Luís Montes: “El 80% de la població pensem que hi ha d'haver una llei de disponibilitat de la pròpia vida”

El cas d'Andrea, una nena gallega de dotze anys amb una malaltia neurodegenerativa i la petició dels seus pares de que li deixin de subministrar alimentació artificial i l'ajudin a anar-se'n amb un sistema de sedació pal·liativa ha reobert el debat sobre el dret a morir dignament i la questió de l'eutanàsia. A Espanya no hi ha una llei especifica que reguli la mort digna, el més semblant és la llei Bàsica d'Autonomia del Pacient que va entrar en vigor el 2002 i que dóna dret al pacient a negar-se a tractaments, però procediments com l'eutanàsia estan penats pel Codi Penal espanyol. Luís Montes, doctor i president de l'Associació Federal Dret a Morir Dignament, lamenta que aquest debat s'allargui sense que es faci res mentre hi hagi pacients patint.

L'equip de bioètica de l'Hospital de Santiago dóna suport a la decisió dels pares de l'Andrea, però l'equip mèdic, que no avala la decisió dels pares, diu que actua en funció d'un acta judicial emesa a l'estiu, ara el cas està de nou en mans d'un jutge. Com s'ha d'abordar aquesta contradicció sense que passi molt de temps?

Amb la resolució del comitè d'ètica assistencial i la petició dels pares ajustats a dret havia de finalitzar el cas, hauria d'estar ja finalitzat. Aquest és el debat que existeix avui en la ciutadania, el debat de la disponibilitat de la pròpia vida. El Partit Popular i el president de la Xunta i els membres de l'equip assistencial s'agafen a la sacralitat de la vida, la vida per la vida i llavors entra en la política aquesta discussió alhora que augmenta el patiment d'aquest pacient.

Algunes comunitats autònomes tenen lleis pròpies que regulen els drets i garanties de la dignitat dels malalts terminals, són set en total, entre elles i des d'agost Galícia. D'altra banda, el Codi Penal vigent a tot l'estat en el seu article 143 castiga la cooperació al suïcidi i l'eutanàsia. Fins a quin punt són efectives i ajuden aquestes lleis autonòmiques amb una marc estatal com aquest?

Un parlament autonòmic té unes competències, a Andalusia o a Galícia no està permesa l'eutanàsia de suïcidi assistit que és el que considera delicte el codi penal, però el que si pot fer és particularitzar drets i lleis de l'ordenament jurídic que en obtenir les transferències sanitàries poden desenvolupar. Això es tradueix en les lleis de mort digna de les diferents comunitats autònomes, es tracta de la llei Bàsica d'Autonomia del Pacient, la llei de 2002 desenvolupada. I en aquesta llei es recullen precisament les peticions de l'Andrea. El pacient o els seus representants poden rebutjar tractaments, poden limitar l'esforç terapèutic, poden evitar l'escarniment, acarnissament o l'obstinació terapèutica. També desenvolupen els drets d'informació; com s'ha de fer, el dret a la intimitat, per exemple, si mor en un hospital ha d'estar aïllat i acompanyat dels familiars, no amb altres malalts com sol passar en aquest país, això és tot el que poden fer les comunitats autònomes. I a més, tenen potestat per elevar una proposta al Congrés dels diputats, perquè canviï el marc legislatiu.

Però totes aquestes mesures a nivell autonòmic serien realment més efectives amb un canvi del Codi Penal, no?

Nosaltres com a associació ens barallem des de fa molt temps per la despenalització de l'article 143 del Codi Penal. Estem a favor de l'eutanàsia si es dóna amb la col·laboració dels actors necessaris a la mort d'un altre ciutadà a petició expressa d'aquest i en un context de patiment que no sigui un delicte. Sempre i quan la motivació del que col·labora en la mort d'un altre ciutadà ho faci per una motivació altruista, i sigui clara la determinació i la petició voluntària d'un exercici de llibertat.

En termes de legislació, hi ha algun país que tingui una normativa en la qual poguem fixar-nos que garanteixi un final de vida digne i lliure?

El tema de la mort digna està en la política de tots els països occidentals. A Bèlgica, Holanda i Luxemburg des del 2002 tenen un protocol de mort voluntària, mort a petició, sempre en el context de patiment. A Suïssa està admès el suïcidi assistit, en set o vuit estats dels Estats Units s'està debatent el suïcidi assistit. A Colòmbia existeix per ordre constitucional la disponibilitat a la pròpia vida, l'eutanàsia assistida i tens un debat obert. A Canadà acaben de aprovar-lo. El debat està obert a totes la societats de dret, de primera generació, perquè és un dret derivat de la llibertat.

Dieu des de l'associació que la majoria de la societat recolza aquesta llibertat per prendre aquest tipus de decisions, però que això encara no ha arribat a les institucions. A què es deu?

A causa del pes dels poders fàctics que controlen als ciutadans. Molts ciutadans som súbdits i els partits polítics també són súbdits de la ideologia dominant, la ideologia dominant com la que hem topat; la santa mare església. Quan s'ha d'elaborar una nova llei dins de l'ordenament jurídic aquestes es basen en enquestes d'opinió. Per exemple, com ja va passar amb el matrimoni entre persones del mateix sexe, es va fer una enquesta d'opinió i més del 70% dels ciutadans estaven d'acord amb que es pogués regular per llei el matrimoni. En el cas de l'eutanàsia és el 80% de la població que pensem que hi ha d'haver una llei de disponibilitat de la pròpia vida i un protocol de protecció que ens garanteixi que la petició, en un context d'intens sofriment quan la vida es fa molt insofrible, podrà ser aquella decisió que vulguem. Per què els polítics no ho porten en el seu programa? Bé, perquè el treuen depenent de la relació de forces que hi hagi.

A més comenteu que molts d'aquests debats sorgeixen perquè la mort continua sent un tabú, un territori de por i inseguretat. “Avui dia es continua morint i morint malament”, denuncieu. Com canviem això, què estem fent malament?

Tampoc ho estem fent malament, és que el tema és que ningú ens volem morir, el que passa que quan la vida es converteix en un mal insofrible hi ha ciutadans que demanen sortir de la vida amb el mínim sofriment possible i tenir opcions de disposar de la seva vida, jo crec que aquest és el tema. Tabú? Bé, tabú és que ningú volem parlar de la mort, parlem d'ella quan l'estem vivint en nosaltres o en el nostre entorn, llavors és quan es parla de la mort i del sofriment, mentrestant està en l'inconscient, però tothom sabem que la mort és de les poques veritats absolutes que existeixen, ens morirem tots, tots morirem.

Hauríem potenciar un altre tipus de debat?

És el que intenta l'associació, el que passa que els partits polítics són molt ambigus, és un tema difícil i els polítics no entren en això, entren en demagògies, no en programes i en discussió de dret, entren en debats polítics, en tirar-se les cadires pel cap. Diuen que hi ha d'haver un debat assossegat però mai diuen quan.

Pensa que els ciutadans coneixen bé el seu dret al testament vital i les eines que estan al seu abast en cas que la seva vida arribi al final?

En aquesta enquesta d'opinió de la qual parlava abans, que es va fer el 2011, es preguntava si sabien que existia una llei de drets al final de la vida, preguntaven als participants si coneixien la llei d'autonomia del pacient i va contestar que sí el 18% de la gent. Això vol dir que tenim unes lleis de dret en l'ordenament jurídic però que no s'ha fet cap pedagogia ni cap ensenyament ni tan sols entre els professionals sanitaris, sinó, no s'hagués donat el cas de l'Andrea.