Què podrà fer i què no Barcelona en Comú en salut?

“L’Ajuntament de Barcelona té competències en salut que no està utilitzant. Aquestes competències són les que podrien fer de Barcelona una ciutat molt menys desigual”, deia Barcelona en Comú en una nota publicada durant la campanya electoral, quan la llavors alcaldable Ada Colau va explicar les principals propostes en salut durant la jornada FemCiutatEnComú: Recuperem la salut pública!. Ara bé, fins on arriba el poder de l’Ajuntament en aquest àmbit? Què podrà fer i què no Barcelona en Comú del que es proposa en el programa de salut?

Més enllà de l’oposició que pugui trobar-se Ada Colau dins de l’Ajuntament, també haurà d’enfrontar-se a la Generalitat des del Consorci Sanitari de Barcelona, un ens públic adscrit al Servei Català de la Salut i constituït per la Generalitat –que hi té un 60% de representació- i l’Ajuntament de Barcelona –que hi té un 40%- que exerceix les funcions de regió sanitària a la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, i almenys fins les eleccions del 27S -moment que caldrà esperar per veure l’avinentesa entre Govern autonòmic i municipal en temes de salut- Colau i el seu equip no ho tindran fàcil per complir amb algunes de les propostes del seu programa. És el cas, per exemple, de la proposta d’actuar contra la privatització i mercantilització de la salut on diuen: “Auditar i revertir, si s’escau, els concerts del Consorci Sanitari de Barcelona, del qual formen part [es refereix als concerts] entitats amb afany de lucre proveïdores d’assistència sanitària”. “Legalment es poden fer convenis amb entitats que tenen afany de lucre, el problema per canviar-ho és aquest 40%”, comenta Toni Vilà, investigador de investigador de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la UAB. Segons ell “l’autèntic problema és la manca de seguiment i fiscalització de l’actuació d’aquestes entitats privades”. Vilà explica que sobre el punt del programa que diu “treballar per establir incompatibilitats de l’activitat privada en els centres públics és un tema complex”, caldria fer una normativa per fer-ho possible, una normativa que hauria de fer el Parlament.

Sobre la mesura de potenciar els serveis d’atenció primària, val a dir que també caldria fer des del Consorci Sanitari de Barcelona el pla de regeneració i millora de l’atenció primària a la ciutat que vol fer Barcelona en Comú. En canvi, no seria possible, com s’esmenta, destinar un percentatge superior del pressupost del Catsalut a l’atenció primària ja que això s’inclou en el pressupost del departament de Salut. En canvi sí que pot fer-ho en el serveis socials d’aquest nivell.

D’altra banda, mesures com assegurar el dret a l’alimentació bàsica, on es fa referència a reforçar la política complementària de beques menjador, no dependrien directament de l’àrea de salut sinó de la d’educació. Són els Consells Comarcals i el Consorci d'Educació de Barcelona els que tenen les competències per atorgar aquests ajuts. En aquest cas, en el Consorci d’Educació hi ha cinc membres en representació de la Generalitat i tres de l’Ajuntament de Barcelona. Tanmateix, alguns consideren que aquetes accions pertanyen a serveis socials. En aquest cas si són serveis social bàsics són competència pròpia de l’ajuntament, però si són especialitzada serien del Consorci de Serveis Socials de Barcelona, on l’Ajuntament només ostenta dues cinquenes parts.

Hi ha propostes que són més factibles. És el cas de la proposta d’assegurar l’empadronament i l’accés a la targeta sanitària sense exclusions. A Catalunya, de moment (segons va aprovar el Parlament en el monogràfic de salut es modificarà la instrucció 10/2012 que modifica el reial decret llei 16/2012) l’accés a la targeta sanitària es vincula a l’empadronament. Com comentava la diputada d’ICV Marta Ribas a aquest diari en un reportatge sobre exclusió sanitària, “hi ha ajuntaments amb mala bava que no empadronen tothom; al final, tot depèn de la ideologia de l’Ajuntament on has anat a parar”. En aquest sentit sí que depèn de l’Ajuntament garantir l’empadronament però no està en les seves competències la modificació de la instrucció i per tant, tampoc garantir la universalitat de la salut a Barcelona.  

