Opinión y blogs

eldiario.es

Adolescència i feminisme: entenent els seus codis

Fa uns dies vaig descobrir una youtuber: Psicowoman. Una dona que es dirigeix en els seus vídeos a noies adolescents i dones joves sota un paradigma feminista. Parla de sexe, d’empoderament personal, de relacions de parella, etc.

Tinc una filla adolescent que, com la majoria, està fascinada per l’univers youtuber i vaig provar sort: li vaig mostrar aquesta web i va començar a mirar els vídeos un rere l’altre, interessadíssima en els continguts. Em va fer pensar.

Tenim un repte per endavant: aconseguir apropar i traduir els feminismes a les noves generacions de dones (i d’homes) mitjançant nous codis i entenent nous valors. No parlo només d’una minoria de noies, les més compromeses, aquelles que són o seran capaces de llegir Beauvoir o Judith Butler; parlo de contribuir a una onada de transformació social en pro de la igualtat a través del que és quotidià. Cada noia adolescent que conegui i reivindiqui els seus drets, els seus plaers, les seves llibertats, és una petita revolució. Per això, com per a qualsevol acció educativa, cal obrir la ment, deixar de pensar en com haurien de ser les i els joves i observar com són: què esperen, què necessiten, amb què somien, quin univers habiten.

Seguir leyendo »

Guerres i dones

Extraordinari el llibre de Svetlana  Alexiévitch. Darrera el títol “ La guerra no te rostre de Dona”, la premi Nobel realitza un treball inèdit en el terreny de la  dolorosa relació entre les dones i la guerra. 

La guerra, millor dit, les guerres han estat una constant en la Història  des del començament dels temps coneguts. Tant constants que semblen complir un destí ineluctable i que en la seva formulació teòrica  ( i mes conservadora ) ve a dir : Com que l’home es un llop per l’home, resulta  natural que esclatin  brots de violència col·lectiva. De fet , tots els esforços civilitzadors  han tendit a substituir les armes per la paraula, per la negociació , la diplomàcia i la política.. La pau, seria  doncs el resultat d’un esforç de construcció  voluntària i voluntariosa. D’altre banda no es estrany que el discurs de la violència inevitable hagi estat tant dominant. En un tipus de cultura patriarcal fonamentada  en la competència, el domini i la permissivitat en l’expressió violenta, la guerra no solament es acceptada , sinó sovint “ exaltada” en forma de relat heroic, de mostra de grandesa, de valentia i honor  individual i col·lectius. La Historia se’ns ha explicat posant majúscules a les grans batalles i fent de les conquestes violentes l’explicació de molts avenços. Poc s’ha explicat les desgracies que comporta, els graus de sofriment humà que causa, les seves llargues conseqüències en el viure de les generacions futures.  Excepte   algunes obres ben conegudes de la Literatura ( Tolstoi, Stendhal , EriK M Remarque i d’altres  testimonis menys coneguts però punyents), les grans guerres  , revestides d’or i plata , son referents constants en la historia dels pobles. Des d’un altre enfoc, amb tota naturalitat, hi ha tractats d’estratègia que estudien amb detall i fredor les tàctiques emprades en aquesta o aquella batalla. En aquests casos es tracta , d’estudis enfocats els estudis des d’una òptica merament tècnica com si del funcionament de màquines es tractes.

I dins aquest panorama... que hi diuen les dones ? No han estat mai inactives. Sovint s’han organitzat “ contra” la guerra  o a favor de les víctimes. Lligues per la Pau , Dones de Negre...Però està per fer la llarga llista d’accions que han dut a terme i les petites victòries que elles- allunyades gaire be sempre- dels centres de poder on es prenen les decisions – malgrat tot han assolit victòries , al ensems, amplament silenciades com sol ocórrer en molts aspectes de les seves activitats,  sobre tot , si son “ diferents” novadores. No “ canòniques”

Seguir leyendo »

A qui representa aquest Cardenal Arquebisbe?

Mereix Antonio Cañizares la denominació de Cardenal Arquebisbe? Indica la pompositat amb la qual revesteix l’Església els seus personatges que aquests puguin dir impunement les més increïbles crueltats? I és clar, disfressades d’ovella. La última la va deixar anar a la Catedral de València, com a happy end de la processó de Corpus Christi. No els sembla escandalós i preocupant que  reclamés als catòlics desobediència  a les lleis basades en "la ideologia més insidiosa i destructora de la humanitat de tota la historia, que és la ideologia de gènere"? Una ideologia, ens diu, que tracten d’imposar-nos uns suposats poders mundials més o menys solapadament amb legislacions iniqües, que “no s’han d’obeir". En la incredulitat del que llegia, me l’he imaginat brandant  com un fúria la creu de la Santa Inquisició. Difonent a tort i a dret la por del càstig diví. Però siguem seriosos.

Abans havien passat per la seva dalla els gays i uns dies després la “invasió d’ immigrants i refugiats” que arriben a Europa, un perillosíssim “cavall de Troia”... Sí, el Cardenal Arquebisbe es referia als homes, dones i criatures que moren a mansalva en  la lluita salvatge per sobreviure a la vergonyosa massacre en els seus països. Ara els ha tocat el rebre a les dones, aquelles que s’aparten de la veritat “natural” atorgada per  inspiració celestial. Aquelles que es queixen no se sap ben bé de què, si no fos que aquest “què” és que, per posar tan sols un exemple, cada 18 segons una dona és agredida al món. O bé que la pobresa té nom de dona.  Em colpeja en el cap la cruel violació col·lectiva d’abans ahir d’una noia de setze anys en un lloc del planeta que no vull esmentar. I no vull esmentar-ne el país perquè també, sense dubte,  aquesta violació hauria pogut perpetrar-se en el nostre, de país. Els òrgans genitals destrossats i  el desesperat desig de morir.

Segur que el Cardenal Arquebisbe  sap què significa el verb “deshumanitzar”: despullar les persones de les característiques que les fan humanes. Veure-les com animals no racionals.  Ras i curt, com els nazis amb els jueus. Que tantes i tantes dones esdevinguin humanitzades als ulls d’un majoritari món masculí és una de les prioritats de la ideologia de gènere .  Ja n’hi prou de fer proselitisme de l’odi, no li sembla Cardenal Arquebisbe Cañizares?

Seguir leyendo »

Educar en la tribu: Perdre poder individual, guanyar-lo en col•lectiu

Recentment hem pogut llegir i escoltar  una forta polèmica en els mitjans de comunicació causada per les paraules de la Diputada de la CUP Anna Gabriel sobre el model actual de família i  formes alternatives d’entendre la criança. Sempre he pensat que quan una qüestió −que ens toca a tots i totes d’alguna manera− genera aquest nivell de polèmica és perquè atempta als fonaments del nostre model social i a les diverses posicions de poder que aquest model implica. Això fa que resulti extremadament interessant  l’anàlisi, especialment, des de el punt de vista dels feminismes.

Més enllà de les burles frívoles expressades pels mitjans de comunicació més conservadors a la  proposta de l’Anna Gabriel suggereix una transformació social profunda que sens dubte contribuiria a desmuntar diverses creences tradicionals que ens limiten i estrenyen:  els rols de gènere tradicionals en primera instància, el sentiment de propietat envers els propis  fills i filles i la omnipotència alhora que inseguretat en la seva educació. Totes tres qüestions confronten el sistema patriarcal malauradament encara tan vigent. Per això fereix susceptibilitats.

La criança col·lectiva de la qual parla Gabriel me la imagino com una estratègia potenciadora de l’equilibri entre el treball productiu i reproductiu i la seva tradicional translació a homes i dones. Imagino un grup de persones que participen i es comprometen a educar els nens i les nenes de forma igualitària, independentment de si són homes o dones. La coresponsabilització entre homes i dones en les tasques de cura −sobre la qual intentem incidir en les polítiques públiques− seria logística i conceptualment més factible i, es podria traduir en una coresponsabilització −i per tant una major presència de les dones− en el treball productiu i en els espais de decisió en la mateixa proporció. No sabem si el plantejament de la Diputada aprofundia en aquesta part de la qüestió. No sabem si pretenia ser transgressora respecte els rols de gènere en la criança. En el que feia més èmfasi és en el trencament de la família tradicional. Però des del meu punt de vista, no hi ha transformació social profunda si les dones no podem ser mirades i tractades com a iguals en el nostre dret a triar les opcions de vida que volem i això inclou l’estil de criança. Sense essencialismes de cap tipus. Per tant, una criança col·lectiva heteropatriarcal i que mantingués els homes “col·lectivament” en l’espai productiu i les dones “col·lectivament” en l’espai reproductiu no seria transformadora. Serien noves formes per a idees velles.

Seguir leyendo »

Feminitzar la política

En els darrers temps hem escoltat alguns líders afirmar la seva intenció de "feminitzar la política". Com el terme no és molt clar, ha provocat alguns debats interessants sobre el seu significat i possibles conseqüències.

Algunes de les persones que ho proclamen semblen al·ludir a un aspecte quantitatiu: senzillament, a la necessitat d'incorporar dones als llocs de decisió política, és a dir, assolir la paritat. Seria, certament una mesura de justícia, a hores d'ara no vigent, i, des d'aquesta perspectiva, el terme "feminitzar" seria correcte i no hi hauria més a dir.

No obstant això, la qüestió s'enreda quan "feminitzar" es refereix a quelcom qualitatiu, en concret a les suposades qualitats de la feminitat en la nostra societat. En aquest segon cas, a continuació del verb caldria exposar una sèrie d'arguments descriptius sobre què entén el parlant per "feminitzar", ja que no existeix, ni de bon tros, consens.

Seguir leyendo »

Paternitat, maternitat i percepcions relacionades amb el treball

Diverses investigacions ens mostren que les mares que treballen són penalitzades a causa del conflicte que es percep entre dos esquemes cognitius que prevalen en la nostra societat: la "mare ideal" i el "treballador ideal" (Viladot i Steffens, en premsa). Les normes socials prescriuen que les mares (però no els pares) actuïn com a cuidadores principals dels seus fills i participin intensivament en la seva criança. Les expectatives socials per a les mares contradiuen l'esquema que defineix al treballador ideal com algú que dóna prioritat al treball sobre tots els altres compromisos. Com a resultat, la gent assumeix que les mares treballadores estan menys compromeses i, per tant, són menys eficients en el treball.

A més d'afectar la càrrega de treball general de les dones i a les tasques contraposades que han de compaginar, la maternitat també afecta a la manera en què les mares que treballen fora de la llar són vistes pels altres. Les mares semblen encarnar l'essència de la feminitat (Okimoto i Heilman, 2012). Què implica això per a les carreres de les dones (i per a les carreres dels homes) que tenen fills?

 

Seguir leyendo »

Dia Internacional de les Dones: reivindicar per a poder celebrar

Diuen que el dia 8 de març es "celebra" el Dia Internacional de les Dones. La primera pregunta seria què és el que exactament cal celebrar, suposant que calgui celebrar alguna cosa. Per ventura es celebra la bretxa salarial que fa que percebem un 25% menys que els homes? O bé que ocupem els contractes més precaris i amb una menor protecció social del conjunt de la societat? Es celebra les dificultats que posen la majoria d'empreses per a poder conciliar la vida laboral i familiar en condicions de dignitat? O que cada vegada augmenten més les situacions de violència contra les dones? Jo crec que no. No obstant això, cal preguntar-se què és el que, en el dia 8 de març, fa que coincideixin tants polítics -de tan divers signe- que "feliciten" a les dones com si d'un aniversari es tractés. Molts d'ells adopten aquesta posició condescendent, pueril, des de la posició de prepotència i superioritat que atorga el poder a qui el posseeix però que, malgrat tot, no té cap intenció de canviar les coses. I és que les coses no es canvien amb una simple felicitació. Perdoni, de què em felicita vostè? Revisem la història i actuem per aconseguir la igualtat efectiva.

