Opinión y blogs

eldiario.es

Contractes de precàries per temps indefinit

El 22 de març farà deu anys de la promulgació de la Llei Orgànica 3/2007 i encara no és possible parlar d'igualtat efectiva. Malauradament, trigarem molt de temps en poder parlar d'aquesta qüestió com una realitat. Hi ha qui parla de més d’un segle per aconseguir-la, hi ha qui no hi posa data. Una dècada és ja un temps considerable a la vida d’una norma, però en matèria d'igualtat és només un petit punt a l'horitzó de l’esperança. Aquesta llei va suposar una fita important l'any 2007, però encara queden moltes coses per construir.

A l'àmbit laboral, malgrat els avanços que hagi pogut propiciar la normativa, les dones encara estem subjectes al que podríem anomenar un “contracte de precàries per temps indefinit”. Això vol dir condicions de treball que la pròpia Organització Internacional del Treball ha qualificat com “esclavitud del segle XXI”. No és d'estranyar. Pensem, per exemple, en les cambreres d'hotel, a les quals estan pagant 1,90 euros per la neteja de cada habitació mentre que el sector turístic no para d'aconseguir beneficis. Aquestes dones desenvolupen la feina en condicions de treball insuportables, no tan diferents d’aquelles dones que estaven a les fàbriques al segle XIX donant la seva vida per poder portar un salari amb que alimentar els seus fills i filles. Moltes d'elles utilitzen substàncies perilloses per la salut sense que ningú hagi denunciat que ho són; pateixen situacions d’assetjament degut a la seva vulnerabilitat, tenen impediments enormes a l’hora d’exercir drets de conciliació i sovint arriben malaltes a treballar sense que demanin la baixa pel risc a ser acomiadades.

La reforma laboral del 2012 va obrir la porta a la flexibilitat més violenta i actualment els efectes i l’impacte més virulent d’aquesta reforma estan vivint-lo les dones treballadores. Amb tot, es manifesten pels seus drets amb una gran dignitat. Es tenen respecte a sí mateixes i aquest respecte ho transmeten a la societat. Tot i tenir por de perdre el seu treball, reivindiquen unes condicions de treball dignes i decents. És l’exemple palpable del que John Rawls anomenava autorespecte (self-respect) en la seva teoria de la justícia.

Seguir leyendo »

Escriptures "terrapèutiques"

Ara sí, porto tot el gener buscant el moment de tornar a reprendre el bloc, guardant articles i idees per enllaçar. Definitivament m'ha calgut engegar l'ordinador i posar-me a picar, tal com raja, el primer article de l'any. És dissabte al matí, a aquesta hora normalment dormo, però m'he despertat abans que sonés el despertador i això, amigues meves, com bé sabeu, no acostuma a passar... Així que ara tinc una estona per endavant per redactar.

He esmorzat, he cuinat unes verduretes, i m'he assegut al sofà, amb la bata, ben embolicada, i he començat a xafardejar l'Instagram i el Facebook, i clar... m'ha aparegut aquest vídeo i ha estat l'excusa perfecta per posar fil a l'agulla. Podria dir que és el vídeo més espantós que he vist en molt de temps.

Ara és dilluns i ha estat tot plegat una mica d'escriptura interruptus , o com s'escrigui. (volia sonar a llatí). Han passat dues setmanes. Vaig haver de sortir de casa corrents per un tema d'inundacions laborals que ara no vénen al cas, però que van aturar en sec la meva inspiració i ja no sé de quin vídeo us estava parlant, el meu cervell ho ha esborrat completament. Si el trobo ja el publicaré !

Seguir leyendo »

Educant en la reivindicació: De camí a casa volem ser lliures, no valentes

Un any més arriba el 8 de març ple de declaracions d'intencions i actes commemoratius. Bones paraules. Moltes vegades repetides pràcticament igual que els anys anteriors. He de reconèixer que s'ha anat incorporant al discurs oficial, el llenguatge políticament correcte i una pàtina feminista però correm el risc que aquesta circumstància porti a neutralitzar la crítica social vers les paraules i els discursos.

Aquesta correcció en el discurs fa que sigui molt més difícil identificar les discrepàncies o matisos ideològics –que hi són. En els darrers anys sentim parlar molt d’ educació de forma genèrica com a estratègia que afavorirà el canvi cultural que ens permetrà deslliurar-nos del patriarcat d'una vegada per totes. Malauradament, moltes vegades, és una "crossa" que utilitzen les institucions, els mitjans de comunicació, etc. Per no concretar mesures; quasi com un intangible que ens permet tenir l'excusa perfecta per no fer pràcticament res. N'estem cansades que "l'educació" es buidi de contingut i acabi essent el símbol d'allò que és inamovible. Com ha estat?, com hem arribat a sentir l'expressió "és un problema d'educació" i, automàticament, significa que no podem fer res per transformar la desigualtat estructural en la qual vivim? És quasi un sinònim de resignació.

En els casos que la pressió social aconsegueix un compromís polític- com ha estat aquesta setmana amb la vaga de fam de Ve la Luz- les mesures que s'acaben concretant políticament solen ser mesures reactives que van a pal·liar situacions dramàtiques que són òbviament imprescindibles però segueixen estant en la lògica de la resposta a les conseqüències de la desigualtat.

Seguir leyendo »

Dones visibles, viatgem a la lluna

'Figures ocultes', és una pel·lícula d'actualitat que explica la història de tres dones afroamericanes que aconsegueixen fer-se un forat en la NASA tot i la discriminació que pateixen de gènere i raça. Mary Winston Jackson va ser la primera dona enginyera afroamericana en convertir-se en enginyera aeroespacial dels EUA, però va haver d'aconseguir la sentència d'un jutge per poder assistir a classes d'enginyeria. Dorothy Vaughan, va ser la primera dona afroamericana a convertir-se en supervisora a la NASA, destacant en el maneig dels primers ordinadors d'IBM. Katherine Johnson, la matemàtica que treballava a la NASA com ordinador humà, va calcular l'òrbita que va aconseguir posar en òrbita la primera persona dels Estats Units.

Van ser pioneres i van formar part de l'equip nord-americà que va aconseguir enviar la primera persona a l'espai; però mai abans havíem sentit parlar d'elles. Elles, com tantes altres, han estat invisibilitzades. De fet no apareixien en la història oficial. L'absència de dones visibles en el relat sobre els principals reptes per a la nostra societat - tecnològics, científics, polítics - té com a conseqüència la manca de referents. D'aquesta manera es produeix un terrible efecte pel qual les dones que participen en aquests entorns masculinitzats sempre senten que són les primeres que ocupen certs àmbits, encara que els anys passin, i algunes altres conquerissin espais similars, com aquestes 3 dones en l'enginyeria aeroespacial.

És cert, les dones han estat infrarepresentades en espais de decisió econòmics o polítics, així com en els àmbits científics o tecnològics, però no han estat absolutament absents. Hi ha hagut dones pioneres que en el passat han obert camí, han aconseguit reptes.

Seguir leyendo »

Les ultradretes, una amenaça per a la perspectiva de gènere

Aquest any 2017 hi haurà tres eleccions d'allò més importants a tres països europeus d'arrelada tradició democràtica: França, Holanda i Alemanya. La globalització, les guerres i la crisi econòmica a escala mundial són, malauradament, elements disruptius de primera magnitud. Riuades de refugiats arriben a les fronteres europees de determinats països i això ha incrementat la incertesa a la qual estan sotmeses les capes mitjanes i les més desfavorides. Aquest conglomerat de circumstàncies és el caldo propiciatori per al ressorgir de les ultradretes que s'enfronten sense contemplacions contra tots els moviments que intenten canviar l'statu quo de les injustícies i les discriminacions. Un d'aquests moviments ideològics és, sense cap mena de dubte, l'anomenada perspectiva de gènere en la conducta humana, imprescindible per qüestionar els valors, estereotips, normes i rols de gènere prescriptius que regeixen en les cognicions de les persones. Imprescindible per a l'eliminació de les injustícies i per al cultiu dels processos cap a la igualtat entre aquestes.

Les ultradretes no s'estan d'orgues. Emergeixen amb força i comencem a veure's articles amb signatures reputades i tertúlies on s'ataca sense cap ni peus, sense contemplacions, la ideologia de gènere. Des de la seva aparició com a tal, el feminisme, les feministes, ha estat sempre motiu de riota i menyspreu, fins i tot per moltes dones que defensen els drets humans del gènere femení. Però, malgrat això, malgrat els continus atacs per a ridiculitzar-nos, a Occident hem aconseguit ser escoltades en tots els àmbits de la vida: els drets humans, les lleis, l'educació, la sanitat, la família, en els àmbits socials i laborals, etc. El que m'interessa ressaltar és que tots aquests aconseguiments seran, amb gairebé tota seguretat, frenats i reculats si Europa emmalalteix del virus letal de les ultradretes. No us fa patir Marine Le Pen? I què me'n dieu de Geert Wilders? Perquè la islamofòbia i l'antieuropeisme (per allò del divide et impera) van de bracet amb la remissió descarnada dels drets humans de les minories i, per tant, de les dones. I la líder de l'AfD, l'alemanya Frau Petry? I Siv Jensen, líder del Partit del Progrés noruec? I Pia Kjærsgaard, cofundadora i líder del Partit Popular Danès? I Dora Duro, representant del partit hongarès d'extrema dreta Jobbik?

El discurs de l'odi es dirigeix a tots els grups infravalorats, aquells que són vistos com una amenaça per a l'autoestima del grup positivament valorat. Milions de persones d'Europa senten amenaçada la seva identitat personal i social, se senten frustrades, i les ultradretes busquen bocs expiatoris: els avenços socials de les dones és un focus d'atac per a recuperar el sentiment d'una masculinitat patriarcal que, diuen, "elles" volen trepitjar. Aquí no serveixen conceptes relatius a la igualtat en la riquesa de la diversitat. Aquí el que impera són profundes emocions, sentiments que afloren d'una autoestima ultratjada.

Seguir leyendo »

Més feble, més petita i menys inteŀligent

Ahir em vaig llevar escoltant a un senyor dir-me que he de cobrar menys que un home perquè sóc més feble, més petita i menys intel·ligent. Increïble però cert, i no ha estat un atac aïllat cap a la meva persona d'un ésser qualsevol, ignorant al mateix temps que menyspreable. No, tal afirmació l'ha deixat anar a Iratxe García i a totes les dones un Diputat Europeu en el debat sobre l’escletxa salarial. Precisament quan s'estava debatent perquè la directiva europea del 2006 no ha aconseguit tancar la diferència de sou entre homes i dones, que arriba a superar el 40% en el cas de les pensions. La resposta d'Iratxe perfecta, "sóc aquí entre altres coses per defensar les dones d'homes com vostè".

Aquest senyor és Eurodiputat i ho és perquè ho han votat milers de persones que han cregut que ell era la millor opció per a representar-los. Aquest senyor no està boig, diu el que pensa i pensa el que diu. I a més no està sol, n’hi ha molts més com ell i en aquest moment estan molt orgullosos de veure’s tan ben representats (molt més des que Trump és President dels Estats Units).

