eldiario.es

Menú

La bèstia

Xavier Trias observa el parlament d'Alfred Bosch en un acte de Junts pel Sí / SANDRA LÁZARO

És dilluns 13 i com sempre que escric un article dedicat al tema pateixo per la velocitat dels esdeveniments. De moment tot és ben tranquil, però qui sap si demà hem viscut un altre fet històric segons la lògica causa-efecte consistent a donar-nos uns dies de pau fins arribar a una nova catarsi col·lectiva.

En realitat el text ha suspès la seva redacció més d'una vegada. Vaig voler escriure'l el dimarts 30 per un encadenament de successos on Santi Vila hi figurava amb lletres d'honor. Fugat Puigdemont dins de la seva progressiva alienació el Conseller dimitit es presentà a un programa televisiu i parlà ben decidit de presentar-se com a cap de llista del seu partit mentre optava per un gir catalanista i criticava el despropòsit de les darreres setmanes.

Al PDeCAT el seu discurs no fou mal acceptat, ans el contrari. Marta Pascal digué no saber res de la fugida belga i pot ser que fins i tot arribés a pensar que amb Vila aconseguirien aturar la seva davallada mitjançant un electorat format per falsos independentistes i persones desitjoses d'una via que enfonsés el relat dels darrers anys. A partir d'això vaig fer la meva pròpia quiniela i sortí un resultat molt ajustat amb ERC guanyadora amb 35 escons, Ciutadans amb 28, El PDeCAT amb 24, PSC 20 i la resta de formacions més o menys, amb petites variacions, a la línia de 2015, això sí, sense majoria absoluta sobiranista per un lleu descens de la CUP. Puigdemont estava amortitzat i tornàvem a la tàctica del Peix al cove.

Seguir leyendo »

La trampa de la legalitat: ¿ni independència unilateral, ni reforma pactada, ni statu quo?

No és molt difícil assegurar, que efectivament, el govern cessat de Catalunya ha trencat el marc constitucional i que l’estat de dret és el que ha de regular que es permet i que no es permet en democràcia. Si bé l’argument de la legalitat pot resultar atractiu en el context actual i tot dirigent hauria d’intentar aconseguir els seus objectius polítics respectant el marc jurídic sota el que actua, la aplicació de l’article 155 i la “judicialització” del conflicte amaguen en realitat i, com en quasi tots els processos d’independència, que l’estat no esta disposat a acceptar la possibilitat de que una part del seu territori s’independitzi per la via legal.

Ens trobem per tant, davant una trampa intel·lectual basada en l’ús del respecte al marc jurídic com a camisa de força i arma política davant una demanda també democràtica, que és poc probable que sigui acceptada dins del marc jurídic en qüestió. Trampa. Una argumentació, que si bé ven molt bé a les cancelleries occidentals del segle XXI (i especialment a la UE post-crisi que busca estabilitat) per què tothom esta d’acord amb que s’ha de respectar el marc jurídic existent, només busca amagar la falta de voluntat de permetre, de forma legal, que Catalunya decideixi el seu futur. Una trampa a més, que tornarem a trobar-nos el 22-D en cas de que una majoria independentista guanyi les eleccions, ja que en cas de que les seves propostes no s’ajustin a la legalitat (i inclús potser en el cas de que ho facin també), el 155 (i la via judicial) tornaran a aplicar-se a Catalunya les vegades que calgui per tal de aconseguir així, l’abandonament definitiu de les pretensions independentistes.

Hem de recordar que si de veritat el problema fos jurídic i no polític (allò de que “dintre la legalitat es por parlar de tot”), l’estat podria perfectament acceptar de negociar amb Catalunya la seva secessió, en cas d’una clara majoria independentista en vots i escons el 21-D, tenint en compte que aquestes tindran lloc dins el marc jurídic espanyol. El debat no és per tant si s’ha fet el que s’ha fet respectant el marc jurídic, si no que amb les majories parlamentàries actuals a nivell de l’estat, és gairebé impossible que hi hagi una solució que inclogui la independència pactada (o un referèndum) dins el marc legal y menys davant l’atenta mirada del País Basc. Inclús  en el cas que els partits favorables a un referèndum i una sortida negociada (que inclogués la independència com a possibilitat) gaudissin d’una majoria parlamentaria a nivell estatal (molt improbable) seria molt difícil obtenir les majories qualificades necessàries per canviar les regles del joc i permetre un referèndum o secessió pactada. Per un costat, els partits constitucionalistes, però sobretot el PP i Ciutadans, utilitzaran sempre els mecanismes legals de l’estat per impedir que això passes, mentre que aquells favorables a un referèndum amb activitat a la resta de l’estat, no acceptaran mai la unilateralitat.

