Qui pot tenir unes bones festes, Boi Ruiz?

Imagina-t'ho. Imagina que has passat anys malalt del ronyó, la teva vida determinada per les tres sessions de diàlisi a la setmana (mig dia cada sessió), amb les restriccions en tota la teva vida -dieta, ingesta de líquids...-, patint els efectes secundaris de la diàlisi, esperant que arribi el dia en què siguis el número u de la llista d'espera per a un trasplantament i que es trobi un donant compatible. Si tens sort, arriba aquest dia i després comences el tractament oral amb immunosupressors perquè el teu cos no rebutgi el ronyó. I penses que el pitjor ha passat.

Doncs no. Ara, en ple 2013, vas a la farmàcia i no tenen aquesta medicació de la qual depèn la teva vida. A la farmàcia et diuen que no la tenen perquè no tenen els fons per adquirir-la i que la Generalitat encara els deu diners. Vas a una altra farmàcia i et diuen el mateix. I a una altra. I a una altra. “Et sents com una pidolaire”, ens diu la Maria, una trasplantada. I vas a unes quantes farmàcies més mentre la teva preocupació es torna en pànic.

Només tens medicació per a cinc dies i no aconsegueixes trobar-ne més. És una cursa contra la mort. Tu sol, en un país desenvolupat, desesperadament buscant la medicació que et salvi la vida. Però si et trobes massa malament per córrer aquesta marató de les farmàcies, possiblement et resigni , se't acabi la medicació i no la puguis seguir prenent, com ja passa a trasplantats a Catalunya.

La Maria no es resigna i passa tot el seu temps escrivint, trucant, reclamant a Boi Ruiz, al Servei Català de la Salut, als hospitals, a les farmacèutiques, a les associacions de trasplantats, a la premsa, als parlamentaris.

Però els esforços de la Maria no estan canviant aquesta situació.

Boi Ruiz va dir una vegada que és la responsabilitat del pacient cuidar la seva pròpia salut. Que si no la cuida, “la paguem tots”. Doncs senyor Ruiz, ja pot explicar vostè a la Maria i als altres trasplantats de ronyó, als de fetge, als de cor o de pulmons, com poden cuidar la seva salut si no tenen accés a la seva medicació i si han de viure en aquest estat de pànic de no saber si tindran prou medicació per viure una setmana més. Com tindran unes bones festes?