Opinión y blogs

eldiario.es

Fes, la ciutat de la Medina més gran del món

Curtiduria a Fes.

Orientar-se per Fes-el-Bali és un repte només apte per a aventurers. Amb més de 300 barris, 9.000 carrerons i mig milió d'habitants, aquesta Medina fortificada, l'origen de la qual es remunta al segle VIII, està considerada la més gran del món. De fet, seva és la fita de ser la major zona per a vianants del planeta. En les seves entranyes es pot respirar el llegat d'un mil·lenni, però també, literalment, la pudor de les vistoses curtiduries –patis interiors abarrotats de tines de tova on s'adoben les pells– o la barreja d'efluvis aromàtics que desprèn els tradicionals socs i les paradetes d'espècies. Un lloc únic al món, com així ho certifica el distintiu de patrimoni històric de la humanitat.

 

El arco de Bab Bou Jaloud que da acceso a la Medina.

L'arc de Bab Bou Jaloud que dóna accés a la Medina. Arnau Margenet

 

Seguir leyendo »

El Llac Leman i la Riviera suïssa

Els Alps al fons del llac Leman.

Som davant el llac interior més gran de l’Europa Central. Pel centre d’aquesta gran superficie d’aigua de gairebé 600 km² discorre la frontera entre França i Suïssa. En la seva riba sud s'erigeixen, majestuosos, els Alps. El recorregut per la riba nord del llac Leman des de Ginebra fins Montreux ofereix nombrosos atractius i mostra una regió suïssa de marcada personalitat.

Aquests impressionants paisatges, amb els Alps de fons, han seduït nombroses celebritats. Aquí hi trobareu estàtues de Charles Chaplin o Freddie Mercury, que van quedar captivats per la bellesa, clima i la qualitat de vida d'aquest lloc, igual que Coco Chanel -enterrada a Lausana- o Lord Byron.

Escultura en el Lago Lemán.

Escultura al Llac Leman. Àlex Blancafort

 

Les grans dimensions del llac Leman (70 quilòmetres de llarg per 12 d'ample) fan la funció d’un mar en petit i permet suavitzar les temperatures d'aquest entorn alpí. No és estrany que aquesta regió sigui coneguda com la Riviera suïssa, qualificatiu al qual també contribueix el glamur que desprèn, especialment Montreux, convertida en una de les meques mundials de la música.

Ginebra, la porta d'entrada a Suïssa des de França, marca l'inici d'una agradable ruta d'oest a estiguin que recorre la riba nord del llac. Ciutat global, centre financer i mundial de la diplomàcia a causa de la presència de nombroses organitzacions internacionals, Ginebra és la seu europea de l'ONU i de la Creu Roja.

Tot i que ha estat l'escenari d'importants esdeveniments durant el segle XX, Ginebra també convida a capbussar-se en el passat. Al voltant de la catedral de Sant Pierre, on va predicar Calvino, un dels pares de la Reforma Protestant, es despleguen les botigues i els carrers de la coneguda com Vieille Ville (ciutat vella). Tot un contrast amb la zona més moderna erigida entorn del Palau de les Nacions en la qual predominen museus, les seus de diversos organismes internacionals, palaus neoclàssics i jardins botànics. En una de les sales del Palau, es pot admirar l'espectacular cúpula dissenyada pel pintor mallorquí Miquel Barceló.

Però un dels principals atractius de Ginebra està situat en les mateixes aigües del llac Leman. El Jet d'Eau és una font situada a la part del llac on desemboca el riu Roine i que llança aigua verticalment a una alçada de 140 metres. De nit s'il·lumina de colors i augmenta la seva espectacularitat.

Molt a prop de Ginebra es troba Nyon, coneguda per ser la seu del màxim organisme europeu del futbol, la UEFA. Però la nostra següent parada és Lausanne, famosa també per raons esportives doncs aquí té la seva seu el Comitè Olímpic Internacional (COI).

Castillo de Chillon.

Edifici a Lausana al costat del llac Leman. Àlex Blancafort

 

Seguir leyendo »

Estocolm, la ciutat que es reflecteix

Port d'Estocolm.

Estocolm va néixer a la defensiva. Allí pel segle XIII, un militar al servei de la corona de Erico XI Eriksson anomenat Birger Jarl, va aixecar un fort entre el mar Bàltic i el llac Malären a fi de frenar les successives temptatives per part de les flotes estrangeres d'envair territori suec, i també la pirateria, modus vivendi habitual aleshores. Així, entre escaramusses vikingues i pillatges aquàtics, va emergir del profund estret la que avui es considera una de les ciutats més cosmopolites de l'Europa meridional. 

Banyada d'aigua i llum, Estocolm s'ha instal·lat en el nostre imaginari com aquell lloc al qual un recorre de forma gairebé reactiva quan pensa en la ciutat ideal. Art modern i gastronomia d'avantguarda, arquitectura miscel·lània que fon allò vell i allò nou, natura i ciutat en simbiosi –Estocolm va ser designada la primera ‘capital verda europea’ l’any 2010–,  ponts sobre aigua pertot, desdoblant-se la ciutat en cada reflex, i una llum breu però intensa i circumdant que esquitxa cada racó de l’anomenada ‘Venècia del Nord’, fan d'aquesta ciutat un destí ineludible per a qualsevol viatger que s’ho valgui.

