Opinión y blogs

eldiario.es

Espoli de sobiranies

Acampada de l'Esquerra Independentista a Plaça Catalunya

Segurament, poc més tenen a veure Abertis i Arran que el fet que els seus noms comencin per la lletra A. Fet i fet, podríem dir que són antagòniques en essència i condemnades a enfrontar-se. Fa prop d'un mes vam saber que una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid dictaminava que l'Estat ha de pagar-li 1.500 milions d'euros –sí, sí, 1.500M€– a Abertis en concepte de pèrdua d'usuaris a l'autopista entre Girona i Tarragona des del 2006 fins ara. A ningú se li escapa que un any després es decretava l'inici oficial de la crisi, una crisi que les classes populars i treballadores ja feia temps que patíem. La baixada d'usuàries de l'AP-7, doncs, és fàcilment atribuïble a una davallada en els ingressos de la població principatina, en concret, i catalana, en general.

Però, ai las, resulta que mentre les treballadores perdem drets i patim reformes antisocials i retallades que ataquen directament les nostres condicions de vida amb l'excusa de la crisi, una empresa com Abertis no hi pot perdre: els seus guanys són intocables. O millor dir "la seva previsió de guanys". Perquè una de les lògiques il·lògiques del capitalisme és el creixement exponencial del benefici de les empreses. De totes. Sempre. Com? Doncs com estem veient ara: a costa de la reducció dels nostres salaris, de la retallada dels nostres drets via Estat del benestar o, directament, mitjançant l'espoli legal.

De fet, d'espoli legal ja en patim diàriament aquelles que treballem de forma remunerada: allò que se'n diu plusvàlua. A més, les dones treballadores que també realitzen la immensa majoria del treball reproductiu, el treball socialment necessari perquè la classe treballadora estigui en condicions de ser espoliada de nou l'endemà, no reben sovint ni les gràcies ni el reconeixement per fer-ho: és el que té que visquem en una societat capitalista patriarcal, on les violències masclistes esdevenen quotidianes i sovint invisibles.

Seguir leyendo »

Tot això hem vist

Un home passa per davant de les ruïnes d'un edifici destruït a Saná, al Iemen

Hem vist com n’és d’efímera la llibertat duradora i hem vist països sencers endinsar-se més i més en la distòpia orwelliana de la guerra permanent, que ha pres entre nosaltres cos com a war on terror.

Hem vist el rigorisme fanàtic, aberrant i ben armat, però espantat per l’educació de les nenes, sembrar l’horror a l’escola, des de l’Afganistan fins a la Nigèria de Boko Haram. 

Hem vist Kobani coventritzada. Hem suportat la cadència insuportable del cotxe bomba o l’atemptat suïcida a Bagdad, a Kabul i a Islamabad.

Seguir leyendo »

Passadís d’enllaç de Passeig de Gràcia, escarni del transport públic

Indicador conjunt de TMB i Rodalies

El passadís més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec i discutible del metro de Barcelona restarà intacte després de les obres en curs fins al mes de setembre a l’estació de metro Passeig de Gràcia. Unes obres dotades amb un pressupost de 2,6 milions d’euros de l’empresa pública Transports Municipals de Barcelona. Serviran per rehabilitar el vestíbul més acostat a la Casa Batlló –visitada pels turistes–, restaurar les rajoles de ceràmica originals de l’estació oberta el 1924, construir un nou centre de control, canviar els torns d’entrada i posar al dia la instal·lació elèctrica. Però no intervindrà ni modificarà gens el polèmic passadís.

L’enllaç més llarg, desavinent, monòton i trist de tota la xarxa, de 256 metres, va ser instaurat el 1973, no pas per connectar de manera funcional amb les noves línies, sinó per preservar els interessos del gran pàrquing subterrani privat de quatre plantes, construït en concessió de terreny públic. La llargada d’aquest passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver adoptat una línia recta més lògica, en comptes de rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing des del 1967, com va fer en perjudici dels usuaris molt més nombrosos del transport públic.

Van preferir construir un corredor el doble de llarg entre el vestíbul de Consell de Cent de la Línia 3 i el vestíbul de Gran Via de la Línia 4, a l’altura de la planta -2 de l'aparcament. El pitafi del passadís es va veure reconfirmat el 1995 amb l’obertura de la Línia 5.

Seguir leyendo »

Tràfic de persones: per quan una llei integral?

Més de 20.000 persones són "víctimes ocultes" del tràfic de persones a Guatemala

Parlem d'un crim horrible. El tràfic d'éssers humans —avui, 25 de març, és el dia europeu que ens recorda aquesta xacra—, capta i transporta persones recorrent a l'amenaça, l'ús de la força, el rapte o altres formes de coacció o d'abús de poder, i sempre, no ho oblidem, treu partit d'una situació de vulnerabilitat. Amb finalitat d'explotació, el tràfic de persones pot incloure la prostitució aliena o altres formes d'explotació sexual, així com treballs forçats, pràctiques semblants a la servitud o l'esclavatge o l'extracció d'òrgans.

En l'àmbit internacional trobem diversos mecanismes per a la lluita contra el tràfic d'éssers humans, com el Conveni del Consell d'Europa sobre Lluita contra el Tràfic de Persones, la Directiva 2011/36/UE del Parlament Europeu o la Directiva 2004/81 del Consell de la Unió Europea relativa a l'expedició d'un permís de residència a nacionals de tercers països que siguin víctimes de tràfic d'éssers humans.

El punt de partida d'aquestes mesures és positiu perquè reconeix a les víctimes un seguit de drets, com ara la protecció, la seguretat, evitar la revictimització, assegurar l'accés a albergs adequats, assistència mèdica, psicològica i material, assessorament jurídic i oportunitats d'educació i formació. També reconeixen el dret de les víctimes a no ser retornades a un altre Estat quan hi hagi risc greu que siguin sotmeses a persecució, tortura o altres formes de maltractament, i a sol·licitar i obtenir asil. Això és important en l'actual context de crisi de refugi: quantes de les persones que arriben a Europa responen a aquest patró d'explotació?

Seguir leyendo »

Són justos els exàmens d’accés a la nacionalitat?

Les condicions administratives i els criteris establerts en l’examen de nacionalitat generen situacions d’exclusió

Des de l'entrada en vigor, l'octubre del 2015, de la llei 12/2015, cal superar dos exàmens (cultura i llengua) per accedir a la nacionalitat. Una nova forma de determinar el grau d'integració dins la identitat nacional espanyola que es va idear per posar ordre a un procés que, fins ara, havia estat subordinat al criteri arbitrari, i a vegades injust, dels jutges. Però és realment més just ara?

Entre les crítiques que ha suscitat aquesta mesura, la pregunta de si obligar a realitzar un examen d'integració adultera la mateixa essència de les mesures d'integració és una constant. En tot cas, de moment, el conjunt de les crítiques han posat l'accent en el caràcter excloent de l'examen de cultura. Però no són poques les contradiccions amb les quals ens trobem els examinadors a cada examen de llengua.

Per començar, cal mencionar el fet que la prova lingüística d'aquest examen es correspon al DELE A2, model dissenyat i gestionat per l'Instituto Cervantes des del 2002. En el seu origen, aquest model va ser concebut com un examen acadèmic destinat a joves estudiants i professionals qualificats, i va ser a partir del 2015 que es va establir com a requisit per sol·licitar la nacionalitat espanyola.

Seguir leyendo »

Renda Garantida de Ciutadania: criticar, resistir, construir

Vaga de fam per la Renda Garantida de Ciutadania

Josep Manel Busqueta escriu a L’Hora dels Voltors que per sortir de la crisi cal conjugar tres verbs: criticar, resistir i construir.

