eldiario.es

Menú

La discriminació interseccional de les dones també existeix

Des de l'entrada en vigor de la Llei Orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, el focus d'actuació de les administracions públiques s'ha centrat fonamentalment en la discriminació de gènere relacionada amb els diversos aspectes que la norma preveu, és a dir, en àmbits com el mercat laboral, l'educació, la salut, la corresponsabilitat familiar, l'àmbit acadèmic, la participació política, els mitjans de comunicació ... No obstant això, els poders públics han romàs cecs i impassibles a l'avanç silenciós de la discriminació múltiple de les dones, girant l'esquena a l'exclusió social que anava apartant de la vida pública a dones discapacitades, lesbianes, gitanes, d'edat avançada... i així podríem seguir amb una llista interminable.

 Paral·lelament als grans discursos polítics sobre la necessitat de lluitar contra la discriminació per raó de gènere, hi ha hagut un desenvolupament constant i gradual de la discriminació interseccional de les dones que passava per davant nassos de la ciutadania. El problema s'ha agreujat tant que, en l'actualitat, ja no resulta possible abordar la discriminació per gènere d'una manera simple i aïllada, ja que en la majoria dels casos concorren diversos motius de discriminació que interseccionen i es retroalimenten. I és que els camins de les dones vénen marcats per múltiples circumstàncies que marquen les seves vides i que les converteixen en grups oprimits. La intolerància mai ve sola.

L'any 1989, Kimberlé Crenshaw va definir la discriminació interseccional com aquella en la qual diversos motius de discriminació interactuen simultàniament, de manera inseparable, provocant situacions d'exclusió social i vulnerabilitat. Això té importants conseqüències sobre les dones que la pateixen: no és simplement que aquestes experimentin dos o més motius de discriminació de manera acumulativa, sinó que les situacions de discriminació interseccional van de la mà, comportant un increment exponencial de la situació de marginació en la que es veuen immerses les dones que la pateixen. Kimberlé Crenshaw partia de la realitat soferta per les dones afroamericanes als Estats Units, obrint una porta a nous paradigmes per a l'estudi i tutela de la discriminació interseccional que avui dia estan plenament en vigor.

Seguir leyendo »

Dones i Internet, una lluita per la igualtat

Quins canvis ha suposat Internet en l'avanç per la igualtat de les dones? És la xarxa un espai idoni per la relació i l'empoderament d'aquestes? Existeix la bretxa digital com ocorria als primers anys de l'existència d'Internet o s'ha donat un nou paradigma en l'ús de la web? El segon capítol d' Igualtat a fons  posa sobre la taula els diversos debats existents sobre les possibilitats i els perills que Internet proporciona a la lluita feminista.

A partir d'entrevistes a Lourdes Muñoz Santamaría, enginyera informàtica i presidenta d'Iniciativa Barcelona Open Data, Lídia Arroyo, sociòloga i investigadora de Gènere i TIC (UOC), i a la periodista Montse Boix,  Dones i Internet aborda temàtiques com el ciberfeminisme, el coneixement lliure o la segona bretxa digital. Quan Internet neix, suposa un canvi de paradigma respecte a la resta de mitjans de comunicació existents, a causa de la seva estructura horitzontal, que permetia a tothom parlar i establir comunicacions no jeràrquiques. Aquesta nova estructura va suposar un espai idoni de relació per les dones, ja que d'una banda, possibilitava generar xarxes no-presencials entre elles, i d'altra, els hi permetia emetre opinió sense haver de formar part dels cercles de poder d'on eren marginades.

Seguir leyendo »

40 anys després

El 26 de juny del 1977 es va portar a terme la primera manifestació de lesbianes, gais, i transsexuals (el que després ha esdevingut LGTBI) a l’estat espanyol. Va ser a Barcelona, a la rambla i la convocatòria la va fer una organització que s’havia creat pocs anys abans, en ple franquisme, el Front d’alliberament Gai de Catalunya ( FAGC).

40 anys després els avenços són evidents i els drets de les persones LGTBI han anat esdevenint reals. Des de la persecució que feia la dictadura de les persones LGTBI, via llei de perillositat social fins a l’aprovació i desenvolupament de la llei 11/2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI i contra la LGTBIfòbia han estat moltes les demandes i reivindicacions, moltes les vides marcades i moltes les celebracions. Quaranta anys després seguim al carrer per seguir reclamant drets reconeguts i que van sent cada cop més reals.

L’aprovació d’una llei no comporta canvis socials immediats, però crec que els canvis són evidents. De perilloses socials hem passat a poder sancionar conductes que discriminen o inciten a l’odi. Tenim ja alguns exemples, tant en l’àmbit privat (ja hi ha una sanció interposada) com en el públic, donat que hi ha diversos expedients de denúncies en resolució. Un exemple de canvi social seria la protesta dels i les estudiants a les paraules del professor d’institut de Lleida que titllaven les persones homosexuals d’antinaturals. Paraules més pròpies d’altres èpoques i que han trobat la protesta de l’alumnat i la societat.

Seguir leyendo »

Des de la xarxa, directe al cor: periodisme de l’ànima

A Carles Capdevila, en homenatge.

Quan algú pateix, la xarxa pot ser un molt bon espai de trobada. Com a generadora d’emocions, esdevé una eina poderosa. Hi ha molta gent que es reserva el dolor íntimament, però a moltes altres persones compartir el patiment els ajuda a alleujar-lo, i això dona l’oportunitat a qui els segueix d’enviar-los missatges d’ànim i consol. Això és el que vam veure en el transcurs de la malaltia del periodista Carles Capdevila. Tenia una manera d’entendre la vida, la feina i la relació amb la gent que s’avé molt més amb una mirada de dona que no pas amb el tarannà masculí.  I això l’ha connectat d’una manera tan especial amb la gent que molts de nosaltres hem plorat la seva mort com si ens hagués deixat algú de molt a la vora, algú de casa. I és que en Carles ha creat un nou llenguatge periodístic, al meu entendre, que té a veure amb explicar la vida des de dins, a partir d’escoltar els altres i observar-los amb empatia. La xarxa on compartia els seus articles ha estat amb ell –i vull pensar que també per a ell- un autèntic suport vital. Puc imaginar en els moments més durs com li devia donar ànims pensar que allò que escriuria donaria escalf a tanta gent. Va tenir poc temps de comprovar-ho, però en el període  final el contacte amb el seu públic va ser intensíssim, i va culminar en una Diada de Sant Jordi gloriosa, on va poder esgarrapar minuts per a cadascuna de les persones que se li acostaven, conscient de la importància d’aquell instant per a qui tenia al davant.  En Carles escrivia amb cos i ànima, sobretot amb ànima, i això es traspua en els articles de la darrera època, que esdevindran clàssics d’aquest nou periodisme, que algú s’haurà d’ocupar de batejar. “Periodisme de l’ànima” podria ser una bona manera de dir. Només per això, aquest home es mereix un homenatge de país.

 En Carles Capdevila, en paraules del president de l’Ara Ferran Rodés, va deixar una empremta molt especial, va donar un to femení al diari, un cas singular en la història de la premsa ibèrica. No hi puc estar més d’acord. I és això el que ens fa establir un vincle poderós amb ell, amb aquesta determinada manera d’entendre  i d’expressar el món, més enllà de l’estricta actualitat que ens atrapa dia a dia.  La gent que ho apreciem ens sabem semblants, ens reconeixem perquè #somdelAra. Ha creat tota una comunitat al seu voltant, i això ho poden dir pocs. Ha estat un influencer, com es diu ara, molt rellevant. Un youtuber avant-la-lettre, si voleu. Alguns -pocs però amb tribuna- s’ho han mirat de lluny, amb mirada displicent i amb un to de superioritat moral:  ja s’ho faran.  Els pares i mares primerencs han trobat en els seus escrits i monòlegs la complicitat des de l’humor que els feia falta, en aquells moments d’extrema inseguretat en què s’agraeix qualsevol ajuda, vingui d’on vingui. Tothom destaca la defensa que ha fet en Carles de les persones que treballen tenint cura de les altres de manera anònima, eficaç, callada i efectiva. Aquests col·lectius –infermers, mestres, metges, monitors d’esplai- ahir se sentien orfes, i li van voler retre homenatge de les maneres més diverses. N’arribaran d’altres, n’estic segura, i ens reconfortaran. Els seus articles són per a aquesta gent, com aquell  llibre d’oracions al qual el creient torna una vegada i una altra i no en té mai prou, o com un tutorial que els guia per aquesta vida que els ha tocat viure. Ha aconseguit revifar  l’orgull professional i personal a persones fins ara sense nom, de presència sovint transparent. Els ha posat en primer pla, i ha transformat la consciència que en teníem com a societat. Ara compten, i és gràcies a ell.

Seguir leyendo »

Per què parlen de responsabilitat social quan volen dir gènere-marqueting?

Darrerament ens han acostumat a veure a les empreses i les administracions públiques tractar el tema de la igualtat de gènere des de la perspectiva de la “responsabilitat social” o “del compromís social”, una nova manera d’exercir el “gènere-marqueting” o rentat de cara empresarial en temes de gènere. La pregunta és: de què ens esteu parlant? Amb responsabilitat social no hi ha més darrere que un clar eufemisme, una manca de voluntat a l’hora de tractar el tema de la igualtat com una qüestió de mesures concretes d’igualtat efectiva que ha de ser cabdal a l’empresa i al qual ens obliguen normes de màxim rang, com la Llei Orgànica 3/2007, d’Igualtat Efectiva entre Dones i Homes.

El més absurd és que les pròpies instàncies vinculades a la igualtat s’han cregut aquesta broma de mal gust i estan disposades a acceptar –i accepten sense cap mena de qüestionament- aquesta pura i burda fal·làcia. A algú se li acudeix que el salari de les persones treballadores o el temps de treball sigui un tema de “responsabilitat social” o de “compromís social”? Oi que no? Tothom a l'empresa vol que siguin efectives les normes que obliguen a pagar el salari a final de mes, a respectar la jornada màxima o les vacances anuals sense haver d'apel·lar al compromís social i a la bona voluntat de la persona que dirigeix l’empresa. Les dones volem que es compleixin les normes laborals i els convenis col·lectius d'igual manera que la resta de drets laborals, perquè les normes d’igualtat també són normes vinculants.  

Què amaga tot això de la responsabilitat social en temes de gènere? Si analitzeu una mica, veureu que una clara manca de dones en els llocs de decisió i una bretxa salarial galopant que no es té cap voluntat de combatre. O sigui, deixar les coses com estan, però amb una aurèola de què “nosaltres aquí fem polítiques d’igualtat” i ens posem la medalla corresponent. Doncs passem de les polítiques als drets efectius.

Seguir leyendo »

La meritocràcia laboral, una trampa per a les dones

Fa 45 anys que visc en parella amb un enginyer industrial. M’explica que entre els estudiants de la seva promoció hi havia una rara avis: una noia. Era bonica? Era enginyera?, les dues coses alhora era quelcom impossible. En qualsevol cas, se la considerava una forana: no podia formar part del grup dels enginyers, una carrera d’homes. En el curs 2014-2015 hi havia 6.522 titulats i titulades de grau i màster...  d’aquest total, aproximadament 600 eren noies. Un escàs 10%.  

Avui dia hi ha moltes dones joves que pensen que la discriminació no existeix i que si actuen seguint els principis de la meritocràcia arribaran on vulguin. Aquest pensament democràtic tan lloable està dissortadament molt lluny de la realitat. La meritocràcia va en detriment de les dones perquè no reconeix les discriminacions sistemàtiques que aquestes viuen en els àmbits laborals. Pensem si no en els biaixos en la selecció de candidats i candidates per assolir una feina, en les injustícies en la promoció laboral, en les dificultats per trobar mentores, en l’exclusió de les dones de les xarxes informals de relació laboral que estableixen els homes, xarxes de relació que són molt importants per pujar o mantenir-se en les esferes de decisió; pensem també en els tractes a vegades vexatoris i d’assetjament sexual que aplica el grup maculí.

Els detractors de les accions afirmatives (la discriminació positiva) postulen que aquestes accions són discriminacions cap al grup dels homes;  defensen que si algunes dones han arribat al pic més alt de l’organització (l’excepció que confirma la regla) també hi pot arribar la resta. I aquesta farsa els permet dir que si les seves contraparts femenines  no arriben a les esferes del poder o en posicions elevades és per culpa de deficiències personals o incapacitats. I així el grup masculí es queda tan ample i sense una engruna de culpabilitat.  La meritocràcia és un mite perquè quan les dones volen trencar el sostre de vidre serveix de ben poca cosa, encara que moltes dones joves no se n’adonin. S’usa per a justificar descaradament l’ status quo.  La ideologia de la meritocràcia implica obviar expectatives socials, significats, atribucions, reconeixements i conseqüències diferencials que tenen les conductes d’homes i dones en contextos particulars (un exemple clar és la diferent atribució i interpretació que es fa quan homes i dones demostren ambició: s’espera i es valora positivament que els homes siguin ambiciosos però si les dones es mostren com a tal se les qüestiona vigorosament).

Seguir leyendo »

Les violències sexuals i la legitimitat dels depredadors

En els últims dies hem pogut llegir l’escrit de la Fiscalia sobre la violació múltiple perpetrada a una dona jove durant les Festes de San Fermín el juliol passat. Jo no podia contenir les llàgrimes i les nàusees mentre llegia el nivell de crueltat de l’agressió i l'objectivació de la noia que l’estava patint. Val a dir que, gratament, en aquest cas, la Fiscalia s’ha situat bé i ha impulsat la sensibilització sobre el cas i la condemna social. Sens dubte hi haurà un abans i un després d’aquest judici i-esperem- d’aquesta sentència.

Però fins a cert punt és fàcil empatitzar amb una aberració d’aquest nivell, a tothom colpeix. El problema està en el fet de pensar que són situacions aïllades, fruit de l’alienació mental d’alguns homes o que el consum d’alcohol o altres drogues hi ha influït. D’aquesta manera, no cal remoure les nostres consciències ni posar en qüestió com, potser sense saber-ho, estem legitimant l’estructura que acaba generant aquest tipus de situacions.

Veiem diàriament  la instrumentalització de les dones i dels seus cossos en els contextos d’oci, els cartells de les discoteques venent-nos com a reclam, les ofertes d’entrada gratis per les dones als locals nocturns, els lemes a les Festes Majors (entre elles San Fermines) creant l’expectativa sexual com quelcom que forma part indissoluble de la festa al mateix temps que l’alcohol i/o altres substàncies, etc. Les dones també creixem normalitzant aquests entorns com creixem normalitzant l’assetjament que -per la nostra socialització- a voltes ens resulta gairebé imperceptible; quan toquen el nostre cos sense permís, quan ens acorralen entre alguns homes en els locals nocturns o ens conviden a una copa pretenent que existeix un deute implícit que es paga sexualment. Aquestes són pràctiques majoritàriament presents en els entorns d’oci nocturn.

Seguir leyendo »

Visibles i iguals

El passat 26 d’abril va celebrar-se el dia de la visibilitat lèsbica. Una jornada reivindicativa que se celebra arreu i que pretén posar les dones lesbianes al centre d'atenció. Un dia que hauria de ser cada dia i, malgrat tot, necessari, perquè mai hauria d’invisibilitzar-se una forma d’estimar.

