Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Enciclocracia es un pequeño diccionario de los grandes poderes. Intenta organizar el lenguaje de la crisis de la democracia y al mismo tiempo notificar los eufemismos que nombran esta época. Un glosario personal y sencillo, escrito desde la convicción de que no basta con decir “no”. Es necesario, también, decir “otra cosa”. Más sobre el autor en: www.ivandelanuez.org

Llegeix Enciclocracia en català

Fisiocràcia

Iván de la Nuez

0

La fisiocràcia, ara per ara, ni remet a un gran poder ni arrossega l'etiqueta, sempre inevitable quan s'escriu en els mitjans, de “candent actualitat”. Això no vol dir que resulti del tot inútil com a punt de comparació amb el que avui ens passa. O que no pugui funcionar com un instrument per precisar la manera en què l'economia global organitza la riquesa. O que els seus preceptes no puguin auxiliar-nos a l'hora d'entendre una cultura contemporània que, cada vegada més, privilegia el seu caràcter “industrial” -les indústries culturals són l'últim eslògan per endosar-nos un neoliberalisme camuflat- i que ha convertit el “procés”, més que la producció mateixa, en un dels seus grans fetitxes.

De fet, que sigui un terme “vell” no ha estat obstacle perquè un ministre d'economia a l'Uruguai es proclami com “un fisiòcrata del segle XXI”, mentre que a l'Argentina ha arribat a considerar-se la seva efectivitat conceptual a l'hora de descriure la seva situació com graner del món. És curiós que en les recents converses de pau a l'Havana, les FARC (que al capdavall és un escamot d'origen agrari) hagin arribat a plantejar termes sobre la terra força propers als postulats fisiòcrates.

Definida com el “govern de la naturalesa”, la fisiocràcia neix el segle XVIII, determinada per un rotund essencialisme que menyspreava al mercantilisme o la indústria en tant que activitats “parasitàries”. No es pot dir que fossin els seus únics adversaris, ja que si bé aquestes funcions eren indignes als ulls dels fisiòcrates, l'Estat no els semblava una molèstia menor. Així doncs, la indústria, el comerç i el govern, no eren altra cosa que intermediaris entre els productors i els destinataris dels béns creats. De manera que dilataven els processos directes i, al mateix temps, s'enriquien amb usos qualificats llavors com no del tot productius.

Es pot assegurar que François Quesnay (1694) va ser el gran fundador de la fisiocràcia. Com es pot afirmar que el seu deixeble Turgot (1727) en va ser el seu més alt gestor (va arribar a ser ministre o inspector de finances). Per a ambdós, l'Estat resultava massa intervencionista, i el mercantilisme massa disgregador. D'alguna manera, la fisiocràcia se'ns planteja com una mena de liberalisme en estat pur que combina la permissivitat del “deixar fer” amb la prevenció de “no intervenir” i “no especular”. Un fisiòcrata està convençut que l'agricutor és l'únic que produeix alguna cosa més que el seu salari, i que tota la resta acaba sent frívol, parasitari, improductiu...

Malgrat la seva insistència en la producció essencial de l'agricultura, la fisiocràcia va ser un moviment més intel·lectual que pràctic, fins al punt que alguns consideren els seus ideòlegs com els primers teòrics de l'economia moderna i la veritat és que no van ser ignorats ni per Adam Smith ni per Marx. A La riquesa de les nacions, Smith critica la de fisiocràcia el fet que consideri “improductiu” el comerç. Marx, per la seva banda, agraeix l'enfocament dels fisiòcrates en aquesta “economia primigènia”, capaç de despullar la diferència entre el valor del treball i la seva valorització afegida, però els veu atrapats entre el contingut burgès de la seva proposta i l'“embolcall feudal ”del seu entorn.

Un i altre van arribar a compartir amb els fisiòcrates la idea que el progrés és imparable, encara que a Smith aquesta idea el portés a entendre que aquest progrés tenia com colofó el capitalisme i a Marx el comunisme.

La fisiocràcia sembla, més aviat, una doctrina pròpia de les situacions transitòries, i sense ella no podem comprendre del tot a pensadors llatinoamericans com Juan Bautista Alberdi, José Martí o inclús un marxista com José Carlos Mariátegui, els deutes són visibles en el seu clàssic Set assaigs de interpretació de la realitat peruana.

Així com va creuar l'espai, més enllà de l'Atlàntic, es pot dir que la fisiocràcia ha creuat el temps? Té alguna actualitat una doctrina que invoca una producció despullada de tot el que ronda a l'economia actual, des de l'especulació fins al màrqueting? En principi, semblaria obvi trobar la seva presència en l'ecologisme i en un relatiu creixement de la conscienciació sobre els recursos naturals. Però també és molt evidente l'enfortiment de tot allò que la desactiva com a pràctica i com a doctrina: l'avanç del poder financer i de l'especulació, ja no com a valors “afegits” a la producció, sinó com a producció en si mateixos i, el que és més greu, com a substituts, en molts casos, de la producció de béns reals.

Potser és més factible rastrejar la seva presència a la renúncia creixent als intermediaris, un símptoma de la cultura contemporània que és alhora el centre del debat entre els productors de valor i els d'una indústria que insisteix enadministrar, distribuir i, de fet, distorsionar aquest valor.

Sobre este blog

Enciclocracia es un pequeño diccionario de los grandes poderes. Intenta organizar el lenguaje de la crisis de la democracia y al mismo tiempo notificar los eufemismos que nombran esta época. Un glosario personal y sencillo, escrito desde la convicción de que no basta con decir “no”. Es necesario, también, decir “otra cosa”. Más sobre el autor en: www.ivandelanuez.org

Llegeix Enciclocracia en català

Etiquetas
stats