eldiario.es

Menú

Les rialles de Palau

Això de fer-se a un costat ha precipitat una nova tempesta. Ara, dins del llenguatge processista, una crisi de govern és quelcom molt positiu, i no importa que la premsa estrangera defineixi l'operació com el triomf dels Catalibans. Ho diu Le Monde i transcric aquest neologisme curiós, original com tots els del nostre temps, mostres d'enginy per a combatre la mediocritat i al mateix temps caure-hi. Ningú s'immuta.

La roda gira i entre renúncies, cessaments i dimissions la vida continua, el cap dels mossos se'n va, ocupa el seu lloc un home irreprotxable amb l'independentisme i un antic candidat a la presidència de l'Ateneu gosa dir, no exempt de raó, que ara "la policia és nostra"; en un altre àmbit però dins del mateix context, Marta Pascal afirma que tots els soldats del PDeCAT estan disposats a fer el que sigui.

El llenguatge és important. Ho sap Eduardo Mendoza. L'any 1973 el censor li prohibí el títol original de La verdad sobre el caso Savolta sense saber que, en realitat, feia un favor al novel·lista barceloní. Si la seva òpera prima s'hagués arribat a titular Los soldados de Cataluña potser no hauria tingut un èxit aclaparador. El nom primigeni al·ludia a la cançoneta infantil "quisiera ser tan alto como la luna", on els miles gloriosus del Principat s'equiparaven a traficants i gàngsters durant el pistolerisme de just fa un segle, sense 3% ni lluites per a l'alliberament nacional. L'home que vetà la idea de Mendoza firmà el seu informe un onze de setembre.

Seguir leyendo »

El soci de Jaume Roures vol fitxar Neymar

S'ha escrit molt sobre l'intent del PSG de fitxar Neymar, l'estrella brasilera del Barça, i és normal, ja que es tracta d'un dels millors jugadors del món i el club parisenc està disposat a pagar la xifra marejant de 222 milions d'euros que estipula la clàusula de rescissió. Però sorprèn que entre tants rius de tinta ni tan sols s'esmenti de passada que el multimilionari propietari del PSG, el qatarià Nasser Al-Khelaïfi, és soci a beIN Sports de Jaume Roures i Mediapro, un dels actors més rellevants de la Santa Aliança que voldria apartar Josep Maria Bartomeu de la presidència del Barça.

Al número d'estiu de la revista Mongolia  analitzem el setge que pateix la junta del Barça davant l'acceleració del procés independentista a Catalunya i la comunió d'actors interessats en un canvi ràpid al Barça abans de l'1 d'octubre per alinear completament al club amb el referèndum unilateral i amb els objectius dels actors que solien manar a l'entitat. El Govern de Junts pel Sí (PDeCAT i ERC), TV3, les restes del laportisme i Mediapro tenen un objectiu compartit: desempallegar-se de Bartomeu i recuperar la seva influència al Barça.

Aquesta Santa Aliança ja té històricament molts punts de contacte, que s'han anat reforçant encara més al llarg d'aquest 2017 a mesura que es va acostant l'hora de la veritat del referèndum. Al febrer, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va incorporar en el seu equip a Jordi Finestres, històric cap de comunicació de Joan Laporta, i el mes següent va situar Vicent Sanchis, últim director de Barça TV amb Laporta i periodista de referència del pujolisme, al capdavant de TV3, la cadena que al juliol ha abanderat la campanya d'assetjament.

Seguir leyendo »

Barcelona 92: nostàlgia de fa 25 anys

Barcelona és una ciutat donada a la nostàlgia. Cada generació té la seva Barcelona mitificada. Enyorada. La ciutat i l'època dels bons records. De les emocions que perduren en la memòria. Per això quan les generacions que van viure amb intensitat els Jocs Olímpics del 92 miren enrere, apareix l'època idealitzada. Barcelona, i Catalunya, es va sentir felices per uns dies. Orgulloses del que havien aconseguit.

Molts ciutadans, de Catalunya, però també del conjunt d’Espanya, poden tenir la sensació que tot va ser un miratge. Perquè l’esperit del 92 sembla avui perdut en el temps. Els Jocs Olímpics de Barcelona van ser l’últim projecte compartit entre Espanya i Catalunya. A partir d’aquell moment, les dues realitats es van anar allunyant. Primer lentament i, a partir de l'any 2000, amb la majoria absoluta de José María Aznar, de forma accelerada. Després la història és ben coneguda.

Però, va ser realment un miratge l’esperit del 92? Per la societat, no. Va ser ben autèntic. Els Jocs van despertar una il·lusió col·lectiva sense precedents. Els barcelonins es van implicar en la transformació de la ciutat; van teixir grans consensos cívics i van acceptar de forma estoica anys d’obres perquè sabien que els Jocs eren la gran excusa per salvar les barreres del passat: l’obertura al mar; les rondes de circumval·lació; la reforma de Ciutat Vella; la millora dels barris perifèrics; la construcció d’equipaments; la conquesta de zones verdes... La reconstrucció de la ciutat, en definitiva. A més, es van implicar en l'organització dels jocs com a voluntaris, convertint-se en peces clau del seu èxit.

Seguir leyendo »

Que parlin els presos

Més de quaranta anys després de que es comencés a plantejar oficialment la necessitat de tancar la Model, aquest cop sí les promeses s’han fet realitat. La sortida dels darrers presos representa una fita carregada de simbolisme, d’història i de futur.

Amb les cel·les buides s’obre una nova etapa per a l’hotel Entença, en la que el dret del veïnat a disposar dels equipaments i zones verdes llargament reivindicats s’haurà de conjugar amb el dret col·lectiu a conèixer la història de la presó i honorar la memòria de les persones que la van patir.

Sobre aquesta premissa, que avui quasi ningú discuteix, es contraposen dues opinions aparentment antagòniques: la que prioritza la regeneració de l’espai enderrocant la major part de l’edifici, enfront de la que aposta per conservar l’estructura radial, o una gran part, sense renunciar als nous usos i serveis que necessita el barri.Tot apunta a que l’equilibri s’haurà d’assolir a través d’un procés participatiu on els actors implicats tindran l’oportunitat de defensar la seva postura.

Seguir leyendo »

On són les dones al periodisme i a la cultura?

“La primera igualtat és l'equitat” deia Victor Hugo. Així, quan ens arriben notícies com l'informe presentat pel col·lectiu català OnSónlesDones, sobre la presència femenina als mitjans de comunicació, no podem fer altra cosa que posar-nos les mans a la cara i esclafir d'horror "alla maniera" del Crit de Munch.

Suspenen, suspenem. El periodisme al nostre país de nou ens retorna una realitat en la qual del total de 3.696 articles d'opinió publicats i intervencions en tertúlies d'actualitat en ràdio i televisió durant el mes de maig, només 937 van ser firmats o expressats per dones: el 25%. El mes de juny el percentatge de dones opinant en aquests mateixos espais va ser del 26%; en xifres absolutes, 902 de 3.494.

La cultura tampoc ens regala dades més positives: segons l'Anuari de la Música publicat per la Revista Enderrock, de l'anàlisi de 12 festivals catalans en la seva edició de l'any 2016 només un 26% dels grups i artistes programats eren dones o comptaven com a mínim amb una dona en la formació.

Seguir leyendo »

L’intervencionisme en un capitalisme d’Estat

Aquest any es commemora el centenari de la Revolució d’octubre que va donar lloc a l’URSS, un dels exemples més característics de l’economia planificada d’Estat. Aquesta forma econòmica, lluny d’haver acabat amb la caiguda del mur de Berlín, segueix en plena forma en el capitalisme. La diferència és que en aquest cas l’Estat actua en favor dels que tenen el poder econòmic.

A l’Estat espanyol, recentment n’hem conegut dos nous exemples: el primer ha estat la resurrecció de Barcelona World, ara Hard Rock Entertainment World, un projecte que ha vingut a substituir Eurovegas després de la fugida del magnat Sheldon Addelson. Com si fos el més normal del món, els promotors de BCN World van exigir que a canvi de la seva inversió es rebaixessin els impostos sobre el joc. La Generalitat així ho va fer, però la inversió va desaparèixer.

El segon ha estat l’absorció del Banco Mare Nostrum, una entitat nacionalitzada (participada en un 65% pel FROB) per part de Bankia, una altra entitat nacionalitzada (participada en un 66% pel FROB). Aquesta operació, depenent dels moviments del mercat, pot suposar un cost per a l’Estat de 1.100 milions d’euros. La quantitat, tot i ser una bestiesa en ple desmantellament de l’Estat del benestar, és una minúcia si la comparem amb els 60.000 milions d’euros del rescat bancari que el Banc d’Espanya dóna per perduts.

Seguir leyendo »

Entre tots ho farem tot

Entre tots ho farem tot: aquesta era una frase que, quan jo era petita, deia el meu pare sempre que s’havia fer alguna tasca important que requeria un esforç col·lectiu. A mi em donava una certa tranquil·litat; em feia la sensació que el treball, fet en equip, tenia més possibilitats de resultar reeixit.

Després, ja de ben gran, quan la crisi-estafa ens va deixar anorreats i vam pensar –ingènuament-- que el capitalisme estava acabat i que, ara sí, començava una nova manera de fer les coses, vaig observar amb gran interès el naixement d’un nou concepte (l’activitat no, que no era nova): l’economia col·laborativa o l’economia del bé comú.

Convençuda que aquell era el model que estàvem esperant, em vaig comprar llibres que en parlàvem i em vaig apuntar a algun curset on em van explicar que, efectivament, es tractava d’un model econòmic basat en la comunitat, on els individus, d’igual a igual, ho comparteixen tot i hi surten guanyant tots plegats. El model no era del tot nou en la història, però tenia la particularitat que les persones es connectaven a través de les xarxes. Veus!, entre tots ho farem tot, em vaig dir.
Ara que ja han passat uns anys, abomino de la majoria d’experiències d’economia col·laborativa, que s’han convertit en una forma més -i encara pitjor- d’explotar la classe treballadora.

