eldiario.es

Menú

Des de la xarxa, directe al cor: periodisme de l’ànima

A Carles Capdevila, en homenatge.

Quan algú pateix, la xarxa pot ser un molt bon espai de trobada. Com a generadora d’emocions, esdevé una eina poderosa. Hi ha molta gent que es reserva el dolor íntimament, però a moltes altres persones compartir el patiment els ajuda a alleujar-lo, i això dona l’oportunitat a qui els segueix d’enviar-los missatges d’ànim i consol. Això és el que vam veure en el transcurs de la malaltia del periodista Carles Capdevila. Tenia una manera d’entendre la vida, la feina i la relació amb la gent que s’avé molt més amb una mirada de dona que no pas amb el tarannà masculí.  I això l’ha connectat d’una manera tan especial amb la gent que molts de nosaltres hem plorat la seva mort com si ens hagués deixat algú de molt a la vora, algú de casa. I és que en Carles ha creat un nou llenguatge periodístic, al meu entendre, que té a veure amb explicar la vida des de dins, a partir d’escoltar els altres i observar-los amb empatia. La xarxa on compartia els seus articles ha estat amb ell –i vull pensar que també per a ell- un autèntic suport vital. Puc imaginar en els moments més durs com li devia donar ànims pensar que allò que escriuria donaria escalf a tanta gent. Va tenir poc temps de comprovar-ho, però en el període  final el contacte amb el seu públic va ser intensíssim, i va culminar en una Diada de Sant Jordi gloriosa, on va poder esgarrapar minuts per a cadascuna de les persones que se li acostaven, conscient de la importància d’aquell instant per a qui tenia al davant.  En Carles escrivia amb cos i ànima, sobretot amb ànima, i això es traspua en els articles de la darrera època, que esdevindran clàssics d’aquest nou periodisme, que algú s’haurà d’ocupar de batejar. “Periodisme de l’ànima” podria ser una bona manera de dir. Només per això, aquest home es mereix un homenatge de país.

 En Carles Capdevila, en paraules del president de l’Ara Ferran Rodés, va deixar una empremta molt especial, va donar un to femení al diari, un cas singular en la història de la premsa ibèrica. No hi puc estar més d’acord. I és això el que ens fa establir un vincle poderós amb ell, amb aquesta determinada manera d’entendre  i d’expressar el món, més enllà de l’estricta actualitat que ens atrapa dia a dia.  La gent que ho apreciem ens sabem semblants, ens reconeixem perquè #somdelAra. Ha creat tota una comunitat al seu voltant, i això ho poden dir pocs. Ha estat un influencer, com es diu ara, molt rellevant. Un youtuber avant-la-lettre, si voleu. Alguns -pocs però amb tribuna- s’ho han mirat de lluny, amb mirada displicent i amb un to de superioritat moral:  ja s’ho faran.  Els pares i mares primerencs han trobat en els seus escrits i monòlegs la complicitat des de l’humor que els feia falta, en aquells moments d’extrema inseguretat en què s’agraeix qualsevol ajuda, vingui d’on vingui. Tothom destaca la defensa que ha fet en Carles de les persones que treballen tenint cura de les altres de manera anònima, eficaç, callada i efectiva. Aquests col·lectius –infermers, mestres, metges, monitors d’esplai- ahir se sentien orfes, i li van voler retre homenatge de les maneres més diverses. N’arribaran d’altres, n’estic segura, i ens reconfortaran. Els seus articles són per a aquesta gent, com aquell  llibre d’oracions al qual el creient torna una vegada i una altra i no en té mai prou, o com un tutorial que els guia per aquesta vida que els ha tocat viure. Ha aconseguit revifar  l’orgull professional i personal a persones fins ara sense nom, de presència sovint transparent. Els ha posat en primer pla, i ha transformat la consciència que en teníem com a societat. Ara compten, i és gràcies a ell.

Seguir leyendo »

Per què parlen de responsabilitat social quan volen dir gènere-marqueting?

Darrerament ens han acostumat a veure a les empreses i les administracions públiques tractar el tema de la igualtat de gènere des de la perspectiva de la “responsabilitat social” o “del compromís social”, una nova manera d’exercir el “gènere-marqueting” o rentat de cara empresarial en temes de gènere. La pregunta és: de què ens esteu parlant? Amb responsabilitat social no hi ha més darrere que un clar eufemisme, una manca de voluntat a l’hora de tractar el tema de la igualtat com una qüestió de mesures concretes d’igualtat efectiva que ha de ser cabdal a l’empresa i al qual ens obliguen normes de màxim rang, com la Llei Orgànica 3/2007, d’Igualtat Efectiva entre Dones i Homes.

El més absurd és que les pròpies instàncies vinculades a la igualtat s’han cregut aquesta broma de mal gust i estan disposades a acceptar –i accepten sense cap mena de qüestionament- aquesta pura i burda fal·làcia. A algú se li acudeix que el salari de les persones treballadores o el temps de treball sigui un tema de “responsabilitat social” o de “compromís social”? Oi que no? Tothom a l'empresa vol que siguin efectives les normes que obliguen a pagar el salari a final de mes, a respectar la jornada màxima o les vacances anuals sense haver d'apel·lar al compromís social i a la bona voluntat de la persona que dirigeix l’empresa. Les dones volem que es compleixin les normes laborals i els convenis col·lectius d'igual manera que la resta de drets laborals, perquè les normes d’igualtat també són normes vinculants.  

Què amaga tot això de la responsabilitat social en temes de gènere? Si analitzeu una mica, veureu que una clara manca de dones en els llocs de decisió i una bretxa salarial galopant que no es té cap voluntat de combatre. O sigui, deixar les coses com estan, però amb una aurèola de què “nosaltres aquí fem polítiques d’igualtat” i ens posem la medalla corresponent. Doncs passem de les polítiques als drets efectius.

Seguir leyendo »

La meritocràcia laboral, una trampa per a les dones

Fa 45 anys que visc en parella amb un enginyer industrial. M’explica que entre els estudiants de la seva promoció hi havia una rara avis: una noia. Era bonica? Era enginyera?, les dues coses alhora era quelcom impossible. En qualsevol cas, se la considerava una forana: no podia formar part del grup dels enginyers, una carrera d’homes. En el curs 2014-2015 hi havia 6.522 titulats i titulades de grau i màster...  d’aquest total, aproximadament 600 eren noies. Un escàs 10%.  

Avui dia hi ha moltes dones joves que pensen que la discriminació no existeix i que si actuen seguint els principis de la meritocràcia arribaran on vulguin. Aquest pensament democràtic tan lloable està dissortadament molt lluny de la realitat. La meritocràcia va en detriment de les dones perquè no reconeix les discriminacions sistemàtiques que aquestes viuen en els àmbits laborals. Pensem si no en els biaixos en la selecció de candidats i candidates per assolir una feina, en les injustícies en la promoció laboral, en les dificultats per trobar mentores, en l’exclusió de les dones de les xarxes informals de relació laboral que estableixen els homes, xarxes de relació que són molt importants per pujar o mantenir-se en les esferes de decisió; pensem també en els tractes a vegades vexatoris i d’assetjament sexual que aplica el grup maculí.

Els detractors de les accions afirmatives (la discriminació positiva) postulen que aquestes accions són discriminacions cap al grup dels homes;  defensen que si algunes dones han arribat al pic més alt de l’organització (l’excepció que confirma la regla) també hi pot arribar la resta. I aquesta farsa els permet dir que si les seves contraparts femenines  no arriben a les esferes del poder o en posicions elevades és per culpa de deficiències personals o incapacitats. I així el grup masculí es queda tan ample i sense una engruna de culpabilitat.  La meritocràcia és un mite perquè quan les dones volen trencar el sostre de vidre serveix de ben poca cosa, encara que moltes dones joves no se n’adonin. S’usa per a justificar descaradament l’ status quo.  La ideologia de la meritocràcia implica obviar expectatives socials, significats, atribucions, reconeixements i conseqüències diferencials que tenen les conductes d’homes i dones en contextos particulars (un exemple clar és la diferent atribució i interpretació que es fa quan homes i dones demostren ambició: s’espera i es valora positivament que els homes siguin ambiciosos però si les dones es mostren com a tal se les qüestiona vigorosament).

Seguir leyendo »

Les violències sexuals i la legitimitat dels depredadors

En els últims dies hem pogut llegir l’escrit de la Fiscalia sobre la violació múltiple perpetrada a una dona jove durant les Festes de San Fermín el juliol passat. Jo no podia contenir les llàgrimes i les nàusees mentre llegia el nivell de crueltat de l’agressió i l'objectivació de la noia que l’estava patint. Val a dir que, gratament, en aquest cas, la Fiscalia s’ha situat bé i ha impulsat la sensibilització sobre el cas i la condemna social. Sens dubte hi haurà un abans i un després d’aquest judici i-esperem- d’aquesta sentència.

Però fins a cert punt és fàcil empatitzar amb una aberració d’aquest nivell, a tothom colpeix. El problema està en el fet de pensar que són situacions aïllades, fruit de l’alienació mental d’alguns homes o que el consum d’alcohol o altres drogues hi ha influït. D’aquesta manera, no cal remoure les nostres consciències ni posar en qüestió com, potser sense saber-ho, estem legitimant l’estructura que acaba generant aquest tipus de situacions.

Veiem diàriament  la instrumentalització de les dones i dels seus cossos en els contextos d’oci, els cartells de les discoteques venent-nos com a reclam, les ofertes d’entrada gratis per les dones als locals nocturns, els lemes a les Festes Majors (entre elles San Fermines) creant l’expectativa sexual com quelcom que forma part indissoluble de la festa al mateix temps que l’alcohol i/o altres substàncies, etc. Les dones també creixem normalitzant aquests entorns com creixem normalitzant l’assetjament que -per la nostra socialització- a voltes ens resulta gairebé imperceptible; quan toquen el nostre cos sense permís, quan ens acorralen entre alguns homes en els locals nocturns o ens conviden a una copa pretenent que existeix un deute implícit que es paga sexualment. Aquestes són pràctiques majoritàriament presents en els entorns d’oci nocturn.

Seguir leyendo »

Visibles i iguals

El passat 26 d’abril va celebrar-se el dia de la visibilitat lèsbica. Una jornada reivindicativa que se celebra arreu i que pretén posar les dones lesbianes al centre d'atenció. Un dia que hauria de ser cada dia i, malgrat tot, necessari, perquè mai hauria d’invisibilitzar-se una forma d’estimar.

Visibilitzar-se per tenir els mateixos drets. A hores d’ara podem fer un petit balanç de la visibilitat reclamada. Es van portar a terme actes diversos, festius, culturals i reivindicatius. Pocs mitjans van fer-se ressò més enllà de l’anècdota. Un vídeo que, simbòlicament, mostrava l’amor lèsbic davant la moreneta va ser el que va centrar l’atenció dels mitjans. Només un acte local, una petonada a Sant Cugat, va ser recollit pel mitjà local de referència. Alguns digitals, alguns articles d’opinió, els digitals del moviment LGTBI... La resta, els grans mitjans, el rave per les fulles.

Això em porta a un article de molts anys enrere “ Niña-muerde-perro (o de por qué no existe el lesbianismo)”, publicat a la revista "Nosotras que nos queremos tanto" l’any 1986, editada pel Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid en el que es desenvolupa una anàlisi de la negació que el sistema heteropatriarcal fa del lesbianisme. 31, trenta-un anys després seguim reclamant, reivindicant-nos visibles.

Seguir leyendo »

No és política per a dones

Ser dona amb criatures petites o ser mare mentre s’ocupa un càrrec polític desencadena inevitablement un conflicte de rol. Com que el temps és limitat per a tothom, en funció de com s’inverteixi s’esdevé inexorablement mala mare o mala política. Ho podem veure en el debat obert arran del recent part de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com també ha succeït en els darrers anys amb els embarassos de l’ex ministra de defensa, Carme Chacón, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, o la presidenta de la Junta de Andalucía, Susana Díaz.

Dedicant-se a la política o a altres activitats, les dones tenen el dret a decidir no només quan ser mares sinó com volen viure la seva maternitat. Però aquests no són els termes amb què són jutjades. Si Ada Colau acaba fent ús de les setze setmanes del permís de maternitat a què té dret per llei, serà acusada de deixament de funcions. Si no s’agafa el permís sencer, se li retraurà que no representa el conjunt de dones, que no fa pedagogia amb el seu exemple de la (mal anomenada) conciliació familiar i laboral, que fa perdre valor als drets existents, o fins i tot que no practica en la seva vida privada el programa polític que defensa. En resum, “ damned if you do, damned if you don’t”, la crítica està servida faci el que faci.

