Opinión y blogs

eldiario.es

Queda demostrat que també ens roben el futbol

Només he trobat una manera de consolar-me del desastre del FC Barcelona davant del París Saint Germain a la Champions: recordar que el futbol en general s’ha vist saquejat els últims anys per les grans potències del mercantilisme, convertit en un producte d’alta rendibilitat (publicitària, immobiliària, televisiva) i amputat de la condició de referent sentimental que sempre havia tingut per a cada massa de seguidors. El consol potser és magre, però a algun clau roent ens hem d’agafar abans que no tornin els dies de glòria.

L’exjugador i entrenador argentí Angel Cappa acaba de publicar a l’editorial espanyola Akal, conjuntament amb la seva filla periodista María Cappa, el llibre També ens roben el futbol. Apassionant, documentadíssim, implacable.

No es distingeix per l’amenitat de la seva prosa ni per la capacitat de síntesi, però la mina de dades objectives que aporta dibuixa un informe demolidor sobre els interessos legals o il·legals, morals o immorals, que han determinat l’evolució del negoci del futbol fins avui mateix, tant en l’àmbit local com el global, privatitzat per les televisions de pagament, infiltrat per la corrupció i globalitzat pel neoliberalisme rampant.

Seguir leyendo »

#VolemAcollir: preguntes per a ser una veritable societat acollidora

La reivindicació de "volem acollir" s’ha estès pel conjunt de la societat despertant els millors desitjos de les persones i la seva voluntat de participar en tot allò que pugui ajudar a millorar les condicions de vida de qui busca refugi fugint d’una guerra que fa anys que dura i ha causat moltes morts sobre el terreny i en la sortida del país.  Vivim un d'aquells moments de solidaritat àmplia i compartida, un sentit comú que s'estén. Va passar també, per exemple, el 2003 amb les mobilitzacions contra la guerra a l'Iraq. Les manifestacions viscudes a Barcelona, podem recordar la del 15 de febrer, van ser molt multitudinàries, amb gent molt diversa, de diferents opcions polítiques... El crit de no a la guerra s'havia estès pel conjunt de la societat. I, com ara, aquestes demanades que es consideren justes van arribar a les escoles i hi tingueren una gran presència.

La pau forma part dels valors, de les idees, que s’acostumen a treballar habitualment a les escoles. La solidaritat també. En les darreres setmanes a molts centres s’ha treballat sobre la demanada d’acollida de persones que busquen refugi. Nenes i nens de diferents edats han desenvolupat iniciatives relacionades amb la campanya Casa nostra, casa vostra, que dissabte passat va organitzar un concert i que aquest dissabte convoca a la manifestació per l’acollida de persones refugiades i migrants.

Aquestes actuacions, aquestes preocupacions, aquestes demandes són, al parer meu, indicadors molt positius de la salut democràtica, solidària i compassiva d’una societat. Veiem com en altres països estan sorgint conflictes relacionats amb l’arribada de persones que busquen refugi. Això aquí no passa. Algú potser dirà que és perquè encara no han arribat amb prou quantia. Ho haurem de veure. D’entrada aquesta solidaritat és un molt bon punt de partida.

Seguir leyendo »

Desigualtats

Diuen que la motivació essencial d’una economia de mercat és una barreja entre cobdícia i por. Naturalment, un creient del fals liberalisme o neoliberalisme ens parlarà de la llibertat com a virtut moral, o de l’eficiència, com a virtut pràctica del capitalisme entre moltes altres. Els capitalistes, l’1 per cent que diem ara, més el 10% de renda superior, estarien del costat de la cobdícia, els guanyadors. El 90% restant, al costat dels perdedors i per tant, més o menys propers a la precarietat, la desocupació, la pobresa, l’exclusió; la vulnerabilitat i la por. Un còctel fatídic que es va estenent com una taca d’oli per les societats encara de benestar (millor no comparar amb les que no estan qualificades com a tals i a les que sembla ens volen acostar).

Si l’assoliment és la meta i per arribar un ha de ser eficient i competitiu, llavors només arriben els ‘millors’, els de més talent i excel·lència. La resta no s’ha esforçat prou, s’ha quedat a mig camí, ha preferit l’oci al treball; en definitiva s’han de resignar i conformar. L’esforç i la inversió dels ‘millors’ farà possible el benestar de tothom.

Però aquest conte no acaba bé. La cobdícia desequilibra la distància que separa als de dalt dels treballadors, augmentant la desigualtat. A més, no s’arriba a dalt pels mèrits, encara que aquesta sigui la justificació, ara sabem que el mite de l’ascensor social s’ha avariat. Conservar el lloc de privilegi implica, per tant, violència estructural i estendre la por.

