Opinión y blogs

eldiario.es

Un passeig per la ria de Bilbao: història d'una transformació

Vistes del Casc Vell de Bilbao.

El 22 d'octubre de 1993 es col·locava la primera pedra del que seria el Guggenheim de Bilbao. L'espai triat per emplaçar l'icònic museu d'art contemporani dissenyat per l'arquitecte Frank Gehry va ser un antic moll d'ús portuari i industrial. Com resumiria la cadena EiTB a les notícies d'aquest dia, aquest era el símbol que el passat industrial li donava “pas al món cultural del Bilbao metropolità.”

Vista del puente de La Salve y el museo Guggenheim desde la margen derecha de la ría.

Vista del pont de la Salve i el museu Guggenheim des del marge dreta de la ria. TANIA CUBILLO

Aquesta pedra significava el principi de la fi d'una àrea metropolitana on les siluetes de les drassanes ja tancades i les façanes d'uns escrostonats Alts Forns encara delineaven el paisatge urbanístic. Indústries que des de finals del s.XIX havien marcat el ritme de la cultura i memòria col·lectiva als dos costats de la ria del Nervión i que durant els noranta es van eliminar per a poc a poc deixar pas a les delícies arquitectòniques que conformen el Bilbao d'avui en dia. Aquesta rehabilitació seria aclamada a nivell europeu i mundial si bé va comportar llargs anys en els quals atur, vaga i heroïna van estar a l'ordre del dia. La ria, artèria aorta depurada, ha estat sempre el primer testimoni de la transformació. Proposo fer una passejada pels seus meandres per descobrir ciutat i història de Bilbao. 

Seguir leyendo »

Bordeus, amb denominació d’origen tramviari

El Palau de la Borsa.

Quan es parla de Bordeus, venint d’una ciutat com Barcelona, s’ha de començar pel final. És a dir, pel que a priori un diria que és més superflu i banal, i que segurament més d’una crònica sobre la capital de l’Aquitània deliberadament obvia. És a dir, s’ha de començar parlant del tramvia.

Bordeus és, certament per mèrits propis, la capital mundial del vi, mal que li pugui pesar a altres ciutats aspirants. I el seu desenvolupament urbà, en especial a partir del segle XVIII, el deu en gran part al comerç de vi (també al de sucre i esclaus), en la seva condició de port atlàntic situat a l’estuari del Garona. Però el que el viatger d’avui copsa a primera vista al Bordeus del segle XXI és una fabulosa xarxa de tramvies que cusen el centre amb la perifèria i la perifèria amb la metròpoli, i que s’endinsen amb insòlita tranquil·litat pels carrers d’un casc antic on la presència de cotxes s’ha reduït a la mínima expressió.

Tranvía en el centro histórico.

Tramvia al centre històric. VÍCTOR SAURA

Seguir leyendo »

Toulouse, la perla rosa i violeta del cor d'Occitània

Airbus, la fàbrica d'avions més gran d'Europa.

Els colors Toulouse són el rosa i el violeta. El maó dels seus edificis li dóna el to rosat, un maó fabricat amb les argiles del fons del riu Garonnne. I la seva flor típica, la violeta, és la icona habitual en els grafismes per decorar les botigues al nucli urbà, a més d'estar present en gelats i caramels i també en pètals flotants dins de copes de vins escumants.

Són dos colors forts, que mariden molt bé entre si. Una harmonia cromàtica en el mateix to amb què es combinen les diferents vessants de creixement que la ciutat es va traçar per ser una marca cada vegada més consolidada.

Com a destinació turística del sud de França, Tolosa va creixent a passos lents però definitius. Gairebé al mateix ritme en que creix l'aranès com a segona llengua a la regió. Quan pensem en el sud de França, es té en ment Carcassone com a centre neuràlgic de diferents rutes per territoris càtars, poblets pintorescos entre muntanyes i valls.

Seguir leyendo »

El rei Artur i el luxe artístic de Cornualla

La costa de Cornualla.

Es diu que davant dels penya-segats de la costa de Cornualla, on trenquen les onades de l'Atlàntic, va viure un rei que amb l'ajuda d'un mag, d'una espasa invencible i d'un sèquit de cavallers valents i fidels va passar a la història com un heroi. Va quedar immortalitzat en poemes i les seves gestes van passar de boca en boca com succeïa amb les figures mitològiques. És la llegenda del rei Artur i els Cavallers de la Taula Rodona, que els escrits situen al castell de Tintagel.

Encara no s'ha pogut confirmar d'una forma irrefutable la seva existència, però al 2016, unes troballes arqueològiques demostraven que molt a prop de Tintagel s'havia alçat durant el que els anglesos anomenen els anys foscos, al segle VI, una important construcció i que és allà on podria haver viscut aquest heroi de llegenda. Les característiques d'aquest palau encaixen a la perfecció amb les que descrivia el clergue galés Geoffrey de Monmouth en la seva Història Regum Britanniae (Història dels reis de Bretanya), els primers escrits on es parla de les heroiques gestes del rei, del seu acompanyant Merlí, de la poderosa Excalibur i de la resta de personatges.

Sigui cert o sigui mentida, Tintagel atreu cada any a milers de turistes esperonats per la màgia del lloc, que no solament radica en la llegenda, també en l'inefable dels seus paisatges.

Seguir leyendo »

Tarifa, entre dues aigües

Platja de Tarifa.

A Tarifa es conjuren el vent, la sorra i el mar en un encanteri que té una mica de màgia espanyola i marroquina. Aquesta punta de la península, la que està més al sud de l'Europa continental, et deixa descol·locat. Igual perquè depèn d'on trepitgis, et trobes davant del tranquil mar Mediterrani i uns passos més enllà t'esquitxa la bravesa de l'Atlàntic. O perquè Tànger és visible en els dies més clars i sembla que estigui, com aquell que diu, a un tir de pedra, en un miratge que acosta en les nostres ments l'Àfrica a Espanya, encara que la terra no es mogui.

L'atzar geogràfic li ha donat a aquesta zona una forma triangular gairebé metafòrica, un rellotge de sorra que degoteja, d'un continent a un altre, per l'estret de Gibraltar, arrabassant-li temps a Europa per donar-li-ho a l'Àfrica unes vegades i al revés unes altres. Terra sota domini musulmà durant segles –d'ells ve el nom que encara guarda, del cabdill berber Tarif inb Malluk que va desembarcar allà al 710- i terra conquerida pels cristians després. Aquesta barreja deixa petja i encara cueteja. No només aquesta, també l'herència que van deixar fenicis, grecs, cartaginesos i, especialment, els romans, que van ser els primers que es van instal·lar allà d'una forma més notable i van aixecar Julia Traducta.

Tot això batega amb especial força a la Isla de las Palomas, perquè allà es van erigir les primeres fortificacions i allà va tenir lloc el desembarcament de l'avançada de Tarif inb Malluk. Ja no és una illa, perquè un istme aixecat per la mà de l'home al s.XIX la uneix a la península, però manté el nom.

Seguir leyendo »

Berlín, de les cendres a la postmodernitat

La puerta de Brandenburgo va ser reconstruida després de la Segona Guerra Mundial

Berlín és una ciutat per a tots. Tot el que busquis es troba aquí. Vols saber més sobre història contemporània del món? Berlín. Ets un apassionat de l'arquitectura? Berlín. T'interessa l'art d'avantguarda? Berlín. La resposta és sempre Berlín. De les seves cendres i misèries després de la Segona Guerra Mundial ha sabut ressorgir més bella que mai. Després de la persecució i la mort s'ha convertit en una de les urbs més acollidores i cosmopolites d'Europa. I és que la capital d'Alemanya ha viscut ràpid a l'últim segle, però més enllà de morir jove i deixar un bonic cadàver, aquesta ciutat s'ha obstinat en no deixar de mirar al futur.

Acabada la guerra, Berlín es trobava reduït a encenalls. Els bombardejos aliats van danyar la seva població i el seu patrimoni cultural. A més, de la nit al dia, els seus ciutadans es van despertar amb una ciutat dividida i  repartida entre quatre superpotències estrangeres. A partir dels anys 60 la relació entre els dos blocs hegemònics – Estats Units i la Unió Soviètica- va sofrir una escalada de tensió culminada en la construcció del mur que dividiria la ciutat fins a novembre de 1989. Aquesta situació va propiciar el desenvolupament de dos mons paral·lels i antagònics durant gairebé 30 anys que després de la seva reunificació ha deixat per al nostre delit el Berlín que avui coneixem. Aquesta capital plagada de contrastos i que ha espremut la seva memòria històrica de la millor manera fins a treure-li tot el seu suc.

Dues ciutats en una

Seguir leyendo »

Madrid vibra a Lavapiés

Bars al carrer Argumosa, a Lavapiés

Deia Lole Montoya –la cantaora de la mítica parella Lole i Manuel- que Lavapiés li “recordava molt al barri sevillà de Triana”, que li encantava el seu ambient artístic, “és un lloc molt motivador” rematava. Sense saber-ho, potser havia trobat l'axioma d'aquests carrers de Madrid, un axioma que pot desplegar-se en tres pàgines, com un tríptic conceptual: el mestissatge, l'art i la motivació transformada en apoderament de la societat. 

Molts asseguren que Triana és un exemple de convivència entre gitanos i gachés –payos en rromanò- i que gràcies a això la riquesa cultural ha brollat com en pocs llocs. Allà es van criar el ballador de flamenc Antonio Canales, el cantaor Chiquetete, l'actriu Paz Vega o la presidenta de la Junta d'Andalusia Susana Díaz. Així que equiparar aquest barri amb Lavapiés és tirar-li floretes. No es pot dir que en aquesta zona de Madrid et cantin per bulerías en cada cantonada, però la mescla és palpable, d'això no hi ha dubte. 

Segons els últims càlculs de l'Ajuntament de la capital, gairebé un 25% de la població de Lavapiés és estrangera i la majoria procedeixen d'Àsia o Oceania. És més, la seva composició demogràfica és tan diversa, que es poden comptar fins a més de 80 nacionalitats entre els seus veïns. Això traduït al llenguatge comercial significa salons de te, restaurants àrabs, perruqueries afroamericanes, locutoris i un infinit etcètera. Un melting pot en tota regla, que dirien els americans, on no falten els racons de col·leccionistes de còmics de sempre o els bars castissos de tota la vida, aquells regentats per un matrimoni ja gran, que et tracten com a una néta i et serveixen racions més que generoses. Un matrimoni gran, sí, perquè és el barri del districte Centre amb el percentatge més alt de persones amb més de 65 anys. I té una explicació.

Seguir leyendo »

Amsterdam: bicicletes a punt

Bicis en un canal d'Amsterdam

Si en alguna ciutat d'Europa hi ha respecte per la bicicleta és Amsterdam: els carrils bici tenen prioritat sobre els vehicles a motor i la convivència entre mitjans de transport és harmoniosa, a diferència de les ciutats mediterrànies. El millor que es pot fer un cop s'ha posat al peu a "La Venècia del Nord" és llogar una bicicleta. Llogar-ne una durant tot un dia costa entre 12 i 15 euros –normalment s'ha de deixar un dipòsit d'uns 50 euros que es tornen quan s'acaba el lloguer.

La millor manera de descobrir la ciutat i fer-se'n una idea és pedalant. El recorregut és lliure, però és recomanable començar per recórrer els carrers que envolten els quatre canals del centre de la ciutat: Prinsengracht, Herengracht, Keizersgracht i Singel. Si es vol fugir del centre i descobrir altres canals de la ciutat, n'hi d'especialment agradables al barri de Jordan: Brouwersgracht, el Bloemgracht i Leliegracht.

Abans, es pot passar pel Vondelpark, un dels parcs més autèntics de la ciutat. A la mínima que arriba el bon temps, el parc s'omple d'amsterdamesos armats amb barbacoes i cerveses. A l'hivern és divertit jugar als seus estanys congelats.

Seguir leyendo »

Lanzarote, molt més que sol i platges

Teguise amb la muntanya i el castell de Guanapay al fons.

Quan aterra a Lanzarote, el visitant ja sap que trobarà bon clima, platges verges i un paisatge volcànic que evoca altres mons. Però en realitat, aquesta petita illa ofereix molt més. Art, jaciments arqueològics, naturalesa, esport i moltes tradicions locals. Es tracta d'un lloc on s'ha aconseguit conservar un estil propi i particular de vida i s'ha mantingut a ratlla, fins a cert punt, la febre especulativa propiciada per l'auge del turisme. Crida poderosament l'atenció el contrast entre la negra terra volcànica que ocupa tot el territori i els petits pobles blancs disseminats sobre aquesta. És tal l'èmfasi i l'aposta pel desenvolupament sostenible, que la UNESCO la va declarar Reserva de la Biosfera al 1993.

Fachada de la Fundación Cesar Manrique en Tahíche.

Fachada de la Fundación Cesar Manrique en Tahíche. Pablo Suárez

 

Un dels principals artífexs d'aquest desenvolupament va ser l'artista local César Manrique que, durant els primers anys de creixement turístic, va mobilitzar als habitants de tota l'illa en contra de l'ocupació desaforada del sòl i la cultura del  boom urbanístic. Gràcies al seu gran carisma i també gràcies a la seva creativitat va aconseguir convèncer als illencs que un altre model de desenvolupament era possible i va imaginar una oferta turística amb idiosincràsia pròpia. Tal és així que molts dels llocs de referència més visitats són obres nascudes del seu talent com El Mirador del Rio o els Jameos del agua. Després de la seva prematura mort al 1992 a Lanzarote encara se'l recorda en cada monument i en cadascuna de les obres que es troben repartides per tot el territori.

Seguir leyendo »

Hamburg, on la riquesa va sorgir de l'aigua

Alster de nit.

L'aigua és la força motriu de tota naturalesa. Amb aquesta sentència l'artista del Renaixement Leonardo da Vinci posava en valor la importància del líquid element per al desenvolupament de la vida al seu voltant. A la ciutat-estat d'Hamburg aquesta màxima es compleix rigorosament donat que tot el seu desenvolupament i creixement es fonamenta en el magnífic cabal del riu Elba, que travessa la ciutat d'oest a est. Des de la seva fundació al segle IX la vida dels hamburguesos ha estat vinculada estretament a la generositat amb que l’Elba oferia les seves aigües a l'agricultura i a la pesca. Però el que realment suposa un punt d'inflexió en la història d'Hamburg és la construcció del port al segle XII. Una infraestructura que amb el pas dels segles s'ha convertit en una de les més importants bases d'Europa i, a la vegada, ha fet d'Hamburg una de les regions més riques –i cares- del continent.

Barco de carga entra al puerto.

Vaixell de càrrega entra al port. PABLO SUÁREZ

 

Només cal caminar una estona pels carrers adjacents de Hafen City –ciutat portuària- per adonar-se del gran nivell de vida que han gaudit els hamburguesos al llarg de la història. Als seus voltants es troba Speicherstadt – ciutat dels magatzems, la més extensa del món- construïda entre 1883 i 1927. Es tracta d'un conjunt arquitectònic d'estil neogòtic on predominen les parets de maó vermell culminades per teulades de coure que atorga aquest color turquesa tan característic en l'arquitectura del nord d'Europa. Aquests antics magatzems es troben travessats per canals fluvials que antany servien per carregar i descarregar les mercaderies directament del magatzem als vaixells. A l'actualitat aquests edificis han estat restaurats i alberguen multitud de curiositats com Miniatur-Wunderland –un museu de miniatures que mostra una maqueta de la ciutat amb tot nivell de detalls-, el Speicherstadt Museum –per conèixer la història del port- i varietat de botigues d'articles exòtics i artesanies com l'ineludible Harry’s Hamburger Hafenbasar.

Seguir leyendo »