eldiario.es

Menú

Reconèixer els treballs de cura; fer una Barcelona més justa

Totes les persones necessitem que ens cuidin al llarg de la vida i cuidarem a persones pròximes del nostre entorn. L'essència de la cura és la fragilitat que totes les persones evidenciem en moments de malaltia, de dependència, en determinades circumstàncies del cicle vital. I, és clar, algú altre ens cuida. Majoritàriament les famílies i, específicament, les dones. Aquest repartiment desigual de les cures, una tasca sovint mancada de reconeixement simbòlic o econòmic, és una de les causes més grans de les desigualtats existents entre dones i homes. Les conseqüències: pitjor posició al mercat laboral, efectes negatius sobre la salut i una absoluta desprotecció en la jubilació i la vellesa.

A l’economia actual existeix una dicotomia que divideix el món del treball entre el productiu i el reproductiu, i es nega allò que la cura aporta a la societat i la riquesa que genera per a l’economia mundial. Si fos reconeguda, si es comptés el seu valor com ja s’ha fet en alguns països, les xifres del PIB dels estats europeus es multiplicarien i assolirien, com a mínim, una quarta part més del seu volum actual. Però les polítiques del benestar, sobretot al sud d’Europa, van girar al voltant del treball productiu, deixant al marge tots els elements propis del treball reproductiu, i ignorant, per tant, tot allò relacionat amb la reproducció i la cura de la vida.

Cal replantejar aquest disseny. Si treballar és rebre una remuneració en contraprestació a unes activitats fetes en un temps determinat, la major part de la cura que rebem a diari, en efecte, en queda fora. Però si treballar és crear valor social, la cura no és només una feina: és l’activitat que més riquesa genera i que, al seu torn, necessita un volum de temps de dedicació alt. Justament per la seva importància en la sostenibilitat de la vida, aquesta ha de ser una responsabilitat compartida, amb un pes important de les administracions.

Seguir leyendo »

Populisme punitiu als titulars de successos

"Onada de robatoris al barri d'Hortaleza"; "Un marroquí sembra el pànic al metro de Bilbao al crit de 'Al·là'"; "Una parella s'atrinxera al seu habitatge per evitar ser desnonada"; "Sorpresa quan robava roba acompanyada de 3 menors" ; "Immigrants algerians sembren el pànic als carrers de Melilla"; "Inquietud veïnal per l'onada de robatoris";"Un lladre atemoreix una urbanització de Pineda de Mar", "La Guardia Civil deté a tres persones per plantar marihuana"...

Aquests són només alguns dels titulars que podem trobar als mitjans de comunicació. La tasca pedagògica d'un determinat Periodisme ara mateix rema en contra del que hauria de ser, aquella idea llunyana de transformació social a la qual moltes volíem contribuir en començar la carrera. Sembrem la por amb el tractament dels successos, l'espectacularitat prima per sobre de l'anàlisi i obviem per complet els principis del nostre propi Codi Deontològic a l'hora d'informar de manera acurada i precisa; evitar perjudicis per informacions sense prou fonament; respectar el dret a la privacitat; salvaguardar la presumpció d'innocència i la dignitat de les persones, i la seva integritat física i moral, entre d'altres.

I així germinem reiteradament un odi irreflexiu cap a les víctimes del sistema. I quan parlem de víctimes, no ens referim només a les que ens vénen al cap en primera instància. Ignorem deliberadament les explicacions de la delinqüència sobre factors estructurals i en assenyalar constantment determinats col·lectius o barris contribuïm també a l'anomenada profecia autocomplerta. Com a professionals de la informació ens pertoca fer còmplice a la societat de la complexitat dels fets i això passa per ser prou autocrítiques. Limitem els consumidors a una visió simplista dels successos alimentant la cultura de la por i la consegüent demanda punitiva ciutadana.

Seguir leyendo »

Europa hostil, refugiados sin derechos

Comencemos por dos citas necesarias.

"Existe una hostilidad brutal en los países de la Europa central y oriental contra los refugiados que llegan de Siria e Irak y de tantos otros países….Cada vez resulta menos creíble la vocación humanitaria de Europa".

J.A. Rojo. El País, 23/3/2017.

Seguir leyendo »

Parlem, ara sí, de referèndum

El "procés" que hem conegut fins avui es troba, a ulls de tothom, en una situació d'esgotament. No ho està, però, perquè el sostrat d'aspiracions que van convertir la independència en la principal utopia disponible a Catalunya hagi desaparegut. Ho està perquè el calendari i les fites que han dirigit el seu desenvolupament no han respost a la necessitat de vertebrar un nou projecte de país, sinó a una missió de supervivència curtterminista pròpia dels contextos de crisis dels blocs de poder.

La capacitat de reinventar-se dels actors que han anat configurant aquest calendari ha aconseguit, sens dubte, marcar l'agenda del país i de la política catalana a la resta de forces polítiques. Un relat que ha pogut disputar de forma efectiva els significants de "democràcia" i "prosperitat" i que ha anat avançant gràcies a nous dies D i esdeveniments històrics que situaven un mur opac entre aquestes fites i l'endemà.

L'últim gir: una nova promesa de posar urnes que no serà, clarament, el referèndum que posi fi a la situació de bloqueig que viu el país. Més enllà del pacte o la unilateralitat (marc que no comparteixo en absolut), al meu entendre, una consulta que vulgui dur a terme aquest Govern sense acord amb l'estat no serà mai un referèndum per dos motius inherents a les forces i actors polítics que dirigeixen el procés.

Seguir leyendo »

La plurinacionalitat, una proposta per a Catalunya

El PSOE obre la porta al “reconeixement del caràcter plurinacional de l'Estat”. Unes poques paraules, una frase, que poden resultar transcendents a l'hora de trobar una sortida al conflicte entre Catalunya i Espanya. Perquè el ple reconeixement nacional apareix com l'única clau capaç de resoldre la fractura. La victòria de Pedro Sánchez a les primàries socialistes podria significar, d'aquesta manera, una nova oportunitat, potser l'última, de teixir complicitats entre la política espanyola i la Catalunya majoritària, la que aspira a decidir el seu futur.

La decisió del congrés socialista se suma a l'aposta de Podemos per la defensa de la identitat nacional de Catalunya. Tots dos pronunciaments polítics tornen a situar l'esquerra espanyola com aliada de les aspiracions catalanes enfront de la bel·ligerància de la dreta. Una de les raons de ser de la dreta espanyola està, precisament, en la defensa d'un Estat al servei d'una única nació, l'espanyola. El Partit Popular sap que res cohesiona més a les seves bases que practicar el nacionalisme espanyol enfront de Catalunya, la catalanofòbia, sense importar-los els danys irreversibles que deixen pel camí. Un Partit Popular sostingut ara per Ciudadanos, que va néixer, precisament, com a oposició al nacionalisme català.

A diferència del PP, el PSOE no ha utilitzat Catalunya per guanyar vots a la resta d'Espanya. Resulta injust quan es formula aquesta acusació per part del nacionalisme català. Però els socialistes no han aconseguit fer compatibles les aspiracions de Catalunya amb l'opinió pública dels seus grans feus electorals. Ni, tampoc, amb una 'vella guàrdia' que aprofita totes les tribunes possibles per exercir un espanyolisme ranci. Ara el PSOE de Pedro Sánchez té l'oportunitat de revertir el bloqueig i oferir una alternativa per a Catalunya que, alhora, rescati el Partit dels Socialistes Catalans (PSC) com a actor polític després d'anys d'ostracisme. El PSC pot així recuperar la credibilitat de la seva 'tercera via', la "reforma constitucional federal", en què molt pocs creien.

Seguir leyendo »

Racisme institucional: al carrer i al jutjat

Agents de la Guàrdia Urbana en una intervenció contra la venda ambulant a les Rambles

El racisme institucional existeix aquí i ara. És un racisme no declarat explícitament, encobert, que és exercit directament per l’Estat i les seves institucions però de forma velada. És un racisme trampós i, per tant, covard, que s’exerceix a través de pràctiques que discriminen i inferioritzen als ciutadans depenent del seu origen ètnic o color de pell però que intenten amagar la seva essència discriminadora amb altres suposats objectius i finalitats, habitualment apel·lant a l’ordre i a la seguretat.

Racisme institucional és no complir els mandats que obliguen als jutges i als fiscals a reforçar el dret a tutela judicial efectiva quan un ciutadà denuncia haver patit algun tipus d’agressió per part d’un agent de l’autoritat. L'experiència ens demostra que l’estament judicial actua oposadament a aquest mandat, aplicant la mal anomenada presumpció de veracitat davant les versions policials i una no declarada, però molt vigent, presumpció de culpabilitat davant les víctimes que acostumen a veure’s acusades pels agents d’acord amb atestats infestats de mentides i confeccionats per a encobrir precisament l’actuació policial irregular, el que possibilita els abusos d’autoritat i l’exercici il·legítim de violència, que són també racisme institucional.

Recentment, però, s’ha donat una noticia extraordinària. Un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona ha estat condemnat per un delicte de lesions a un any de presó per haver agredit gratuïtament a un veí bengalí de la nostra ciutat. La sentència estableix com a fets provats que la patrulla el va aturar a prop de la parada de metro de Liceu, li varen demanar la documentació i com que no la portava a sobre el van traslladar a comissaria, sent allà on l’agent li va propinar un cop de puny que li va trencar la mandíbula. L’autor de l’agressió va intentar encobrir l’acció ocultant la intervenció policial, no registrant-la al llibre d'entrada de la comissaria i establint en el seu full d’activitats que estava patrullant pel Parc de la Ciutadella en el moment en que les càmeres de comissaria i el GPS del vehicle policial estableixen que es trobava a comissaria amb la víctima.

Seguir leyendo »

Per què la llei facilita l'augment dels desnonaments per lloguer

No deixem d'escoltar per part del govern espanyol que la recuperació econòmica ha arribat. Algunes dades, però, ens recorden que per a moltes persones la "crisi" no és cosa del passat. Aquesta setmana el Consell General del Poder Judicial ha fet públic l'Informe Efectes de la crisi econòmica en els òrgans judicials, que recull un ascens del nombre de desnonaments i llançaments practicats a tot l'Estat. Si bé no distingeix entre els locals i habitatge, la realitat de les dades és que hi ha hagut un auge respecte del primer trimestre del 2016, concretament un 2,2%.

Ens indica l'Informe que, respecte als desnonaments de lloguer, s'han assolit els 9.612. Aquesta xifra suposa més de la meitat del total de llançaments, el 56,4%, que representa un increment del 5,8% respecte al primer trimestre del 2016.

Aquestes dades no ens sorprenen, lamentablement. Sens dubte, són la resposta de la Llei 4/2013, de mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d'habitatges, aprovada pel govern de Rajoy, en la qual el seu article segon es va modificar la Llei Processal en matèria d'arrendaments urbans . En aquesta Llei es van aixafar els drets de defensa dels arrendataris per agilitzar els procediments de desnonament per impagament de rendes, reduint la defensa de l'inquilí a un "has pagat o no has pagat", sense poder discutir assumptes relatius a realització d'obres imputables a la propietat amb compensació de rendes, o de pujades de lloguer inadequades, per exemple.

A més, es va escurçar el termini perquè l'arrendatari demandat pogués sol·licitar la Justícia gratuïta, en cas de no tenir recursos suficients per poder sufragar les despeses d'un advocat i procurador privats, passant dels 10 dies que es tenia anteriorment a només tres. La pràctica comporta que si l'afectat pel procediment de desnonament no ha sol·licitat advocat d'ofici en aquests tres dies, es passa el termini, i si el demandat no se'n va  a un advocat privat i contesta la demanda, es dicta una resolució de terminació del procés i es fixa la data de desallotjament. Sense més.

En aquesta Llei d'agilització de desnonaments de l'any 2013 també es vulneren altres drets fonamentals pel que fa a la notificació de la demanda: si el jutjat no pot trobar a casa a l'inquilí demandat, es penja la demanda en un tauler d'anuncis i es dóna per notificat l'arrendatari. No és obligatori esgotar la recerca d'altres domicilis, com ara el de la feina. I així es dicta la resolució de finalització del procediment quedant fixada la data del desnonament.

Les mesures que s'han adoptat segueixen vulnerant no només drets fonamentals de la nostra Constitució espanyola, sinó més greu encara, violació de drets humans, mentre se segueixen practicant desallotjaments forçosos sense alternativa residencial. El legislador no ha modificat la llei processal estatal perquè les administracions quedin coordinades en el moment del desnonament, i el llogater quedi reallotjat en un habitatge digne i adequat. Tot el contrari: els jutjats s'encarreguen d'agilitzar el desnonament sense atendre que les famílies quedin al carrer, i s'asseguren l'ús de la força pública per aconseguir l'objectiu, i és gràcies als moviments socials antidesnonaments i la mobilització ciutadana organitzada que s'aconsegueixen paralitzar els desnonaments i donar oxigen a l'administració per adequar el reallotjament i evitar la vulneració de drets humans i drets de l'infant en famílies especialment vulnerables.

Encara que de vegades no ho aconsegueixen, perquè el Jutjat arriba a practicar el desnonament sense avisar, tal com va passar aquest divendres a Barcelona a una dona embarassada de nou mesos que quan va arribar a casa després de deixar el seu fill de 9 anys a l'escola es va trobar amb el pany canviat , amb cinc furgonetes dels Mossos d'Esquadra i sense activar el protocol de protecció a famílies vulnerables.

I és que cal no oblidar , tal com ha indicat en aquesta setmana també l' exrelatora de Nacions Unides, Rakel Rolnik , que "la crisi del lloguer és fruit de la financiarització de l'habitatge". I així és, si d'alguna cosa s'ha  encarregat aquest país en aquests últims anys, és de confirmar l'habitatge com un producte financer totalment especulatiu.

Seguir leyendo »

Un vot tàctic a una moció de censura necessària

Els últims dies hem hagut d’escoltar per part del PSC-PSOE i el PDeCat que la moció de censura presentada per Unidos Podemos - En Comú Podem (UP-ECP) era una moció tàctica. Aquest argument va quedar automàticament descartat amb enquestes prèvies a la moció que van ser realitzades, per exemple la d’Invymark per a LaSexta, on el 50% de la població la considerava justificada i adequada. A banda de les nefastes polítiques neoliberals del PP i d’una gestió profundament privatitzadora i contrària als interessos de les classes populars, la censura al PP va venir motivada per la corrupció sistèmica que està corcant les nostres institucions.

Els governs del Partit Popular (l’estatal, alguns municipals i molts autonòmics) s’han caracteritzat per acumular tres tipus de corrupcions: econòmica, política i democràtica. La corrupció econòmica, on l’enriquiment personal de personatges vinculats a la direcció del partit com Bárcenas, Rato, Granados o González per sobre de l’interès pel bé comú està quedant manifestament demostrada, amb la complicitat de líders del partit com Aguirre, Cifuentes o el mateix Rajoy; la corrupció política, amb enginyeries legislatives organitzades per mantenir les privatitzacions que enriquien il·lícitament als seus amics i impedir els processos de municipalització dels serveis públics que només han tingut per objectiu garantir l’aplicació de les polítiques neoliberals que defensa el PP inclús en aquells territoris, ciutats i pobles on el no havien guanyat les eleccions i la ciutadania els havia negat la responsabilitat de governar; i la corrupció democràtica, amb la utilització irresponsable de les eines d’Estat, que haurien de ser imparcials, com un Tribunal Constitucional polititzat o un Ministeri de l’Interior convertit en comissari polític per a lluitar, espiar i perseguir els adversaris, principalment el procés i Podemos.

Amb aquest femer de corrupció i de guerra bruta, hi havia arguments més que suficients per desautoritzar els qui deien que la moció de censura era tàctica. El que sí va ser tàctic, per contra, és el vot en forma d’abstenció del PSC-PSOE i el PDeCat. Com pot el PSC-PSOE, que ha escollit com a lema per al Congrés de ratificació de Pedro Sánchez “Somos la izquierda” abstenir-se en una moció que censurava les polítiques de la dreta més neoliberal d’Europa si no és per tacticisme polític? Com s’entèn que el PDeCat, que pretén ser avantguarda de la unilateralitat i de la independència, s’abstingui a l’hora de fer fora Mariano Rajoy i el PP que són l’element que més vulnera la sobirania de Catalunya i no permet el referèndum si no és per tacticisme calculat? Tot i saber que era una moció que probablement no s’aprovaria, ni el PSC-PSOE ni el PDeCat, pel sentit simbòlic i el moment en què arribava la moció de censura, no es podien permetre no votar sí. Lo simbòlic és, clarament, molt important en política. No votar decididament contra un govern corrupte, retallador de llibertats i repressor de la sobirania del nostre país com és el govern del Partit Popular anirà sobre les esquenes del PSC-PSOE i del PDeCat durant molt de temps perquè la ciutadania de Catalunya no ho ha entès.

Seguir leyendo »

La pressió de la turistificació sense límits

El port de Palma

Mallorca és un territori insular fràgil i limitat. La indústria turística no ha volgut ser mai conscient dels límits que això implica i les polítiques econòmiques, centrades gairebé exclusivament en el monocultiu turístic, s'han dedicat a dissenyar infraestructures i gestionar els recursos (inclòs el territori) de manera que aquesta limitació física no fos mai un impediment per a nous creixements i pel desenvolupament de noves inversions – abans d'especuladors locals, o grans empreses estatals, ara, cada cop més, dels impersonals fons d'inversió – i de nous productes turístics que compareixen de la mà del discurs dels suposats beneficis de la «desestacionalització turística» i últimament– de la mà d'un govern «progressista»- sota l'etiqueta de «turisme sostenible» per continuar amb el relat tou dels efectes del turisme i seguir alimentant el monstre.

Així, tot i que des de col·lectius ecologistes com el GOB (a Mallorca des del 1973) i altres col·lectius i moviments socials de les Illes, fa anys que advertim de la insostenibilitat i els impactes d'aquesta realitat – no només ambientals sinó també, socials i econòmics – a la qual ens ha abocat la turistificació total i absoluta de les nostres vides, podem assegurar que finalment, la situació se'ns ha escapat totalment de les mans. Som incapaços de controlar el nombre de persones, que només fa que créixer, que visiten les nostres illes – perquè no tenim competència sobre les grans portes d'entrada: ports i aeroport - i responem a l'allau de persones mercantilitzant pel turisme els nostres habitatges i tots els nostres racons, augmentant gairebé fins a l'infinit la nostra capacitat d'allotjament, i duent les infraestructures i l'explotació dels recursos al límit.

En només deu anys, Mallorca ha passat de rebre 5,9 milions de turistes anuals a quasi el doble,10,9 milions el darrer any. El parc d'automòbils ha augmentant un 35% des de l'any 2000, sense tenir en compte els més de 100.000 cotxes de lloguer que es posen sobre les carreteres els mesos d'estiu i amb el conseqüent rècord de consum de benzina i gasoil. En relació als recursos hídrics, tenim els la majoria dels aqüífers en situació de sobreexplotació i amb problemes de salinització i contaminació. Els embassament pateixen escassesa en temporades de sequera com la de l'any passat, i la mancança d'aquest recurs bàsic es compensa amb el funcionament a tot rendiment de plantes dessaladores d'aigua, amb el cost ambiental i energètic que això implica. Les aigües grises no es depuren correctament en unes infraestructures que han quedat obsoletes i que no estan en absolut dimensionades per les quantitats d'aigues grises que finalment han de depurar. Això es tradueix en abocaments d'aigües mal depurades per torrents i emissaris marins, i la pèrdua d'un recurs que es podria reutilitzar. El consum elèctric, la producció de fems, les emissions de gasos contaminants, confirmen la seva tendència a l'alça directament lligada a l'increment de la pressió humana sobre aquest territori, fent que les polítiques d'estalvi, racionalització o sostenibilitat (quan tímidament es plantegen) quedin en un no res i totalment neutralitzades per l'augment incessant de la demanda en termes absoluts.

Seguir leyendo »

Les cures a Catalunya: d’on venim, com estem i on anem

En les últimes setmanes, a l’àrea metropolitana de Barcelona, diverses administracions han sortit a reivindicar una cura digna. Per una banda, l’Ajuntament de Barcelona, amb la mesura de govern per a la democratització de les cures a la ciutat i, per l’altra, l’Ajuntament d’Esplugues i el Consell Comarcal del Baix Llobregat, amb la jornada “Qui s’ha d’encarregar de la cura”, han situat aquest àmbit com a prioritat política en el mandat.

Hi som a temps? Lluny d’encaixar aquestes apostes polítiques com a fórmules d’innovació social, les podem veure com a possibilitats després d’anys i panys de lluites i teoria feminista. Ja tenim ben sabuts els principis de l’economia convencional en el marc heteropatriarcal, que separa entre producció i reproducció i subordina la darrera a la primera, la que no reconeix el treball reproductiu com a treball i l’assigna a les dones, i posa al centre de l’economia el capital. En front d’això, l’economia feminista pren en consideració tots els treballs necessaris per la subsistència, el benestar i la reproducció social, trenca amb la divisió sexual del treball i posa al centre la vida.

La vida se sosté amb el treball de cures, que segons la definició de la OIT, és el treball que comprèn les activitats realitzades per donar resposta a les necessitats físiques, psicològiques i emocionals de les persones en l’esfera pública i privada, en l’economia formal i la informal, sigui o no remunerada.

Seguir leyendo »