Seguir leyendo »

El 3% del port, Joaquim Tosas i l’enginyer Moll

Sembla evident que el jutge de El Vendrell que investiga l’anomenat cas del 3% ha topat amb una altra investigació judicial oberta fa uns anys sobre irregularitats al Port de Barcelona. En concret, al jutjat d’instrucció número 5 de Barcelona. Tan evident que Sixte Cambra no hi té res a veure, ja que la denúncia que dona peu a aquest altre sumari, presentada pel mateix Port de Barcelona contra les constructores del Dic de l’Est, data de 2010, quan el president de l’autoritat portuària era el socialista Jordi Valls, i els fets suposadament irregulars es remunten a una obra adjudicada l’any 2001, quan el president era el convergent Joaquim Tosas Mir.

Sintetitzem-ho. El setembre de 2001 l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB) adjudica les obres d’allargament del Dic de l’Est (el famós trencaones on diverses generacions havien aparcat el cotxe per gaudir de la intimitat de la nit) a una UTE formada per FCC Construccion SA, Construccions Rubau, Ferrovial-Agroman i Copisa (les empreses registrades en l’operació del dia 2) per un import de 197 milions d’euros. Eren unes obres complexes i costoses però absolutament imprescindibles per abrigar la ulterior ampliació del recinte portuari. Ara al trencaones ja no hi ha intimitat, sinó milers de creueristes embarcant i desembarcant a diari.

Les obres s’allarguen fins el 2008, i en algun moment d’aquest procés, segurament cap al final, l’autoritat portuària descobreix que ha estat pagant uns costos que només s’han produït en la ficció dels documents, ja que la UTE ha fet veure que havia posat 865.000 tones de pedra més dels reals, a banda d’haver usat materials de qualitat molt inferior al facturat. Depenent de les informacions publicades quan esclata el cas i el port presenta la denúncia, s’estima que la presumpta estafa oscil·la entre 7 i 9 milions d’euros, que és una mica més del 3% del pressupost total de l’obra. El sumari encara està pendent de judici i l’últim que es va publicar (no fa gaire, a finals de novembre de 2016) és que el fiscal demana set anys de presó per a nou directius d’aquestes constructores.

Seguir leyendo »

Acció comunitària: oposició de proximitat a les desigualtats estructurals

Trobem massa consciències avesades a les contínues mostres de discriminació, de violències, i, en definitiva, d’atemptats a la igualtat de gènere i social, amb les que convivim a diàriament.

Exemples de la cruesa amb què se’ns presenten algunes d’aquestes desigualtats estructurals són l’abandonament polític de les persones refugiades (de les migrades, de fet) o el degoteig d’assassinats per violència masclista. Són dos dels exemples més mediatitzats i que aconsegueixen provocar denúncia col·lectiva. Malauradament, però, i sense minimitzar el seu valor, el rebuig no és suficient per generar un procés de transformació que asseguri societats més justes en els pròxims anys.

Són milers, també, els exemples de discriminacions quotidianes, que qualsevol de nosaltres experimenta o coneix en el seu entorn més immediat, i que passen desapercebudes en massa ocasions. Són violències que es normalitzen sistemàticament, sense despertar àmpliament la consciència individual ni col·lectiva

Seguir leyendo »

Ikea també vol acollir i dissenya un barracó de refugiats

El Design Museum de Londres acaba de concedir el seu premi d’arquitectura 2016 al model Better Shelter de barracó desmuntable de refugiats, dissenyat per un equip d’arquitectes suecs per a Ikea. Té 17,5 m2 de superfície i arriba en un paquet pla amb les peces, les eines i les instruccions per muntar-lo en quatre hores. Les parets són de polipropilè o plàstic rígid, amb plafons solars per generar llum elèctrica i la base sobreelevada uns centímetres per damunt del terra per evitar humitats i infeccions. L’estructura modular permet ajuntar-los en cadena. Costen 1.158 € cadascun i de moment n’han venut 30.000 a diversos països.

L’ACNUR (Organització de les Nacions Unides per als Refugiats) recorda que el nombre de refugiats es troba en augment i arriba avui a 65 milions de persones, el 51% dels quals són menors d’edat. Només el conflicte de l’Orient Mitjà va generar l’any passat mig milió de refugiats, 5.000 dels quals es van ofegar al Mediterrani mentre intentaven arribar a Europa.

Els refugiats són tan antics com la guerra i tan dramàtics com ella. No sempre es tracta de països llunyans, la llunyania la posa més aviat el punt de vista cultural. L’ACNUR encara comptabilitzava l’any 2013 un total d’1,4 milions de palestins que viuen en campaments de refugiats. Als de la província algeriana de Tindouf hi viuen des del 1975 desenes de milers de refugiats sahrauís (el cens fluctua) de l’antiga colònia espanyola del Sàhara Occidental.

