Suant la samarreta (groga) per l'educació pública

Davant la Fonda Europa de Granollers, en començar el dia, les primeres parades del mercat s'aixequen sobre les restes del que va ser una nit de Festa Major a la ciutat. A poc a poc apareixen algunes samarretes grogues que, en reconèixer-se entre elles, formen rotllana. El gruix dels caminants, però, els que han dormit en una escola de Granollers, arriben sospitosament tard. Entre els uns -que se sumen avui a la marxa- i els altres -que ja porten cinc dies caminant- conformen la comitiva de la Marxa Educativa, la marxa per l'educació pública que travessa mitja Catalunya transmetent el missatge d'afartament -i de voluntat transformadora- d'una comunitat castigada per les retallades. Des catalunyaplural.cat acompanyem a aquesta marxa groga en el matí de la seva sisena etapa, des de Granollers fins a Mollet del Vallès, per conèixer els motius que impulsen a professors d'universitat, mestres jubilats, joves educadores, estudiants amb els seus pares, activistes i monitors, a compartir pa i ruta durant una setmana.

La Marxa Educativa, que va arrencar dissabte passat des de la localitat prepirinenca de Ribes de Freser -on la consellera Irene Rigau té la seva segona residència-, va néixer com a iniciativa des de l'Assemblea Groga. Sota el seu paraigua s'hi ajunten els integrants de totes les etapes educatives -des d'escoles bressol fins a universitats-, un ventall tan ampli com les seves demandes per a l'ensenyament, recollides a la pancarta que encapçala la marxa: “Educació pública, sense retallades, en català, inclusiva, democràtica, laica i per al poble”.

“Anem a casa i ens hi reenganxem a la tarda, no?”, comenta un grup de mestres. Són docents interins preocupats perquè aquest dijous és dia de nomenaments. El departament d'Ensenyament reparteix avui entre aquests docents -a la zona de Barcelona- les places vacants per al proper curs. Abans d'acomiadar-se, admeten els seus nervis: “D'això en depèn la meva vida durant un any, i la dels que m'envolten”, diu un dels interins. “Però l'any que ve ens estalviarem aquesta angoixa, tot i que a hores d'ara estarem fent la pilota a tots els directors”, afegeix el mateix, en referència al nou decret de provisió de plantilles que preveu aprovar la consellera, que donarà més llibertat als directors de centre per escollir a la seva plantilla -sobretot a interins i substituts-.

Així doncs, sense massa interins aquesta jornada, la Marxa Educativa enfila el camí cap a Barcelona -destinació final de la marxa, a la qual arriben aquest dissabte- amb una cinquantena de persones enfundades en les seves samarretes grogues i escortades per la Guàrdia Urbana pel centre de Granollers. Com és costum allà per on passen, reparteixen fulletons entre els veïns i criden consignes, alhora que els transeünts i conductors els animen amb aplaudiments i tocs de botzina. Quan arriben als pobles on han de passar la nit, a banda de la difusió fan assemblees i les activitats que els col·lectius que els reben els tenen preparats: 15-M, iaioflautes, AMPAs locals, la PAH... són alguns dels seus amfitrions per allà on passen.

“El principal actiu d'aquesta mobilització és que treiem les protestes de Barcelona i articulem una xarxa de suport per tot el territori”, opina Núria Ribas, mestra en una escola bressol municipal de Barcelona. Amb la seva companya Eva tanquen la comitiva que camina en paral·lel al riu Congost. “Per exemple, quan vam arribar a Tona (Vic), vam estar amb la gent de l'escola El Castell, que porten un any protestant gairebé en solitari”, explica la Núria. El Castell és una de les set escoles que la Generalitat tancarà progressivament a partir d'aquest curs. “Va ser dur adonar-nos de què és tancar una escola, i per a ells va ser encoratjadora la nostra presència”, valora la Núria. El mateix s'espera que succeeixi quan aquesta nit dormin a l'escola Xarau de Cerdanyola, una altra dels centres condemnats al desmantellament.

Memorial de greuges des de les escoles bressol fins a la universitat

La conjunció de totes les etapes educatives en una sola marxa converteix la comitiva en un representatiu mosaic de les retallades i mesures que s'han aplicat a l'educació pública: L'Eva i la Núria caminen contra el model externalitzat d'escoles bressol que impulsa l'alcalde Xavier Trias a Barcelona; la Ruth porta recorreguts tots els trams de la marxa, entre altres coses, perquè no creu just haver de pagar gairebé 2.000 euros de matrícula d'una carrera que fa dos anys li costava només 900 euros; la Montse Cucurull s'ha sumat avui a la protesta perquè no veu normal que a la seva aula de l'escola Salvador Espriu hi convisquin fins a 27 nens i nenes de cinc anys; la Puri Martínez i en Víctor González, de la PAH del Baix Montseny, s'integren a la marxa com a mostra de solidaritat i -“què carai!”- per escalfar les cames de cara al camí de Sant Jaume que comencen la setmana que ve.

