“Ningú va a treballar a una zona en conflicte perquè l'obliguin. Hi ha un rerefons humanitari”

Fa un mes l'Hospital de Metges Sense Fronteres (MSF) a Kunduz, Afganistan, patia un dels pitjors atacs aeris de la història de l'organització. Almenys 13 professionals de MSF van morir aquell dia després del bombardeig de l'exèrcit nord americà. En el mateix atac van morir 10 pacients i set persones que no s'han pogut identificar. Atacs com aquests “posen en joc el futur de l'assistència mèdica a les poblacions atrapades en conflictes”, deia dies després l'organització en un comunicat. MSF ha llançat ja una campanya internacional per reclamar als Estats Units que accedeixi a una investigació independent sobre el bombardeig que no estigui duta a terme pel mateix exèrcit. Aquesta tarda, en memòria de les víctimes i en defensa del Conveni de Ginebra, el marc jurídic internacional que protegeix els civils i el personal mèdic en zones de guerra, se celebra una concentració a diferents ciutats d'Espanya (Barcelona, Bilbao, Madrid, Màlaga, Santiago i València) a les 18.30 hores. A Barcelona hi assistirà el president de MSF José Antonio Bastos, metge de l'organització des dels 90, amb una llarga experiència en zones en crisi i conflictes.

Joanne Liu, presidenta internacional de MSF, deia en la seva intervenció a la seu de Nacions Unides després de l'atac a l'Afganistan que “fins i tot les guerres tenen regles”. Com es protegeix als voluntaris, en aquest cas metges i personal sanitari, dels atacs?

Tant les convencions de Ginebra i el dret humanitari internacional com en moltes altres cultures i al llarg de la història hi ha alguna cosa relativament humanitzadora de les guerres que és intentar evitar més mal del que cal, en general, i en particular respectar els que atenen als ferits i malalts. Com s'aconsegueix això? Aconseguint un major coneixement de l'existència d'aquestes tradicions o d'aquestes lleis, a través de formació i promoció. I en el cas de MSF negociant i explicant, no referint-nos a les lleis sinó referint-nos al nostre treball, dient: venim aquí a tractar malalts i ferits independentment del que grup al qual pertanyin, ens preocupa molt el patiment de la societat civil, si us plau, permeti'ns treballar.

Més enllà d'això, de quina manera es pot fer veure als que estan al capdavant d'un conflicte que s'han de respectar aquests convenis?

La forma més convenient és amb el treball diari. Negociant, donant la impressió que no anem a trencar l'equilibri, que no intervindrem a favor de cap dels dos bàndols. Amb el nostre treball diari qualsevol que ens vegi, grups armats, líders i poblacions comprenen que el que ens obsessiona és que no es morin els nens de malària, que les dones tinguin un part en què no morin i els nens estiguin el millor possible, que l'assistència als nens mal nodrits tiri endavant. Es tracta de demostrar-ho amb l'acció i convèncer que no som un factor que vagi a alterar el conflicte, que la nostra missió allà és atendre éssers humans que necessiten assistència mèdica independentment de qualsevol ideologia.

En cas que hi hagi una violació d'aquests convenis internacionals, existeix algun mecanisme judicial que permeti investigar els fets i jutjar els responsables?

En aquest moment el que defineix això és el dret internacional que està contingut sobretot en les Convencions de Ginebra, uns acords internacionals que suposen una sèrie de compromisos pels signants perquè els adquireixin en els sistemes judicials dels seus països. En un món ideal les violacions i crims contra la humanitat s'haurien de jutjar en els sistemes judicials dels països afectats, com a mostra del seu compromís amb les Convencions de Ginebra. Com que això es va demostrar no ser molt eficaç, l'any 1998 es va crear la Cort Penal Internacional, a Roma, per jutjar crims contra la humanitat, que és el segon mecanisme, després dels tribunals dels països afectats.

Deixant de banda el marc legal internacional, com es prepara un metge per anar a treballar a un terreny en conflicte?

La preparació principal és humana i professional. El primer, cal voler anar-hi, ningú va a treballar a una zona en conflicte perquè l'obliguin. Hi ha un rerefons humanitari de voler anar a aquests llocs. No existeix una formació o una preparació psicològica. Existeix en primer lloc la selecció que MSF fa dels que hi treballen, i en general cada vegada més afinem molt o tot el que podem amb el que és la maduresa personal, la capacitat de cada individu per afrontar situacions difícils i acceptar el risc. En segon lloc, és important saber que treballem amb persones madures i que sabem que com a individus accepten el risc que proposa l'organització.

En tercer lloc, hi ha la part més tècnica, la gestió de la seguretat. Amb quaranta anys d'experiència com a organització treballant en llocs en guerra hem après molts trucs i maneres de fer les coses que disminueixen molt el risc. Treballar en certes hores, evitar certes zones de ciutats o carreteres, tenir un sistema meticulós d'anàlisi de la informació i del que passa, saber escoltar el que passa al teu voltant. I sobretot, treballar molt l'afectació: tenir una imatge clara de neutralitat i de no estar afectant el conflicte o problema en cap direcció. Aquesta gestió de la seguretat, que també s'ensenya tècnicament però que sobretot s'exercita, és un factor important que empara a molt a la gent que treballa amb nosaltres.

I en l'àmbit psicològic?

