eldiario.es

Menú

Viena, en tres fotogrames

Viena és un d’aquelles destinacions idònies per una escapada. Una ciutat en la que s’hi pensa poc, potser perquè ja no forma part dels centres de decisions mundials, però que ofereix un reguitzell d’atractius molt difícils de superar. En tres pel·lícules es visualitza fàcilment.

- PUBLICIDAD -
El Palau de Schönbrunn

El Palau de Schönbrunn

Sissí

Si per alguna cosa destaca Viena és pel seu caràcter imperial. Grans palaus, grans parcs, grans estàtues, grans avingudes, i tot molt barroc. No hi ha lloc al món més barroc que Viena. I tampoc no hi ha manera més ràpida de viatjar en el temps a principis del XIX, quan les dinasties absolutistes europees feien pinya per intentar esclafar els valors de llibertat, igualtat i fraternitat sorgits de la revolució francesa. Precisament del Congrés de Viena (1815) en farà dos segles l’any que ve. Se suposa que d’alguna manera es recordarà la efemèride, encara que fos un intent inútil de congelar la història.

Per l’absolutisme d’antic règim d’aquell gran imperi (que abraçava una part del que avui és Alemanya, Polònia i els Balcans, a més de tota Àustria, Hongria i l’antiga Txecoslovàquia), la derrota napoleònica i el repartiment d’Europa entre les potències vencedores va suposar una pròrroga d’un segle. Fins a la primera guerra mundial. És aquí on apareix la figura de l’emperador Francesc Josep i la seva esposa, Elisabeth de Baviera, més coneguda com Sissí, que va donar peu a un clàssic del cinema romàntic dels anys cinquanta, la triologia Sissí (1955), Sissí Emperadriu (1956) i El destí de Sissí (1957), totes tres amb l’actriu Romy Schneider en el paper de la princesa del poble, entestada a trencar les encarcarades regles i tradicions de la Casa dels Habsburg. Avui pot semblar un conte de fades ensucrat (que ho és), però hi ha tota una generació que va créixer amb la musa de Sissí, com n’hi ha unes altres que ho han fet amb Heidi o amb Hanna Montana.

Al Palau d’Hivern d’Hofburg (que diuen que detestava) és on es troba el museu de Sissí. Una aturada imprescindible per nostàlgics i fetitxistes, ja que allà s’hi poden veure els seus vestits, joies, mobles i vaixella originals. I és allà on es glossen les anècdotes (fabulades o reals) sobre la seva incompresa lluita contra l’ensopiment de la Cort o la seva obsessió per mantenir-se jove i formosa. Sissí va ser assassinada el 1898 per un anarquista italià, i contra la seva voluntat va ser enterrada a la cripta imperial, situada sota l’església dels Caputxins i també visitable. Hi jeuen els cossos de 146 nobles, entre els quals 12 emperadors i 19 emperadrius.

Estàtua de Mozart al parc Mozart de Viena

Estàtua de Mozart al parc Mozart de Viena

Amadeus

Però el palau més visitat de Viena és, sens dubte, el de Schönbrunn, la residència d’estiu amb què els Habsburg van voler rivalitzar amb Versalles. I, efectivament, tan l’un com l’altre són un monument a la opulència i l’ostentació. Diuen les guies que Versalles rep set milions de turistes anuals, mentre que a Schönbrunn s’aproxima a l’un i mig, o sigui que posats a triar, pel palau austríac com a mínim s’hi pot passejar sense patir un atac d’ansietat. El seu saló dels miralls és especialment cèlebre perquè allà hi va donar el seu primer concert un nen prodigi anomenat Wolfgang Amadeus Mozart. Corria l’any 1762, el nen tenia sis anys i davant seu tenia la família imperial al complet. Això passava abans que conegués i ridiculitzés Antonio Salieri, el compositor de la cort, el coetani que l’assassinaria per pura enveja si hem de fer cas al famós film de Milos Forman (1984).

