Opinión y blogs

eldiario.es

No ens acostumarem mai al despropòsit de la Sagrada Família

Vaig néixer i em vaig criar prop de la Sagrada Família, a l’ombra tenebrosa de les torres del temple “expiatori”, en construcció des del 1882 i que tantes dècades desprès no només continua creixent en volum. També creix el despropòsit de voler aixecar catedrals d’aquestes dimensions en ple segle XXI. Es tracta d’un despropòsit primordialment turístic, i per això enganyós. La Sagrada Família no l’aixequen els feligresos creients, sinó la recaptació a la taquilla de més de 20 milions d’euros anuals procedents de la venda d’entrades als 3,7 milions de visitants forasters, més del doble que la població de la ciutat.

La junta promotora de les obres és una fundació canònica presidida pel bisbe de Barcelona. La Sagrada Família està exempta de pagar l’Impost de Bens Immobles (IBI), com tots els immobles eclesiàstics. Els responsables s’han mostrat disposats –només faltaria!-- a negociar amb l’actual Ajuntament la llicència d’obres que no han tingut mai.

Encara s’han d’aixecar sis descomunals torres més, les quals canviaran l’escala del monument, la seva incidència en l’entorn urbà i el perfil de la ciutat. La torre central tindrà 172,5 metres, la construcció més alta de Barcelona, per damunt de la Torre Mapfre de Vil.la Olímpica o de l’edifici de l’arquitecte Jean Nouvel a la plaça de les Glòries. Serà més alta que la cúpula San Pere del Vaticà i que l’Estàtua de la Llibertat de Nova York. Els promotors pretenen donar per acabat el despropòsit l’any 2026, centenari de la mort de Gaudí.

Seguir leyendo »

Pacte o insubmissió

Totes les definicions diverses que al llarg del temps s’han fet sobre l’Estat coincideixen en que és una estructura política que ostenta un poder de coacció sobre una comunitat humana

El que Max Weber va anomenar “monopoli en l'ús legítim de la força física” o “monopoli de la violència” i Marx el “regne de la força dels que ostenten el poder”.

L’estat, a diferència d’altres formes d’exercici de la violència, precisa de legitimitat per imposar la seva coacció organitzada.

Seguir leyendo »

Reiteració

Potser sí que em faré pesada escrivint, un cop més, sobre la violència masclista, però més pesats –i perillosos— resulten els qui la practiquen i m’obliguen, doncs, a manifestar-m’hi reiteradament en contra.

Primer dia de l’any i primer assassinat d’una dona només pel fet de ser-ho. En realitat, a aquesta dona de Madrid, de 40 anys, les ganivetades les hi havia clavat la seva parella, un jove de vint anys, dues hores abans que s’acabés el 2016, però ella va morir quan les dotze campanades ja havien anunciat el 2017.

El mateix dia 1, un magistrat del Tribunal suprem feia una piulada referida a aquest assassinat dient que era: “una manifestació més de la maldat”. S’entén “la maldat” humana en general.

Seguir leyendo »

Els fanalets

M’agrada la cavalcada de Reis fins i tot per la polisèmia de la paraula ara que sóc adult. Sempre fou el preludi d’una nit màgica d’infància, plena de nervis, rituals i despertar-se a corre cuita per a obrir els regals arribats d’Orient.

Com a les dates d’un dia tan especial sóc fora de Barcelona la gaudeixo més perquè al poble tot transcorre al carrer Major. Els patges llencen caramels, tot el món els agafa i l’alegria és generalitzada. El meu preferit dels tres monarques és el negre, el mateix que, ja fa molt de temps d’aixó, al ser el pare d’un amic resolgué el secret de secrets, la pèrdua de la innocència Quan acaba la desfilada es produeix el buit de la joia i s’inaugurà el suspens previ a l’arribada de ses majestats.

Els que llegeixin l’article seran adults, no en tinc cap mena de dubte, ciutadans assabentats de la darrera proposta de l’ANC consistent a distribuir, els que ho fan donen la voluntat perquè la independència no té preu, fanalets amb l’estelada amb motiu de la cavalcada de Reis a Vic, si bé també s’ha proposat ampliar la idea a Barcelona.

Seguir leyendo »

La llei del mercat contra el mercat de Sant Antoni

És una experiència dura arribar a la conclusió que invertir 70 milions d’euros i quasi deu llargs anys d’obres en restaurar l’estructura d’un dels mercats més amplis de la ciutat ha servit sobretot per posar de moda el popular barri de Sant Antoni i fer pujar els lloguers dels pisos fins a extrems que obliguen els seus residents a abandonar-lo.

La dura experiència del mercat de Sant Antoni ha de servir sense excusa per insistir en la recerca de mecanismes que posin fre d’una vegada a l’especulació immobiliària desbocada, encara més per part d’un govern municipal amb experiència de lluita en la matèria. Si no ho fes amb la suficient claredat una força política com Barcelona en Comú, resultaria incomprensible, frustrant i sens dubte amb conseqüències electorals.

Tothom sap que no és fàcil intervenir en la llei implacable de l’oferta i la demanda. Tothom sap igualment que aquesta és precisament la raó de ser de qualsevol govern públic, la seva funció, la seva feina i la seva responsabilitat. Existeixen múltiples precedents a altres ciutats europees de legislació sobre els contractes d’arrendament d’habitatges, amb límits legals de pujada del preu.

Seguir leyendo »

A Sants també hi ha un forat de la vergonya

Carrer Juan de Sada

Un any i mig de nou consistori i cap pronunciament sobre les demandes del veïns i veïnes afectades per la Modificació del Pla General Metropolità (MPGM) de Juan de Sada. Portem ja més de 8 anys des de la modificació del PGM de Juan de Sada i 40 anys des que el PGM del 76 ens va prometre zones verdes.

El barri ha continuat sense arreglar-se i sembla s’acabi a la Rambla Badal sota l’Avinguda Madrid. Però al carrer Juan de Sada i el seu entorn hi ha la realitat de les construccions precàries, abandonades, que es van ensorrant mentre les velles cobertes d’uralita van desprenent pols d’amiant, el tòxic asbest. El barri està abandonat, voreres estretes, espatllades, solars desocupats, carrerons que han perdut la dignitat de ser la via romana de sortida de Barcelona, carrers tallats per aparcaments privats.

La MPGM es va fer sense consultar els veïnats, escamotejant-los la participació que s’havia promès i que ha de ser imprescindible en tota remodelació urbana. Són ja tres consistoris diferents els que no responen a les demandes del veïnat.

Seguir leyendo »

El Procés és una caixa

Més o menys des de l'última Diada he notat en el meu interior una certa desgana a escriure sobre el Procés sobiranista i estava preocupat. Vaig creure que em passaria, però amb els mesos he comprès que no és un cansament personal, sinó més aviat col·lectiu. La meva àvia deia que el poc agrada i el molt cansa. Ella, que de petit m'enaltia les virtuts de Largo Caballero, riuria amb aquest lustre perquè les seves vivències van ser més intenses i dramàtiques des del que és palpable, un factor fonamental per aprendre les claus del meu diagnòstic.

La repetició serveix per inculcar idees, això és innegable. Fa dues setmanes vaig viatjar a Madrid per motius laborals. Em vaig reunir amb una editora i després de tancar uns assumptes pendents vam anar a dinar. El bar era casolà i estava ple d'obrers i guàrdies civils. Ens vam asseure en una taula i la casualitat va voler que els meus ulls anessin a parar al televisor, on un grup de sospitosos habituals acompanyava Carme Forcadell al Palau de Justícia. Vaig abaixar la mirada i vaig demanar una truita amb pebrots mentre comentàvem detalls literaris i rèiem a cor què vols.

De tornada a casa d'una amiga vaig pensar en les imatges i em van resultar familiars, idèntiques a les d'Artur Mas en un no tan llunyà 15 d'octubre, el de les estelades al passeig Lluís Companys i l'aclamació del líder camí de convertir-se en màrtir.
Van passar dos dies i ningú em preguntava sobre Catalunya. Em va sorprendre perquè l'habitual era que els meus amics i coneguts, sabent el meu interès pel tema, aprofitessin per interrogar-me a fons sobre aquesta qüestió urgent, minimitzada durant aquest últim mes per l'acumulació d'assumptes internacionals de més gravetat, però aquest no era el motiu, dedueixo que simplement els 'dimes y diretes' de la nostra terra els resultaven una espècie de dia de la marmota en forma de cul de sac que ha perdut capacitat d'innovar. Com a molt algú va comentar que l'esquerra podia vestir millor, al que vaig respondre amb indignació mentre em mirava la meva roba i no la veia tan malament.

Seguir leyendo »

De vacances a Mallorca

Platja, sol, sobrassada, ensaïmades, alemanys borratxos a les sorres, anglesos borratxos a les discoteques i estrangers, en general, borratxos també, ajudant a millor l'espècie tot fent balconing. Segurament, aquesta és la imatge que molta gent té -i es construeix- de Mallorca. Però entre això i en Tomeu Penya amb el seu capell, existeix Mallorca, és a dir, la població i la terra mallorquina.

