Opinión y blogs

eldiario.es

Populisme o nostàlgia?

Commocionats pel Brexit, atemorits per Trump, angoixats per les eleccions franceses, vivim entre la incredulitat i l’estupefacció. Davant l’impacte, es van proposant interpretacions que ens poden ajudar a entendre el que està succeint. La por i el rebuig a la immigració, a les minories progressivament més visibles; la pèrdua de sobirania cap a poders ocults i globals, la desafecció cap als partits tradicionals, poden ser algunes de les causes que ajuden a perfilar el perquè de tot plegat.

Però, i si analitzem també el fenomen des d’una perspectiva d’història vital, d’experiència íntima viscuda pels votants? Quan mirem les nostres vides, quan ens pregunten com ens va, sovint repassem el passat, expliquem el present i projectem esperances per al nostre futur i el dels nostres. Avui, molts homes i moltes dones tenen una sensació real de present insatisfactori i de por al futur. És una combinació molt intensa emocionalment, que tindrà conseqüències també en el comportament electoral. Alguns no canviaran les seves fidelitats o seguiran sense participar, però hi haurà d’altres que poden decidir canviar de vot, arriscar, optar per allò que mai no havien previst fer.

Davant d’un present dur i un futur incert, que no complirà les expectatives esperades (ni les pròpies ni la dels més propers), existeix un recurs segur, sòlid, balsàmic: el passat, allò que vam ser; rescatar el nostre moment gloriós. Davant el desequilibri vital present, personal i col·lectiu, es busca un reequilibri que torni a una harmonia passada. Algunes ofertes electorals ho ofereixen en forma de futur esperançador. Com? Recuperant la fórmula màgica de l’èxit, ja coneguda i contrastada, per haver-la viscut o perquè ha estat transmesa per la família, les pel·lícules o l’escola.

Seguir leyendo »

Per què no prevenim el suïcidi a les presons?

Raquel E.F, dona, de 38 anys, reclosa al centre penitenciari Brians, 9 mesos en aïllament. Aquest cas, que acompanyem des d' Irídia Centre per a la Defensa dels Drets Humans, ha suposat un punt d'inflexió en la revisió dels protocols de salut mental que s'apliquen en el règim d'aïllament. Després de diversos intents d'autolesió i suïcidi, Raquel E.F va posar fi a la seva vida en un context d'invisibilitat i silenciament del que va ser el seu pas pel règim penitenciari d'aïllament.

Desafortunadament, el cas de Raquel E.F no és sinó un més dins de la taxa sobrerepresentada de suïcidi en aïllament penitenciari, tant en l'àmbit català com en l'internacional . Repensar l'aïllament, vetllant per la salut mental dels reclusos i recluses, és imprescindible per a evitar que el dany psicològic s'estengui. El suïcidi en règim d'aïllament penitenciari constitueix una preocupació mundial dels sistemes penitenciaris que s'enfronten alts índexs de suïcidi comparativament al règim ordinari i a la població general. L'autoagressió , l'automutilació i el suïcidi són actes reiterats que evidencien la desesperació profunda a la qual es veuen abocades les persones que passen per aquest règim. Igualment, el trastorn mental sever és un impacte freqüent quan hi ha confinament solitari especialment en llargs períodes de temps. En aquest sentit l'aïllament social, la segregació com a forma de càstig, seria la més seriosa de les sancions que es poden aplicar, ja que imposa al reclús condicions de vida inhumanes, degradants i deshumanitzadores.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeix com a línia preventiva del suïcidi en presons les ideacions suïcides, la conducta suïcida o els intents. Així mateix, les conductes que poden portar un intern a l'aïllament, com conflictes entre reclusos, intimidació o altres infraccions disciplinàries, poden també entendre com a factors psicosocials associats a la conducta del suïcidi. Per això, l'OMS recomana seleccionar a persones amb problemes emocionals, poc suport social o familiar i certa història disfuncional per als programes de prevenció de suïcidis.

Seguir leyendo »

Crida als italians i italianes residents a Catalunya i a Espanya

El pròxim 4 de desembre, es farà a Itàlia el Referèndum sobre la reforma de la Constitució. És una reforma proposada i impulsada pel govern de Matteo Renzi que canviarà una part important del text del 1948, fill de la Resistència al nazifeixisme.

Aquest referèndum és crucial pel futur del país i de tot Europa: un triomf del SI, de fet, amenaçaria les bases del sistema democràtic italià i del seu ordre institucional fundat sobre la descentralització regional i el municipalisme. Representaria un pèssim precedent pels processos constituents imprescindibles en el nostre continent.

La reforma, tal com proposa la pregunta referendaria, és l’expressió del paradigma neoliberal que, en nom d’un presumpte estalvi econòmic i agilització de les preses de decisions, anteposa l’economia a la política i redueix els marges de participació democràtica, separant cada vegada més les elits polítiques de la societat civil.

Seguir leyendo »

Una legislatura excepcionalment xantatgista

Una dita popular diu que tot va bé si acaba bé. Parafrasejant-la i fent-li el negatiu, podríem dir que no pot acabar bé allò que va començar amb mal peu. I una legislatura que va començar salvant-se al temps de descompte després d'un xantatge vergonyós, no pot augurar un recorregut massa llarg, ni en el temps ni en la qualitat. Vaja, que tal i com anem, no sembla que s'hagin de moure gaire coses.

No es pot negar, certament, que conté molta gesticulació. Molta: fins i tot, una mena de finta desobedient per part del Parlament el mes de juliol del 2016. Ara bé, d'aquell 'no reconèixer el Tribunal Constitucional' com a màxima, el 9N del 2015, ràpidament van passar a un 'hi recorro i l'acato sempre que em convé' que no arriba ni als mínims. I aquest 'em convé' és de la primera persona del singular, que és el Govern, que desoeix un clam popular del qual n'ha fet bandera quan li ha convingut, així com l'ha amagat quan ja n'ha obtingut els vots i els rèdits electorals.

Desobediència a la carta: si em serveix perquè la CUP m'aprovi tal cosa, hi sóc a favor. Ara bé, si puc no fer-li cas i recórrer al TC per tenir grup propi al Congreso espanyol o per fer complir als Mossos les ordres de Madrid de detenir Montse Venturós, ja ho deixem per un altre dia. I encara pitjor: que els Mossos s'infiltrin de mutu propi a la manifestació de l'Esquerra Independentista de l'Onze de Setembre per enviar informes a l'Audiencia Nacional espanyola –l'hereva del Tribunal de Orden Público franquista–, situa molt clar qui és enemic i qui és aliat del Govern.

Seguir leyendo »

La mà que estreny i ofega

Des de fa més de dos mesos, les institucions de Barcelona tenen en la mira als drapaires de Glòries. La Sunu Village, l'última ocupació de drapaires africans, està sent assetjada. Primer, amb un desallotjament exprés a l'agost, sense soroll mediàtic, sense una sola veu en contra, amb les formes que es guarden a la ciutat. Pel que sembla va ser una operació de neteja més que el compliment d'un judici per desnonament. Van venir, van destrossar tota l'ocupació, van tapiar les parets de la casa ocupada, van desocupar els materials i van marxar. Els drapaires van reocupar immediatament; havien entès el missatge.

Des de llavors, la tenalla dia a dia de la Guàrdia Urbana al voltant de l'ocupació. Així porten més de dos mesos. Com els controls són continus, els drapaires no poden dur a terme la seva activitat, se senten ofegats, els seus ingressos han baixat a límits propers a la supervivència. I cal recordar que aquests límits són elàstics, de no ser perquè són un col·lectiu que té mecanismes de redistribució i cooperació fa temps haguessin desaparegut.

L'ocupació a Barcelona ha estat un dels mecanismes polítics i materials d'autoprotecció que ha utilitzat una part de la comunitat africana. Com un conte de mai acabar, com ho mostra Ixia Mendoza en el seu text Afriklando in the gueto, les ocupacions africanes a Barcelona han estat una de les poques eines reeixides per lluitar contra les polítiques racistes, l'exclusió del mercat de treball i la seva invisibilització com actors socials. Ja l'any 2000, grups d'africans, molts refugiats no reconeguts, creen un campament a la Plaça Catalunya, el qual és desallotjat un any després. Aquest va ser seguit per l'ocupació de la Plaça Ramon Berenguer el Gran i, després del seu desallotjament, per l'ocupació de la Plaça André Malraux. Situació no molt diferent de les que succeeixen actualment amb els refugiats a Grècia, Turquia o França.

Seguir leyendo »

Muhammad Yunus: empresa social i canvi de sistema

A la Pariser Platz de Berlin, a la plaça que va quedar deserta envoltada pel mur i que avui és un dels símbols de la reconciliació, escoltàvem divendres 11 de novembre a Muhammad Yunus, Premi Nobel de la Pau al 2006 i un dels principals difusors dels microcrèdits i de les empreses socials. Ell també va parlar de murs, dels que s’aixecaran degut a l’odi, la ràbia, la desesperació, la impotència que pot arribar a generar la tendència creixent de les desigualtats socials.

Yunus va recordar les preocupants dades que presenta l’informe d’Oxfam “Una economia al Servicio del 1%”, a saber, que 62 persones posseeixen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial. A més a més, la tendència de les darreres dècades ha estat d’incrementar la desigualtat, ampliant-se la riquesa dels uns i sent més pobres els altres.

Yunus és una persona d’una humilitat extraordinària, parlant de la seva aportació als microcrèdits, afirmava “només vaig fer allò que em va sortir naturalment”, referint-se a la seva aportació de capital a una dona de Bangladesh ofegada en la pobresa per un sistema de préstecs usurers. El que més preocupa a Yunus és poder solucionar problemes, en el tracte personal també es veu la seva tendència a l’acció: escolta als altres i dona consells; i ho fa amb delicadesa però amb determinació, sense donar ordres, com si suggerís les coses.

Seguir leyendo »

Ni una morta més

Amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de les violències contra les Dones, el 25 de novembre del 2016 el Parlament llegirà una declaració, escrita des de Catalunya Sí Que Es Pot i signada –no sense reticències en algun cas– per tots els grups parlamentaris, per condemnar, desgraciadament i una vegada més, la violència que pateixen –que patim– les dones pel fet de ser-ho.

Aquest any, arran de la petició de les entitats feministes, hem volgut que el Parlament reconegui l’existència i ús del mot “feminicidi”, paraula que va néixer a la dècada dels setanta a Europa i es va popularitzar a primers de segle XXI a Mèxic i, més especialment a Ciudad Juárez, localitat tristament famosa per la quantitat de dones que desapareixen per reaparèixer més tard sense vida.

Feminicidi és el terme que serveix per designar l’assassinat d’éssers de sexe femení només perquè no pertanyen el sexe masculí, el privilegiat, aquell que el patriarcat ha determinat que és jeràrquicament superior. I, si dic “éssers” en comptes de “dones”, és perquè els feminicidis es donen a qualsevol edat.

Seguir leyendo »

La “manada”, misogínia organitzada?

Durant les festes dels Sanfermines es van comptabilitzar un total de 28 casos d'agressions i abusos sexuals. L'atenció pública es va fixar en el cas de la violació múltiple, fent emergir un debat silenciat fins ara: el del corporativisme masculí per cometre agressions sexuals. Gràcies a les organitzacions feministes de tot el territori s'ha posat al centre del debat el "no és no", la "cultura de la violació", la necessitat de renunciar als privilegis masculins, la indeguda responsabilització de la víctima en les agressions patides, la validació social dels agressors com element perpetuador, la violència sexual com a acte discriminatori i de l'afiançament de la dominació masculina, el cos de la dona com a terreny de conquesta...

