Opinión y blogs

eldiario.es

La revolució de les dones en la societat digital

Aquests darrers anys s’ha percebut un creixement excepcional en la presència de les dones a les xarxes que no té aturador.  Tenim veu, tenim opinió,  i disposem d’instruments per fer-nos sentir. Proliferen arreu les campanyes que defensen aquesta reivindicació col·lectiva. La meva experiència personal en aquest sentit és ben recent. A les xarxes fa un temps que m’he proposat ajudar a la visibilitat de les dones que tenen coses a dir. Per la feina que faig, sovint conec dones que no s’atreveixen a obrir-se un perfil digital perquè pensen que no és interessant el que puguin dir, o bé hi són, però de manera passiva, per veure què hi passa, què hi diuen els altres. I miro d’empènyer-les a ser-hi actives, perquè a la xarxa es tracta de compartir.

No fa ni un any que vaig obrir, de manera espontània i sense cap pretensió especial,  l’etiqueta #5dones que es va fer viral immediatament, i va inundar Twitter amb un impacte considerable. Van arribar a parlar-ne mitjans de comunicació, se’n van publicar articles i em va permetre establir relació amb persones interessants. Finalment es va traduir en un document col·laboratiu amb centenars de dones etiquetades segons els camps d’interès.

Ara fa sis mesos vam iniciar, amb un grup de dones, #50dones, la campanya @onsonlesdones, per tal de denunciar l’escassa presència de dones als espais d’opinió als mitjans. Cada dia es fa recompte de quantes dones hi intervenen i mensualment s’emet un informe que es publica al blog On són les dones, cosa que ens permet anar-ne estudiant la progressió.  S’ha anat construint a poc a poc, de manera tranquil·la i ben organitzada, tenint en compte l’opinió de totes,  i podem dir que ara ja tenim presència destacada en diverses xarxes, amb actes presencials i estem aconseguint una incidència notable. Hem aconseguit anar més enllà de la campanya en concret, perquè estem veient que per fi molta gent s’acostuma a “comptar” les dones a l’hora d’organitzar una taula rodona, programar un congrés o muntar un equip de treball. Abans ni s’hi fixaven,  i ara ha esdevingut un factor rellevant.

Seguir leyendo »

Referèndum, república i moviment feminista

El debat territorial que ha ocupat de manera destacada l’agenda política catalana dels darrers anys ha estat en bona mesura cec al gènere, tot i que presenta diferents implicacions per a les dones i per a la igualtat. Els partits i les institucions no han prestat atenció a tals implicacions i el moviment feminista tampoc s’ha mobilitzat suficientment per incorporar la perspectiva de gènere en aquest debat públic. Vagi dit per endavant que, com el conjunt de la ciutadania, les feministes i les associacions de dones som diverses, no havent-hi unanimitat sobre l’abast i la manera de fer efectiu el dret a decidir o a l’autodeterminació ni tampoc sobre la preferència per un determinat model territorial. Això no treu que no hàgim de plantejar-nos les següents preguntes: On és el moviment feminista en aquest debat? Què està en joc per a les dones?

El feminisme sempre ha plantejat la necessitat de repensar la comunitat política i assolir l’emancipació individual i col·lectiva. La comunitat política actual ens ha vingut donada i un referèndum ens permetria definir-la, tenint evidentment la possibilitat d’escollir l’ statu quo o una nova realitat política. Es tracta simplement d’una pràctica de llibertat, al marge de la direcció del vot en un referèndum. En aquest sentit, cal distingir, seguint Hannah Arendt ( Sobre la revolució, 1963), entre ‘contracte social’ i ‘contracte mutu’.

El primer fa referència al contracte que la societat subscriu amb llurs governants mentre que el segon es basa en la reciprocitat entre els individus que es vinculen per formar una comunitat política. Com ens diu Fina Birulés (2008), és el darrer tipus de contracte el que ens permet pensar un ‘món en comú’. El referèndum es pot entendre, doncs, com una pràctica de llibertat política, una oportunitat sense precedents per a definir com volem viure al territori de Catalunya i com ens relacionem amb la resta de pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Les feministes sabem que la llibertat mai s’atorga sinó que es guanya, emprant quan cal la desobediència, que és part de l’ADN del feminisme (sufragistes, Rosa Parks, etc.). Perquè la llibertat escapa dels marges dels dictats d’un estat (sigui quin sigui aquest estat), els arguments legalistes contraris a la celebració d’un referèndum on es pugui bé confirmar o bé repensar la comunitat política no poden trobar cobertura des del feminisme.

Seguir leyendo »

Sobre el temps invisible de les dones

El treball exploratori encomanat per Barcelona Activa ' Nadons a l’aula?'  ha permès recollir, analitzar i traslladar algunes reflexions a Dones en Xarxa.

Dones –i homes- entre els vint-i-bastants i els trenta-i-escaig. A la corba ascendent de la població econòmicament activa. Un dilema vital: Tenir o no tenir descendència. Decidir no tenir-ne, legítim. Decidir no tenir-ne per por a no poder ni saber com mantenir-la, tal vegada és una problemàtica rellevant. I això, no hauria de deixar indiferent als organismes competents.

Assenyala el director del Centre d’Estudis Demogràfics, Albert Esteve Palós, a l’article 'No vull. No Toca. Amb qui? Massa Tard!' que "la davallada de la natalitat des de 1975 ha estat vertiginosa. Tres, quatre fills/es era “el normal”. Un/a fill/a com a trenta-i-escaig és la mitjana actual. La inestabilitat laboral és un dels orígens”. Ara bé, com en tants altres aspectes que sucumbeixen en el terreny d’allò “domèstic", manquen dades, estudis que les reclamin per traslladar-les a informacions que corroborin o refutin hipòtesis. El que no es visualitza, no es fa visible i per tant, no existeix. Roman en el llimb.

Seguir leyendo »

La despenalització de la violència de gènere a Rússia

Hi ha massa països al món on es considera que la violència de gènere, en les seves diferents manifestacions, és una cosa que cal arreglar dins de les parets de la "llar". I en massa pocs països s'adopta un llenguatge específic de gènere en les seves lleis contra la violència domèstica. O s'adopten lleis específiques contra la violència de gènere.

A l'Amèrica Llatina, per exemple, la legislació específica de diversos països, reconeix la violència contra la dona com una forma de discriminació basada en el gènere i preveu atendre les víctimes. A l'Índia, hi ha una Llei de Protecció de la Dona davant de la violència domèstica. I en determinats països de l'Orient Mitjà -que sense esmentar-los, segur ens vénen a la ment-no tenen lleis específiques per a afrontar el problema ni de la violència de gènere, ni de la violència domèstica.

En qualsevol cas, l'ONU el 2008 va crear un model marc que instava els estats a adoptar una definició àmplia de violència domèstica, compatible amb les normes internacionals i molt abans, va instar els estats a adoptar una legislació àmplia encaminada a prevenir corregir i castigar totes les formes de violència contra les dones i nenes.

Seguir leyendo »

Adolescència i feminisme: entenent els seus codis

Fa uns dies vaig descobrir una youtuber: Psicowoman. Una dona que es dirigeix en els seus vídeos a noies adolescents i dones joves sota un paradigma feminista. Parla de sexe, d’empoderament personal, de relacions de parella, etc.

Tinc una filla adolescent que, com la majoria, està fascinada per l’univers youtuber i vaig provar sort: li vaig mostrar aquesta web i va començar a mirar els vídeos un rere l’altre, interessadíssima en els continguts. Em va fer pensar.

Tenim un repte per endavant: aconseguir apropar i traduir els feminismes a les noves generacions de dones (i d’homes) mitjançant nous codis i entenent nous valors. No parlo només d’una minoria de noies, les més compromeses, aquelles que són o seran capaces de llegir Beauvoir o Judith Butler; parlo de contribuir a una onada de transformació social en pro de la igualtat a través del que és quotidià. Cada noia adolescent que conegui i reivindiqui els seus drets, els seus plaers, les seves llibertats, és una petita revolució. Per això, com per a qualsevol acció educativa, cal obrir la ment, deixar de pensar en com haurien de ser les i els joves i observar com són: què esperen, què necessiten, amb què somien, quin univers habiten.

Seguir leyendo »

Guerres i dones

Extraordinari el llibre de Svetlana  Alexiévitch. Darrera el títol “ La guerra no te rostre de Dona”, la premi Nobel realitza un treball inèdit en el terreny de la  dolorosa relació entre les dones i la guerra. 

La guerra, millor dit, les guerres han estat una constant en la Història  des del començament dels temps coneguts. Tant constants que semblen complir un destí ineluctable i que en la seva formulació teòrica  ( i mes conservadora ) ve a dir : Com que l’home es un llop per l’home, resulta  natural que esclatin  brots de violència col·lectiva. De fet , tots els esforços civilitzadors  han tendit a substituir les armes per la paraula, per la negociació , la diplomàcia i la política.. La pau, seria  doncs el resultat d’un esforç de construcció  voluntària i voluntariosa. D’altre banda no es estrany que el discurs de la violència inevitable hagi estat tant dominant. En un tipus de cultura patriarcal fonamentada  en la competència, el domini i la permissivitat en l’expressió violenta, la guerra no solament es acceptada , sinó sovint “ exaltada” en forma de relat heroic, de mostra de grandesa, de valentia i honor  individual i col·lectius. La Historia se’ns ha explicat posant majúscules a les grans batalles i fent de les conquestes violentes l’explicació de molts avenços. Poc s’ha explicat les desgracies que comporta, els graus de sofriment humà que causa, les seves llargues conseqüències en el viure de les generacions futures.  Excepte   algunes obres ben conegudes de la Literatura ( Tolstoi, Stendhal , EriK M Remarque i d’altres  testimonis menys coneguts però punyents), les grans guerres  , revestides d’or i plata , son referents constants en la historia dels pobles. Des d’un altre enfoc, amb tota naturalitat, hi ha tractats d’estratègia que estudien amb detall i fredor les tàctiques emprades en aquesta o aquella batalla. En aquests casos es tracta , d’estudis enfocats els estudis des d’una òptica merament tècnica com si del funcionament de màquines es tractes.

I dins aquest panorama... que hi diuen les dones ? No han estat mai inactives. Sovint s’han organitzat “ contra” la guerra  o a favor de les víctimes. Lligues per la Pau , Dones de Negre...Però està per fer la llarga llista d’accions que han dut a terme i les petites victòries que elles- allunyades gaire be sempre- dels centres de poder on es prenen les decisions – malgrat tot han assolit victòries , al ensems, amplament silenciades com sol ocórrer en molts aspectes de les seves activitats,  sobre tot , si son “ diferents” novadores. No “ canòniques”

Seguir leyendo »

A qui representa aquest Cardenal Arquebisbe?

Mereix Antonio Cañizares la denominació de Cardenal Arquebisbe? Indica la pompositat amb la qual revesteix l’Església els seus personatges que aquests puguin dir impunement les més increïbles crueltats? I és clar, disfressades d’ovella. La última la va deixar anar a la Catedral de València, com a happy end de la processó de Corpus Christi. No els sembla escandalós i preocupant que  reclamés als catòlics desobediència  a les lleis basades en "la ideologia més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la historia, que és la ideologia de gènere"? Una ideologia, ens diu, que tracten d’imposar-nos uns suposats poders mundials més o menys solapadament amb legislacions iniqües, que “no s’han d’obeir". En la incredulitat del que llegia, me l’he imaginat brandant  com un fúria la creu de la Santa Inquisició. Difonent a tort i a dret la por del càstig diví. Però siguem seriosos.

Abans havien passat per la seva dalla els gays i uns dies després la “invasió d’ immigrants i refugiats” que arriben a Europa, un perillosíssim “cavall de Troia”... Sí, el Cardenal Arquebisbe es referia als homes, dones i criatures que moren a mansalva en  la lluita salvatge per sobreviure a la vergonyosa massacre en els seus països. Ara els ha tocat el rebre a les dones, aquelles que s’aparten de la veritat “natural” atorgada per  inspiració celestial. Aquelles que es queixen no se sap ben bé de què, si no fos que aquest “què” és que, per posar tan sols un exemple, cada 18 segons una dona és agredida al món. O bé que la pobresa té nom de dona.  Em colpeja en el cap la cruel violació col·lectiva d’abans ahir d’una noia de setze anys en un lloc del planeta que no vull esmentar. I no vull esmentar-ne el país perquè també, sense dubte,  aquesta violació hauria pogut perpetrar-se en el nostre, de país. Els òrgans genitals destrossats i  el desesperat desig de morir.

Segur que el Cardenal Arquebisbe  sap què significa el verb “deshumanitzar”: despullar les persones de les característiques que les fan humanes. Veure-les com animals no racionals.  Ras i curt, com els nazis amb els jueus. Que tantes i tantes dones esdevinguin humanitzades als ulls d’un majoritari món masculí és una de les prioritats de la ideologia de gènere .  Ja n’hi prou de fer proselitisme de l’odi, no li sembla Cardenal Arquebisbe Cañizares?

Seguir leyendo »

Educar en la tribu: Perdre poder individual, guanyar-lo en col•lectiu

Recentment hem pogut llegir i escoltar  una forta polèmica en els mitjans de comunicació causada per les paraules de la Diputada de la CUP Anna Gabriel sobre el model actual de família i  formes alternatives d’entendre la criança. Sempre he pensat que quan una qüestió −que ens toca a tots i totes d’alguna manera− genera aquest nivell de polèmica és perquè atempta als fonaments del nostre model social i a les diverses posicions de poder que aquest model implica. Això fa que resulti extremadament interessant  l’anàlisi, especialment, des de el punt de vista dels feminismes.

Més enllà de les burles frívoles expressades pels mitjans de comunicació més conservadors a la  proposta de l’Anna Gabriel suggereix una transformació social profunda que sens dubte contribuiria a desmuntar diverses creences tradicionals que ens limiten i estrenyen:  els rols de gènere tradicionals en primera instància, el sentiment de propietat envers els propis  fills i filles i la omnipotència alhora que inseguretat en la seva educació. Totes tres qüestions confronten el sistema patriarcal malauradament encara tan vigent. Per això fereix susceptibilitats.

La criança col·lectiva de la qual parla Gabriel me la imagino com una estratègia potenciadora de l’equilibri entre el treball productiu i reproductiu i la seva tradicional translació a homes i dones. Imagino un grup de persones que participen i es comprometen a educar els nens i les nenes de forma igualitària, independentment de si són homes o dones. La coresponsabilització entre homes i dones en les tasques de cura −sobre la qual intentem incidir en les polítiques públiques− seria logística i conceptualment més factible i, es podria traduir en una coresponsabilització −i per tant una major presència de les dones− en el treball productiu i en els espais de decisió en la mateixa proporció. No sabem si el plantejament de la Diputada aprofundia en aquesta part de la qüestió. No sabem si pretenia ser transgressora respecte els rols de gènere en la criança. En el que feia més èmfasi és en el trencament de la família tradicional. Però des del meu punt de vista, no hi ha transformació social profunda si les dones no podem ser mirades i tractades com a iguals en el nostre dret a triar les opcions de vida que volem i això inclou l’estil de criança. Sense essencialismes de cap tipus. Per tant, una criança col·lectiva heteropatriarcal i que mantingués els homes “col·lectivament” en l’espai productiu i les dones “col·lectivament” en l’espai reproductiu no seria transformadora. Serien noves formes per a idees velles.

Seguir leyendo »

Feminitzar la política

En els darrers temps hem escoltat alguns líders afirmar la seva intenció de "feminitzar la política". Com el terme no és molt clar, ha provocat alguns debats interessants sobre el seu significat i possibles conseqüències.

Algunes de les persones que ho proclamen semblen al·ludir a un aspecte quantitatiu: senzillament, a la necessitat d'incorporar dones als llocs de decisió política, és a dir, assolir la paritat. Seria, certament una mesura de justícia, a hores d'ara no vigent, i, des d'aquesta perspectiva, el terme "feminitzar" seria correcte i no hi hauria més a dir.

No obstant això, la qüestió s'enreda quan "feminitzar" es refereix a quelcom qualitatiu, en concret a les suposades qualitats de la feminitat en la nostra societat. En aquest segon cas, a continuació del verb caldria exposar una sèrie d'arguments descriptius sobre què entén el parlant per "feminitzar", ja que no existeix, ni de bon tros, consens.

Seguir leyendo »

Paternitat, maternitat i percepcions relacionades amb el treball

Diverses investigacions ens mostren que les mares que treballen són penalitzades a causa del conflicte que es percep entre dos esquemes cognitius que prevalen en la nostra societat: la "mare ideal" i el "treballador ideal" (Viladot i Steffens, en premsa). Les normes socials prescriuen que les mares (però no els pares) actuïn com a cuidadores principals dels seus fills i participin intensivament en la seva criança. Les expectatives socials per a les mares contradiuen l'esquema que defineix al treballador ideal com algú que dóna prioritat al treball sobre tots els altres compromisos. Com a resultat, la gent assumeix que les mares treballadores estan menys compromeses i, per tant, són menys eficients en el treball.

A més d'afectar la càrrega de treball general de les dones i a les tasques contraposades que han de compaginar, la maternitat també afecta a la manera en què les mares que treballen fora de la llar són vistes pels altres. Les mares semblen encarnar l'essència de la feminitat (Okimoto i Heilman, 2012). Què implica això per a les carreres de les dones (i per a les carreres dels homes) que tenen fills?

 

Seguir leyendo »