Opinión y blogs

eldiario.es

Nepocràcia

Anomenin-ho estirp o llinatge, herència de sang o estofa. Diguin-li endoll. Qualsevol d'aquests termes ens condueix a la Nepocràcia i, tal com estan les coses, és difícil que la seva sola menció no ens remeti a un patró immediat. A qualsevol exemple d'aquestes sagues familiars que protagonitzen el poder polític recent, fresc, d'avui mateix...

Al capdavall, diran els lectors, per què parlar d'històries antigues si aquí no es parla més que dels Borbons o els Pujol? ¿Per què tanta arqueologia si una mica més lluny tenim el possible retorn del cognom Clinton a la Casa Blanca, la pintoresca presència del tercer Kim consecutiu a Corea del Nord o el segon Castro seguit que governa a Cuba després de gairebé sis dècades?

Aquesta immediatesa, en tot cas, està sent ventilada en qualsevol mitjà de qualsevol tendència i sota qualsevol suport. I és que l'ús de la Nepocràcia (més aviat el seu abús, ja que la seva mera existència ja implica arbitrarietat) no coneix fronteres geogràfiques, polítiques o ideològiques. En democràcia i en dictadura, en la Monarquia i la República, sota el capitalisme i el comunisme, així en la pau com en la guerra, la Nepocràcia persisteix com un do sostingut de la vida política.

Seguir leyendo »

Narcocràcia

Dues notícies recents han tornat a posar sobre la taula el poder omnímode de la narcocràcia: la publicació del llibre Zero, zero, zero, de Roberto Saviano, i la captura del Chapo Guzmán.

El llibre de Saviano és una investigació minuciosa que explora la ubiqüitat de la cocaïna, la seva invasió en qualsevol àmbit o estrat social: l'antre i el parlament, la medicina i l'esport, l'escola i l'exèrcit, el periodisme i la psiquiatria. Ubic era així mateix el poder de Guzmán, capo màxim del narcotràfic capturat a Mèxic, que, amb la mateixa naturalitat que va comprar magistrats i polítics, va arribar a fer-se un buit en les llistes de la revista Forbes, que el va col·locar entre els homes més rics del món, i en les de Foreign Policy, que el va situar entre els més poderosos.

Com allò que intenta definir, l'ús del terme narcocràcia no ha deixat d'augmentar en les últimes dècades. Al principi, va començar per aplicar-se a una activitat concreta (el tràfic de drogues) i la majoria de les vegades va acabar per vincular-se a un país (Mèxic). Una cosa relativament òbvia, ja que no es pot negar que la narcocràcia és un poder que emana del tràfic d'estupefaents ni que en un país amb les dimensions de Mèxic aquest fenomen ha travessat -per terra, mar i aire- tota la societat. En aquest país -fronterer amb els Estats Units, primer receptor de droga a nivell mundial- s'ha estès igualment una narcocultura amb arrelament divers en la música, el cinema, la literatura, els còmics, l'art, el periodisme, les telenovel·les i fins i tot en alguns rituals vinculats a les execucions. Yuri Herrera o Julián Herbert, Lolita Bosch o Sergio González Rodríguez, Teresa Margolles o Elmer Mendoza han donat compte d'aquest fenomen en discos i assajos, novel·les i cròniques, obres d'art i reportatges, blocs o iniciatives ciutadanes amb el propòsit d'enfrontar-s'hi. Més enllà de Mèxic, Santiago Gamboa o Don Winslow, Quentin Tarantino o David Simmons, The Wire i Breaking Bad, Stephen Desberg i Stephen Soderbergh han revelat les arestes d'un món que és ja el món: no hi ha frontera que se li hagi resistit.

Seguir leyendo »

Meritocràcia

Amb l'expansió de la crisi actual, els mèrits han tornat a tenir predicament. No és per a menys, tenint en compte aquestes grans masses, la majoria joves, que viuen un desencontre estructural amb el mercat de treball. I no és per menys, tenint en compte que l'assumpte no tracta només de la desocupació. Gairebé tan greu resulta el seu atenuant -l'ocupació precària- i que la gent, davant el no res, acabi conformant-se amb les molles.

Així funciona, avui, aquest sistema.

En un present en què torna amb força l'essència i no l'elecció, l'herència i no el mèrit, el cognom i no la carrera, és comprensible que la meritocràcia generi il·lusions. Tant com que, en algun lloc de l'imaginari col·lectiu, s'acarnissi la fantasia del triomf definitiu del talent i l'esforç, tan propis del self-made​​-man a la manera anglosaxona o de la feina ben feta a la catalana.

Seguir leyendo »

Ludocràcia

Hi va haver un temps en què tots els agents de CSI no havien colonitzat l'imaginari de la ciutat ni El Padrino o Leaving les Vegas coneixien la seva estrena. Tampoc haviem estat sacsejats per la saga de desmadres i resacons propis del cinema juvenil del segle XXI...