La població i el territori mallorquí existeixen i són malgrat tot això: hi sobreviuen. Però no pas amb l'alegria del turista europeu, l'únic ésser vivent a partir del qual sembla que vulguin construir l'illa. De fet, l'existència i preeminència del model turista europeu va directament en contra de l'existència de l'illa, de Mallorca, del seu territori i de la seva població. A Mallorca, la crisi capitalista hi arriba per terra, mar i aire. Del desdoblament de carreteres, les noves autovies i autopistes que destrossen el territori, a la precarietat, la temporalitat i la incertesa a què es veu abocada la classe treballadora. I tot, passant per la doble jornada laboral que pateixen les dones treballadores, en especial les joves.

El nou pacte de progrés ha permès una treva temporal en les agressions contra el català; la llengua comuna de l'illa i del conjunt dels Països Catalans ha estat diana de l'espanyolisme del PP i els seus acòlits. Qualsevol senyal de catalanitat era atacada ferotgement. El canvi institucional, emperò, no és res més que això: un canvi institucional. Canvi, que no vol dir res més que diferent. I institucional, que vol dir que no arriba a les arrels... ni s'hi acosta. El maquillatge cosmètic d'una socialdemocràcia que no s'atreveix a tocar el fonament de tot plegat, el turisme, i els poders que el sustenten. O millor dit, els poders que exerceixen gràcies al turisme.

Seguir leyendo »

Evitar l’oprobi contra la democràcia en l'any Puig i Cadafalch

L’any que està a punt de començar ha estat declarat any Josep Puig i Cadafalch per commemorar el 150è aniversari de la naixença i alhora el centenari del nomenament del president de la Mancomunitat de Catalunya que va enterrar aquella institució pel suport que va donar al colpisme de la dictadura militar de Primo de Rivera. La Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Mataró, localitat natal del personatge, aboquen 450.000 euros als actes en la seva memòria.

Josep Puig i Cadafalch va ser des de ben jove membre de la directiva de la Lliga Regionalista (Lliga Catalana a partir del 1933, sempre encapçalada per Francesc Cambó), així com regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts i diputat provincial. La Mancomunitat, primer govern autònom de Catalunya mitjançant la coordinació de les quatre Diputacions provincials, va ser proclamada el 1914. La mort prematura del president Enric Prat de la Riba el 1917 va convertir el seu lloctinent Puig Cadafalch en president de Catalunya durant prop de sis anys, alhora que Francesc Cambó entrava a diferents governs monàrquics espanyols durant el regnat d’Alfons XIII.

Puig i Cadafalch era alhora l’arquitecte modernista de múltiples cases senyorials (la casa Amatller del Passeig de Gràcia, la casa de les Punxes a la Diagonal, la casa Macaya al Passeig de San Joan, la Casa Serra a la Rambla Catalunya—actual Diputació de Barcelona— o la Fàbrica Casarramona a Montjuïc –actual Cosmocaixa), a més d’historiador de l’art i arqueòleg. Com a polític que va pilotar la Mancomunitat del 1917 al 1921, el seu paper va resultar nefast. El caràcter intransigent va portar-lo a expulsar de la Mancomunitat --i del país— destacats col.laboradors com Josep Pijoan, Eugeni d’Ors o Joaquim Torres Garcia.

Seguir leyendo »

La gran pregunta del 'cas Quintà'

No coneixia a Alfons Quintà. És dels pocs periodistes de la seva generació a Catalunya amb qui mai vaig intercanviar cap paraula. Només sabia d'ell per referències. Em vaig formar la idea d'un personatge fosc, excèntric i confús com els articles que firmava en els últims temps. Fins que Albert Sáez va escriure ' L'assassí de Victòria'. Explica Sáez que, amb l'assassinat de la seva exdona, la doctora Bertran, i el seu posterior suïcidi, el periodista va culminar una vida de miserable.

Albert Sáez recorda en el seu article “a moltes altres víctimes de Quintà, majoritàriament dones, que en les successives empreses que va dirigir van patir la seva persecució, el seu menyspreu i la seva misogínia. El seu masclisme, per dir-ho en una paraula clara i directa”. Alfons Quintà, explica Sáez, “es passejava per la redacció com si fos el seu ‘cortijo’ abans de llançar-se sobre la presa a la qual, sota la coacció dels seus galons, intentava endur-se a menjar en el seu vaixell atracat al port del Garraf. Quintà era aquest tipus de directiu capaç de ridiculitzar a qui no complís els seus designis, vexant-los, en públic. Així era Quintà i així va exercir de director a El País a Catalunya, a TV3, a El Observador o a El Mundo, entre altres mitjans i empreses”.

Àngel Casas va coincidir amb ell a TV3. En un article publicat al bloc de periodisme Paios, el defineix com un personatge “complicat, extravagant, colèric, egocèntric, misogin. Servil amb els de dalt, fins a extrems desconcertants i contradictoris; i dèspota amb els subordinats fins a límits de crueltat inimaginable”.

Seguir leyendo »