Amb motiu del 250 aniversari del naixement de Mozart, l’any 2006 es va inaugurar a Viena la Mozarthaus, un museu de sis plantes on el visitant s’endinsa en la vida i obra del genial compositor. En una d’aquestes plantes es troba l’únic habitatge que es conserva dels diversos que va tenir Mozart a la ciutat, encara que tot el que s’hi ha ficat és naturalment artificial. Mozart només hi va viure dos anys i mig, entre el 1784 i 1787, una curta però fecunda temporada, ja que allà hi va escriure alguna de les seves òperes més famoses, com Les noces de Figaro o Don Giovanni.  

Més enllà de Mozart, Viena és la ciutat de la música. Barroca, clàssica o romàntica, pràcticament cada dia de l’any hi ha un concert. Començant pel que cada primer de gener ofereix la Orquestra Filharmònica de Viena des de la Wiener Musikverein, i que es retransmet per tot el món. En aquest cas, les peces estrella són El Danubi Blau, de Johann Strauss fill (el Danubi és un altre signe d’identitat de Viena), i la Marcha Radetzky, de Johann Strauss pare, amb la que inevitablement es tanca el recital amb el director donant l’esquena a l’orquestra i animant el públic a picar de mans al ritme del compàs.

La cèlebre nòria del Pràter

La cèlebre nòria del Pràter

El tercer home

La decadència de Viena comença precisament en els temps del mariscal Radetzky, al convuls any 1848, quan l’antic heroi de guerra s’encarrega de reprimir la revolta liberal que esclata a la capital de l’imperi per contagi amb les revoltes burgeses i obreres que assolen mitja Europa, i aquesta decadència culmina setanta anys més tard amb la derrota a la Gran Guerra i l’esmicolament de l’imperi. A partir d’aquí segueixen uns anys grisos fins a l’anexió alemanya i els deliris hitlerians de crear el Tercer Reich. Viena passa en pocs anys de capital d’imperi a ciutat de províncies, i amb la nova derrota del 45, o segons com es miri amb l’alliberament, l’antiga urbs imperial queda dividia en quatre zones, com Berlín, cadascuna controlada per una de les potències guanyadores. És aquesta ciutat la que vol retratar El tercer home (1949), la mítica pel·lícula de Carol Reed protagonitzada per Orson Welles i Joseph Cotten, i rodada en part a Viena i en part en uns estudis de Londres.

Fins fa uns anys, l’única estampa que evocava aquells temps de la Viena d’espies i postguerra era la singular nòria del parc d’atraccions del Pràter, que tot i inaugurada en temps de l’emperador Francesc Josep (diuen que és la més antiga del món), ha quedat en la retina popular com el peculiar indret que tria el tortuós personatge interpretat per Welles (Harry Lime) per tornar a parlar amb el seu vell amic Holly Martins, el fracassat novel·lista a qui dona vida Cotten. Des de fa uns anys, Viena ha obert una ruta turística per un tram de les clavegueres on es van rodar les famoses escenes de persecució del film. Es tracta d’una claveguera tan real com els vestits de l’emperadriu Sissí, i per tant no és apte per olfactes sensibles com el que sembla tenia Orson Welles, el qual va demanar aromatitzants per mitigar la fortor. El trajecte pel clavegueram dura uns 45 minuts, on s’hi projecten algunes escenes, un cop a la superfície la ruta continua pels carrers del centre de Viena i finalitza en un museu dedicat a la pel·lícula, en el que es recullen més de 2.300 objectes originals.

El més retratat d’aquests objectes és la cítara amb què l’austríac Anton Karas va compondre i interpretar el tema musical del film, un dels més famosos i inoblidables de la història del cinema. Pels molts cinèfils, fins i tot es poden apropar al cementiri central de Viena; en el seu camí transcorre l’última escena d’ El tercer home, amb Joseph Cotten recolzat en un carro mentre espera endebades Alida Valli (Anna, a la pel·lícula) i de fons sona la captivadora música de Karas.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha