eldiario.es

Menú

El llac Kivu i la tragèdia del Congo

Ruanda, que ara creix econòmicament i gaudeix de pau, seguretat i estabilitat, també és culpable, en part, dels mals del Congo.

- PUBLICIDAD -
Barrio de Goma visto desde la parte ruandesa de la “frontera pequeña”, por la que cruzan los peatones. (Foto: David Dusster)

Barri de Goma vist des de la part ruandesa de la “frontera petita”, per on creuen els vianants. (Foto: David Dusster)

El llac Kivu aclapara per la seva bellesa. Els distintius turons de Ruanda cauen fins les seves aigües assossegades. Vora el llac també hi ha més d’una platja de sorra blanquinosa i, de manera inesperada, mansions amb jardins tractats amb molta cura, garatges privats i reixes amb potents sistemes d'alarma. Aquesta imatge digna de la Suïssa més benestant es troba únicament a Gisenyi, la ciutat ruandesa que és el pas principal cap a la República democràctica del Congo. I, en realitat, aquest barri acomodat té molt a veure amb les circumstàncies dispars de Rwanda i del Congo, ja que moltes d'aquestes cases pertanyen, com es dedueix veient les matrícules dels cotxes ostentosos aparcats al seu interior, a congolesos que viuen a l'altre costat de la frontera per la protecció i la seguretat que troben a Ruanda.

A Gisenyi hi ha dos duanes amb el Congo. La "frontera gran" -així l'anomenen- és l'única per la qual poden circular els vehicles i per accedir-hi cal travessar aquest barri luxós amb vistes al llac Kivu. Hi ha poc trànsit a la frontera gran, tot i que de vegades fan cua, aparcats i carregats de paciència, desenes de camions de mercaderies, cotxes de luxe i tot terrenys de orgnizaciones humanitàries. A diferència de la barrera més refinada, la "frontera petita", a un parell de quilòmetres de la “gran”, és el lloc de trànsit de les persones. I, malgrat que ja se situa en un barri que no té res de opulent, la duana recorda el contrast entre els dos països: asfalt, ordre i diligència en el costat ruandès; fang, caos i retards en el congolès.

A l'altre costat de la frontera, a la mateixa vora del Kivu però ja en territori del Congo, la ciutat de Goma s'alça com a testimoni del patiment de l'Àfrica més inestable i frustrada. Goma està aïllada per carretera de la capital del seu propi país, Kinshasa, i la comunicació fluvial, per les vies del cor de les tenebres de Joseph Conrad, resulta lenta i poc fiable. Però les desgràcies de Goma no es limiten només a que pertany a un estat fallit amb un govern central llunyà i poc operatiu. La seva situació com a ciutat de referència de la regió Kivu Nord, plena de riqueses minerals com el coltan, imprescindibles per a la fabricació de mòbils i ordinadors, l'han convertit en escenari recurrent de la bel·licositat que dessagna contínuament al Congo.

L'última guerrilla, o la penúltima, com prediuen els locals perquè pocs es creuen que arribi la pau definitiva, va estar activa fins a l'octubre passat, quan els rebels del M23 van ser derrotats per l'exèrcit congolès. El M23 es refugiava a les muntanyes dels Virunga i per aquest motiu, un cop més, el turisme havia deixat d'anar a veure els goril·les del vessant congolès, privant al país d'una font d'ingressos que sí que aporta suculents dòlars a Ruanda.

Ruanda, que ara creix econòmicament i gaudeix de pau, seguretat i estabilitat, també és culpable, en part, dels mals del Congo. De vegades de forma improvisada, com quan l'allau de refugiats hutus ruandesos van fugir a Goma després del genocidi, creant un greu problema logístic i humanitari. De vegades de forma premeditada, com quan l'actual govern ruandès dóna suport actiu als grups guerrillers. Així va succeir amb el M23, que va tenir força fins que Ruanda va decidir abandonar-lo. El president Kagame sempre negava la intervenció a la guerrilla, però els Estats Units, cansats d'aquest joc, van retirar part de l'ajuda econòmica a Ruanda per pressionar Kagame. La naturalesa també contribueix a la maledicció de Goma, i el 2002, quan no hi havia refugiats i guerrilles, mitja ciutat va quedar enterrada en lava i cendra després de la tremenda erupció del Nyiragongo, el volcà que encara embruta de vermell les nits del llac Kivu amb la resplendor del llac de lava que acull dins el seu cràter.

Resulta curiós com un país petitó i amb un passat recent tempestuós com Ruanda té capacitat per influir, negativament, en el destí de la República Democràtica del Congo, el segon país més gran de l’Àfrica, que s’extén des de la zona dels grans llacs fins a l'oceà Atlàntic. I també veure com les calamitats van afectant al Congo sense que això desperti l'interès mundial. És clar que hi ha altres crisis a Àfrica encara més oblidades, com la de la República Centreafricana, que viu en una inestabilitat bèl·lica permanent.

La manca d'un visat impedeix que pugui passar la “petita frontera” i endinsar-me a Goma, ja recuperada de les seqüeles de l’explosió volcànica gràcies a l’esforç dels líders locals. Per tant, giro enrera i enfilo la rampa cap a la tranquil·litat de Rwanda, al balneari del llac Kivu, aquesta Gisenyi que segueix a l'espera de convertir-se en un dels grans reclams turístics d'Àfrica. Per això encara necessita la pau al Congo, ja que la inestabilitat manté la mala reputació de la regió. De moment estan proliferant els hotels amb petits xalets al turó de Rubavu, als afores de Gisenyi, amb vistes al llac, al Congo, i al bell i simètric volcà Nyiragongo. Cau la nit i, des d'aquesta talaia, veig un avió que acaba d'enlairar-se de Goma, amb destinació a les profunditats del Congo, d'aquesta Àfrica que no acaba de renéixer com ja ho ha fet Ruanda.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha