eldiario.es

Menú

Itziar de Lecuona: "El cos humà no ha de ser objecte de tràfic"

Entrevista a Itziar de Lecuona, professora del departament de Salut Pública de la UB i investigadora de l'Observatori de Bioètica i Dret

"No és que hi hagi determinades parts del cos que ens plantegem si es poden comprar, és que ja estem discutint quin preu li posem

"Hem estat molts anys lluitant a favor d'aquesta idea que el cos humà i les seves parts no han de ser objecte de trànsit, que el primer és l'ésser humà"

- PUBLICIDAD -
Itziar de Lecuona, investigadora Observatori de Bioètica i Dret

Itziar de Lecuona, investigadora Observatori de Bioètica i Dret

La OMS calcula que un de cada deu transplantaments d’òrgans al món prové del tràfic il·legal. El tràfic internacional de parts del cos humà és un món complex en el que homes i dones en situació de pobresa es plantegen vendre els seus òrgans per guanyar diners i on malalts es pensen si acudir a aquest mercat negre davant una situació desesperada. Itziar de Lecuona, professora del departament de Salut Pública de la UB i investigadora de l’Observatori de Bioètica i Dret, participarà avui en un debat organitzat per Medicus Mundi Catalunya i Farmacéuticos Mundi, on es discutirà sobre si el tràfic d’òrgans es conseqüència o no de les desigualtats que es viuen a nivell global.

Espanya està al capdavant a nivell mundial en nombre de trasplantaments i donacions. Al 2014 la taxa de donacions va  ser de 36 donants per milió de persones i es van fer 4.360 trasplantaments.

Tenim una legislació que es basa en la idea del consentiment presumpte, és a dir, tothom és donant a no ser que diguis el contrari, i això s’aplica en el donant cadàver, és a dir, una persona mor i és donant, el que passa és que sempre es pregunta a la família si ho vol o no. L’altre situació és que entre vius jo puc donar un ronyó a la meva mare o al meu germà, això la llei ho permet, en determinades condicions. Un comitè d’ètica ha d’avaluar el grau d’autonomia, verificar que aquella persona està fent de manera autònoma aquesta donació i després ho ha d’autoritzar un jutge. Estem parlant de persones que estan relacionades entre sí, que tenen una relació directe i això es permet si és entre familiars. Nosaltres tenim un model que ha estat d’alguna manera referència a nivell mundial, és per aquesta regulació i perquè tenim el coordinador de transplantaments, que és una figura que està permanentment buscant òrgans per ser trasplantats en aquestes condicions de seguretat, altruisme, solidaritat i, sense cap pagament i sobretot, sota la idea de l’anonimat. Tu no has de conèixer qui et dona l’òrgan i només pots trencar aquest anonimat en l’entorn familiar.

Què entenem per tràfic d’òrgans? Una cèl·lula organitzada que es dedica a la compra-venda d’òrgans i també una persona que paga per rebre un òrgan d’un conegut?

El clàssic exemple d’explotació de persones en aquest àmbit és aquella persona que té diners i que compra un òrgan a aquell que no en té. Llavors aquella persona no és autònoma, no li queda cap altra opció i es queda amb unes condicions de més desigualtat encara. Aquest és el clàssic tràfic que seria un delicte, seria allò que s’ha de perseguir a nivell internacional. I l’altre debat, que jo penso que s’ha de replantejar, és aquell que parla de persones que estan en un mateix nivell econòmic i estableixen una compra-venda. Tot es pot comprar i vendre? El cos humà, les mostres, els teixits, parts d’òrgans o òrgans han de ser objecte de compra venda? Aquest és l’altre debat.

Com afrontem aquest debat quan una persona diu “és el meu cos, jo decideixo si donar o no un òrgan i cobrar per fer-ho perquè necessito diners i estic en una situació desesperada”, des d’un punt de vista ètic?