Seguir leyendo »

El Govern legítim

Referendum 1 d'Octubre a Catalunya

“Volem votar”. “La democràcia és imbatible”. “El Govern legítim de Catalunya és l’escollit a les urnes”. Però la democràcia en té o no de límits? Sí, però no és la llei.

Aquesta és una de les principals disputes que ens deixa el procés des de fa 5 anys. D’una banda, el respecte i reivindicació de la voluntat expressada en una urna aquí i ara. De l’altra, una democràcia formal que només respecta la voluntat expressada sota les regles acordades anteriorment.

Però aquest debat no és del tot encertat en aquests termes. Clar que quan es van consolidar les democràcies constitucionals es va decidir limitar el poder absolut d’un Parlament. I no és un tema de divisió de poders, estrictament, sinó de la concepció que es té de la sobirania expressada a les urnes. Molts teòrics, i és necessari, veuen els perills d’un Parlament que consideri la seva legitimitat il·limitada, i és per això que a la pràctica es decideix limitar aquest poder a través de les regles consensuades pel poble sobirà en un moment “creador” de l’Estat, amb una constitució invulnerable (i reformable).

Seguir leyendo »

Senyoria, no ens empresoni el debat

Els exconsellers del PDeCAT encarcelats

Il·lustríssima senyoria: En els darrers dies i setmanes estic segur que haurà escoltat o llegit l’opinió d’importants juristes, els quals, amb arguments jurídics fonamentats, han considerat errònia o desproporcionada la seva decisió de dictar la presó incondicional per a vuit exconselleres i exconsellers de la Generalitat. Jo voldria fer el mateix, si bé prefereixo apel·lar a arguments que res tenen a veure amb la interpretació de la llei.

Senyoria, els volem a casa, perquè el 21 de desembre hi ha eleccions al Parlament i tenim dues possibilitats: o ens passem la campanya sentint parlar de vostè i del martirologi d’Estremera o ens la passem revisant col·lectivament les decisions preses a partir de la tornada de vacances.

Perquè m’entengui, necessitem que el fins ara vicepresident econòmic doni explicacions en campanya i en persona sobre la fugida de més de 2.200 empreses catalanes a altres ciutats de l’Estat. Com a ciutadans i com a electors, el senyor Junqueras ens ha de dir si continua pensant que aquest èxode empresarial sense precedents és fruit de les pressions de la Moncloa o del camí endegat per l’executiu català a partir del dia 1 d’octubre. I necessitem confrontar la seva opinió sobre les conseqüències d’aquesta fuga massiva amb la de la resta d’actors polítics i econòmics.

Seguir leyendo »

Resistible ascensió de l'independentisme

La Policia Nacional forma un cordó per impedir les votacions l'1 d'octubre

Una confessió, l'1 d'octubre vaig sentir una gran felicitat en veure una immensa ciutadania, la meitat del cens electoral, que expressava pacíficament les seves il·lusions mitjançant les urnes i d'altra banda un fons de tristesa malenconiosa per la previsible reacció violenta per part de l'Estat espanyol. Va ser un gran èxit del poble català, o una part molt important del mateix. Però sabent que la felicitat seria molt breu. Sempre he procurat raonar el més fredament possible i em sembla perillós deixar que et portin les emocions en un espai conflictual com és la política. No sóc independentista ni hi estic en contra. Estic convençut de què els pobles d'Espanya no només podem conviure sinó que a més ho fem cada dia. Convivim a Catalunya autòctons de generacions amb els "altres catalans" de Candel, que Pujol va assumir en els anys 60 i va afegir són "catalans els que viuen i treballen a Catalunya". Són els altres però són d'aquí sense deixar de ser també d'on van arribar els seus pares o avis. Convivim també amb la resta d'Espanya que en gran part ja no hi ha "l'Espanya que utilitza el cap només per envestir" com va escriure Machado. Separar-nos de la societat espanyola per a què? La trama de relacions familiars i amistoses, professionals i comercials, culturals i polítiques, ens fa compartir molt més que diferenciar-nos. Però l'Estat és una altra cosa. L'Estat, l'Espanya oficial, no és l'avantguarda de la democratització. Les moltes capes del sistema polític-jurídic es caracteritzen per la intolerància, per la negació de la diversitat cultural i la pluralitat de poders i de pobles o nacionalitats, per la imposició centralista, la grolleria i la brutalitat, per la complicitat amb els poders econòmics , per la prepotència de les cúpules polítiques i administratives i pel menyspreu per les iniciatives populars. L'Espanya oficial requereix democratitzar una democràcia iniciada i frustrada en la qual romanen i es fan cada vegada més visibles comportaments i estils propis del passat, un passat que emergeix quan s'expressen les diferències i els conflictes. L'Espanya oficial llavors només sap imposar-se per la força bruta, és la negació de la política democràtica. Com passa ara amb la "qüestió catalana".

