eldiario.es

Menú

No hi ha postal que valgui per Beirut

El contacte dels peus descalços amb la moqueta de la mesquita Al-Amin, el cantar del muetzí, l'olor de l'arak en sortejar les terrasses al barri sunnita de Hamra. Beirut desborda els cinc sentits.

- PUBLICIDAD -
Una familia viendo la puesta de sol en la Corniche / ALÍCIA FÀBREGAS

Una família veient la posta de sol a al Corniche / ALÍCIA FÀBREGAS

Hi ha en les ciutats que han sobreviscut a un conflicte recent la necessitat d'emergir. Abraçar la vida amb la intensitat de qui dubta que el demà no reprodueixi l'horror de l'ahir. Beirut és una d'aquestes ciutats que avança diversa, alegre i maldestre, lleugera i temorosa cap a un futur lluny de la guerra civil que la va devastar entre 1975 i 1990 -i que es va repetir en 2006 amb Israel. Es tracta d'una efervescència -tan difícil de descriure!- que envolta i omple el visitant.

No hi ha grans monuments a Beirut, tampoc paisatges enlluernadors ni un urbanisme captivador. Més aviat al contrari. Anys de conflicte han acabat amb bona part del llegat històric d'aquesta ciutat d'origen fenici i una reconstrucció planificada a cop de pilotasso immobiliari ha deixat sense coherència el paisatge urbà, que agrupa en qüestió de pocs metres quadrats edificis foradats pels tirotejos, flamants i nous blocs de vint-i-tantes plantes i mansions del segle XIX.

És per això que Beirut no és ciutat per a postals, mes aviat per experimentar-la amb els cinc sentits -poques vegades aquest tòpic havia estat tan precís-. El contacte dels peus descalços amb la moqueta de la mesquita Al-Amin, inspirada en la mesquita Blava d'Istanbul, però amb un espectacular balcó al Mediterrani. El cantar del muetzí, potser coincidint amb les campanes de qualsevol església cristiana propera, sempre amb el permís d'un soroll de cotxes i botzines eixordadores. L'olor del cafè turc en sortejar les terrasses al barri sunnita de Hamra. El gust de comí en l'amanida. Veure el sol caure al mar des de la Corniche.

Cal obrir els sentits com si fossin porus a Beirut, porta de l'Orient Mitjà, escala de llevant cap als països àrabs i la vasta Àsia.

La ciutat és diversa com els seus habitants. Quina regularitat pot tenir una urbanització en la qual conviuen musulmans sunnites, xiïtes, cristians maronites, armenis, grecs ortodoxos, drusos i, de postres, diversos milions de refugiats palestins i sirians? Un còctel multiconfessional històric que enriqueix -i de quina manera!- el ressorgir de la ciutat (encara que conflictes com el de Síria han polaritzat recentment la pugna sempre latent entre grups xiïtes i sunnites).

Un sol passeig és suficient per descobrir les mil ciutats que Beirut amaga al seu interior. Es pot començar el dia caminant pel Downtown, el districte central de la capital libanesa, símbol de l'occidentalització de la ciutat i central de grans bancs, ambaixades i fins i tot el Parlament. Carrers peatonals per als vianants i façanes ocres, la majoria de nova construcció. Al centre s'hi troba la plaça de l'Étoile, la torre del rellotge de la qual apareix patrocinada per Rólex (coses de l'occidentalització).

Plaza del Étoile en Beirut / ALÍCIA FÀBREGAS

Plaça del Étoile a Beirut / ALÍCIA FÀBREGAS

El passeig pot endinsar-nos en les catedrals que alberga aquest barri o dirigir-nos cap a la mesquita Al-Amin, una preciosa construcció impulsada pel president Rafiq Hariri (assassinat en un atemptat 2005) i inaugurada el 2008. Si escollim una altra direcció, potser el passeig pot portar-nos cap a la platja.