Hi ha diverses respostes històriques a l'elecció d'aquest dia com a Dia Internacional de la Dona, una de les més esteses és l'assassinat en el lloc de treball dut a terme per l'ocupador de la fàbrica Sirtwoot Cotton de Nova York, com a reacció criminal a la lluita sindical protagonitzada per les aproximadament 130 treballadores de la seva fàbrica. La majoria eren dones pobres, immigrants i moltes d'elles malaltes per les nefastes condicions de salubritat en què desenvolupaven la seva feina, de manera que es van declarar en vaga amb ocupació pacífica dels locals on desenvolupaven la seva prestació laboral. La seva reivindicació era bàsicament una jornada laboral digne, una millora de les condicions de seguretat i salut en el treball i l'equiparació salarial amb els seus companys masculins. El propietari de l'empresa va ordenar tancar portes i provocar un incendi perquè les treballadores cessessin en les seves reivindicacions i tornessin a la feina. La fàbrica en flames va actuar com una immensa ratera, on les treballadores van morir atrapades. Els barrots de les finestres van impedir a les treballadores sortir a l'exterior, morint calcinades. Les teles en flames desprenien un color lila, el color que avui dia simbolitza la lluita de les dones per la igualtat d'oportunitats.

Aquestes treballadores, com tantes altres, visibles o invisibles, famoses o anònimes, ens han deixat un llegat molt important que hem de continuar mantenint viu a través de la reivindicació. Perquè, per celebrar, primer hem de reivindicar els nostres drets. Començant per la dignitat, la igualtat i la llibertat de totes les dones. Estalviïn felicitacions si no és per ajudar-nos a aconseguir els drets que ens pertanyen com a éssers humans. Moltes gràcies.

Seguir leyendo »

Erotitzant nenes

Recordeu aquell disbarat de cançó i espectacle en la que una petufa i graciosa nena cantava “Antes muerta que sencilla?" Un escàndol. Una lletra que cap mare ni pare hauria d’haver tolerat. Però, en canvi va tenir un èxit enorme, una gran popularitat... No es d’ara aquest fenomen que tendeix a mostrar-nos nenes que imiten no solament la roba i els gestos de les dones de més edat –i que te una explicació en els jocs  d’imitació tan freqüents en la infància. El que és relativament nova és la progressiva sexualització, erotització mitjançant la roba, maquillatges i sobretot els gestos i moviments– que s’està produint i que s’exhibeix no solament amb tranquil·litat sinó sovint amb gran complaença per part de pares i família. Alguns viuen aquest fet com una promoció personal de la nena i indirectament d’ells mateixos. Potser esperen convertir-se així en personatges mediàtics, en persones importants.

Estem incorporant models de comportament que ens arriben directament de les Amèriques: els concursos de bellesa per nenes abunden. Aviat se les ensenya a competir en aquests termes mentre les grans industries, les corporacions de la moda i productes de bellesa es freguen les mans buscant nous mercats. El cos de la dona ha estat i segueix essent un bon i lucratiu mercat. Sobre la normal voluntat de ser i estar agradables s’ha construït una mitologia i un esclavatge que imposa normes i mides. I culpabilitza i inseguritza tota persona que no s’ajusta a uns ideals –que com a tals– són evidentment inassolibles. I que continuen generant una frustració que impulsa a comprar mes, gastar, operar-se, etc... Resulta que hi ha un altre terreny, un altre nínxol de negoci per explotar: la infància femenina. L’avidesa incontrolable dels mercats s’hi està instal·lant de ple, sense que hi hagi prou resposta sobre les conseqüències d’aquest deixar-se o inclús col·laborar amb entusiasme.

Elles, les nenes, són això, nenes: ser humans complerts i alhora a mig madurar. La intel·ligència, però sobre tots els sentiments i el que és mes important, la consciencia de si mateixes, la seva autoestima s’està construint dia a dia. I en aquest context, l’erotització prematura els hi va ensenyant que allò verdaderament important pels altres i per a la seva pròpia autoestima rau prioritàriament en la seva capacitat de seduir, d’agradar els altres i en últim terme estimular sexualment. I que aquest és el camí que a la llarga els servirà per a viure be. No és aquest un aprenentatge cap a la dependència? Una bona preparació per a un tipus de relació de parella i per fer alhora d’elles unes excel·lents consumidores dels mercats de bellesa. Bingo. Altres qualitats fonamentals, la intel·ligència, valentia, la honestedat,  la capacitat de treballar i compartir, és a dir les virtuts que calen per esdevenir un ésser humà-dona valuosa i útil, poden passar a un segon terme. Estem fabricant noves geishas? Per sort hi ha tot un altre moviment que ens recorda que les dones i nenes, seran o poden ser científiques, matemàtiques, arquitectes, escriptores polítiques, escultores, empresàries.... (totes elles més o menys maques i atractives com ho poden ser els homes) però que actuen i s’autovaloren per una tasca que no depèn de l'aspecte físic ni de la capacitat de seduir eròticament...

Seguir leyendo »

Dret a no ser mirades sempre com a dones

Una vegada més ha estat 8 de març i cal parlar dels drets de les dones. Quan intentem enumerar tots els drets que ens són vulnerats dia a dia pel fet de ser dones −aquí i arreu del món− ens adonem que hi ha un contínuum en tots ells que és ser mirades com a dones amb la desequivalència que comporta. Cal que reivindiquem el dret a no ser mirades com a dones en tot allò que fem, diem, sentim o expressem. Som éssers humans, persones. Aquest és el dret fonamental que és vulnerat sistemàticament i tenyeix tota la nostra vida. El problema és que no està recollit com a dret humà fonamental i, per tant, és invisibilitzat.

Cada vegada que ens maten pel fet de ser dones, que abusen sexualment de nosaltres perquè se’ns mira com a objectes sexuals per ser dones però també quan ens paguen menys per una mateixa feina perquè la nostra categoria laboral rep un “nom” menys rellevant o quan se’ns jutja com a mares perquè volem desenvolupar-nos professionalment tot i tenir fills/ses, ens estan mirant com a dones.

L’androcentrisme derivat del sistema patriarcal que impregna totes les facetes de la vida pública i privada de totes i tots nosaltres fa que el fet de ser dona sigui quelcom que provoqui una mirada diferent: la mirada que s’aplica a les dones (suposo que no cal que expliqui quina és aquesta motxilla que ens condemna a un segon pla en tots els aspectes). Llavors quasi abandonem la categoria de persones. És un paradigma conceptualment obsolet però socialment dominant.

Seguir leyendo »

"Catifa vermella" per a les dones en política?

" El Congrés amb més dones diputades de la Democràcia" titulaven diversos mitjans després de les eleccions del passat 20 de desembre. Gairebé tenim un Congrés dels Diputats amb representació paritària: dels 350 escons, 138 corresponen a dones, un 39,4%. I no ha estat fruit de la generositat espontània de molts homes que han deixat pas a companyes de files, ni del pas del temps que, evidentment, no fa per ell mateix a les societats més justes, sinó de la Llei d’Igualtat que obliga els partits a incloure un 40% de tots dos sexes en les seves llistes de candidats electorals.

És cert que hi ha moltes més dones en l’espai polític però encara, en aquest àmbit també, queden molts reptes per aconseguir fins a arribar a la democràcia paritària: compartir el 50% de tots els espais de poder. És en aquest context que les deu autores de "Catifa vermella", vam compartir les nostres trajectòries, aprenentatges i reflexions. Aquest llibre ens ha reunit a dones per reflexionar en veu alta, des de la nostra pròpia experiència, com hem viscut l’exercici de la política institucional. Durant la presentació a Barcelona van estar presents les grans conquestes recents, una certa aturada i / o retrocés actual, sensació d’alguns avenços molt consolidats, cert sabor dolç-amarg ... "Perquè només la llibertat, quan s’acosta, fa visible l’esclavitud" deia la filosofia Maria Zambrano.

Constatem que encara hi ha molts obstacles per arribar a la igualtat en àmbits públics i també en el de la política com, per exemple, la manca de visibilitat de les dones i la rotació de les dones en càrrecs de responsabilitat. Situacions, actituds que impedeixen la consolidació de lideratges polítics perquè el poder dels partits i dels mitjans de comunicació al màxim nivell, continuen estant gairebé en exclusiva en mans d’homes. I la paritat, que primer es varen auto-aplicar els partits d’esquerra i ara la llei obliga a tots a les llistes electorals, ha tingut com a conseqüència la incorporació d’un nombre significatiu de dones, que no és poc i al seu torn resulta bàsic per avançar, però està clar que estem lluny d’una igualtat en aquests espais. Per això és imprescindible compartir i debatre estratègies més enllà de la simple presència numèrica de dones.

Seguir leyendo »