La lamentable actuació del Tribunal Constitucional (TC) va actuar inconstitucionalment contra l'Estatut de Catalunya (2006). S'havia ratificat per referèndum a Catalunya, elaborat i aprovat al Parlament català pel 90% dels diputats i posteriorment modificat i aprovat per les Corts espanyoles. Les nacionalitats històriques van ser reconegudes per l'Estat espanyol i hi va haver un pacte entre l'Estat espanyol i la Generalitat de Catalunya previ a la Constitució. El Partit Popular va promoure el recurs davant del Tribunal Constitucional i alhora va iniciar una campanya contra el català (inclòs el boicot els productes procedents de Catalunya), un dels artífexs va ser Rajoy. Es va manipular el TC, la sentència va ser "interpretativa" i aprovada per 6 vots contra 4. Es va retallar grollerament un text aprovat pel poble català i per les institucions representatives de l'Estat espanyol i de Catalunya (2010). Va ser l'espurna que va encendre la praderia. Hi va haver una reacció catalana, es va considerar humiliant, la indignació va ser de molts i de cada un. No va ser una iniciativa de les institucions o dels partits, va ser un rebuig que va sortir de la majoria de la ciutadania. Si a penes hi havia el 20% d'independentisme en pocs anys va arribar al 50%. La reacció catalana la va provocar el no reconeixement, el menyspreu, l'abús de poder, la negació a qualsevol diàleg per part de PP, Ciutadans i la majoria del dirigents PSOE.

El govern espanyol, el PP i Ciutadans (C’s) han mantingut una línia agressiva i provocadora al llarg d'aquests anys. I també dirigents i barons del PSOE. En comptes de dialogar es va passar de les amenaces a la judicialització sancionadora de les iniciatives polítiques com la consulta "alegal" (2014) que ha processat els principals càrrecs públics catalans. I molt recentment, l'u d'octubre (2017) es va celebrar un referèndum legalitzat pel Parlament de Catalunya però no reconegut ni per govern espanyol ni pel Tribunal Constitucional (TC). Aquesta consulta era el pas previ a la declaració unilateral d'independència regulada per una llei catalana de transitorietat. Però òbviament era percebuda per part de les institucions polítiques de l'Estat com un atemptat a la Constitució i a les essències pàtries espanyoles. Cal tenir en compte que des de l'aprovació de l'Estatut català (2006) i la seva deformació posterior pel TC es van multiplicar declaracions i campanyes "anticatalanes" i l'exaltació de l'espanyolisme ranci amb aromes propis d'altres èpoques sinistres. En els últims anys es va accentuar el "problema català" en els mitjans de comunicació, les TV nacionals i regionals i les TV privades i els diaris d'àmbit estatal. Es van provocar o exagerar fractures socials que denunciaven tot tipus de discriminacions tan falses i absurdes a Catalunya com que no s'ensenyava el castellà, que els originaris d'altres parts d'Espanya serien discriminats, que viurien aïllats del món, etc. A la resta d'Espanya s'han generat rebutjos i desafecció en sectors molt diversos, però també en altres casos tot el contrari.

Seguir leyendo »

La ciutat de les cures

Families al parc

Molt es parla de la ciutat de les cures últimament. Es presenta com un nou paradigma però no sempre s'entén a què ens estem referint. Posar la vida al centre de les polítiques, què significa exactament? És una proposta feminista que es dirigeix exclusivament a les dones? Quines implicacions té? Com es concreta?

Una manera senzilla per a visualitzar la idea abstracta podria ser plantejar-nos les necessitats que es desprenen de la vida que fem, la nostra, la quotidiana, la de tots els dies. Aquesta part invisible que resta fora de l'espai productiu, des que ens llevem fins que ens anem a dormir. Podríem cridar l'exercici: "posar-li llum a la vida quotidiana". I llavors posar-la en valor, veure-la de front, assumir-la com la important. La part que sosté tota la resta. El verb tenir cura és el fonamental en aquesta equació i l'aportació de valor concret i real que hi ha en ell. Per això no es tracta només de dones sinó d'un model més humà i real per viure entre totes les persones.