Abans d'arribar-hi apareixerà davant nostre el Holiday Inn, un portentós hotel foradat per les bales de quan la guerra la protagonitzaven els franctiradors des l'skyline beirutí. Són molts els edificis encara devastats que es mantenen dempeus, sobretot al llarg de l'anomenada línia verda, que durant molt temps va dividir la ciutat dominada, a un costat i a un altre, per les guerrilles cristiana i la musulmana.

La Corniche és el típic passeig de platja, però clar, a Beirut. Contrasten la música àrab que emana d'alguns tranquils cafès amb el tecno que expulsen algunes cocteleries de disseny a peu de mar. Més contrastos: dones àrabs tapades de cap a peus passejant amb les seves filles en minifaldilla, ferraris que passen brunzint al costat de cotxes que han sobreviscut a generacions. Beirut és desigual fins a l'extrem, coses, de nou, de l'occidentalització.

A la Corniche podem esperar que caigui el sol o caminar una mica cap al far, Al Manara. A prop d'allà s'observa el sol baixar entre les roques dels coloms (Raouche), una de les poques postals -sí, alguna sí- que té Beirut. No fa gaire, el 2006, a la postal hi entraria un vaixell israelià bombardejant els suburbis controlats per Hezbollá.

Arribada la nit, caldrà menjar, potser allunyats dels elevats preus de la Corniche, o agafar directament un service (els autobusos de Beirut, furgonetes conduïdes per privats) cap als barris més animats: Hamra o Gemmayze.

Hamra és un bullici de cafès, restaurants i bars amb música. Aquest cor sunnita de la ciutat va ser el seu centre intel·lectual i cultural durant l'època prèvia a la guerra. Encara manté aquesta essència, però ha perdut popularitat i intensitat davant alguns dels carrers del barri de Gemmayze, la zona cristiana, lloc d'oci nocturn principal per als joves. En qualsevol dels dos, mengem ràpid uns manouches -deixant-nos sorprendre pel cuiner en els condiments- o una amanida fattoush i ens llancem a la nit beirutí, que res ha d'envejar a l'europea. Començar sumant-se als balls en rotllana que es munten en alguns bars amb música libanesa o siriana i acabar de matinada a qualsevol discoteca de l'skyline local.

Si no abusem de l' arak , aquest anisat licor típic del llevant mediterrani, al matí següent podríem seguir capbussant-nos en les mil cares de la ciutat o simplement seure en un bar i fumar narguile refugiant-nos de l'impossible trànsit de la ciutat. I és que el temps és també font de contrastos a Beirut. ¡Com de ràpid es consumeix als carrers i com s'alenteix a la terrassa d'un bar!

Una altra opció és fer una excursió. Sempre atent a la fràgil estabilitat del país -la presència militar és molt forta en tot Líban-, moltes de les seves ciutats més boniques estan a un tir de cotxe, previ col·lapse de trànsit. L'opció més recomanable és el sud. A una hora es troba la ciutat de Sidó i, a dues, la de Tir. Totes dues tenen un origen mil·lenari, ports fenicis que conserven restes d'aquells temps. És la terra de Canaan, segons les coordenades de la Bíblia.

Sidó alberga un meravellós soc en què comprar hortalisses i espècies. Perdre's pels seus carrerons és obligatori. Enfront de la costa conserva el Castell del Mar, de 1228, dedicat a Melkart (Hèrcules). Després hi ha Tir, més al sud, en una zona ja propera a Israel i controlada per Hezbollá, però estable aquests últims anys. Allí s'hi troben les ruïnes d'Al Mina. Pels seus vestigis de diverses civilitzacions, la ciutat es va declarar Patrimoni de la Humanitat en 1984. Poble de mar, no estaria gens malament seure en algun dels seus austers restaurants a menjar un bon peix a la planxa.

De tornada a Beirut, són sempre infinites les opcions que queden abans de tornar a casa, ja que infinites són les cares d'aquesta ciutat i dels seus habitants. Entre el gessamí i la pólvora -expressió del cèlebre periodista Tomàs Alcoverro- roman Beirut.

Propietario de un restaurante en Tiro. / ALÍCIA FÀBREGAS

Propietari d'un restaurant a Tiro. / ALÍCIA FÀBREGAS

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha