La tercera ciutat més poblada de França es presenta com una incògnita. Cal buscar en les seves esquerdes per descobrir les seves particulars distorsions. I a la Vieux-Lyon, el casc medieval, la primera sensació és que podria semblar-se a tants altres de tantes ciutats del sud europeu: els carrers empedrats, les botigues de roba i regals, el traçat irregular, el concepte dissenyat d’allò vintage.
Fins que ens topem amb un dels traboules, aquests passatges invisibles que poden aparèixer obrint una porta d'un carrer qualsevol. Són foscos, frescos i laberíntics, connecten amb entrades d'edificis i conformen una ciutat paral·lela i oculta. Al Longue Traboule hi ha obres d'art espontànies, natures mortes d'ossos i plantes i un gat amb collaret molt manso i afectuós que posa per a les fotos sense cap problema.
Molt a prop, hi ha un altre traboule més curt i no tan laberíntic, que comunica amb una galeria a on es manté intacta una torre del s. XVII. La particularitat paradoxal d'aquesta construcció és que no es veu des del carrer i només és possible veure-la si ens fiquem en un traboule. Com si haguéssim de donar la volta a la ciutat i veure-la en el seu revers per descobrir-la.
Lió s'oculta en els seus traboules i es despulla en les seves cuines. Al bouchon Daniel et Denise hi ha olles i paelles exposades com a objectes decoratius, estris pràctics que en qualsevol moment poden desaparèixer de l'aparador per anar a la cuina. Són art efímer que es complementa amb una cuina a la vista perquè els comensals puguin ser testimonis del procés, sense teles ni ciment ni vidres foscos que l'ocultin.
El xef d'aquest restaurant tradicional és Joseph Viola, premiat amb un Bib Gourmand per la Guia Michelin, i un dels millors cuiners de Lió, una ciutat d'alta cuina i amb moltes estrelles Michelin. Provo el plat tradicional de la ciutat: el Pâté en croûte, una mena de pastís de foie gras embolicat en una massa fullada i amb melmelada de pruna per acompanyar. De segon, un peix en una salsa de gambes i bolets, amb guarnició de fideus gratinats a beixamel i formatge. De postres, un clàssic Lyonés: Ile Flettante, un praliné amb crema que s'assembla a una illa flotant, d'aquí el nom. I el contrast amb el Pâté a croûte: l'illa enfront del conglomerat.
Per a l'exposició “Les Variacions Sebald”, comissariada al CCCB durant 2015 per l'escriptor Jorge Carrión, Jeremy Wood va presentar “My Ghost”, una obra gràfica impresa en seda com a resultat d'una cartografia autobiogràfica. Proveït d'un GPS, l'artista anglès va caminar durant anys pels carrers de Londres, deixant registre de la seva ruta. El resultat va ser imprès en seda i, dins sala d'exposicions, aquesta tela apareixia com una distorsió del mapa digital, una experiència en profunditat que es dibuixava en una superfície inquietant.
Si els traboules desconstrueixen el mapa de Lió com passadissos secrets que distorsionen l'entramat urbà, la seda compleix una funció semblant al barri de Croix-Rousse, l'epicentre històric de la indústria tèxtil partint de la Maison des Canuts, una antiga fàbrica convertida en museu i on s'exposen màquines i peces originals.
Aquesta maison és paradigmàtica perquè conserva en la seva arquitectura i posada museística la pauta de com eren els canuts del segle XVII a Lió. Les famílies que treballaven en la indústria solien viure en els pisos de dalt d'aquestes cases, mentre que els tallers funcionaven a la planta baixa, amb els telers i les màquines.
El barri de la Croix-Rousse també es va tornant laberíntic amb més traboules interminables i costeruts, aquí bastant més amples, llargs i amplis que els de Vieux-Lió. I entre restaurants de magrets d'canards i bistrós de degustació de vins, formatges i embotits de la regió, la seda tracta de mantenir la seva omnipresència en petits tallers artesanals.
En un local d'impressió en tela, un operari m'explica la tècnica del esténcil sobre la seda i una noia em mostra la del drap de velour, aquesta tela sintètica que imita al vellut. Per a aquesta última, es col·loquen planxes de cotó a quadrets que es cusen a màquina amb un disseny preestablert, per després pintar-les a mà. “És com fer un edifici”, diu la noia. I penso en els traboules, a la seda i en totes les textures de ciment i de teles com marques d'una ciutat plena de variacions.