Tenim la unitat de suport psicosocial. Quan ocorre un incident hi va un equip de dos psicòlegs, una dona i un home, al país on ha ocorregut l'incident i s'entrevisten amb tots els que han patit l'incident, tant el personal internacional com el personal del país, per donar-los suport. També tenim a la seu un equip de psicòlegs que en el viatge de tornada entrevisten a la gent que ha passat aquestes situacions. I també hem contactat una xarxa molt àmplia de psicòlegs que s'ofereixen per a les persones que requereixen suport més a llarg termini per continuar amb ells de manera altruista. La prevenció és més tècnica però la resposta sí que és més psicològica.

Quant de temps pot estar un metge treballant en una zona en conflicte?

Els treballs que ofereix MSF tenen una mitjana d'un any, normalment. Un any és en una missió en una zona normalment estable o amb un conflicte crònic, com a la República Democràtica del Congo, un lloc on la situació no és per relaxar-se, poden ocórrer incidents, però se suposa que no és una situació de tensió constant. En les situacions de tensió constant i en les emergències les missions es redueixen molt, adaptant-se al context, és més variable del que sembla. En una situació de guerra en un hospital fora de la zona de combat s'hi pot estar entre tres i sis mesos, en canvi, dins de la zona de combat, com ara amb els equips al Iemen, es pot aguantar setmanes o un mes o dos.

Com és el retorn?

El retorn no depèn tant d'anar a un país en guerra com de sortir i exposar-te a gent en altres parts del món en una situació realment crítica. Tornar d'una missió de treball en una guerra o en una fam, on veus nens morir diàriament o tornar d'una epidèmia o d'una resposta a un terratrèmol, són totes elles molt peculiars. Una situació de guerra produeix molta més tensió i trigues molt més en relaxar-te. Recordo les meves experiències personals en què un es passava setmanes o mesos amb por quan sentia sorolls molt alts, amb una situació de tensió, dormint malament, fins que t'acabes de relaxar i t'integres. Per mi en les meves primeres missions el problema era més de relació cultural humana, em semblava que, havent vist el que havia vist, com la gent aquí podia viure una vida tan tranquil·la i relaxada o preocupant-se per coses com el vestidet l'infant o el futbol?

Això em semblava xocant, però la veritat és que amb el temps m'he anat acostumant i sóc molt més tolerant. Acabat d'arribar és molt xocant, perquè penses: fa tres dies estava atenent nens que estaven morint de fam, o de malària o en una zona en guerra i això segueix estant allà i jo segueixo aquí amb la família i els amics, fent una vida normal com si no passés res. Això és molt xocant i costa pair. Et vénen moments de lucidesa que penses: estic segur que ara hi ha una dona apallissada pel còlera al Congo, dos o tres nens menjant per primera vegada després de dues o tres setmanes sense haver menjat res en algun lloc del Níger, un xaval de vuit anys morint de malària cerebral a la República Democràtica del Congo o la República Centreafricana, una família aterrida en un soterrani que està sent bombardejat a Síria i està demanant per favor que no caigui a sobre. Això està passant ara mateix.

Quines són les principals necessitats en un territori en conflicte?

La més evident és l'atenció als ferits de guerra, però no és ni de bon tros l'única. La cirurgia de guerra no és gens fàcil, és una variant de la cirurgia i de la medicina que requereix un coneixement tècnic perquè és molt peculiar, no és una cosa que passi a la vida real, llavors no és una cosa per la qual els metges normals estiguin preparats i requereix formació. Però hi ha molts més problemes, les guerres gairebé sempre produeixen una dissolució dels sistemes d'abastament normals, de medicaments i d'assistència mèdica. La gent que abans de la guerra ja tenien diabetis, hipertensió o bronquitis crònica, comença a tenir problemes molt seriosos per poder tenir un seguiment normal de la seva malaltia, ja no poden anar al metge i la farmàcia ja no hi és, ho veiem molt a Síria i a Orient Mitjà. I després en general, tot l'aprovisionament de menjar i productes d'higiene, tot això es veu molt afectat per les guerres i té un impacte per a la salut.

Quan les guerres són prou persistents i brutals la gent fuig i la fugida sempre produeix una alteració molt important de les necessitats de salut de la gent. No és el mateix estar a casa, encara que l'aigua funcioni una hora al dia només, que posar les coses en una motxilla i posar-te a caminar, això és el que veiem ara aquí a Europa. I això té un impacte molt gran per la salut.

I finalment, qualsevol població exposada a una guerra té unes necessitats d'atenció de salut mental molt superiors al normal. Encara que no et caigui la bomba a casa o no estiguis a primera línia de la guerra, viure una guerra produeix un nivell d'ansietat enorme i quan el conflicte comença a afectar molt a la vida diària de les persones i quan gairebé tothom comença a tenir un familiar o un amic a qui van matar afecta molt a la salut mental. També hi ha, malauradament, la violència sexual que és una cosa comuna en moltes societats, però que en situacions de conflicte sempre augmenta molt. Això també ho intentem detectar i assistir, és un repte molt important.

Més enllà de tot això, vostè parlava d'aprenentatge humà, què és el que un metge pot aprendre d'una experiència així i què pot adherir d'això a la seva experiència professional i personal?

L'aprenentatge humà, un professional de la salut, un metge o infermera, és una cosa que practica molt. El estar exposats al sofriment d'altres éssers humans encara que sigui en un context estable com a Barcelona, Madrid o Londres, ja és diferent de la resta de persones. Les situacions de conflicte o de crisi en general sí que requereixen una adaptació perquè encara que els professionals de salut estem acostumats que les persones emmalalteixen i moren, no es tolera tan bé que aquestes morts passin a nens de quatre anys perquè no han pogut menjar les setmanes anteriors, o per malalties que tenen un tractament absolutament factible però que no ha pogut arribar a aquesta família per no tenir els recursos, és molt més xocant.