Tenim un punt de partida que és el respecte per la clàssica dignitat humana, que cadascú de nosaltres entén com vol entendre, i és lícit. I des de la protecció dels drets humans. Aquells països que no tenen un marc legal, una protecció en aquest sentit, és allà on aniràs a buscar aquests òrgans, però també en el nostre context. Hi ha d’haver una conscienciació del que significa la persona, els seus drets i entendre que el cos humà no ha de ser objecte de tràfic. Quins drets es veurien afectats quan jo poso sobre la taula uns diners que sembla que ho poden comprar tot?

Es calcula que del total de transplantaments d’òrgans al món, almenys un 10% es realitza de forma il·legal. És encara més gran la magnitud d’aquest problema? 

Dades concretes no en tinc, però soc conscient que cada vegada hi ha més tendència a pensar que tot es pot comprar, llavors clar, la magnitud del problema és més gran. Hi ha una mentalitat de què no és que hi hagi determinades parts del cos que ens plantegem si es poden comprar, és que ja estem discutint quin preu li posem, això em sembla greu. Si per participar en un assaig et paguem 300 o 400 euros, si he de pagar per una intervenció en l’àmbit sanitari... aquesta qüestió del preu està traient a la superfície una tendència que planteja un problema greu.

Coneixem el casos com el d’Oscar Garay, un espanyol que, després de que li refusessin un transplantament de fetge, va viatjar a la Xina i va aconseguir l’operació pagant 130.000 euros. Ell deia: “és això o morir”. Quins riscos comporta el turisme de transplantaments? 

Des de la vessant ètica penso que també és important lligar-ho a la vessant científica. El cas de l’Oscar Garay és el cas d’un senyor que se’n va a la Xina, un lloc on no hi ha una protecció de drets humans forta, que està disposat a comprar un òrgan amb els seus diners en una situació d’inseguretat total. Clar, les persones també hem d’acceptar que científicament hi ha uns límits, si nosaltres no podem ser candidats a una llista de transplantaments això s’ha d’acceptar. És molt dur el que estic dient. No per tenir diners vol dir que et salvaràs, perquè potser et trasplantaràs, hauràs explotat una persona i tu també moriràs, perquè clar, ja no hi ha alternatives per tu. Aquesta vessant de caire científic i tècnic la ciutadania també l’ha de conèixer. En Garay, a més, quan torna al sistema sanitari nostre, torna amb una situació d’inseguretat. De, què li haurà passat? quin òrgan li hauran trasplantat? Això no pot ser, es trenca la cadena de seguretat i de sanitat pública.

Què li hauríem de dir al pacient desesperat que necessita un transplantament i a qui se li ha negat i que estigui pensant viatjar en busca d’un òrgan?

Doncs això, que tothom tenim els mateixos drets i el que no podem estar disposats és a, perquè jo tinc diners i aquells no, treure una part del cos de l’altre. Que no és només treure una part del cos, perquè aquella persona no està sent lliure per decidir. Estàs afectant una altra vida per salvar la teva sense tenir les garanties de que sigui cent per cent una salvació.

Itziar de Lecuona

Itziar de Lecuona

El motiu que porta a gent amb diners a comprar òrgans per salvar-se és la falta d’òrgans?

És que la falta d’òrgans és per definició una falta que sempre existirà. No hi ha òrgans per tothom i no tothom pot ser candidat a un transplantament, aquest és el problema. No és: jo tinc diners jo puc comprar. En quines condicions i fins on estic jo disposat a, per salvar la meva vida o la d’un familiar, acabar amb la vida d’un altre? Perquè clar, aquelles persones a qui els hi treuen un òrgan no estan en condicions de seguretat, amb una sanitat i amb un seguiment adequats. I tots sabem que donar un òrgan no és innocu, es necessiten controls permanents. I si tens dos ronyons i et quedes amb un, això et condiciona la vida.

Està relacionat amb el debat de primer i tercer món o el debat de ciutadans de primera amb diners i ciutadans de segona amb pobresa.

Estem en un moment en que la tendència és, en la línia del Michael Sandel i altres persones que tenen una veu en aquest debat, que tot es basa en els diners, és a dir, estem passant de l’economia de mercat a la societat de mercat. Tot té un preu? No. Si tinc diners puc comprar la vida d’un altre? O puc afectar la vida d’un altre? No, això no funciona així. Ni amb els països en desenvolupament ni penso que en el context de crisi que vivim entre nosaltres. L’exemple és, si s’hauria de pagar o no la sang. És a dir, tothom estaria donant sang, perquè si estem necessitats de diners i dónes diners no hi ha capacitat per decidir.

En països subdesenvolupats on el tràfic d’òrgans és un problema important, a quines causes es deu? És només falta de recursos o també falta de regulació?

Clar, per una banda aquesta desigualtat social i econòmica que ens afecta a tots a tots els àmbits, però clar, allà on no hi ha un marc legal estatal és on aniràs a buscar òrgans. El primer pas és una resposta internacional. Aquest tràfic de parts del cos humà també s’engloba en una dinàmica de crim organitzat o de tràfic de persones o de tractament de persones de manera il·legal, és això contra el que s’ha de lluitar.

El Consell d’Europa amb l’Organització Mundial de la Salut ha impulsat un conveni contra el tràfic d’òrgans que Espanya i altres països ja han ratificat. Quin canvi suposa?

La idea és que, surt del Consell d’Europa, que és un referent en la protecció dels drets humans, la democràcia i l’estat de dret, però estan convidats a signar-lo països que no formen part del consell d’Europa, per exemple, Pakistan o altres països on aquest és un problema principal, allí on els rics van a buscar òrgans als pobres.

Ratificar és una manera de mostrar voluntat per canviar les coses però, es molt ambiciós pensar que en alguns països, com l’Índia o el Pakistan, això farà que es prenguin mesures reals?

Crec que el primer interessat en protegir els seus ciutadans ha de ser un estat, i estem parlant d’explotació de persones i de morts per aquesta situació. L’estat ha de lluitar per defensar els drets dels seus ciutadans. Ara, en condicions de pobresa, de violència, totes aquestes pràctiques són més fàcils de dur a terme, per això la resposta internacional és absolutament necessària, per establir uns estàndards de protecció mínims. I perquè també estem en un moment en què la gent es mou en funció d’aquests interessos sanitaris, llavors, és una necessitat de caire global.

La ratificació per part d’Espanya ha suposat un canvi en la legislació estatal?

Espanya es compromet a lluitar en contra el tràfic d’òrgans i si ha de modificar algun punt del Codi Penal o ha de fer alguna cosa en aquest sentit, caldrà fer-ho. En el nostre estat ja és una qüestió que està perseguida. Però aquest compromís a nivell internacional té aquesta vessant de seguiment, de col·laboració internacional i de manifestar que els estats, a nivell internacional com a comunitat, es comprometen a això.

Tenim prou informació al respecte, el discurs pedagògic envers aquest tema està prou expandit?

Pot semblar molt naïf però penso que si a la gent no se la forma en aquesta teoria de la protecció de la persona i dels seus drets, és com el dret a la intimitat en la era del Big data o de Facebook, sinó tenim cura d’això nosaltres mateixos, tot és possible. I també menjar-nos entre nosaltres seria possible, no? Hem estat molts anys lluitant a favor d’aquesta idea de que el cos humà i les seves parts no han de ser objecte de tràfic, que el primer és l’ésser humà.

Com ho hem de fer?

Hi ha d’haver un treball de polítiques i regulació i un altre que és, preguntar-nos: el ciutadà quina concepció té de tot això? Hi ha aquesta obligació dels professionals de vetllar per aquesta seguretat i de lluitar contra pràctiques il·lícites i també el ciutadà ha de construir una idea de tot això. Pensant que no només es tracta de que es protegeixi a la persona o la seva família, els altres també tenen els mateixos drets.  

v

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha