eldiario.es

Menú

La meritocràcia laboral, una trampa per a les dones

Fa 45 anys que visc en parella amb un enginyer industrial. M’explica que entre els estudiants de la seva promoció hi havia una rara avis: una noia. Era bonica? Era enginyera?, les dues coses alhora era quelcom impossible. En qualsevol cas, se la considerava una forana: no podia formar part del grup dels enginyers, una carrera d’homes. En el curs 2014-2015 hi havia 6.522 titulats i titulades de grau i màster...  d’aquest total, aproximadament 600 eren noies. Un escàs 10%.  

Avui dia hi ha moltes dones joves que pensen que la discriminació no existeix i que si actuen seguint els principis de la meritocràcia arribaran on vulguin. Aquest pensament democràtic tan lloable està dissortadament molt lluny de la realitat. La meritocràcia va en detriment de les dones perquè no reconeix les discriminacions sistemàtiques que aquestes viuen en els àmbits laborals. Pensem si no en els biaixos en la selecció de candidats i candidates per assolir una feina, en les injustícies en la promoció laboral, en les dificultats per trobar mentores, en l’exclusió de les dones de les xarxes informals de relació laboral que estableixen els homes, xarxes de relació que són molt importants per pujar o mantenir-se en les esferes de decisió; pensem també en els tractes a vegades vexatoris i d’assetjament sexual que aplica el grup maculí.

Els detractors de les accions afirmatives (la discriminació positiva) postulen que aquestes accions són discriminacions cap al grup dels homes;  defensen que si algunes dones han arribat al pic més alt de l’organització (l’excepció que confirma la regla) també hi pot arribar la resta. I aquesta farsa els permet dir que si les seves contraparts femenines  no arriben a les esferes del poder o en posicions elevades és per culpa de deficiències personals o incapacitats. I així el grup masculí es queda tan ample i sense una engruna de culpabilitat.  La meritocràcia és un mite perquè quan les dones volen trencar el sostre de vidre serveix de ben poca cosa, encara que moltes dones joves no se n’adonin. S’usa per a justificar descaradament l’ status quo.  La ideologia de la meritocràcia implica obviar expectatives socials, significats, atribucions, reconeixements i conseqüències diferencials que tenen les conductes d’homes i dones en contextos particulars (un exemple clar és la diferent atribució i interpretació que es fa quan homes i dones demostren ambició: s’espera i es valora positivament que els homes siguin ambiciosos però si les dones es mostren com a tal se les qüestiona vigorosament).

Seguir leyendo »

Les violències sexuals i la legitimitat dels depredadors

En els últims dies hem pogut llegir l’escrit de la Fiscalia sobre la violació múltiple perpetrada a una dona jove durant les Festes de San Fermín el juliol passat. Jo no podia contenir les llàgrimes i les nàusees mentre llegia el nivell de crueltat de l’agressió i l'objectivació de la noia que l’estava patint. Val a dir que, gratament, en aquest cas, la Fiscalia s’ha situat bé i ha impulsat la sensibilització sobre el cas i la condemna social. Sens dubte hi haurà un abans i un després d’aquest judici i-esperem- d’aquesta sentència.

Però fins a cert punt és fàcil empatitzar amb una aberració d’aquest nivell, a tothom colpeix. El problema està en el fet de pensar que són situacions aïllades, fruit de l’alienació mental d’alguns homes o que el consum d’alcohol o altres drogues hi ha influït. D’aquesta manera, no cal remoure les nostres consciències ni posar en qüestió com, potser sense saber-ho, estem legitimant l’estructura que acaba generant aquest tipus de situacions.

Veiem diàriament  la instrumentalització de les dones i dels seus cossos en els contextos d’oci, els cartells de les discoteques venent-nos com a reclam, les ofertes d’entrada gratis per les dones als locals nocturns, els lemes a les Festes Majors (entre elles San Fermines) creant l’expectativa sexual com quelcom que forma part indissoluble de la festa al mateix temps que l’alcohol i/o altres substàncies, etc. Les dones també creixem normalitzant aquests entorns com creixem normalitzant l’assetjament que -per la nostra socialització- a voltes ens resulta gairebé imperceptible; quan toquen el nostre cos sense permís, quan ens acorralen entre alguns homes en els locals nocturns o ens conviden a una copa pretenent que existeix un deute implícit que es paga sexualment. Aquestes són pràctiques majoritàriament presents en els entorns d’oci nocturn.

Seguir leyendo »

Visibles i iguals

El passat 26 d’abril va celebrar-se el dia de la visibilitat lèsbica. Una jornada reivindicativa que se celebra arreu i que pretén posar les dones lesbianes al centre d'atenció. Un dia que hauria de ser cada dia i, malgrat tot, necessari, perquè mai hauria d’invisibilitzar-se una forma d’estimar.

Visibilitzar-se per tenir els mateixos drets. A hores d’ara podem fer un petit balanç de la visibilitat reclamada. Es van portar a terme actes diversos, festius, culturals i reivindicatius. Pocs mitjans van fer-se ressò més enllà de l’anècdota. Un vídeo que, simbòlicament, mostrava l’amor lèsbic davant la moreneta va ser el que va centrar l’atenció dels mitjans. Només un acte local, una petonada a Sant Cugat, va ser recollit pel mitjà local de referència. Alguns digitals, alguns articles d’opinió, els digitals del moviment LGTBI... La resta, els grans mitjans, el rave per les fulles.

Això em porta a un article de molts anys enrere “ Niña-muerde-perro (o de por qué no existe el lesbianismo)”, publicat a la revista "Nosotras que nos queremos tanto" l’any 1986, editada pel Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid en el que es desenvolupa una anàlisi de la negació que el sistema heteropatriarcal fa del lesbianisme. 31, trenta-un anys després seguim reclamant, reivindicant-nos visibles.

Seguir leyendo »

No és política per a dones

Ser dona amb criatures petites o ser mare mentre s’ocupa un càrrec polític desencadena inevitablement un conflicte de rol. Com que el temps és limitat per a tothom, en funció de com s’inverteixi s’esdevé inexorablement mala mare o mala política. Ho podem veure en el debat obert arran del recent part de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com també ha succeït en els darrers anys amb els embarassos de l’ex ministra de defensa, Carme Chacón, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, o la presidenta de la Junta de Andalucía, Susana Díaz.

Dedicant-se a la política o a altres activitats, les dones tenen el dret a decidir no només quan ser mares sinó com volen viure la seva maternitat. Però aquests no són els termes amb què són jutjades. Si Ada Colau acaba fent ús de les setze setmanes del permís de maternitat a què té dret per llei, serà acusada de deixament de funcions. Si no s’agafa el permís sencer, se li retraurà que no representa el conjunt de dones, que no fa pedagogia amb el seu exemple de la (mal anomenada) conciliació familiar i laboral, que fa perdre valor als drets existents, o fins i tot que no practica en la seva vida privada el programa polític que defensa. En resum, “ damned if you do, damned if you don’t”, la crítica està servida faci el que faci.

Aquest debat públic és molt revelador del masclisme sobre el qual s’assenta la societat en general i la política en particular. Mentre que la vida privada dels homes és irrellevant en la seva avaluació pública, en el cas de les dones aquesta pantalla no està superada. Les exigències que comporta l’exercici d’un càrrec de responsabilitat política es presenten encara de manera implícita com a incompatibles amb les expectatives sobre la responsabilitat de les dones en la cura de les criatures. No és d’estranyar, doncs, que el volum de diputades sense fills/es sigui 20 punts percentuals superior al dels diputats. La bretxa en la (ma)paternitat és fins i tot més àmplia entre els càrrecs dels governs. I en totes les institucions polítiques, la permanència de les dones és dràsticament inferior a la dels homes.

Seguir leyendo »

Les dones i l’escletxa salarial

"L'escletxa salarial és la diferència de salari entre homes i dones per treball igual o d'igual valor. És a dir, que les dones, pel fet de ser-ho, cobren menys que els homes, que pel fet de ser-ho cobren més", explica Carmen Sarasúa, professora d'Història Econòmica a la UAB. Actualment, l'escletxa salarial gira entorn d'un 25% de diferència entre els dos gèneres*: les dones cobren 77 cèntims de cada dòlar que guanyen els homes. Aquest és un dels molts indicadors que mesuren les desigualtats laborals entre homes i dones, i és especialment significatiu per la importància que té el salari en tots els aspectes de la nostra vida.

L'escletxa salarial és un fenomen provocat per causes diverses, totes amb origen al sistema patriarcal. D'una banda, existeix la segregació horitzontal, que és la diferència d'accés segons gènere a determinats sectors productius. És a dir, que hi ha unes feines considerades masculines que haurien d’executar els homes i d'altres considerades femenines pròpies de les dones. Aquestes últimes solen estar menys valorades i, per tant, també menys remunerades. Una altra causa que explica l'escletxa salarial és el treball de cures no remunerat que les dones carreguen sobre les seves espatlles.

Seguir leyendo »

La xarxa, a la mesura de les dones

Ara fa uns anys, en una taula rodona a València amb Laura Borràs, Laia Climent i Anna Clua vaig fer l’exercici d’imaginar quin podria ser en el món analògic l’espai equivalent a les relacions que s’estableixen a la xarxa, i el vaig definir així: “Som a Twitter com aquell que s’asseu en un banc de la plaça”.  No hi podem ser mirant-nos-ho d’amagat des de la finestra, com fa tanta gent que només es dedica a espiar què fan els altres a Internet, darrere noms ficticis; tampoc des del balcó, amb una posició de superioritat damunt la resta, com alguns que es dediquen a alliçonar-nos diàriament amb els seus tuits amb aquell punt de menysteniment. El banc, en canvi, és un espai que ens convida a seure i a conversar, amb persones conegudes i també desconegudes, talment com a la xarxa. Parlem de manera tranquil·la, observant l’entorn, i fent-nos visibles per a la resta de gent. En aquella taula rodona hi havia una sala plena de dones, i recordo que als dos únics homes assistents els va molestar l’afirmació que vaig fer de manera contundent per acabar la conferència:  “A la xarxa, els homes volen guanyar, les dones només volem guanyar-hi”. Aleshores no vaig disposar de prou temps per explicar-me, i intentaré fer-ho ara en aquest article.

Crec que a la xarxa les dones ens hi podem moure bé, i les relacions que hi establim en general són profitoses. A algunes ens mou la necessitat d’esdevenir node de connexió, de facilitar els contactes entre persones perquè acabin “passant coses”.   Us en faríeu creus, dels efectes poderosos que pot tenir que es coneguin persones amb interessos comuns o complementaris. Només cal propiciar-ho, i fer-ho amb mètode. En canvi, em fa l’efecte que molts homes el que hi busquen sobretot és la notorietat i no pas la conversa, que intenten evitar. En termes 2.0, diríem  que s’estimen més els RT que les mencions. Sóc conscient que és atrevit posar-hi gènere, a aquest comportament, però aviat farà 10 anys que ho observo, i si més no és una tendència general. A més, en totes les accions que proposo a Twitter per visibilitzar mai cap dona m’ha demanat que fes rànquings, i sí que he tingut diverses peticions en aquest sentit procedents d’homes, sempre per canals privats.

La xarxa, per a les dones, pot ser l’equivalent a la nostra cambra pròpia, ens empodera. Però és moltes altres coses:

Seguir leyendo »

Contractes de precàries per temps indefinit

El 22 de març farà deu anys de la promulgació de la Llei Orgànica 3/2007 i encara no és possible parlar d'igualtat efectiva. Malauradament, trigarem molt de temps en poder parlar d'aquesta qüestió com una realitat. Hi ha qui parla de més d’un segle per aconseguir-la, hi ha qui no hi posa data. Una dècada és ja un temps considerable a la vida d’una norma, però en matèria d'igualtat és només un petit punt a l'horitzó de l’esperança. Aquesta llei va suposar una fita important l'any 2007, però encara queden moltes coses per construir.

A l'àmbit laboral, malgrat els avanços que hagi pogut propiciar la normativa, les dones encara estem subjectes al que podríem anomenar un “contracte de precàries per temps indefinit”. Això vol dir condicions de treball que la pròpia Organització Internacional del Treball ha qualificat com “esclavitud del segle XXI”. No és d'estranyar. Pensem, per exemple, en les cambreres d'hotel, a les quals estan pagant 1,90 euros per la neteja de cada habitació mentre que el sector turístic no para d'aconseguir beneficis. Aquestes dones desenvolupen la feina en condicions de treball insuportables, no tan diferents d’aquelles dones que estaven a les fàbriques al segle XIX donant la seva vida per poder portar un salari amb que alimentar els seus fills i filles. Moltes d'elles utilitzen substàncies perilloses per la salut sense que ningú hagi denunciat que ho són; pateixen situacions d’assetjament degut a la seva vulnerabilitat, tenen impediments enormes a l’hora d’exercir drets de conciliació i sovint arriben malaltes a treballar sense que demanin la baixa pel risc a ser acomiadades.

La reforma laboral del 2012 va obrir la porta a la flexibilitat més violenta i actualment els efectes i l’impacte més virulent d’aquesta reforma estan vivint-lo les dones treballadores. Amb tot, es manifesten pels seus drets amb una gran dignitat. Es tenen respecte a sí mateixes i aquest respecte ho transmeten a la societat. Tot i tenir por de perdre el seu treball, reivindiquen unes condicions de treball dignes i decents. És l’exemple palpable del que John Rawls anomenava autorespecte (self-respect) en la seva teoria de la justícia.