El Parlament Europeu no pot tolerar de cap manera aquest tipus de declaracions que fomenten la discriminació, l'odi i contravenen els drets humans. De la mateixa manera, un bus tampoc hauria de poder circular o estacionar al carrer amb missatges homòfobs o transfòbics. El Parlament Europeu i la resta de Parlaments nacionals i institucions hauran d'estar molt atents per si això torna a ocórrer, cosa que no seria d'estranyar perquè els populismes i l'extrema dreta resten a l’aguait tot el dia i és la seva tasca garantir que es respectin els drets fonamentals de qualsevol ciutadà.

Seguir leyendo »

El 26% menys

L’Observatori del Treball i el Model productiu de la Generalitat acaba de presentar un estudi sobre la diferència salarial entre dones i homes al mercat laboral de Catalunya. La diferència no ens sobta però sí que ens preocupa, ens mostra que allò que moltes percebem, allò que molts altres estudis assenyalaven és una realitat punyent: les dones cobrem, de mitjana, el 26% menys de salari, tenint en compte que aquest percentatge puja molt, moltíssim, 42,6% en les franges salarials més baixes. El salari mitjà anual masculí és de 27.477 € mentre que el femení és de 20.324 €, estem parlant d’una diferència de 7.123 € menys.

Se’ns acumulen els factors que provoquen les desigualtats, fet que , en l’àmbit laboral i en un mercat altament precaritzat provoca la feminització de la pobresa. En les anàlisis sobre la pobresa parlem de working poors, aquesta pobresa de les persones treballadores, té uns alts nivells en el cas de les dones treballadores.

La diferència salarial entre dones i homes, la dita bretxa salarial, és conseqüència directa de les desigualtats socials entre dones i homes. Alguns factors que ho expliquen són les responsabilitats familiars -i, per tant, la necessitat de condicions per a la conciliació de la vida laboral, familiar i personal-,  els treballs feminitzats, allò que anomenem segregació horitzontal, la infrarepresentació de les dones en nivells salarials alts - en els llocs de direcció, és a dir la segregació vertical fruit del sostre de vidre- i, finalment, la menysvaloració de les feines i les capacitats de les dones.

Seguir leyendo »

La revolució de les dones en la societat digital

Aquests darrers anys s’ha percebut un creixement excepcional en la presència de les dones a les xarxes que no té aturador.  Tenim veu, tenim opinió,  i disposem d’instruments per fer-nos sentir. Proliferen arreu les campanyes que defensen aquesta reivindicació col·lectiva. La meva experiència personal en aquest sentit és ben recent. A les xarxes fa un temps que m’he proposat ajudar a la visibilitat de les dones que tenen coses a dir. Per la feina que faig, sovint conec dones que no s’atreveixen a obrir-se un perfil digital perquè pensen que no és interessant el que puguin dir, o bé hi són, però de manera passiva, per veure què hi passa, què hi diuen els altres. I miro d’empènyer-les a ser-hi actives, perquè a la xarxa es tracta de compartir.

No fa ni un any que vaig obrir, de manera espontània i sense cap pretensió especial,  l’etiqueta #5dones que es va fer viral immediatament, i va inundar Twitter amb un impacte considerable. Van arribar a parlar-ne mitjans de comunicació, se’n van publicar articles i em va permetre establir relació amb persones interessants. Finalment es va traduir en un document col·laboratiu amb centenars de dones etiquetades segons els camps d’interès.

Ara fa sis mesos vam iniciar, amb un grup de dones, #50dones, la campanya @onsonlesdones, per tal de denunciar l’escassa presència de dones als espais d’opinió als mitjans. Cada dia es fa recompte de quantes dones hi intervenen i mensualment s’emet un informe que es publica al blog On són les dones, cosa que ens permet anar-ne estudiant la progressió.  S’ha anat construint a poc a poc, de manera tranquil·la i ben organitzada, tenint en compte l’opinió de totes,  i podem dir que ara ja tenim presència destacada en diverses xarxes, amb actes presencials i estem aconseguint una incidència notable. Hem aconseguit anar més enllà de la campanya en concret, perquè estem veient que per fi molta gent s’acostuma a “comptar” les dones a l’hora d’organitzar una taula rodona, programar un congrés o muntar un equip de treball. Abans ni s’hi fixaven,  i ara ha esdevingut un factor rellevant.