Seguir leyendo »

Un judici al 9-N i a la democràcia

El judici del 9-N és un despropòsit. Un greu error de l'Estat. I va molt més enllà de l'àmbit judicial o polític. Perquè és vist per una part important dels catalans com una afronta, com un intent d'humiliar la seva voluntat de sobirania. El judici contra l'expresident de la Generalitat, Artur Mas, i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau desperta la indignació no només de l'independentisme, sinó de la majoria social que reclama el dret a decidir. Fins i tot, aquells que van ser crítics amb la convocatòria de la consulta del 9 de novembre del 2014 creuen que aquest judici no té cap sentit.

El judici significa un pas més en la ceguesa del Partir Popular respecte a Catalunya. Ceguesa o mala fe. Perquè és evident que el que fa més transcendent la consulta del 9-N és precisament que el qui fou president de la Generalitat, i dos membres del seu Govern, s'asseguin a la banqueta dels acusats. No sabem quin lloc ocuparà aquest moment en la història del procés que viu Catalunya, però segur que serà rellevant.

Des del primer moment, les dues parts del litigi van mesurar cada pas que donaven davant la mirada d'instàncies internacionals. L'Estat i l'independentisme sabien que no podien cometre cap equivocació greu que els restés legitimitat. Com en una partida d'escacs, la clau estava en fer moviments, observar els del contrari, i evitar cap jugada que pogués portar a la derrota. Pel camí han caigut molts peons, però ara la partida comença a afectar a peces importants. I el judici del 9-N posa la partida en un instant crucial. Perquè un dels jugadors, qui mou els instruments de l'Estat, ha comès un error.

En aquesta partida d'escacs, sembla que el Partit Popular, amb el suport de part del PSOE i de Ciutadans, considera que pot guanyar per escac i mat. Quan, si coneguessin la realitat catalana, sabrien que només poden aspirar a quedar en taules. A deixar la partida sense solució. A bloquejar una sortida política a un conflicte democràtic. Perquè una àmplia majoria social sent que forma part d'una nació i vol exercir el seu dret a decidir. I el judici del 9-N no fa altra cosa que reafirmar aquesta voluntat. Les taules tindrien un alt cost per Catalunya, però també per Espanya perquè representarien enquistar el seu primer problema polític.

Seguir leyendo »

La trilogia independentista de gener

Durant el darrer mes cada sacsejada del Procés m'animava a escriure, però arribava el moment i esperava. Potser perquè hi havia altres fronts més importants, des de l'hivern venut com una onada de fred, fins a l'estafa de la llum i l'escalada de tensió de Donald Trump, nefast com l'ús excessiu que a tot arreu es fa amb la seva figura de la reductio ad hitlerum.

Des del meu punt de vista la trilogia catalana de gener comença amb la visita a Brussel·les del Molt Honorable Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras i el conseller d'Afers Exteriors Raül Romeva. Els calés gastats en publicitat irrellevant a grans diaris europeus no es correspongueren amb la repercussió dels discursos en una sala plena de gom a gom entre amics i coneguts als qui s'uniren alguns diputats de les nacions històriques del Vell Món. Res sorprenent i molt de política espanyola. Ho explicà a ' Todo lo que era sólido' Antonio Muñoz Molina, referint-se a determinades activitats del govern central a Nova York. D'aquesta manera la mimesi entre els oponents es confirma sense necessitat de moure gaire l'arbre. La diferència és que mentre a Madrid organitzen aquests embolats per sistema a Catalunya els revestim de solemnitat i fins i tot inventem sabotatges delirants, la famosa recepció dels ambaixadors, per a realçar l'habitual victimisme, tan nociu i innecessari.

El segon capítol de la santa trinitat de gener foren els pressupostos. Després d'una més que previsible intriga, no es produí a les CUP un altre empat de frenopàtic i es donà via lliure a l'aprovació dels números de Junqueras perquè és més important el camí cap a la independència que tenir una agenda social justa en aquests temps de penúries. La dada és fonamental en permetre seguir les pautes del Procés i no aturar la cançoneta del “referèndum o referèndum”, que com a conseqüència dels darrers esdeveniments potser s'accelera i fins i tot se celebri aquest mes de maig. Si volen, podríem votar demà. La repetició del 9N és la constatació d'un fracàs i el triomf d'una fugida cap endavant que a mesura que avança es revesteix sempre més de matisos ridículs.