Seguir leyendo »

Escriptures "terrapèutiques"

Ara sí, porto tot el gener buscant el moment de tornar a reprendre el bloc, guardant articles i idees per enllaçar. Definitivament m'ha calgut engegar l'ordinador i posar-me a picar, tal com raja, el primer article de l'any. És dissabte al matí, a aquesta hora normalment dormo, però m'he despertat abans que sonés el despertador i això, amigues meves, com bé sabeu, no acostuma a passar... Així que ara tinc una estona per endavant per redactar.

He esmorzat, he cuinat unes verduretes, i m'he assegut al sofà, amb la bata, ben embolicada, i he començat a xafardejar l'Instagram i el Facebook, i clar... m'ha aparegut aquest vídeo i ha estat l'excusa perfecta per posar fil a l'agulla. Podria dir que és el vídeo més espantós que he vist en molt de temps.

Ara és dilluns i ha estat tot plegat una mica d'escriptura interruptus , o com s'escrigui. (volia sonar a llatí). Han passat dues setmanes. Vaig haver de sortir de casa corrents per un tema d'inundacions laborals que ara no vénen al cas, però que van aturar en sec la meva inspiració i ja no sé de quin vídeo us estava parlant, el meu cervell ho ha esborrat completament. Si el trobo ja el publicaré !

Seguir leyendo »

Educant en la reivindicació: De camí a casa volem ser lliures, no valentes

Un any més arriba el 8 de març ple de declaracions d'intencions i actes commemoratius. Bones paraules. Moltes vegades repetides pràcticament igual que els anys anteriors. He de reconèixer que s'ha anat incorporant al discurs oficial, el llenguatge políticament correcte i una pàtina feminista però correm el risc que aquesta circumstància porti a neutralitzar la crítica social vers les paraules i els discursos.

Aquesta correcció en el discurs fa que sigui molt més difícil identificar les discrepàncies o matisos ideològics –que hi són. En els darrers anys sentim parlar molt d’ educació de forma genèrica com a estratègia que afavorirà el canvi cultural que ens permetrà deslliurar-nos del patriarcat d'una vegada per totes. Malauradament, moltes vegades, és una "crossa" que utilitzen les institucions, els mitjans de comunicació, etc. Per no concretar mesures; quasi com un intangible que ens permet tenir l'excusa perfecta per no fer pràcticament res. N'estem cansades que "l'educació" es buidi de contingut i acabi essent el símbol d'allò que és inamovible. Com ha estat?, com hem arribat a sentir l'expressió "és un problema d'educació" i, automàticament, significa que no podem fer res per transformar la desigualtat estructural en la qual vivim? És quasi un sinònim de resignació.

En els casos que la pressió social aconsegueix un compromís polític- com ha estat aquesta setmana amb la vaga de fam de Ve la Luz- les mesures que s'acaben concretant políticament solen ser mesures reactives que van a pal·liar situacions dramàtiques que són òbviament imprescindibles però segueixen estant en la lògica de la resposta a les conseqüències de la desigualtat.

Seguir leyendo »

Dones visibles, viatgem a la lluna

'Figures ocultes', és una pel·lícula d'actualitat que explica la història de tres dones afroamericanes que aconsegueixen fer-se un forat en la NASA tot i la discriminació que pateixen de gènere i raça. Mary Winston Jackson va ser la primera dona enginyera afroamericana en convertir-se en enginyera aeroespacial dels EUA, però va haver d'aconseguir la sentència d'un jutge per poder assistir a classes d'enginyeria. Dorothy Vaughan, va ser la primera dona afroamericana a convertir-se en supervisora a la NASA, destacant en el maneig dels primers ordinadors d'IBM. Katherine Johnson, la matemàtica que treballava a la NASA com ordinador humà, va calcular l'òrbita que va aconseguir posar en òrbita la primera persona dels Estats Units.

Van ser pioneres i van formar part de l'equip nord-americà que va aconseguir enviar la primera persona a l'espai; però mai abans havíem sentit parlar d'elles. Elles, com tantes altres, han estat invisibilitzades. De fet no apareixien en la història oficial. L'absència de dones visibles en el relat sobre els principals reptes per a la nostra societat - tecnològics, científics, polítics - té com a conseqüència la manca de referents. D'aquesta manera es produeix un terrible efecte pel qual les dones que participen en aquests entorns masculinitzats sempre senten que són les primeres que ocupen certs àmbits, encara que els anys passin, i algunes altres conquerissin espais similars, com aquestes 3 dones en l'enginyeria aeroespacial.

És cert, les dones han estat infrarepresentades en espais de decisió econòmics o polítics, així com en els àmbits científics o tecnològics, però no han estat absolutament absents. Hi ha hagut dones pioneres que en el passat han obert camí, han aconseguit reptes.

Seguir leyendo »