Opinión y blogs

eldiario.es

La participació ciutadana no és una fira

La participació ciutadana ha estat tan mal utilitzada tantes vegades que no gaudeix de massa bona premsa, això ja ho sabíem. S'ha instal·lat la sensació que participar no és una bona inversió, sinó una despesa inútil que resta recursos per executar les mesures que sí que importen. Amb aquest caldo de cultiu, plantejar-se fer-ne ús en un context com la Feria de Abril de Sevilla era la recepta perfecta per al desastre. La convocatòria d'un referèndum a la capital andalusa era un esquer massa llaminer i la iniciativa s'ha acabat convertint en notícia de primer ordre als mitjans de comunicació i ha desfermat una onada de crítiques a les xarxes socials. Però la iniciativa mereix, si més no, una reflexió pausada: des de la distància i defugint de les reaccions a cop calent, l’anàlisi de la consulta sevillana ens en presenta una de freda i algunes de calentes.

Al voltant de mig milió de sevillans i sevillanes, empadronats a la ciutat i majors de 16 anys, han participat durant aquesta setmana en el primer referèndum popular promogut per l’ajuntament de la capital andalusa. La consulta servirà per decidir si s’avança l’inici de la Feria de Abril del 2017. Els ciutadans cridats a les urnes podien escollir votar telemàticament o presencialment a qualsevol dels centres cívics de la ciutat. El govern local ha decidit que el resultat serà vinculant, sigui quin sigui el percentatge de participació (el primer dia de votacions, 6000 persones ja havien votat).

Als promotors del referèndum no els hauria de sorprendre l’interès mediàtic que ha generat la seva decisió, ni els tuits irònics a la xarxa de l’estil “Ya es Feria de Abril en el Corte Inglés” o “Un referéndum para alargar la Feria de Abril y ninguna para prohibir la piña en la pizza #injuticia”. És evident, el problema està en l’objecte de debat, en el que es pregunta, que a més alimenta tòpics interessats i molt arrelats que desmereixen el debat.

Seguir leyendo »

Deixeu en pau els referèndums!

La política està de moda. Els politòlegs substitueixen a les tertúlies a uns economistes castigats per no haver previst la crisi. Els debats polítics competeixen en el prime time amb les últimes xafarderies roses. I sèries com Borgen, House of Cards o Boss tenen audiències més pròpies de Lost. Tan de moda està la política, que antics activistes antisistema com Ada Colau o Antonio Baños han fet el pas a la política institucional.

I això no ve d'avui. Ja fa més d'un any que, fent un cafè, dos professors de Ciències Polítiques de la Universitat de Girona ens van fer notar, amb certa sorpresa, que les matriculacions a la seva carrera estaven creixent força. No era només una sensació seva: des del curs 2009/2010 , el nombre d’estudiants del conjunt de l’estat espanyol matriculats en Ciències Polítiques ha augmentat un 41%, malgrat que les universitats han perdut un 2% d’alumnes en el mateix període de temps.

Seguir leyendo »

Ja participo jo per tu

La participació ciutadana està en voga. O almenys, discutir-la. En la política, com en l'esport, hi ha qui creu que l'important és participar. Per a altres, aquesta aproximació és, com mínim, pueril. Al nostre parer, i no sorprendrà a ningú, és imprescindible complementar la democràcia representativa amb la deliberativa. No obstant això, hi ha qui, com  Jorge Bustos, sosté que incorporar criteris ciutadans en les polítiques públiques més enllà dels períodes electorals és una moda adolescent. Qui té raó, si és que algú la té? Anem a fer algunes concessions als detractors de la participació ciutadana.

Els que creuen que la participació ciutadana en política és una cosa passatgera tendeixen a utilitzar un ventall d'arguments bastant limitat, però aparentment molt convincents: és innecessària, és inútil, participen pocs i són sempre els mateixos. Al cap i a la fi, els ciutadans -diuen els detractors de la participació- ja vam votar a uns representants perquè gestionin i decideixin per nosaltres, no perquè ens tornin la pilota quan no saben què fer. És una visió molt estreta de la democràcia que no exigeix confiança dels ciutadans cap als seus representants, sinó una cosa molt diferent: fe cega.

És cert que els processos de participació ciutadana no han de servir en cap cas per dir als governants quines decisions han de prendre quan no saben què fer. Quan un govern perd el rumb, no ha de traspassar la seva responsabilitat als ciutadans a través de la participació, sinó que ha de reconèixer la seva incapacitat i convocar eleccions. Quan parlem de participació no estem posant en dubte qui governa -cosa que es decideix amb les eleccions- sinó com governa qui governa. Les decisions sempre les prendrà el govern. Del que es tracta és que abans de prendre-les s'informi i impliqui al major nombre de ciutadans en un diàleg col·lectiu amb l'objectiu de dotar aquestes decisions d'una major intel·ligència i qualitat.

Seguir leyendo »

I tanmateix, es mou: sobre la lentitud de la participació ciutadana

La setmana passada un article de eldiario.es es lamentava que “el somni de la participació ciutadana avança lent als ajuntaments del canvi”. Vuit mesos després de les eleccions municipals, la bandera participativa amb què Ada Colau o Manuela Carmena van irrompre en les institucions oneja, a primera vista, a mig pal. No obstant això, no queda gens clar a qui cal culpar d'aquesta situació: als ajuntaments del canvi? A la mateixa participació ciutadana? O a cap d'ells, perquè no hi ha cap culpa a repartir? Potser ens trobem només davant d'un problema de gestió de les expectatives i estiguem exigint -als ajuntaments i a la democràcia participativa- més del que ens poden donar… i més de pressa del compte.

Amb una crisi de legitimitat galopant, la democràcia representativa tal com l'havíem conegut fins ara estava suportant una pressió inaudita per part de grups de ciutadans organitzats cada vegada més amplis. Una crisi tan profunda que la pròpia política i el funcionament de les nostres institucions democràtiques han deixat de ser la solució per convertir-se en part del problema. La part positiva d'aquest escenari dantesc és que semblaria que, per fi, es podrien estar donant les condicions objectives per a que les eines de la democràcia participativa arrelin.

No obstant això, amb els primers passos en aquesta direcció d'aquells que han abanderat el canvi, apareixen arguments diversos que qüestionen la tan necessària democratització de la nostra democràcia. Unes crítiques que fan estranys companys de llit, ja que es troben per igual entre democratizadors i democratitzats, entre els partidaris de canviar-ho tot i entre els que volen que tot segueixi igual.

Seguir leyendo »