Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La izquierda presiona para que Pedro Sánchez no dimita
Illa ganaría con holgura y el independentismo perdería la mayoría absoluta
Opinión - Sánchez no puede más, nosotros tampoco. Por Pedro Almodóvar
Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

“El turisme és un lloc on ens unim els éssers humans, però també on ens separem”

Juan Pablo Meneses, en un retrat cedit per la seva editorial

Laureano Debat

Barcelona —

Cada vegada que Juan Pablo Meneses (Santiago de Xile, 1969) publica un llibre de cròniques, marca un abans i un després en la seva trajectòria. Té un olfacte especial per triar enfocaments interessants dins d'universos que semblen estar esgotats. “Equipaje de mano”, “Hotel España”, “La vida de una vaca” i el recent “Niños futbolistas” ja són clàssics de la crònica literària en castellà.

A les llibreries des de fa uns mesos, el flamant “Una vuelta al tercer mundo” (Debate) intenta també ficar-se a la llista d'imprescindibles dins d'aquest gènere mutant. A través d'un viatge circular pel globus terraqüi, el cronista visita localitzacions puntuals en què viu situacions i coneix personatges propis d'una transició a escala mundial, d'acord a l'única cita de referència que obre el llibre i que pertany a Antonio Gramsci : “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.

No hi ha jerarquies en aquesta volta. Les cròniques no tenen títol, formen part d'un mateix projecte global: la lluita lliure de 'cholitas' a Bolívia, els restaurants de luxe a Etiòpia, les escombraries tecnològiques a Kuala Lumpur, els souvenirs revolucionaris de Chiapas o el tret d'un fusell AK-47 al Vietnam. La mirada de Meneses és la d'un mèdium.

El llibre escapa dels llocs comuns tan habituals a les cobertures periodístiques sobre el tercer món, ja sigui aquelles que escriuen des de la idealització de la pobresa o les que reflecteixen aquest horror tan occidental davant la contemplació de la barbàrie. En la ploma d'aquest xilè rodamón, les veus i els escenaris es transcriuen transparents i autèntics. I, per tant, tan rics i plens de contradiccions.

El títol del llibre li dóna una turista europea que vosté coneix en un d'aquests viatges. I la noia parla de “donar una volta al tercer món”, com si es tractés d'un tràmit més que d'una travessia.

La idea era jugar una mica amb aquesta fantasia d'aquest gènere que és donar la volta al món. Ara hi ha llunes de mel que fan la volta al món en tres setmanes, que te les preparen en cinc minuts en una agència. Les bandes de rock i els equips de futbol també donen la volta al món. És una cosa que ara està més a l'abast, per bé i per mal.

Per què cap crònica té títol?

Jo ho veig com una cosa global. Són diferents viatges que tenen a veure amb una mateixa mirada. Històries una mica rares en les que sempre està ficat el turisme com una posada en escena. 

Des dels seus primers llibres de viatges fins avui, el turisme ha adquirit un major protagonisme a escala global. Ja no es pot parlar de determinades ciutats sense esmentar al turisme com un actor fonamental. Ha notat aquesta diferència respecte al passat?

Sí. I no només això. També ha adquirit una perversió més gran. Per exemple, en el cas dels miners de Xile, quan jo recorro la mina amb un d'ells. La fantasia actual dels miners és transformar aquest lloc en un parc de diversions per atraure xàrters d'europeus i americans que vulguin anar i pagar fort. I és perquè, quan van sortir de la mina, els van portar a Disney i van desfilar amb les orelles del ratolí Mickey al costat dels ninots. També van anar a Hollywood, a Wembley, a les illes gregues. I ells van veure que tota aquesta interpretació hollywoodense poden ser ingressos. Però en cap moment, la seva història i la seva atenció mundial va ser per dir: “Escolta, que aquestes condicions no poden ser”. Molts d'ells segueixen treballant igual, tenint tractaments psiquiàtrics inacabats perquè necessiten treballar. 

En totes les cròniques hi ha situacions reals que moltes vegades semblen de ficció. Per exemple, el cas del duel de aficions a la frontera entre l'Índia i el Pakistan. 