Aquesta és una qüestió econòmica, perquè recordem que l'economia s'ocupa de la satisfacció de necessitats. I en la vida quotidiana està tot el que fem per cobrir les nostres pròpies necessitats i les dels qui ens envolten en aquest món d'interdependència. Hi ha tot un seguit de cures que es reben i es donen, sense les quals no podríem viure. No podríem créixer, ni tenir salut, ni madurar emocionalment, ni anar a la nostra ocupació, ni estudiar. Si tot el que necessitem i rebem ho haguéssim de comprar com a serveis de mercat, seria impossible. Per això es diu que l'economia de les cures és la que veritablement genera la riquesa per l'altra economia, la de mercat, aquesta que veiem amb xifres que ens queden lluny i estadístiques que no parlen de nosaltres.

Seguir leyendo »

Contra el frontisme, les ciutats

"He de confessar que sent jove em va fer molta impressió la lògica dialèctica davant de l'aristotèlica:" A "o" no A ", diu Aristòtil. O som o no som." A "i" no A "diuen Hegel i Marx. És dir, som i no som ". Així escrivia Pasqual Maragall el 2002, poc abans d'assumir la presidència de la Generalitat.

Un dels efectes més preocupants de la crisi catalana d'aquests últims anys és, precisament, la imposició d'una lògica binària en relació a la qüestió nacional, una lògica allunyada de la complexitat i, encara més, de la dialèctica: cal ser necessàriament " espanyol" o " català", " unionista" o " independentista". Aquells que tracten d'escapar d'aquests plantejaments són ratllats, despectivament, d’" equidistants", " ambigus" o coses pitjors.

L'evolució vertiginosa dels esdeveniments en els dos últims mesos ha exacerbat encara més aquesta dinàmica. Així, la vella admonició d'Antonio Gramsci contra els indiferents, "viure significa prendre partit", ha estat utilitzada de manera reductiva en discursos i cartells per indicar que havia de triar de manera indefectible entre dos contraris, entre blanc o negre.

Seguir leyendo »

De quan el Barça el rebutjaven per feixista o la transició no va ser dolenta com diuen

Hores abans de la declaració unilateral d’independència al Parlament (DUI), nens i nenes d’entre 5 i 10 anys de la prestigiosa Escola Santa Anna de Barcelona s’esbargien al pati havent dinat. Una professora orientava el joc, en que la majoria dels alumnes s’estiraven a terra i restaven ben quiets, bloquejant el camí d’una minoria que se’ls aproximava sense massa pretensions de superarlos. Prèviament a jeure havien iniciat una cantarella: “Fora les forces d’ocupació”, “no passareu!”. En veient la muralla de carn, la minoria d’infants als quals els tocava l’ingrat paper d’assaltants desistia. Com que les criatures són criatures, l’entreteniment desembocava en empaitar-se a l’estil de les corredisses clàssiques de lladres i serenos. Ignoro els beneficis pedagògics d’inocular a la canalla una simplificació política tan dura per no dir agressiva: bons i dolents, repressors i resistents: invasors, no passareu, una frase de ressonàncies hippies i també de la Guerra Civil.

Una reducció més del pensament a la terra del si o no, d’ells o nosaltres, del blanc o negre, caixa o faixa, catalans o espanyols, indepes o fatxes, on ja fa estona que desaparegueren els matisos. Una situació amb un context social que els portava al recent 1-O, quan les unitats estatals destinades a evitar unes votacions més enllà de la llei decidiren d’afegir-se a la il·legalitat manifesta abusant de les seves funcions a tort i a dret. El presumpte joc del pati sí que confirma, però, una certitud: no hem aconseguit explicar com cal el valor polític de la transició. Ho intentaré per les vies menys filosòfiques, donant per entès que els pactes es produïren sota pressió de l’aparell de l’Estat i sobre el fonament de l’oblit mutu.

En els darrers anys del Caudillo als periodistes els podien obrir diligències, detenir-los, torturar-los i engarjolar-los en aplicació la Llei Antiterrorista per un sol mot d’una crònica del Tribunal d’Ordre Públic, un detall de les cadires d’un consell de guerra o informar d’una assemblea a la SEAT. Per si això no fos prou, els ultres podien amenaçar-los a domicili enviant cèdules de cementiri o apallissarlos directament. Dies foscos, també, per poc explicats. Un exemple: el 1975 els blaugranes campions de Lliga eren a la Copa d’Europa, però els rivals occidentals preferien perdre l’eliminatòria abans que disputar-la al representant d’un país que dictava sentències de mort. El club que es negà a jugar per principis democràtics fou el Lazio (enguany el més ultradretà d’Itàlia) y el rebutjat per tenir la samarreta tacada de negre feixista fou el Barça. Increïble, oi? Fins a límits vergonyants ens duia una dictadura embogida en les cuejades més sagnants dels darrers escarafalls. Quan el 1974 el Papa implorà clemència per la vida de condemnats, la veu del telediario se’n fotia: “Estas voces paternales que equivocan sus esfuerzos...”.