Però Las Vegas ja hi era.

Com a capital del joc i com a refugi daurat. Com a centre d'operacions de la màfia i com aquesta espècie d'Ur postmoderna sorgida de sobte enmig del desert.

Seguir leyendo »

Imagocràcia

El terme imagocràcia ha adquirit tal carta de naturalesa en el llenguatge contemporani que no resulta difícil topar-s'hi en qualsevol cantonada. Tampoc advertir que sol estar enfocat, potser més del compte, en la propaganda política: en aquest embull d'espots electorals i tribunes promissòries des de les quals s'encarrega d'empaquetar la faula de la vida ciutadana. Inclosa la seva infantilització i la seva inalterable moralitat: "vota'm!".

Així mirada, l' imagocràcia funcionaria com l' agitprop de la democràcia, la seva ensabonada acrítica.

Entenguem-nos: no és que un espot o una campanya siguin incapaços d'allotjar la crítica, el problema és que aquesta crítica sempre va dirigida als altres, com si estigués adscrita al consol de Sartre que situava l'infern en els altres.

Seguir leyendo »

Gerontocràcia

La història política podria resumir-se en com es transmet el poder d'una generació a una altra. I en el fet, comprovat, que aquesta transmissió, pels segles dels segles, no s'ha caracteritzat, precisament, per la generositat: els vells poders han estat tradicionalment reticents a cedir el govern o abandonar amb naturalitat les regnes del control polític.

És més, tal com el va veure Gramsci, quan s'han trobat davant l'abisme, aquests vells poders han preferit l'Apocalipsi -"després de mi el diluvi"- abans que un lliurament raonable de la dominació. (No és casual que les revolucions acostumin invocar la joventut i l'adveniment, amb elles, del futur fet política; capaç de derrotar no només a l'antic règim sinó també el temps).

Molt s'ha escrit sobre la gerontocràcia, i a hores d'ara és poc el que s'hi pot aportar. Sembla indiscutible el consens que hem d'entendre-la com el poder dels vells, encara que potser és més precís comprendre-la com el poder d'allò vell. Un aferrament conservador que, arribat el cas, ja no es manifesta exclusivament com amor al poder sinó a més -vegem el que passa a Espanya- a l'oposició. Això es deu a la instauració d'això que coneixem com a "classe política", i al corresponent sentiment de casta que s'expandeix més enllà de parlaments i partits per assolir l'empresa, els mitjans de comunicació o la cultura. Des d'aquesta, la gerontocràcia es fa òbvia quan els savis de la tribu aconsegueixen establir la tribu dels savis (ratificada amb metàfores com ara "república de les lletres", "ciutat lletrada", "intel·lectualitat orgànica"). Resulta molt curiosa, sobre això, l'existència d'una associació de directors -i exdirectors!- de museus i centres d'art, com si aquest fos un ofici i no un càrrec, una condició i no una ocupació. (Així d'ontològic se'ns pot presentar l'assumpte).

Seguir leyendo »

Fisiocràcia

La fisiocràcia, ara per ara, ni remet a un gran poder ni arrossega l'etiqueta, sempre inevitable quan s'escriu en els mitjans, de "candent actualitat". Això no vol dir que resulti del tot inútil com a punt de comparació amb el que avui ens passa. O que no pugui funcionar com un instrument per precisar la manera en què l'economia global organitza la riquesa. O que els seus preceptes no puguin auxiliar-nos a l'hora d'entendre una cultura contemporània que, cada vegada més, privilegia el seu caràcter "industrial" -les indústries culturals són l'últim eslògan per endosar-nos un neoliberalisme camuflat- i que ha convertit el "procés", més que la producció mateixa, en un dels seus grans fetitxes.

De fet, que sigui un terme "vell" no ha estat obstacle perquè un ministre d'economia a l'Uruguai es proclami com "un fisiòcrata del segle XXI", mentre que a l'Argentina ha arribat a considerar-se la seva efectivitat conceptual a l'hora de descriure la seva situació com graner del món. És curiós que en les recents converses de pau a l'Havana, les FARC (que al capdavall és un escamot d'origen agrari) hagin arribat a plantejar termes sobre la terra força propers als postulats fisiòcrates.

Definida com el "govern de la naturalesa", la fisiocràcia neix el segle XVIII, determinada per un rotund essencialisme que menyspreava al mercantilisme o la indústria en tant que activitats "parasitàries". No es pot dir que fossin els seus únics adversaris, ja que si bé aquestes funcions eren indignes als ulls dels fisiòcrates, l'Estat no els semblava una molèstia menor. Així doncs, la indústria, el comerç i el govern, no eren altra cosa que intermediaris entre els productors i els destinataris dels béns creats. De manera que dilataven els processos directes i, al mateix temps, s'enriquien amb usos qualificats llavors com no del tot productius.