La investigació del cas va revelar que els investigats compartien un grup de WhatsApp anomenat la “manada” en el qual compartien les seves gestes. El cas és paradigmàtic: un grup conformat només per homes, units per una afinitat tribal i que actuen en “manada”. Comparteixen en les seves xarxes socials, amb naturalitat i confiança, les diferents conductes delictives perpetrades per uns o altres. Cap d'ells mostra desconcert o expressa desacord davant del fil de missatges en els quals es narra la preparació i comissió delictiva. El grup recolza. Està allí per validar i naturalitzar aquelles mostres d'autoafirmació de masculinitat dominadora. El conjunt de missatges fa aflorar un modus operandi; tòxics, cordes, armes, agressió grupal, enregistrament dels fets i remissió de les imatges. El trofeu és demostrar la seva masculinitat hegemònica, la violència amb la què perpetren les seves agressions, la seva superioritat. La mateixa manera de procedir que en la anterior agressió a una altra dona en la localitat de Pozoblanco, que es troba sent investigada judicialment.

Les juristes crítiques denuncien que el Dret és un instrument que sorgeix per fixar unes regles del joc que consoliden privilegis, inclosos els de gènere. Certament, els Jutjats acostumen a operar per inèrcia, aplicant rutinàriament els delictes “comuns”. S'obvia que el guió preestablert no és neutre, amaga biaixos culturals i perspectives jurídiques que encorseten el Dret i no deixen lloc al sorgiment de noves interpretacions.

Seguir leyendo »

La revolució feminista de les paraules

Elles i ells, veïnes i veïns. Exageració o infravaloració. Histèriques o mascles. Han estat multitud les polèmiques que s'han generat al voltant del llenguatge no sexista des que el 1973 la lingüista nord-americana Robin Lakoff va plantejar una primera reflexió sobre la inequitativa relació d'homes i dones amb el llenguatge. L'última que hem presenciat al ring mediàtic ha estat entre Arturo Pérez-Reverte i Francisco Rico, qui, amb l'excusa de debatre sobre el llenguatge van treure a passejar sengles egos, quedant palès que a cap dels dos acadèmics li mancava.

Parlant d'egolatria, parlem de la Reial Acadèmia Espanyola i repassem la capacitat dels detractors del llenguatge no sexista d'ignorar reiteradament els més de quaranta anys de lingüística feminista i les seves aportacions, tant des de l'acadèmia com des de l'activisme. Una ingent i com a mínim interessant bibliografia és menyspreada per la Reial Acadèmia al complet en una ostentació d'autoritat necessitada de defensar el seu feu. Amb cert tuf masclista, per cert.

En realitat l'Acadèmia incorre en una negació de la lingüística general de l'últim segle, i s'oblida en els seus debats de citar les teories lingüístiques posteriors a l'estructuralisme que han mostrat com el llenguatge no només reflecteix sinó que té un paper protagonista en la creació i perpetuació del sistema social. En paraules del lingüista britànic JL Austin, "es fan coses amb les paraules".

Seguir leyendo »

Un alcalde socialista, al servei del capital?

Cala del Golfet

El Golfet és una de les cales més verges que queden a Calella de Palafrugell i s'hi està construint un xalet a primera línia de mar. L'origen del problema urbanístic que té plantejat l'Ajuntament de Palafrugell està originat per la Llicència d'obres majors concedida l'abril del 2014 a la promotora Casa Calella S.L. per a la construcció al cim del penya-segat que envolta la cala del Golfet, d'un "habitatge unifamiliar aïllat" sobre una superfície aproximada de 918,54 metres quadrats amb un pressupost inicial de 988.960 euros, després elevat considerablement.

És públic i notori que es tracta d'una parcel·la situada en un lloc estratègic de la Costa Brava que, incomprensiblement, estava qualificada com a urbanitzable. És que no era un "sòl de protecció especial" donats els seus "valors naturals o de connectivitat ecològica"? L'obra ha estat realitzada, segons la Generalitat, en el "paratge Mirador de la Platja del Golfet", lloc privilegiat des del punt de vista paisatgístic.

L'entitat promotora de la llicència i de l'obra és propietat d'un matrimoni rus, amb residència a Anglaterra, que va adquirir la parcel·la per 2,5 milions d'euros, parcel·la que es va aportar com a capital social de la referida societat. Un habitatge de més de 1.000 metres quadrats, vulnerant obertament la legalitat urbanística, per a qui viu a l'estranger.

Seguir leyendo »