Aquest debat públic és molt revelador del masclisme sobre el qual s’assenta la societat en general i la política en particular. Mentre que la vida privada dels homes és irrellevant en la seva avaluació pública, en el cas de les dones aquesta pantalla no està superada. Les exigències que comporta l’exercici d’un càrrec de responsabilitat política es presenten encara de manera implícita com a incompatibles amb les expectatives sobre la responsabilitat de les dones en la cura de les criatures. No és d’estranyar, doncs, que el volum de diputades sense fills/es sigui 20 punts percentuals superior al dels diputats. La bretxa en la (ma)paternitat és fins i tot més àmplia entre els càrrecs dels governs. I en totes les institucions polítiques, la permanència de les dones és dràsticament inferior a la dels homes.

Seguir leyendo »

Les dones i l’escletxa salarial

"L'escletxa salarial és la diferència de salari entre homes i dones per treball igual o d'igual valor. És a dir, que les dones, pel fet de ser-ho, cobren menys que els homes, que pel fet de ser-ho cobren més", explica Carmen Sarasúa, professora d'Història Econòmica a la UAB. Actualment, l'escletxa salarial gira entorn d'un 25% de diferència entre els dos gèneres*: les dones cobren 77 cèntims de cada dòlar que guanyen els homes. Aquest és un dels molts indicadors que mesuren les desigualtats laborals entre homes i dones, i és especialment significatiu per la importància que té el salari en tots els aspectes de la nostra vida.

L'escletxa salarial és un fenomen provocat per causes diverses, totes amb origen al sistema patriarcal. D'una banda, existeix la segregació horitzontal, que és la diferència d'accés segons gènere a determinats sectors productius. És a dir, que hi ha unes feines considerades masculines que haurien d’executar els homes i d'altres considerades femenines pròpies de les dones. Aquestes últimes solen estar menys valorades i, per tant, també menys remunerades. Una altra causa que explica l'escletxa salarial és el treball de cures no remunerat que les dones carreguen sobre les seves espatlles.

Seguir leyendo »

La xarxa, a la mesura de les dones

Ara fa uns anys, en una taula rodona a València amb Laura Borràs, Laia Climent i Anna Clua vaig fer l’exercici d’imaginar quin podria ser en el món analògic l’espai equivalent a les relacions que s’estableixen a la xarxa, i el vaig definir així: “Som a Twitter com aquell que s’asseu en un banc de la plaça”.  No hi podem ser mirant-nos-ho d’amagat des de la finestra, com fa tanta gent que només es dedica a espiar què fan els altres a Internet, darrere noms ficticis; tampoc des del balcó, amb una posició de superioritat damunt la resta, com alguns que es dediquen a alliçonar-nos diàriament amb els seus tuits amb aquell punt de menysteniment. El banc, en canvi, és un espai que ens convida a seure i a conversar, amb persones conegudes i també desconegudes, talment com a la xarxa. Parlem de manera tranquil·la, observant l’entorn, i fent-nos visibles per a la resta de gent. En aquella taula rodona hi havia una sala plena de dones, i recordo que als dos únics homes assistents els va molestar l’afirmació que vaig fer de manera contundent per acabar la conferència:  “A la xarxa, els homes volen guanyar, les dones només volem guanyar-hi”. Aleshores no vaig disposar de prou temps per explicar-me, i intentaré fer-ho ara en aquest article.

Crec que a la xarxa les dones ens hi podem moure bé, i les relacions que hi establim en general són profitoses. A algunes ens mou la necessitat d’esdevenir node de connexió, de facilitar els contactes entre persones perquè acabin “passant coses”.   Us en faríeu creus, dels efectes poderosos que pot tenir que es coneguin persones amb interessos comuns o complementaris. Només cal propiciar-ho, i fer-ho amb mètode. En canvi, em fa l’efecte que molts homes el que hi busquen sobretot és la notorietat i no pas la conversa, que intenten evitar. En termes 2.0, diríem  que s’estimen més els RT que les mencions. Sóc conscient que és atrevit posar-hi gènere, a aquest comportament, però aviat farà 10 anys que ho observo, i si més no és una tendència general. A més, en totes les accions que proposo a Twitter per visibilitzar mai cap dona m’ha demanat que fes rànquings, i sí que he tingut diverses peticions en aquest sentit procedents d’homes, sempre per canals privats.

La xarxa, per a les dones, pot ser l’equivalent a la nostra cambra pròpia, ens empodera. Però és moltes altres coses:

Seguir leyendo »

Contractes de precàries per temps indefinit

El 22 de març farà deu anys de la promulgació de la Llei Orgànica 3/2007 i encara no és possible parlar d'igualtat efectiva. Malauradament, trigarem molt de temps en poder parlar d'aquesta qüestió com una realitat. Hi ha qui parla de més d’un segle per aconseguir-la, hi ha qui no hi posa data. Una dècada és ja un temps considerable a la vida d’una norma, però en matèria d'igualtat és només un petit punt a l'horitzó de l’esperança. Aquesta llei va suposar una fita important l'any 2007, però encara queden moltes coses per construir.

A l'àmbit laboral, malgrat els avanços que hagi pogut propiciar la normativa, les dones encara estem subjectes al que podríem anomenar un “contracte de precàries per temps indefinit”. Això vol dir condicions de treball que la pròpia Organització Internacional del Treball ha qualificat com “esclavitud del segle XXI”. No és d'estranyar. Pensem, per exemple, en les cambreres d'hotel, a les quals estan pagant 1,90 euros per la neteja de cada habitació mentre que el sector turístic no para d'aconseguir beneficis. Aquestes dones desenvolupen la feina en condicions de treball insuportables, no tan diferents d’aquelles dones que estaven a les fàbriques al segle XIX donant la seva vida per poder portar un salari amb que alimentar els seus fills i filles. Moltes d'elles utilitzen substàncies perilloses per la salut sense que ningú hagi denunciat que ho són; pateixen situacions d’assetjament degut a la seva vulnerabilitat, tenen impediments enormes a l’hora d’exercir drets de conciliació i sovint arriben malaltes a treballar sense que demanin la baixa pel risc a ser acomiadades.

La reforma laboral del 2012 va obrir la porta a la flexibilitat més violenta i actualment els efectes i l’impacte més virulent d’aquesta reforma estan vivint-lo les dones treballadores. Amb tot, es manifesten pels seus drets amb una gran dignitat. Es tenen respecte a sí mateixes i aquest respecte ho transmeten a la societat. Tot i tenir por de perdre el seu treball, reivindiquen unes condicions de treball dignes i decents. És l’exemple palpable del que John Rawls anomenava autorespecte (self-respect) en la seva teoria de la justícia.

Seguir leyendo »

Escriptures "terrapèutiques"

Ara sí, porto tot el gener buscant el moment de tornar a reprendre el bloc, guardant articles i idees per enllaçar. Definitivament m'ha calgut engegar l'ordinador i posar-me a picar, tal com raja, el primer article de l'any. És dissabte al matí, a aquesta hora normalment dormo, però m'he despertat abans que sonés el despertador i això, amigues meves, com bé sabeu, no acostuma a passar... Així que ara tinc una estona per endavant per redactar.

He esmorzat, he cuinat unes verduretes, i m'he assegut al sofà, amb la bata, ben embolicada, i he començat a xafardejar l'Instagram i el Facebook, i clar... m'ha aparegut aquest vídeo i ha estat l'excusa perfecta per posar fil a l'agulla. Podria dir que és el vídeo més espantós que he vist en molt de temps.

Ara és dilluns i ha estat tot plegat una mica d'escriptura interruptus , o com s'escrigui. (volia sonar a llatí). Han passat dues setmanes. Vaig haver de sortir de casa corrents per un tema d'inundacions laborals que ara no vénen al cas, però que van aturar en sec la meva inspiració i ja no sé de quin vídeo us estava parlant, el meu cervell ho ha esborrat completament. Si el trobo ja el publicaré !

Seguir leyendo »