Seguir leyendo »

Eufemocràcia

Entre la caiguda del Comunisme i la crisi del Capitalisme hem viscut una època de transició carregada de paraules defugides, quan no directament adulterades. "Capitalisme", per exemple, n'és una. Durant aquests anys, tot just un parell de dècades en la Història, s'han imposat termes com Era Global, Mundialització, Societats Posthistóricas, Economies de Mercat o l'inefable Món Lliure, l'adveniment del qual semblava definitiu després de l'enderrocament del Mur de Berlín i que, en realitat, remet molt més a l'època de la Guerra Freda i de Ràdio Europa Lliure que a l'Era digital i a l'expansió d'Internet. El cas és que tots aquests paràmetres van semblar vàlids per mitigar els efectes d'un vocable massa estrident per a la música lisèrgica de la fi de la història que havia compost Fukuyama.

Si innombrable va ser la paraula "Capitalisme", "Comunisme" no va ser molt més pronunciable, que diguem. Ja que l'anomenat Socialisme Real havia quedat sota la runa del Mur -i de la pròpia història repressiva de la seva configuració estatal-, bona part de les alternatives crítiques de l'esquerra van preferir esquivar la paraula maleïda. D'aquí qualificacions com Antisistema, Antiglobalització i un llarg anti-tot fins arribar a l'estatut recent d' indignats.

Sota aquesta varietat semàntica, han trobat recer el comunisme primitiu i la democràcia participativa, el socialisme utòpic i l'autogestió col·lectiva, les pulsions igualitàries i, cal no oblidar-ho en cap cas, algunes possibilitats totalitàries.

Seguir leyendo »

Etnocràcia

Quan Juan Ginés de Sepúlveda va escriure el Democrates Alter, va fer coincidir els preceptes del dret d'aquella època amb la raó aristotèlica i -sobre totes les coses- l'interès dels conqueridors espanyols. No va ser el primer de formular el que avui coneixem com a dret internacional, mèrit que va distingir a Vitòria, però sí que va expandir un pensament cínic (no exempt d'erudició) que s'ha multiplicat fins al present, dimensionat una i altra vegada en la llarga història de la submissió de la diferència.

Per Sepúlveda, el "simbòlic i alhora poètic" sistema mental aborigen -el de maies, asteques i inques, entre d'altres- no provenia d'una riquesa espiritual específica, sinó d'un "pensament salvatge", herètic i per tant incomplidor del "dret de gent". D'aquí la seva justificació de la conquesta i la colonització com a mitjans efectius per difondre la fe catòlica i, a través d'ella, impedir que els nadius contemplessin tan sols la possibilitat de dotar-se a si mateixos d'un altre ordre, una altra vida, una altra cosmovisió.

La controvèrsia doctrinal entre Ginés de Sepúlveda i Bartolomé de las Casas (Valladolid, 1550-1551) va girar al voltant d'aquests punts i els historiadors han arribat a assumir-la com un pròleg als debats moderns sobre la conquesta, la colonització o el racisme. Per aquesta mateixa raó, Las Casas va sortir d'aquella contesa com un precursor de l'anticolonialisme, encara que acabés acceptant, amb el temps, la substitució dels seus estimats esclaus indígenes d'Amèrica Llatina per esclaus portats d'Àfrica (als quals per ventura estimava menys o percebia com més distants de Déu i del Dret).

Seguir leyendo »

Efebocràcia

Els conflictes generacionals són un invent dels vells per fotre els joves. Aquesta alerta cínica d'Anthony Burgess pot resultar útil a l'hora d'abordar l'efebocràcia, un neologisme que -ja lluny dels antics grecs- és admès en l'actualitat per definir el poder de la joventut. Hi va haver un temps, almenys a Occident, en què avançar la maduresa era un signe important de la cultura. D'aquí que la joventut no només aparegués com l'etapa de l'ímpetu, sinó també de la fugacitat: un instant que havíem "cremar" sense contemplacions.

Sovint els romàntics sentien, fins i tot des de l'adolescència, que havien "viscut suficient". Per això la seva afició al suïcidi d'hora (Larra), a la vida extrema (Rimbaud) o a qualsevol guerra que pogués redimir una existència inútil (Byron). Amb només 16 anys, José Martí complia condemna de treballs forçats per oposar-se al colonialisme espanyol a l'illa de Cuba. Elvis ja era el Rei abans dels trenta i els Beatles tot just arribaven a aquesta edat quan es van separar.

Aquests i altres exemples -posem el tants cops recorregut club dels 27- parlen d'una joventut la puixança de la qual passava per una oposició sense quarter a la gerontocràcia, que es manifestava en el govern i en els pares, en els mestres i en qualsevol que tingués autoritat.

Seguir leyendo »