Seguir leyendo »

Referèndum, república i moviment feminista

El debat territorial que ha ocupat de manera destacada l’agenda política catalana dels darrers anys ha estat en bona mesura cec al gènere, tot i que presenta diferents implicacions per a les dones i per a la igualtat. Els partits i les institucions no han prestat atenció a tals implicacions i el moviment feminista tampoc s’ha mobilitzat suficientment per incorporar la perspectiva de gènere en aquest debat públic. Vagi dit per endavant que, com el conjunt de la ciutadania, les feministes i les associacions de dones som diverses, no havent-hi unanimitat sobre l’abast i la manera de fer efectiu el dret a decidir o a l’autodeterminació ni tampoc sobre la preferència per un determinat model territorial. Això no treu que no hàgim de plantejar-nos les següents preguntes: On és el moviment feminista en aquest debat? Què està en joc per a les dones?

El feminisme sempre ha plantejat la necessitat de repensar la comunitat política i assolir l’emancipació individual i col·lectiva. La comunitat política actual ens ha vingut donada i un referèndum ens permetria definir-la, tenint evidentment la possibilitat d’escollir l’ statu quo o una nova realitat política. Es tracta simplement d’una pràctica de llibertat, al marge de la direcció del vot en un referèndum. En aquest sentit, cal distingir, seguint Hannah Arendt ( Sobre la revolució, 1963), entre ‘contracte social’ i ‘contracte mutu’.

El primer fa referència al contracte que la societat subscriu amb llurs governants mentre que el segon es basa en la reciprocitat entre els individus que es vinculen per formar una comunitat política. Com ens diu Fina Birulés (2008), és el darrer tipus de contracte el que ens permet pensar un ‘món en comú’. El referèndum es pot entendre, doncs, com una pràctica de llibertat política, una oportunitat sense precedents per a definir com volem viure al territori de Catalunya i com ens relacionem amb la resta de pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Les feministes sabem que la llibertat mai s’atorga sinó que es guanya, emprant quan cal la desobediència, que és part de l’ADN del feminisme (sufragistes, Rosa Parks, etc.). Perquè la llibertat escapa dels marges dels dictats d’un estat (sigui quin sigui aquest estat), els arguments legalistes contraris a la celebració d’un referèndum on es pugui bé confirmar o bé repensar la comunitat política no poden trobar cobertura des del feminisme.

Seguir leyendo »

Sobre el temps invisible de les dones

El treball exploratori encomanat per Barcelona Activa ' Nadons a l’aula?'  ha permès recollir, analitzar i traslladar algunes reflexions a Dones en Xarxa.

Dones –i homes- entre els vint-i-bastants i els trenta-i-escaig. A la corba ascendent de la població econòmicament activa. Un dilema vital: Tenir o no tenir descendència. Decidir no tenir-ne, legítim. Decidir no tenir-ne per por a no poder ni saber com mantenir-la, tal vegada és una problemàtica rellevant. I això, no hauria de deixar indiferent als organismes competents.

Assenyala el director del Centre d’Estudis Demogràfics, Albert Esteve Palós, a l’article 'No vull. No Toca. Amb qui? Massa Tard!' que "la davallada de la natalitat des de 1975 ha estat vertiginosa. Tres, quatre fills/es era “el normal”. Un/a fill/a com a trenta-i-escaig és la mitjana actual. La inestabilitat laboral és un dels orígens”. Ara bé, com en tants altres aspectes que sucumbeixen en el terreny d’allò “domèstic", manquen dades, estudis que les reclamin per traslladar-les a informacions que corroborin o refutin hipòtesis. El que no es visualitza, no es fa visible i per tant, no existeix. Roman en el llimb.

Seguir leyendo »