Aquesta és una posada en escena molt rara, que atrau turistes i que és un espectacle de la realitat. I passen coses que podrien succeir en qualsevol altra part. M'ha tocat aquests dies veure a Barcelona i a Madrid la publicitat gegant de pernil on apareix una 'cholita' lluitadora. I tota aquesta campanya publicitària segurament generarà que el turista espanyol que vagi a Bolívia cregui que ha d'anar a veure aquest espectacle. I que a l'hotel de cinc estrelles li venguin el paquet per veure-ho. En el fons, tot acaba en una distorsió. El turisme és un lloc on ens unim els éssers humans, però també on ens separem, perquè tot acaba sent una posada en escena. 

Vosté diu en un moment que totes les revolucions acaben en souvenirs turístics.

Sí. I hi ha exemples. Des de Marcos, amb un bar que es diu “Revolució”. A Vietnam, on després de la guerra tan ferotge, ara venen bales perquè un li dispari a un ninot. Un acaba caient en aquest joc: jo vaig comprar les bales, vaig disparar una arma i em vaig sentir en la guerra. Perquè el turisme també et dóna això.

En aquest context de la supremacia del turista. Com es veu com a cronista? Fins a quin punt, quan viatga, és vosté turista i fins a quin altre és cronista? Existeix diferència?

És cert que molts dels cronistes de viatges, de llargues tradicions, van a l'Índia, aconsegueixen un traductor que els ensenya un lloc on tenen tot montat perquè es trobi amb aquesta gent. I el tipus mostra aquesta trobada i després es torna. A mi, el que sempre m'ha interessat és mostrar com et porten a un lloc que està montat i que, si bé el gaudiré i el viuré, també he d'explicar que està montat, que vaig haver de pagar tant i tot això. En el cas de les 'cholitas', jo he llegit altres coses que han sortit sobre el tema, però mai havia llegit que et fan un tour, que et porten, que et deixen un tiquet per al bany, que et donen un souvenir. I això em sembla que cal explicar-ho.

El cas emblemàtic és el d’Etiòpia, on recòrre restaurants de luxe en un país famolenc.

És clar. Mostra com un noi no et deixa entrar a una discoteca perquè vas amb sabatilles i no amb sabates. Però ells que manegen una discoteca en un hotel turístic viuen una realitat que no té a veure amb el país en el qual estan. I això no acostuma a explicar-se. I després hi ha el fet d'enfrontar-se amb els personatges. Per a mi, era més fàcil posar que el miner és una víctima i no un noi que està patint, però que en el fons també té la seva ambició i vol fer un negoci i beneficiar-se. Jo sóc contrari al que jo vaig anomenar la 'crònica misèria': un cronista llatinoamericà que escriu sobre el drama en una barraca o en un barri molt pobre, on semblaria que la pobresa és per generació espontània, on no hi ha components polítics ni està ficat el sistema. I de cop i volta, ens trobem amb aquest tipus en un bar de Manhattan parlant de la pobresa perquè va guanyar un premi. M'interessa més explicar, fins i tot, la història d'aquest tipus que va guanyar un premi a Manhattan per haver escrit sobre la misèria. 

S'han de tenir sempre presents les contradiccions.

Exacte. Amb “Niños futbolistas” em va passar que em van cridar dos tipus amb una setmana de diferència. Un de Madrid que tenia una escola de futbol, a qui li havia afectat el llibre i que volia fer una ONG i em convidava a participar. I l'altre, un català a qui li havia agradat molt el llibre, tenia un model de negoci i volia fer una pàgina web per reclutar molts nois al mateix temps; em deia que ens podíem fer milionaris i si volia participar del negoci. I els dos havien llegit el mateix llibre! Per això, a mi m'interessa partir de les contradiccions per parlar del món actual. Per exemple, a “La vida de una vaca”: matar animals és dolentíssim, però menjar-les és riquíssim. Si no partim d'aquesta contradicció, no podrem comptar res de nou, ens quedarem només en la denúncia. 

