'agricultura i a la pesca. Però el que realment suposa un punt d'inflexió en la història d'Hamburg és la construcció del port al segle XII. Una infraestructura que amb el pas dels segles s'ha convertit en una de les més importants bases d'Europa i, a la vegada, ha fet d'Hamburg una de les regions més riques –i cares- del continent.

Barco de carga entra al puerto.

Vaixell de càrrega entra al port. PABLO SUÁREZ

 

Només cal caminar una estona pels carrers adjacents de Hafen City –ciutat portuària- per adonar-se del gran nivell de vida que han gaudit els hamburguesos al llarg de la història. Als seus voltants es troba Speicherstadt – ciutat dels magatzems, la més extensa del món- construïda entre 1883 i 1927. Es tracta d'un conjunt arquitectònic d'estil neogòtic on predominen les parets de maó vermell culminades per teulades de coure que atorga aquest color turquesa tan característic en l'arquitectura del nord d'Europa. Aquests antics magatzems es troben travessats per canals fluvials que antany servien per carregar i descarregar les mercaderies directament del magatzem als vaixells. A l'actualitat aquests edificis han estat restaurats i alberguen multitud de curiositats com Miniatur-Wunderland –un museu de miniatures que mostra una maqueta de la ciutat amb tot nivell de detalls-, el Speicherstadt Museum –per conèixer la història del port- i varietat de botigues d'articles exòtics i artesanies com l'ineludible Harry’s Hamburger Hafenbasar.

Seguir leyendo »

Jim Morrison a París i la guerra de cementiris

Vistes de la Torre Eiffel.

Hi ha diverses versions d'aquesta història. El que sí que sembla clar és que a Jim Morrison li agradava passejar-se per darrere de la catedral de Notre-Dame, prop de la riba per on flueix l'aigua del Sena, per visitar la mítica llibreria Shakespeare and Company. Caminant des del seu apartament, a la Rue Beautreillis, es plantava en aquell racó en poc més de vint minuts. Una llibreria que també servia de punt de reunió de molts escriptors expatriats que van viure en un moment o altre a la capital francesa, com William Burroughs, Julio Cortázar o Henry Miller.

Igual Morrison fullejava els llibres borratxo, sense acabar-los de veure del tot, sumit en un pou intern en una època en què el monstre de l'alcoholisme l’engolia massa sovint i algunes altres drogues també. Ell, que havia estat un sex simbol nord-americà, l'ànima de The Doors, ara estava desmillorat i els problemes en els pulmons li feien cansar-se més del normal per a algú de 27 anys. Per això, s'havia pres la seva estada a París com una manera de fugir de la fama, que últimament se li havia fet irrespirable per diferents motius.

 

Seguir leyendo »

Fascinant Matera

Vista dels sassi de Matera.

El 1945 l'escriptor italià Carlo Levi va publicar la seva novel·la més coneguda, Crist es va aturar a Éboli. Novel·la autobiogràfica, narra les vicissituds de l'autor quan al 1935 va ser acusat de conspirar contra el règim de Mussolini. Levi va ser condemnat al desterrament en un remot poblet de Lucania (l'actual Basilicata), una de les regions més pobres i endarrerides d'Itàlia. Al llibre, Levi descriu la situació dels camperols de la regió com anterior a l'era cristiana. El títol expressa metafòricament el fet que els mitjans de transport, és a dir, la civilització, s'aturin a la ciutat d’Éboli, deixant al marge del progrés la resta de Lucania.

Quan un veu Matera per primer cop té literalment la impressió que la civilització mai va arribar aquí. Centenars de sassi -antigues coves-vivenda- conformen un paisatge que recorda com vivien els éssers humans al Paleolític.

La ciutat ha estat plató cinematogràfic i ha servit per recrear l'ambient dels primers temps de la religió cristiana. A vegades és coneguda com la segona Betlem i de fet les seves construccions recorden les típiques que solen posar-se en els pessebres nadalencs. Aquí s'han rodat pel·lícules com El Rei David, La Passió de Crist o L'Evangeli segons sant Mateu.

Matera és una de les ciutats més fascinants d'Itàlia. Ubicada a la famosa bota, les cavernes sobre les quals s'assenta aquesta població han estat habitades des d'aquella remota època.

Seguir leyendo »

Fes, la ciutat de la Medina més gran del món

Curtiduria a Fes.

Orientar-se per Fes-el-Bali és un repte només apte per a aventurers. Amb més de 300 barris, 9.000 carrerons i mig milió d'habitants, aquesta Medina fortificada, l'origen de la qual es remunta al segle VIII, està considerada la més gran del món. De fet, seva és la fita de ser la major zona per a vianants del planeta. En les seves entranyes es pot respirar el llegat d'un mil·lenni, però també, literalment, la pudor de les vistoses curtiduries –patis interiors abarrotats de tines de tova on s'adoben les pells– o la barreja d'efluvis aromàtics que desprèn els tradicionals socs i les paradetes d'espècies. Un lloc únic al món, com així ho certifica el distintiu de patrimoni històric de la humanitat.

 

El arco de Bab Bou Jaloud que da acceso a la Medina.

L'arc de Bab Bou Jaloud que dóna accés a la Medina. Arnau Margenet

 

Seguir leyendo »

El Llac Leman i la Riviera suïssa

Els Alps al fons del llac Leman.

Som davant el llac interior més gran de l’Europa Central. Pel centre d’aquesta gran superficie d’aigua de gairebé 600 km² discorre la frontera entre França i Suïssa. En la seva riba sud s'erigeixen, majestuosos, els Alps. El recorregut per la riba nord del llac Leman des de Ginebra fins Montreux ofereix nombrosos atractius i mostra una regió suïssa de marcada personalitat.

Aquests impressionants paisatges, amb els Alps de fons, han seduït nombroses celebritats. Aquí hi trobareu estàtues de Charles Chaplin o Freddie Mercury, que van quedar captivats per la bellesa, clima i la qualitat de vida d'aquest lloc, igual que Coco Chanel -enterrada a Lausana- o Lord Byron.

Escultura en el Lago Lemán.

Escultura al Llac Leman. Àlex Blancafort

 

Les grans dimensions del llac Leman (70 quilòmetres de llarg per 12 d'ample) fan la funció d’un mar en petit i permet suavitzar les temperatures d'aquest entorn alpí. No és estrany que aquesta regió sigui coneguda com la Riviera suïssa, qualificatiu al qual també contribueix el glamur que desprèn, especialment Montreux, convertida en una de les meques mundials de la música.

Ginebra, la porta d'entrada a Suïssa des de França, marca l'inici d'una agradable ruta d'oest a estiguin que recorre la riba nord del llac. Ciutat global, centre financer i mundial de la diplomàcia a causa de la presència de nombroses organitzacions internacionals, Ginebra és la seu europea de l'ONU i de la Creu Roja.

Tot i que ha estat l'escenari d'importants esdeveniments durant el segle XX, Ginebra també convida a capbussar-se en el passat. Al voltant de la catedral de Sant Pierre, on va predicar Calvino, un dels pares de la Reforma Protestant, es despleguen les botigues i els carrers de la coneguda com Vieille Ville (ciutat vella). Tot un contrast amb la zona més moderna erigida entorn del Palau de les Nacions en la qual predominen museus, les seus de diversos organismes internacionals, palaus neoclàssics i jardins botànics. En una de les sales del Palau, es pot admirar l'espectacular cúpula dissenyada pel pintor mallorquí Miquel Barceló.

Però un dels principals atractius de Ginebra està situat en les mateixes aigües del llac Leman. El Jet d'Eau és una font situada a la part del llac on desemboca el riu Roine i que llança aigua verticalment a una alçada de 140 metres. De nit s'il·lumina de colors i augmenta la seva espectacularitat.

Molt a prop de Ginebra es troba Nyon, coneguda per ser la seu del màxim organisme europeu del futbol, la UEFA. Però la nostra següent parada és Lausanne, famosa també per raons esportives doncs aquí té la seva seu el Comitè Olímpic Internacional (COI).

Castillo de Chillon.

Edifici a Lausana al costat del llac Leman. Àlex Blancafort

 

Seguir leyendo »

Estocolm, la ciutat que es reflecteix

Port d'Estocolm.

Estocolm va néixer a la defensiva. Allí pel segle XIII, un militar al servei de la corona de Erico XI Eriksson anomenat Birger Jarl, va aixecar un fort entre el mar Bàltic i el llac Malären a fi de frenar les successives temptatives per part de les flotes estrangeres d'envair territori suec, i també la pirateria, modus vivendi habitual aleshores. Així, entre escaramusses vikingues i pillatges aquàtics, va emergir del profund estret la que avui es considera una de les ciutats més cosmopolites de l'Europa meridional. 

Banyada d'aigua i llum, Estocolm s'ha instal·lat en el nostre imaginari com aquell lloc al qual un recorre de forma gairebé reactiva quan pensa en la ciutat ideal. Art modern i gastronomia d'avantguarda, arquitectura miscel·lània que fon allò vell i allò nou, natura i ciutat en simbiosi –Estocolm va ser designada la primera ‘capital verda europea’ l’any 2010–,  ponts sobre aigua pertot, desdoblant-se la ciutat en cada reflex, i una llum breu però intensa i circumdant que esquitxa cada racó de l’anomenada ‘Venècia del Nord’, fan d'aquesta ciutat un destí ineludible per a qualsevol viatger que s’ho valgui.

A través de les seves 14 illes, interconnectades alhora per 57 ponts, Estocolm és un arxipèlag urbà molt ben comunicat que convida a ser saltat de llosa en llosa i deixar-se sorprendre per la seva bellesa i la infinitud de llocs interessants que visitar.

Seguir leyendo »

Porto, cada vegada més "hipster"

Restaurant al mercat de Bolhao.

Porto i Lisboa, totes dues parides per la mateixa mare pàtria, Portugal, però amb fisonomies que, encara que a simple vista es donen un aire, analitzades d'a prop descobreixen trets diferents.

En altres paraules, la decadència a Portugal és una constant, per això ja no sorprèn, captiva pel seu romanticisme melòdic i la seva bellesa sense maquillatge, però no sorprèn, i impregna tant Lisboa com Porto. Ambdues han sabut contrastar aquest tret amb una mica de modernitat i han apostat per l'art urbà –encara que Lisboa porta la davantera-, però Porto ha afegit a més els ingredients necessaris per agafar bé l'ona mainstream i surfejar-la a gust. Ha aconseguit, en definitiva, convertir-se en una ciutat hipster i vintage.

Dir això, sense més, és agosarat. Molts dels seus edificis sobreviuen en agonia, escrostonats i corcats pels anys -encara que el centre històric és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 1996- i els seus principals reclams turístics daten de fa, com a poc, dècades i en general, segles. Per exemple, la preciosa llibreria Lello, de finals del s. XIX, i que, per desgràcia, des de fa un grapat d'anys s'ha convertit en una fàbrica de cues de turistes i gent fent fotos per tots els racons -tant que els llibres semblen tan sols un decorat-; la Torre dels Clergues –la més alta de Portugal, construïda en la primera meitat del s. XVIII-; l'estació de tren de Sao Bento, un edifici que indueix a l’èxtasi artístic, amb les seves més de 20.000 rajoles que relaten la història de Portugal com un conte il·lustrat, i que es va inaugurar a principis del s. XX; i un llarg etcètera.

Seguir leyendo »

Aires medievals i pirates a Bretanya

Saint Malo.

Bretanya és la regió més occidental de França i la que té més quilòmetres de litoral. En aquest recorregut ens centrarem en la part més turística i coneguda, començant per la capital, Rennes, i acabant a la badia que s'obre al famós Mont Saint-Michel. En el camí, es creuen històries del passat celta de la regió, pobles i fortaleses medievals i una costa escarpada i agrestre on les antigues històries de pirates i corsaris es mesclen amb la suntuositat de les vil·les estiuenques. La ruta s'inicia a Rennes, capital de la Bretanya i famosa per la seva activa vida estudiantil i el seu notable patrimoni històric. Allà s'ubica el Parlament de Bretanya, reflex del sentiment identitari del poble bretó. És una ciutat per recórrer fàcilment a peu i en metro i en la que es pot gaudir dels seus carrerons medievals i, sobretot, del mercat de Lices, un dels de major colorit de tota França.

Rennes.

Casa medieval a Rennes. Jacqueline Piriou

 

Seguir leyendo »

Brighton, la ciutat dels molls

Brighton Pier.

Se sent una nostàlgia estranya contemplant la pasterada de ferros oxidats que s'eleva enmig del mar, a uns metres de la riba de Brighton, desconnectat d'ella, com un passat aïllat en l'aigua, que resisteix a ofegar-se. Un passat que les tempestes i el foc han anat destrossant. I ara només queda això en peus del West Pier, restes d'un antic moll. 

Clar, només se sent aquesta nostàlgia si es coneix la història d'aquesta construcció, perquè llavors, amb la imaginació necessària, és possible superposar mentalment la imatge actual i una altra de fa segles. Una en la qual el moll estava ple de casetes, amb tot tipus de souvenirs i entreteniments - endevins i demés- i tot el recorregut de la plataforma s'il·luminava amb fanals de gas decorats amb serps entrellaçades.

Donant-li una mica més de gas a la imaginació, s'aconsegueix arribar a la segona meitat del s.XIX i contemplar com en aquest moll aixequen un pavelló amb capacitat per a 1.400 seients, com a de sala de concerts, i amb els anys es comença a omplir de les persones més distingides de la ciutat, amb els seus vestits victorians -elles amb els faldons bombats, plens de plecs, i encotillades, i ells amb els seus barrets de copa i les seves llargues jaquetes-.

Seguir leyendo »