Criticar és ràpid. Catalunya, quart trimestre del 2016, taxa d’atur juvenil 32,28%.  Darrer informe del Síndic de Greuges sobre malnutrició infantil d’agost del 2016: 50.000 casos de malnutrició i 750 casos de desnutrició. Taxa de risc de pobresa en el treball de l’any 2015: 11,2 %. Benefici de l’Ibex35 l’any 2016: 30.000 M€ (increment 68% envers 2015). Dibuix esfereïdor.

Herència de retallades que han acompanyat les polítiques d’austeritat, conseqüències d’una economia afogada per deutes aliens, xifres d’un model de societat on el mercat és l’amo i senyor de les vides de la gent. I la pobresa com a rostre d’una societat trencada per la crisi. I un marc autonòmic que no permet subvertir topalls de dèficit que marca una Troika vestida de negre, més preocupada pels beneficis de les corporacions que per la misèria. I no vols caldo? Doncs dues tasses: aprovació del CETA i encara menys sobirania popular i més marge pel capital financer.

Seguir leyendo »

Racisme invisible i impune

Manters durant una manifestació

Parlar de racisme és parlar en primera instància d’un sistema de dominació, i és fonamental enfocar-ho des d’aquesta perspectiva perquè si no ho fem així, correm el perill de no entendre tota la problemàtica que planteja, i per tant no ser conscients de l’envergadura de la nostra lluita. El racisme juntament amb el patriarcat i el classisme, són elements fonamentals per a fer perdurar les desigualtats i per tant eines molt estimades i utilitzades per aquells que volen mantenir el seu poder.

Parlar de racisme és parlar de no reconèixer a l’altre com a igual, negar-li la condició de persona, de ciutadana, de veí o de veïna. I aquesta negació de l’altre com a igual és la que obre la porta a l’insult, la vexació, la discriminació i l’agressió. I també a no respectar, protegir i garantir els seus drets en igualtat de condicions.

El racisme és invisible, i ho és fonamentalment perquè no hi ha voluntat política ni institucional per fer-lo aflorar. I ho és perquè, en general, les persones desconeixem els nostres drets i els mecanismes per a defensar-los. La suma de la desconfiança en les institucions i en el sistema i del desconeixement dels propis drets, suposa que la majoria de situacions de racisme, i altres vulneracions, quedin silenciades i amagades. Fet que suposa una greu conseqüència: per fer polítiques públiques contra el racisme és necessari quantificar-ho, però cal que aquesta quantificació sigui oficial. De nou la manca de compromís polític i institucional és bona part de l'impediment.

Seguir leyendo »

De Sharpeville a l'Europa fortalesa

Plorant en una cerimònia fúnebre pels quals van ser assassinats per la policia sud-africana en el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Discriminació Racial, al municipi de Langa, en Uitenhage (Sud-àfrica), el 1985

El 21 de març de 1960 es va produir, a Sud-àfrica, la massacre de Sharpeville. El règim de l'apartheid sud-africà havia imposat la Llei de Passis, que consistia en el control dels desplaçaments de la població negra dins del país mitjançant un document que havien de portar amb ells. Aquests passis determinaven a quines zones podien accedir i quines eren les àrees només per a blancs. Incomplir aquesta Llei podia suposar penes de presó. En una manifestació a Sharpeville la policia va obrir foc contra els assistents, deixant un balanç de 68 persones assassinades i 180 ferides. Aquesta massacre li va donar nom al Dia Internacional de l'Eliminació de la Discriminació Racial.

Avui és el dia mundial contra el racisme, i encara avui "racisme" tendeix a ser reduït a prejudici o a actituds i accions individuals i puntuals. Però el racisme és més que això. El racisme és estructural: el racisme està sostingut per les institucions i per les lleis, és un sistema polític, econòmic, social i cultural. El racisme és prejudici més poder. I cinquanta-set anys després de la massacre de Sharpeville, és inevitable que la Llei de Passis no ens faci pensar en moltes de les mesures implantades en la construcció de l'Europa fortalesa.

Fa poques setmanes ens arribaven, des de Brussel·les, les últimes directrius de la Comissió Europea en matèria d'expulsió i deportació de persones migrades. La Comissió demana augmentar les deportacions a través de l'ampliació dels períodes d'internament en els Centres d'Internament d'Estrangers ( CIE ) fins als 18 mesos. Un any i mig de detenció sense haver comès cap delicte, només la falta administrativa d'estar en territori europeu de forma irregular. A l'Estat espanyol, el període d'internament actual és de 60 dies: multiplicar fins a tal envergadura suposarà, a més de la mateixa privació de llibertat, perpetuar l'exposició de les persones que es troben al CIE a les deplorables condicions i violacions de drets humans que en ells es donen. Una altra de les mesures que la Comissió va demanar va ser reduir els terminis de recurs contra les ordres d'expulsió, un nou atac contra els drets més bàsics, en aquest cas el de defensa. Un més.

Seguir leyendo »

Enfocant els “digitals d'odi”

Washington es prepara per a nombroses protestes a la investidura de Trump

El discurs d'odi està de moda. El racisme, la xenofòbia, l'antigitanisme, la LGTBIQfòbia i tantes altres fòbies, s'encasellen ara rere aquest paraigua, amb el perill de perdre la mirada estructural, l'enfocament que pensa aquestes discriminacions com a part d'un sistema d'opressió que té orígens històrics, econòmics, polítics, culturals i socials. Però com tot allò que està de moda (com ara la categoria “refugiats”), té almenys un petit avantatge: es posa al centre mediàtic i força debats necessaris. 

Què és el discurs d'odi? Una pregunta sense consens, encara. Segons la definició del Comitè Europeu de Ministres, el discurs d'odi cobreix totes les formes d’expressió que difonen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’odi basades en la intolerància, incloent-hi: intolerància expressada per nacionalisme agressiu i etnocentrisme, discriminació i hostilitat cap a minories, migrants i persones d’origen immigrant (la Recomanació 97(20) 1997).

El discurs d'odi s'emmarca dins dels anomenats delictes d'odi. Organitzacions com ara SOS Racisme Catalunya o el Movimiento contra la Intolerancia fa anys que denuncien que aquesta tipologia de delictes (els crims contra persones per motiu del seu origen, color de pell, ètnia, religió, etc.) continuen fortament invisibilitzats a l’Estat espanyol i les mesures que s’han portat a terme (legals, governamentals, policials) estan encara lluny de donar una resposta efectiva al problema.

Seguir leyendo »

Del Mobile World Congress a la renda bàsica

Mobile World Congress

L’actual edició del Mobile World Congress ha estat sens dubte un èxit. El 2 de març tancava les portes després de rebre 108.000 assistents, dada de la qual se’n faria ressò immediatament la premsa. Lluny d’esgotar la fórmula, ha confirmat no només el seu poder de convocatòria, sinó també la seva capacitat per oferir innovació i qualitat. En són una mostra el Women4tech, la plataforma de networking per a start-ups tecnològiques 4YFN o el festival YOMO, un espai inspirador que mostra oportunitats professionals per a joves en l’univers de la tecnologia mòbil.

Barcelona s’ha desbordat d’activitat de la mà del Mobile i aquesta ha estat especialment notòria als voltants de la de Fira Montjuïc i la Fira Gran Via. Persones de procedència diversa, allotjats en hotels de luxe o compartint habitacions reservades a través d’Airbnb, comunicant-se en anglès i acompanyats dels seus dispositius… Tots representant un segment de població que no és majoritari en les nostres societats.

La consultora PwC presentava al darrer Fòrum de Davos un informe realitzat sobre la base de més de 1.300 enquestes a directius de tot el món efectuades l’últim trimestre del 2016. Les conclusions són clares: si bé la globalització facilita la circulació de capitals, persones, informació i béns, no passa el mateix amb el creixement econòmic i, per altra banda, la desigualtat augmenta. Francament, estem ja habituats a llegir aquestes constatacions als informes d’Oxfam, però no esperàvem que els directius i les directives de companyies multinacionals s’expressessin en el mateix sentit.

Seguir leyendo »