Quan aterra a Lanzarote, el visitant ja sap que trobarà bon clima, platges verges i un paisatge volcànic que evoca altres mons. Però en realitat, aquesta petita illa ofereix molt més. Art, jaciments arqueològics, naturalesa, esport i moltes tradicions locals. Es tracta d'un lloc on s'ha aconseguit conservar un estil propi i particular de vida i s'ha mantingut a ratlla, fins a cert punt, la febre especulativa propiciada per l'auge del turisme. Crida poderosament l'atenció el contrast entre la negra terra volcànica que ocupa tot el territori i els petits pobles blancs disseminats sobre aquesta. És tal l'èmfasi i l'aposta pel desenvolupament sostenible, que la UNESCO la va declarar Reserva de la Biosfera al 1993.
Un dels principals artífexs d'aquest desenvolupament va ser l'artista local César Manrique que, durant els primers anys de creixement turístic, va mobilitzar als habitants de tota l'illa en contra de l'ocupació desaforada del sòl i la cultura del boom urbanístic. Gràcies al seu gran carisma i també gràcies a la seva creativitat va aconseguir convèncer als illencs que un altre model de desenvolupament era possible i va imaginar una oferta turística amb idiosincràsia pròpia. Tal és així que molts dels llocs de referència més visitats són obres nascudes del seu talent com El Mirador del Rio o els Jameos del agua. Després de la seva prematura mort al 1992 a Lanzarote encara se'l recorda en cada monument i en cadascuna de les obres que es troben repartides per tot el territori.
Resulta imprescindible una visita a la Fundació César Manrique, situada en el municipi de Tahíche. La seu va ser implantada a l'antiga casa del César, construïda i dissenyada per ell mateix i que encara es manté decorada tal com la va deixar l'artista. A més, la fundació alberga una bona col·lecció de pintures i escultures de Manrique, a banda de la biblioteca i una botiga amb divers material dissenyat per l'autor.
Si hi ha alguna cosa que dóna un caràcter únic a Lanzarote és el color de la seva terra i el paisatge lunar que acompanya tot el camí. La seva màxima expressió s'albira al Parc Nacional de Timanfaya, un dels quatre parcs nacionals que hi ha a les Illes Canàries. La seva primera erupció va tenir lloc el 1730 i la més recent el 1824, donant sepultura a diversos pobles, provocant migracions i períodes d'intenses fams. Aquestes erupcions van transformar el paisatge per sempre, donant lloc al conjunt volcànic que avui podem admirar.
La terra de Timanfaya encara ara emana calor i vapors. Prova d'això és el forn del restaurant El Diable on les carns es rosteixen lentament a la calor provinent del centre de la terra.
La millor manera de recórrer el parc és a lloms d'un dromedari, animal determinant en el desenvolupament agrícola de l'illa al llarg de la història que avui s'ha convertit en el mitjà de transport preferit dels milers de visitants d'aquest parc nacional. Sens dubte tot un espectacle que regala l'illa de Lanzarote per als amants de la geologia i la naturalesa.
De punta a punta de l'illa trobem multitud de petites viles i poblats amb característiques pròpies molt marcades. Al sud de l'illa se situa el municipi de Yaiza. Es tracta de la localitat turística per excel·lència amb el poble de Platja Blanca com a exponent més destacat. Fins a meitat del segle XX, Platja Blanca no era més que un petit llogaret mariner, però a partir dels anys 70 la seva planta hotelera no ha parat de créixer, convertint-la en una destinació turística de considerable qualitat. Molt a prop, cap a l'est, travessant el paratge natural protegit dels Ajaches, s'albiren les platges verges de Papagayo, una de les joies de Lanzarote.
Des dels Ajaches es pot coronar fàcilment, a través d'una carretera serpentejant, el poble de Femés, enclavat en el cim d'una solitària muntanya. Es tracta d'un lloc pintoresc des d'on s'albira pràcticament tota la zona sud de l'illa, des de Platja Blanca fins a les salines de Janubio, d'important valor etnogràfic. Femés és també conegut gràcies a l'obra Mararía de l'escriptor de Tenerife Rafael Arozarena, que va ser portada al cinema al 1998. És recomanable contemplar la posta de sol des de la plaça del poble, o mentre es degusta una tapa dels seus saborosos formatges en algun dels restaurants-mirador amb els quals compta aquest poble.
Un altre dels nuclis habitats més importants de Lanzarote és Teguise, que va ser capital de l'illa des del començament de la conquesta per part de la Corona de Castella. És un lloc molt tranquil entre setmana, però quan arriba el dissabte el poble s'omple de vida. És molt famós i apreciat pels visitants a l'illa el mercat ambulant d'artesania que es munta cada cap de setmana.
A l'extrem nord es troba la vila marinera d'Órzola, famosa pels seus restaurants especialitzats en peixos i mariscs i perquè des del seu petit port salpen els vaixells que transporten a la gent a l'illa de la Graciosa.
La Graciosa és una illa situada al nord de Lanzarote, una pedania depenent de l'Ajuntament de Teguise i un petit paradís verge que compta amb dos nuclis poblats -Caleta de Sebo i Pedro Barba- amb uns 720 habitants censats. És una visita ineludible per als amants de les platges desertes i de la pràctica del nudisme. La millor manera per conèixer els seus menys de 30km2 és a través del servei del lloguer de bicicletes que ofereixen un parell d'empreses. Una altra opció, menys econòmica, és contractar un servei de trasllats amb tot terreny, ja que en aquesta illa l'asfalt no existeix i els seus carrers són extenses pistes de sorra. Molts habitants de Lanzarote compten amb segona residència a la Graciosa i és en els mesos d'estiu quan més activitat s'aprecia.
Definitivament, Lanzarote ofereix multitud de llocs únics en molt poc territori, per la qual cosa és una opció molt versàtil per passar uns dies alternant el descans que ofereixen el seu clima i les seves platges amb l'important patrimoni cultural i etnogràfic que ens regalen els seus pobles i gents.
Vueling vola de Barcelona a Lanzarote.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