Respecte a la proposta que vol garantir el dret a un envelliment digne, actiu, autònom i saludable, que preveu impulsar actuacions que prioritzin la prevenció i la promoció de la salut de la gent gran, així com ampliar el programa Radars per detectar situacions de risc de persones grans o l’atenció domiciliària, el consistori en té totes les competències ja que podria fer-ho des de serveis socials bàsics. El mateix passa amb la proposta que vol impulsar la regeneració urbana als barris més desfavorits, posant en marxa un pla de barris basat en la llei de barris que va idear el Tripartit i que es va aturar amb CiU. “L’Ajuntament pot fer un pla per cada barri, té totes les competències”, explica Toni Vilà.

Caldrà esperar per veure quin ús fa l’Ajuntament d’aquestes competències i quines són les posicions dels diferents representants al Consorci Sanitari de Barcelona i a l'Agència de Salut Pública de la ciutat. Josep Martí Valls, de Barcelona en Comú, ja admetia en una entrevista a aquest diari abans de les municipals que el consistori es trobaria amb dificultats però avançava que farà pressió: “tindria molta força que una institució pública, com l’Ajuntament de Barcelona, es pronuncii en un tema determinat”, en al·lusió als temes que es plantegin des del Consorci i encara que no s’aconsegueixin revertir alguns concerts.

Quines competències té l’Ajuntament de Barcelona en salut i on queden recollides?

“És tan complicat el tema de les competències que fa que ningú no ho entengui, s’hauria de facilitar al màxim al ciutadà el contacte amb l’administració i el coneixement de les seves competències i responsabilitats”, diu a Catalunya Plural Toni Vilà. Les competències del consistori en matèria de salut estan incloses en la la Carta Municipal de Barcelona i Llei de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya. Segons la carta, que en el seu preàmbul ja es diu que “Barcelona vol gaudir d’una sanitat de qualitat”, una de les àrees d’actuació del consistori en matèria de sanitat és “la participació en la planificació, la gestió i l’avaluació dels centres, els serveis i els establiments instal·lats a la ciutat, dependents del Servei Català de la Salut o l’organisme que desenvolupi les mateixes funcions”. Hi ha dues institucions a Barcelona on l’Ajuntament hi té veu pel que fa a sanitat i salut: una és el Consorci Sanitari de Barcelona, ens públic que té precisament la finalitat de dirigir i coordinar la gestió dels centres, els serveis i els establiments d’atenció sanitària i sociosanitària. L’altra és l’Agència de Salut Pública, que té competències en matèries de medi ambient, defensa dels usuaris i consumidors i salut pública. Per exemple, el control sanitari d’aliments i begudes, del proveïment d’aigües o de llocs d’habitatge així com també les tasques d’informació sanitària, la promoció de la salut o la prevenció de la malaltia.

Hi ha, però, un punt que diferencia el poder que té l’Ajuntament en cadascuna d’aquestes dues institucions: el pes de la seva representació en la presa de decicions. En els òrgans de govern de l’Agència de Salut Pública l’Ajuntament gaudeix de tres cinquenes parts de representants, mentre que les dues parts restants són representades per la Generalitat. A més, per normativa és l’alcalde o alcaldessa de Barcelona o la persona en qui delegui qui presideix la institució. Actualment està presidida per Gemma Tarafa, Comissionada de Salut de l'Ajuntament de Barcelona des del passat 25 de juny. En canvi, en la Junta General del Consorci Sanitari de Barcelona, només 4 dels 10 membres són representants de l’Ajuntament -designats pel Consell Plenari- mentre que la Generalitat hi té 6 membres, que són nomenats pel Conseller de Salut. A més, segons fixen els propis estatuts del Consorci, la representació de la Generalitat en la Junta no podrà ser mai inferior al 51%, el percentatge que precisament es necessita per aprovar acords. I quines decisions pot prendre la Junta? Doncs per començar és la Junta qui aprova anualment el pressupost global del Consorci o qui aprova la política de concerts i dels convenis per la prestació de serveis amb l’ICS o altres entitats així com també qui acorda la creació de nous centres i serveis, entre d’altres. Amb tot, allà on l’Ajuntament no tingui competències sí que tindrà, com a mínim, capacitat per fer pressió.