A la crònica de Kuala Lumpur parla de que la ciutat està plena de gent esforçant-se moltíssim per ser alguna cosa que mai serà. Una metàfora d'aquest somni tan de la classe mitjana del tercer món que somia amb ser alta burgesia?

Jo vinc d'un país que és l'exemple d'aquesta classe mitjana arribista i aspiracional, on és comú escoltar a la tele i a polítics fins i tot dir que l'únic que li cal a Xile per deixar de ser un país emergent i ser per fi un país desenvolupat és canviar de barri. Per a ells, el problema està en els països que ens van tocar al costat. Com si haguéssim d’estar entre Alemanya i Suïssa (riu). És l'actitud que tenia Donya Florinda a “El Chavo”, que sempre menyspreava a la resta, però era molt d'aquí i aquest barri era la seva essència. 

Per què Gramsci com a única cita de referència en el llibre? Té a veure amb el seu concepte d'hegemonia i aquesta idea del tercer món que somia amb ser primer món? 

Aquesta frase em va encantar perquè es pot portar cap a un mateix. Jo sóc molt contrari a la crònica misèria sobretot perquè aquest periodisme deixa de banda una de les misèries que a mi més m'interessa: la misèria humana. No m'agrada aquest periodisme en el qual tots són víctimes i els culpables no apareixen en cap costat. Resulta que dins d'aquestes víctimes també hi ha misèries humanes. I jo crec que això travessa tots els personatges que són al llibre. Per això els personatges són humans, per això la 'cholita' explica que la insulten, que no té marit, que és dolenta i està sola. I el miner diu que va conèixer un munt de llocs que li van encantar i que ara vol guanyar-se uns pesos amb alguna cosa semblant.

Martín Caparrós renega del malnom de 'cronista de viatges', perquè aquest tipus de cròniques solen limitar-se a dir què visitar, què menjar i què fer en determinats llocs. I acaben donant importància al fet d'haver estat a tal lloc només per mostrar que han estat allà i res més. Vosté parle des de fa anys del periodisme portàtil, però què en pensa d'aquesta idea de ser o no ser 'cronista de viatges'? 

És com quan parlen de periodisme digital i de fer un màster en periodisme digital. De què estem parlant? És periodisme. Interessa si és bo o si és mal periodisme. La 'crònica de viatges' és una crònica. Jo puc dir 'aquesta és una crònica de viatges'. Però, per exemple, de “Niños futbolistas” ningú va dir que era una crònica de viatges, tot i que jo viatjava tota l'estona. O jo podria fer una crònica de viatge sense viatjar mai. Jo sempre he viatjat, però no sóc un cronista de viatges. Escric crònica, que és el que m'interessa.

I què opina d'aquesta tipologia una mica 'selfie' del cronista de viatges? 

Tinc una mena de menyspreu pel periodista de viatges. Hi ha molts que no expliquen la gran posada en escena, sobretot a les revistes de turisme. Em sembla que el que fa Martín, i m'agradaria creure que aquest llibre també ho fa, és explicar els problemes del tercer món per part dels que hi coneixen i els que es mouen aquí. Encara avui, tu preguntes per als llibres de la Patagònia i et diuen Chatwin. O penses en narcos i apareixen les pel·lícules de Hollywood. El que intento fer jo és explicar-ho. En una entrevista em van preguntar si jo em considerava 'tercermundista' i jo vaig dir que sí. I van posar aquest titular, paf!, com si hagués dit “sóc drogoaddicte” (rialles). A més, m'agradava aquesta idea de “tercer món” com un terme una mica vintage, que es recupera. Ara mateix, és un tema a Europa pels refugiats que arriben; a la campanya electoral dels Estats Units on es discuteix sobre què fer amb la immigració llatinoamericana; Coca-Cola treu un anunci de l'orgull de ser llatí. Hi ha un encreuament que impedeix una mica la divisió entre primer i tercer món, cosa que suposo que està passant i que pot ser el que diu Gramsci. 

Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

Etiquetas
stats