Seguir leyendo »

Un País en Comú: una nova manera de fer política

Amb el procés “Un País en Comú” s’ha posat en marxa l’articulació a Catalunya d’un nou espai polític d’esquerres i catalanista. Un nou espai que té ambició de govern i pretén donar veu a una gran majoria social: la configurada per totes aquelles persones – treballadors i treballadores, autònoms, pensionistes, persones aturades, joves, dones, etc.– que durant els darrers anys han vist empitjorar les seves condicions de vida mentre uns pocs es continuaven enriquint. Una majoria social que vol una Catalunya diferent a la que tenim ara, que defensa un model de país alternatiu a l’actual i que aposta per una Catalunya social i ambientalment justa, digna, fraterna, radicalment democràtica i diversa.

Amb l’emotiu i multitudinari acte celebrat diumenge passat a les Cotxeres de Sants aquest nou espai polític ha començat a caminar i a articular-se. I ho fa, justament, a partir de la construcció en comú d’aquest nou model de país. Enfocar-ho d’aquesta manera implica, com a mínim, tres consideracions rellevants. Primer, es parteix de la base que el marc autonòmic està esgotat i que cal iniciar un nou camí per fer un nou país. Segon, es planteja superar l’escenari actual de la política catalana, on fa massa temps que tot gira al voltant d’un únic tema. Per contra, es proposa situar la discussió en el model de país que volem per Catalunya. Aquest fet és extremadament significatiu perquè actualment no hi ha cap altra formació política que estigui plantejant un nou model de país.

Al mateix temps, suposa re-emmarcar el debat sota uns nous paràmetres, passant de la dicotomia independentistes vs no independentistes a la disjuntiva entre un model de país que afavoreix a les elits vs un model de país on la gent comuna està al centre de l’acció política. I tercer, hi ha en aquest plantejament una aposta clara i decidida per construir aquest nou espai en comú i, per tant, de manera participativa.

Seguir leyendo »

Pressupostos i referèndum: efectes d'un autogol

Finalment el sí a l'aprovació dels pressupostos s'ha imposat amb claredat al sí de la CUP Crida Constituent. La militància ha decidit i la qüestió és inapel·lable. La voluntat d'aquestes reflexions no és més que compartir la preocupació per les conseqüències de la decisió. La situació era enormement complexa i, malgrat ser fruit del xantatge convergent i la vergonyosa inhibició d'ERC, en aquest jardinet ens hi vam posar solets. Quan ens vam plantar davant el 'Mas o Març' vam errar en la sortida. La presidència alternativa a Mas havia de servir per moure el taulell, no per canviar un convergent per un altre. Malgrat tot, allò va fer palès que l'hegemonia convergent no tenia una salut de ferro, sinó que més aviat estava tocada.

El no als pressupostos del 2016 va permetre sacsejar el taulell i canviar el rumb de la partida. La celebració d'un referèndum d'autodeterminació, objecte de crítica ferotge i de mofa per a molts, s'ha acabat imposant com a l'única sortida a l'atzucac democràtic en el qual es troba el "procés". La qüestió de confiança de Puigdemont, plantejada com un desafiament i una humiliació a la CUP, va tenir l'efecte contrari: el govern va assumir el referèndum i aquest ha passat a ser l'objectiu de la legislatura, un resultat que havia quedat enterbolit per una majoria no absoluta del 27-S de difícil interpretació. Malgrat tot, la qüestió dels pressupostos no estava resolta i el govern ha utilitzat el referèndum com a element de xantatge per assegurar la seva aprovació. Que el referèndum hagi estat moneda de canvi d'uns pressupostos autonòmics diu molt del compromís del govern i de la seva intenció de materialitzar-lo. De fet, les dues grans incògnites segueixen estant sobre la taula: com es farà un referèndum amb l'estat en contra sense repetir un 9N? En cas de guanyar el sí, com s'executarà el mandat? Ara com ara no hi ha respostes i, de fet, el més calent sembla encara a l'aigüera. A vuit mesos vista, això no hauria de ser preocupant, hauria de ser motiu d'alarma.

S'han dit moltes coses a favor i en contra dels pressupostos, però el cert és que el motiu per aprovar-los ha estat un: fer possible el referèndum i deixar sense excuses a Junts pel Sí per no fer-lo. Així s'ha traduït, de fet, en el propi anunci de la decisió: sí condicional (algun dia deixarem d'adjectivar les coses per autojustificar-nos...). A parer meu això planteja alguns errors de partida que no ens haurien d'haver passat per alt col·lectivament. El principal, que la decisió i la justificació accepten el marc imposat pel govern: sense pressupostos no hi ha referèndum, com si aquests calguessin per fer-lo. Hem donat la raó al govern. De nou, teníem l'oportunitat de capgirar la situació però aquesta vegada hem optat per no fer-ho.

Seguir leyendo »