Seguir leyendo »

18 de juliol: contra la impunitat de la barbàrie d’avui i d’ahir

Aquest 18 de juliol es presenta als jutjats d’instrucció de Durango una querella per crims de lesa humanitat pel bombardeig patit en aquest municipi entre el 31 de març i el 4 d’abril de 1937, per part de l’aviació de l’exèrcit italià. La presenta l’Ajuntament de Durango com acusació particular acompanyat per vàries associacions, col·lectius i persones individuals que porten anys rescatant la memòria de les persones supervivents i exigint veritat, justícia i reparació per aquests fets.

La data escollida no respon a l’atzar. Aquest 18 de juliol es compleixen 81 anys d’un cop militar que va acabar amb la II República Espanyola i amb l’Estat democràtic i de dret que aquesta havia instaurat. 81 anys de l’inici d’una guerra civil cruenta i una dura Dictadura posterior en què milers de persones van ser assassinades i segueixen estant a cunetes, senderes i valls de la Península encara avui, sense que s’hagin investigat les circumstàncies i jutjat els autors d’aquests crims i sense que les famílies hagin pogut enterrar-les dignament. Va ser centenars de milers les que van creuar la frontera buscant refugi i la solidaritat en països veïns o a l’altra banda de l’Oceà. Moltes van trobar-lo -per fortuna- i altres van trobar el turment dels camps de concentració nazis o de les autoritats franquistes a qui van ser entregades. Moltes de les que es van quedar van patir la tortura i/o van ser condemnades en judicis sumaríssims i sense garanties.

Durant la guerra civil, per petició i amb aquiescència dels militars colpistes, es va bombardejar la població civil de forma sistemàtica, sembrant la mort i l’horror al pas d’uns avions de guerra comandats per l’exèrcit alemany i italià, en alguns casos conjuntament. La participació de l’Aviazione Legionaria italiana és molt menys coneguda que la de la Legió Còndor alemanya, però igual de demolidora que aquesta.  

Seguir leyendo »

Barcelona, B de bombolla especulativa

Obrir la bústia, trobar un burofax on et diuen que l'edifici on vius s'ha venut, que el teu contracte finalitza al novembre i la nova propietat no el renovarà. Angoixa, incertesa, desesperació al fer una recerca als portals d'internet per trobar algun pis on anar a viure i comprovar en primera persona que amb 1100 euros no pots accedir a cap pis a la ciutat. Sentir-te sola, indefensa, pensar que alguna llei t'empara i escoltar el teu crit silenciós en un desert. I ara què? Així és com Gabriel i Pilar van afrontar «la notícia». Fa 24 anys que viuen a l'entresol 3a, del carrer Aragó 477, pagant rigorosament cada mes per un pis de 44 metres quadrats 550 euros.

En la finca convivien famílies amb contractes de lloguer indefinits i famílies amb contractes que tenen una data de caducitat, com la de Gabriel. Algunes no es coneixien entre elles, però l'entrada de 6 noves famílies al bloc ha generat un nou espai de trobada entre totes les veïnes.

El passat 3 de juliol es va visibilitzar una nova experiència de solidaritat i lluita col·lectiva per fer front a la bombolla especulativa de Barcelona. Una hibridació entre veïnes, les que ja habitaven al bloc i les noves veïnes que han recuperat 6 pisos, que s'han adonat que comparteixen el mateix problema: l'accés a l'habitatge.

Seguir leyendo »

Pablo Neruda ve volant

L'Ajuntament de Barcelona ha rebatejat la Plaça de la Hispanitat, al barri de Sagrada Família, amb el nom de Pablo Neruda

Aquest 12 de juliol es va complir un nou aniversari del naixement de Pablo Neruda. Per celebrar-ho, l'Ajuntament de Barcelona ha rebatejat la recentment renovada Plaça de la Hispanitat, al barri de Sagrada Família, amb el nom del poeta xilè. En termes culturals i memorials és un canvi important. Per justícia i pels profunds vincles que uneixen Neruda i Xile amb la nostra ciutat.

Tot i que és poc sabut, Neruda va arribar a ser cònsol de Barcelona i Madrid durant la II República. El seu compromís amb el règim que va acabar amb la monarquia d'Alfons XIII va ser absolut. Igual que la seva amistat amb els grans poetes republicans: Alberti, Cernuda, Aleixandre o García Lorca, l'assassinat del qual el va commoure profundament (“si pudiera llorar de miedo en una casa sola, si pudiera sacarme los ojos y comérmelos, lo haría por tu voz de naranjo enlutado y por tu poesía que sale dando gritos”).

El 1939, el Govern del Front Popular xilè presidit per Pedro Aguirre Cerda va designar Neruda com a cònsol especial per a la immigració espanyola a París. Allí va destacar com a impulsor del projecte Winnipeg, un vaixell que traslladaria prop de 2000 presoners republicans dels camps de concentració del sud de França a Xile, Uruguai i Argentina. Neruda sempre va pensar que aquella iniciativa deixaria una empremta indeleble. “Que la crítica –deia, referint-se al anomenat Vaixell de l'esperança – esborri tota la meva poesia, però aquest poema, que avui recordo, no podrà esborrar-ningú".

Seguir leyendo »