A través de les seves 14 illes, interconnectades alhora per 57 ponts, Estocolm és un arxipèlag urbà molt ben comunicat que convida a ser saltat de llosa en llosa i deixar-se sorprendre per la seva bellesa i la infinitud de llocs interessants que visitar.

Seguir leyendo »

Porto, cada vegada més "hipster"

Restaurant al mercat de Bolhao.

Porto i Lisboa, totes dues parides per la mateixa mare pàtria, Portugal, però amb fisonomies que, encara que a simple vista es donen un aire, analitzades d'a prop descobreixen trets diferents.

En altres paraules, la decadència a Portugal és una constant, per això ja no sorprèn, captiva pel seu romanticisme melòdic i la seva bellesa sense maquillatge, però no sorprèn, i impregna tant Lisboa com Porto. Ambdues han sabut contrastar aquest tret amb una mica de modernitat i han apostat per l'art urbà –encara que Lisboa porta la davantera-, però Porto ha afegit a més els ingredients necessaris per agafar bé l'ona mainstream i surfejar-la a gust. Ha aconseguit, en definitiva, convertir-se en una ciutat hipster i vintage.

Dir això, sense més, és agosarat. Molts dels seus edificis sobreviuen en agonia, escrostonats i corcats pels anys -encara que el centre històric és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 1996- i els seus principals reclams turístics daten de fa, com a poc, dècades i en general, segles. Per exemple, la preciosa llibreria Lello, de finals del s. XIX, i que, per desgràcia, des de fa un grapat d'anys s'ha convertit en una fàbrica de cues de turistes i gent fent fotos per tots els racons -tant que els llibres semblen tan sols un decorat-; la Torre dels Clergues –la més alta de Portugal, construïda en la primera meitat del s. XVIII-; l'estació de tren de Sao Bento, un edifici que indueix a l’èxtasi artístic, amb les seves més de 20.000 rajoles que relaten la història de Portugal com un conte il·lustrat, i que es va inaugurar a principis del s. XX; i un llarg etcètera.

Seguir leyendo »

Aires medievals i pirates a Bretanya

Saint Malo.

Bretanya és la regió més occidental de França i la que té més quilòmetres de litoral. En aquest recorregut ens centrarem en la part més turística i coneguda, començant per la capital, Rennes, i acabant a la badia que s'obre al famós Mont Saint-Michel. En el camí, es creuen històries del passat celta de la regió, pobles i fortaleses medievals i una costa escarpada i agrestre on les antigues històries de pirates i corsaris es mesclen amb la suntuositat de les vil·les estiuenques. La ruta s'inicia a Rennes, capital de la Bretanya i famosa per la seva activa vida estudiantil i el seu notable patrimoni històric. Allà s'ubica el Parlament de Bretanya, reflex del sentiment identitari del poble bretó. És una ciutat per recórrer fàcilment a peu i en metro i en la que es pot gaudir dels seus carrerons medievals i, sobretot, del mercat de Lices, un dels de major colorit de tota França.

Rennes.

Casa medieval a Rennes. Jacqueline Piriou

 

Seguir leyendo »

Brighton, la ciutat dels molls

Brighton Pier.

Se sent una nostàlgia estranya contemplant la pasterada de ferros oxidats que s'eleva enmig del mar, a uns metres de la riba de Brighton, desconnectat d'ella, com un passat aïllat en l'aigua, que resisteix a ofegar-se. Un passat que les tempestes i el foc han anat destrossant. I ara només queda això en peus del West Pier, restes d'un antic moll. 

Clar, només se sent aquesta nostàlgia si es coneix la història d'aquesta construcció, perquè llavors, amb la imaginació necessària, és possible superposar mentalment la imatge actual i una altra de fa segles. Una en la qual el moll estava ple de casetes, amb tot tipus de souvenirs i entreteniments - endevins i demés- i tot el recorregut de la plataforma s'il·luminava amb fanals de gas decorats amb serps entrellaçades.

Donant-li una mica més de gas a la imaginació, s'aconsegueix arribar a la segona meitat del s.XIX i contemplar com en aquest moll aixequen un pavelló amb capacitat per a 1.400 seients, com a de sala de concerts, i amb els anys es comença a omplir de les persones més distingides de la ciutat, amb els seus vestits victorians -elles amb els faldons bombats, plens de plecs, i encotillades, i ells amb els seus barrets de copa i les seves llargues jaquetes-.

Seguir leyendo »

L’esperit salvatge de Fuerteventura

Illa de Lobos

Fuerteventura és un paradís per als amants del sol i la platja. Quilòmetres de sorra daurada, aigües turqueses i un clima privilegiat fan d'aquesta illa, la segona més extensa de l'arxipèlag canari després de Tenerife, el lloc ideal per passar unes vacances inoblidables o per desconnectar uns dies. Tot i ser una destinació turística de primer ordre, Fuerteventura no és una illa massificada i es poden veure i visitar molts llocs amb relativa tranquil·litat.

Un litoral pràcticament pla converteix Fuerteventura en una immensa i interminable reguitzell de platges de sorra blanca, moltes de les quals gaudeixen de condicions de vent molt adequades per al surf, el windsurf i el kitesurf. Les de Corralejo, al nord, i Jandía, al sud, són les més famoses.

Isla de Lobos.

Illa de Lobos. PAT VENTURA

Seguir leyendo »

Venècia: l’art de convertir el que és pràctic en estètic

Un dels canals de Venècia.

La primera vegada que vaig veure una góndola als canals de Venècia vaig pensar en l'Edat Mitjana. Vaig pensar en els primers segles de vida d'aquest tipus d'embarcació, que es remunta als anys 1000, i em vaig imaginar com de diferent havia de ser llavors muntar en una d'elles. Tota untada d'aquesta mescla de brea –una substància viscosa de color vermell fosc-, peix, sèu i oli de peix, que s'utilitzava per pintar les fustes i calafatar-les -tancar les juntes perquè no entrés l'aigua- i que li donava un color negrós. Amb una petita cabina per protegir al passatge o la mercaderia, que les feia semblar un carruatge aquàtic. I manejades per fins a 12 remers. 

Poc tenien a veure amb el melodrama de decoració que són ara, amb aquests seients que semblen trets d'un saló kitsch, aquesta elegància estructural i aquest romanticisme que se'ls atorga. Sembla que això va arribar al s.XVI, quan la burgesia veneciana va començar a utilitzar la góndola com a símbol del seu estatus social i les carregava fins als topalls de decoració en un intent material de dir “i jo més”. 

Seguir leyendo »

Corfú, la bellesa jònica

Posta de sol a Peroulades.

Aquesta enorme illa, la més gran de les jòniques, situada a 75 quilòmetres de la popular bota d'Itàlia i a gairebé tir de pedra d'Albània, no respon al prototip. Corfú pot presumir de posseir algunes de les platges més espectaculars de tota Grècia i, com en moltes altres illes d'aquest país, al seu territori també floreixen les oliveres (s'han comptabilitzat fins a tres milions) i els xiprers. Però aquí s'acaben les semblances. A Corfú gairebé no hi ha restes arqueològiques. I, a diferència de l'aridesa que caracteritza la majoria de les illes gregues, el paisatge està cobert de vegetació. Res estrany si es té en compte que aquesta part de la Mediterrània compta amb un règim de pluges superior a l’habitual. Però no cal espantar-se: a l'estiu es pot gaudir del sol i les altes temperatures. I pel continu grinyolar de les cigales.

Corfú remet a alguns dels personatges més coneguts de la mitologia grega. Per exemple Posidó, el deu del mar, de qui es diu que va raptar a Còrcira (filla del rei Asopo i una nimfa) i se la va emportar a una illa deserta del mar Jònic, la qual va batejar amb el seu nom com a regal de noces. El nom va mutar amb el temps fins a convertir-se en la Kerkyra actual, tal com es coneix a Corfú en grec. Junts, van tenir un fill anomenat Féax, heroi dels feacis, posteriors habitants de l'illa.

Precisament, l'illa dels feacis és esmentada per Homer en L'Odissea com l'illa que va acollir a Ulisses després del seu retorn a la propera Ítaca després d'haver lluitat a la guerra de Troia. Encara avui diversos llocs de Corfú pugnen per atribuir-se l’honor de ser el punt on Ulisses va desembarcar en el seu viatge.

Seguir leyendo »

Astúries: la llum tamisada de Garci

Platja d'Aguilar.

En el pròleg de L'avi, Benito Pérez Galdós deixa clar que: “no tenen determinació geogràfica el país ni el mar que ho banya. Tots els noms de pobles i llocs són imaginaris”. No obstant, quan José Luis Garci va pensar en com portar aquesta novel·la a la gran pantalla, no va dubtar: “Jo he triat Astúries perquè sempre ha estat per mi un bon talismà. Però a més he vingut buscant la llum d'Astúries, que és una llum molt tamisada i tènue, que permet rodar una gamma de colors suaus". I, efectivament, a la pel·lícula Garci es delecta amb aquesta llum que descobreix uns penya-segats assolellats o ombrívols –segons el moment-, un mar amb caràcter, com l'avi, i uns verds frondosos, que fan d'Astúries almenys un lloc sentimental i, portant-ho una mica més enllà, fins i tot màgic. 

Igual per això, allà es poden veure escenes impressionants, extremadament senzilles però d'una bellesa d'obra d'art i amb una emotivitat tan intensa com una descàrrega d'arma de foc.

Al nord del nord hi ha un bar, una mica atrotinat. Està al Cap de Penyes, el punt més septentrional d'Astúries. Des d'allà, bevent una mica de sidra o menjant i contemplant les vistes, és fàcil ser feliç. A qualsevol moment del dia, aquests penya-segats, les roques pelades, cobertes a trossos de verd intens, i el mar, molt a baix i amplíssim, et fa feliç. 

Seguir leyendo »