Seguir leyendo »

La República Catalana: una esperança per a la democràcia popular i participativa

Acabada de declarar, fruit d'anys de lluita popular, de manifestacions massives, de resistència heroica a la repressió ... Fruit, en definitiva de la voluntat indestructible d'un poble que ha decidit apoderar-se i no tornar mai a la condició de súbdit, la República Catalana s'alça com a exemple i esperança al costat d'una Espanya en clara regressió autoritària i d'una Unió Europea que ja no es reconeix en els mínims valors democràtics sobre els quals deia fundar-se.

La cabra sempre tira a la muntanya. La revolució democràtica catalana ha posat a Espanya i a Europa davant del mirall. La primera s'ha reconegut en els fantasmes del passat imperial i del règim autoritari i oligàrquic implantat el 1939 i reformat el 1978. La segona ha demostrat ser el que alguns sempre hem denunciat: un simple instrument del gran capital francoalemany per segrestar la democràcia , protegir els poderosos i imposar polítiques de subjugació de les classes populars als interessos de les elits extractives.

Enmig d'un continent que assisteix impotent a les retallades en drets i llibertats, al segrest de la política per part de les grans corporacions, a l'auge de moviments xenòfobs i feixistoides promoguts des dels ressorts del poder econòmic i mediàtic, s'alça un poble que decideix ser amo del seu futur ... Gran pecat!

Seguir leyendo »

21D, una oportunitat de...què?

Els catalans estan cridats a les urnes el proper 21 de desembre

Molt bé doncs. “Eleccions” per als partits polítics és l’equivalent a les capses de cartó pels gats: s’hi posaran a dins corrents sense saber què hi ha en el fons. No poden resistir-ho, és la seva raó de ser. Sense eleccions no hi ha càrrecs electes. Sense càrrecs electes no hi han assessors, ni càrrecs escollits discrecionalment a les Administracions Públiques. En fi, n o money, no party. Els partits, sense eleccions, deixen de ser-ho. Pensant-ho bé, la comparació amb els gats potser és una mica exagerada. Els gats encara poden sobreviure sense capses. 

Una setmana després de la Declaració de la República en diferit, el 155 es va disfressar de - tatxin tatxan - eleccions anticipades. El 155 és un monstre sense forma identificable, que és la no-forma que prenen els pitjors dels monstres. Algunes vegades muta en forma d’amenaça de porra i barrots; d’altres es revesteix, radiant i constitucional, en la representació del pacte com a l’Únic mitjà per a conduir la minoria tumultuosa i delirant cap a la seva pròpia salvació. És difícil saber què és el 155. De moment, només hi ha una cosa clara: és un instrument polític en mans de l’Executiu més anti-sistema i corrupte que ha existit des que existeix la democràcia. (Nota: democràcia no és un codi binari sinó gradual. Prou ja de dir que “Espanya és una democràcia”, com si la feina ja estigués feta.). Per la seva banda, la fiscalia - a por ellos oé oé - anuncia que - más dura será la caída- volen acusar a tots els Consellers per, atenció: rebel·lió, sedició, i malversació de fons. Aquests dies el que amb més debat està generant per la seva desproporció és el delicte de rebel·lió. En compte, doncs, que no sigui premeditat: acusar-los de rebel·lió per a desestimar els càrrecs i semblar que són moderats per a empresonar-los, “només”, per sedició i malversació. Tot i que a vegades, el càlcul racional sembla una eina abstracta per el Govern d’Espanya. 

Parlàvem, però, de les “Eleccions del 155”. Per parts: el molt mal anomenat (però molt ben trobat en termes de naming) “bloc constitucionalista” - recordem que el Monstre del 155 està qüestionadíssim per experts constitucionalistes - liderat per Inés Arrimades parlen d’una aliança per a restablir la pau, la normalitat i blablablà. És curiós això de fer aliances anormals per a tornar a la normalitat. És igual. Ni sumen ara ni sumaran per a tenir una majoria alternativa. Només hi han dos resultats possibles en aquestes eleccions. Tècnicament tres, però dos en realitat. Veurem per què. 

Seguir leyendo »