Visibilitzar-se per tenir els mateixos drets. A hores d’ara podem fer un petit balanç de la visibilitat reclamada. Es van portar a terme actes diversos, festius, culturals i reivindicatius. Pocs mitjans van fer-se ressò més enllà de l’anècdota. Un vídeo que, simbòlicament, mostrava l’amor lèsbic davant la moreneta va ser el que va centrar l’atenció dels mitjans. Només un acte local, una petonada a Sant Cugat, va ser recollit pel mitjà local de referència. Alguns digitals, alguns articles d’opinió, els digitals del moviment LGTBI... La resta, els grans mitjans, el rave per les fulles.

Això em porta a un article de molts anys enrere “ Niña-muerde-perro (o de por qué no existe el lesbianismo)”, publicat a la revista "Nosotras que nos queremos tanto" l’any 1986, editada pel Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid en el que es desenvolupa una anàlisi de la negació que el sistema heteropatriarcal fa del lesbianisme. 31, trenta-un anys després seguim reclamant, reivindicant-nos visibles.

Seguir leyendo »

No és política per a dones

Ser dona amb criatures petites o ser mare mentre s’ocupa un càrrec polític desencadena inevitablement un conflicte de rol. Com que el temps és limitat per a tothom, en funció de com s’inverteixi s’esdevé inexorablement mala mare o mala política. Ho podem veure en el debat obert arran del recent part de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com també ha succeït en els darrers anys amb els embarassos de l’ex ministra de defensa, Carme Chacón, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, o la presidenta de la Junta de Andalucía, Susana Díaz.

Dedicant-se a la política o a altres activitats, les dones tenen el dret a decidir no només quan ser mares sinó com volen viure la seva maternitat. Però aquests no són els termes amb què són jutjades. Si Ada Colau acaba fent ús de les setze setmanes del permís de maternitat a què té dret per llei, serà acusada de deixament de funcions. Si no s’agafa el permís sencer, se li retraurà que no representa el conjunt de dones, que no fa pedagogia amb el seu exemple de la (mal anomenada) conciliació familiar i laboral, que fa perdre valor als drets existents, o fins i tot que no practica en la seva vida privada el programa polític que defensa. En resum, “ damned if you do, damned if you don’t”, la crítica està servida faci el que faci.

Aquest debat públic és molt revelador del masclisme sobre el qual s’assenta la societat en general i la política en particular. Mentre que la vida privada dels homes és irrellevant en la seva avaluació pública, en el cas de les dones aquesta pantalla no està superada. Les exigències que comporta l’exercici d’un càrrec de responsabilitat política es presenten encara de manera implícita com a incompatibles amb les expectatives sobre la responsabilitat de les dones en la cura de les criatures. No és d’estranyar, doncs, que el volum de diputades sense fills/es sigui 20 punts percentuals superior al dels diputats. La bretxa en la (ma)paternitat és fins i tot més àmplia entre els càrrecs dels governs. I en totes les institucions polítiques, la permanència de les dones és dràsticament inferior a la dels homes.

Seguir leyendo »

Les dones i l’escletxa salarial

"L'escletxa salarial és la diferència de salari entre homes i dones per treball igual o d'igual valor. És a dir, que les dones, pel fet de ser-ho, cobren menys que els homes, que pel fet de ser-ho cobren més", explica Carmen Sarasúa, professora d'Història Econòmica a la UAB. Actualment, l'escletxa salarial gira entorn d'un 25% de diferència entre els dos gèneres*: les dones cobren 77 cèntims de cada dòlar que guanyen els homes. Aquest és un dels molts indicadors que mesuren les desigualtats laborals entre homes i dones, i és especialment significatiu per la importància que té el salari en tots els aspectes de la nostra vida.

L'escletxa salarial és un fenomen provocat per causes diverses, totes amb origen al sistema patriarcal. D'una banda, existeix la segregació horitzontal, que és la diferència d'accés segons gènere a determinats sectors productius. És a dir, que hi ha unes feines considerades masculines que haurien d’executar els homes i d'altres considerades femenines pròpies de les dones. Aquestes últimes solen estar menys valorades i, per tant, també menys remunerades. Una altra causa que explica l'escletxa salarial és el treball de cures no remunerat que les dones carreguen sobre les seves espatlles.

Seguir leyendo »