Caminant per la llera seca del Congost -afluent del Besòs-, vorejant polígons industrials i sense poder tallar les carreteres, massa perilloses, la Marxa Educativa passa de llarg el poble de Montmeló. Amb cançons de punk sonant de fons, els estudiants, responsables de la banda sonora de la marxa, discuteixen sobre la seva situació. “La gent pensa que ens queixem només per l'augment de les taxes, però no: l'enduriment de requisits per accedir a les beques, la precarietat d'alguns dels nostres mestres, la governança universitària cada vegada menys democràtica...” són alguns dels motius que mobilitzen la Ruth i els seus amics, estudiants de la Universitat de Barcelona.

Les ràtios: un dels principals mals de cap

“Rigau, divina, treballa d'interina! Rigau, astuta, treballa de substituta!” Aquest és, sens dubte, l'eslògan més repetit al llarg el matí, conseqüència d'una distribució anàrquica del micròfon que -sorpresa!- sempre cau en mans dels estudiants. Més endarrerits, alguns mestres responen a la pregunta de catalunyaplural.cat de com han canviat les seves condicions de treball en els últims tres anys. Les situacions són diverses, però hi ha una angoixa que els uneix i que res té a veure amb els sous: les ràtios. “Tinc 27 nens de cinc anys, un d'ells amb problemes seriosos, però tot i així ens han tret la vetlladora”, diu Montse Cucurull, en referència a la figura de l'assistent per a alumnes amb necessitats educatives especials. “Com es pot atendre la diversitat en aquestes condicions? Si un nen se'm pixa s'ha acabat la classe!” deixa anar Montse, no sense cert sarcasme.

Els passa el mateix a l'Eva i la Núria, des que Trias va pujar les ràtios en una persona (7-8) en el cas dels lactants i en dos en el cas dels nens que van d'1 a 2 i de 2 a 3 anys (12 i 20 alumnes respectivament). “Tenim bones infraestructures però no els mitjans suficients; l'Ajuntament confon qualitat amb quantitat”, diu l'Eva. En el seu cas, a més, també els han retallat part dels suports que rebien al migdia.

I a secundària i batxillerat pateixen el mateix problema. Així ho veu en Joan Francesc Belmonte, professor de l'institut Escola del Treball de Granollers. En Joan Francesc camina al costat del seu fill, en Carlos, a qui a convençut per donar suport -encara que només sigui per avui- a la marxa. En Carlos comença la carrera d'Enginyeria de Sistemes Biològics aquest curs, a la UPC, i encara que la seva família no té problemes econòmics, sí que sap d'alguns amics seus que estan pendents de beques de les quals en depenen els seus estudis. També en Joan Francesc, a les classesde batxillerat, ha vist com de necessàries són aquestes ajudes: “Una noia es va esforçar molt l'any passat per treure's el títol, amb la intenció d'estudiar infermeria, i ho va aconseguir. Però al poc temps els seus pares li van dir que no tenien diners per pagar-li la carrera. Doncs bé, no la vam tornar a veure”, es lamenta aquest professor de secundària.

L'única esperança, la solidaritat

Una altra de les idees imperants entre els que conviuen a la Marxa Educativa és que en la solidaritat entre les reivindicacions sectorials, des de la defensa de la sanitat fins a les mobilitzacions de la PAH, rau la veritable esperança de revertir les retallades i polítiques d'austeritat. En aquest cas, sobre els suports a la marxa, les percepcions són diverses. Quan caminen són entre 50 i 100 -avui és un dels dies més fluixos-, i en acostar-se a nuclis urbans poden arribar a 400 persones -com ahir a Granollers, quan va sortir a rebre'ls la PAH-. Però n'hi ha que creuen que haurien de ser més. “Jo vaig pensar que seríem tres o quatre vegades més dels que som”, diu en Joan Francesc, en el seu primer dia.

“On són tots els mestres que estan de vacances? I els que estan a l'atur? I els partits d'esquerres i les seves organitzacions juvenils? I la PAH?”, es queixa la Silvia, l'única persona, al costat de la Puri i en Víctor, que prenen part avui de la marxa tot i no estar vinculats al món de l'educació. Els tres són de la PAH Baix Montseny. “Sé que sóc una mica injusta amb el que he dit, perquè no tots podem fer-ho i també hi ha dret a fer vacances, però és que sincerament crec que hauríem de ser més”, opina la Sílvia.

Ella, com la Puri i en Víctor -una parella de jubilats-, se senten interpel·lats com a ciutadans per acudir a la Marxa. “Les retallades en educació ens afecten a tots perquè paguem impostos perquè tothom pugui estudiar, perquè els nostres fills no hagin de pagar tant per un crèdit universitari, i perquè els nostres futurs néts tinguin les seves oportunitats”, reivindica en Víctor.

La qüestió de la solidaritat genera debat entre els caminants, però aviat s'albira prop de Mollet del Vallès un grup d'activistes locals que espera l'arribada de la comitiva amb uns quants litres de gaspatxo per a tothom. El serveixen ben fred i, entre mirades còmplices, el debat queda posposat fins a reprendre la marxa.