Pantagruel, el assedegat era un personatge popular a tota la literatura oral de la França medieval: el dimoni de la set que escampava sal a la gola de la gent. Una excusa per beure vi a les tavernes i un monstre per amenaçar els nens.
Quan el metge Francois Rabelais va arribar a Lió a treballar a l'Hôtel-Dieu, tenia llest el manuscrit del seu primer volum de “Gargantua i Pantagruel”, una obra clau de la literatura medieval europea i on recrea la història del llinatge d'aquests gegants golfs, alcohòlics i guerrers.
Inspirat en el folklore popular, en els relats orals i en la mitologia que circulava entre la població pel que fa a aquests personatges, Rabelais va crear una obra profunda, divertida i exagerada, que segles després el lingüista rus Mijaíl Bajtín rescataria com una peça fonamental per entendre el carnaval medieval i estudiar els encreuaments culturals entre els feudals i el poble.
Rabelais va arribar a la ciutat al 1532, moment en què Lió era un dels bressols mundials de la impremta. Tot aquest llegat editorial pot conèixer-se en el Museu de la Impremta, on es conserven dos exemplars de “Gargantua i Pantagruel” de diferents èpoques, un butxaca imprès en plena Edat Mitjana i un altre il·lustrat per Gustave Doré de finals del segle XIX.
Però aquest metge no només va estar aquí fins a 1535 per a imprimir la seva obra, sinó també per a investigar i treballar a l'Hôtel-Dieu, un mega-hospital medieval on va deixar la seva extravagant empremta: va dirigir una lliçó pública de la dissecció del cadàver d'un penjat, introduir el meló i la carxofa en preparats medicinals, va inventar un aparell per curar ossos (el Glossocomion) i un altre per curar ferides de ventre (el Syringotomo).
Hôtel-Dieu s'alça a escassos metres del Km 0 de Lió, la plaça Bellecour. La seva façana externa mira cap al riu Roine, mentre que la seva cara interna dialoga amb l'entorn en passat, present i futur. Grafiters anònims han intervingut les tanques de protecció que sostenen els enormes cartells plotteados amb imatges dissenyades que anticipen en què es convertirà aquest edifici: un centre d'exposicions amb shopping, galeries i restaurants.
Confluence va ser, durant dècades, la zona industrial per excel·lència de Lió: fàbriques fumejants, moviment obrer i pol·lució. Avui és un barri restaurat i en plena restauració al llarg a llarg de les seves 140 hectàrees que voregen la confluència dels rius Roine i Saona: grues hiperquinéticas, estructures a mig construir i una galeria a cel obert d'edificis nous, cadascun diferent i amb la seva pròpia personalitat, però dialogant entre si en una certa harmonia estètica.
La nova estètica d'aquests arquitectes italians, alemanys, suïssos, holandesos i francesos genera que, a les 7 mil persones que avui viuen a Confluence, puguin sumar-se unes 10 mil més quan comenci la venda immobiliària a gran escala. Tot i que els preus superin amb amplitud a les zones més cares de París.
Una tarda de finals d'hivern de 1895, en una fàbrica situada a pocs metres de la plaça Jean Macé, es registrava en un cinematògraf la primera pel·lícula de la història: “La sortida dels obrers de la fàbrica Lumière a Lió Monplaisir”. Els creadors van ser Auguste i Louis, els fills del cada vegada més poderós empresari Antoine Lumière, que al voltant de la seva mansió va ser instal·lant totes les seves fàbriques.
La mansió art-noveau va ser construïda enmig d'un frondós jardí i avui alberga el Museu Lumière, on s'exposa el Cinematògraf Nº1, l'original i autèntic, que filmava, gravava i projectava, amb el qual es va registrar la primera pel·lícula de la història, davant d'aquesta casa, i que també va permetre fer la primera sessió de cinema pagament en la història en el cafè Indi de París en 1895.
En un dels murs externs de la Vila Lumière, hi ha el Mur dels Cineastes, com una mena de cànon en forma de pòster gegant on figuren els millors directors de cinema de la història, morts o vius. Una part decisiva de tot el que va venir després dels Lumière.
Quantes pel·lícules van venir després d'aquesta primera? Aquesta impossibilitat d'establir el compte és un lògic corol·lari per abandonar Lió, una ciutat que es defineix des de l’inaprehensible.
Vueling vola des de Barcelona a Lió.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
