eldiario.es

Menú

El tràfic de dones i nenes amb finalitat d’explotació sexual: una urgència a l’agenda feminista

Anunci de contactes per oferir serveis sexuals

El tràfic de dones i nenes amb finalitats d'explotació sexual és una greu vulneració dels drets humans i una de les formes més cruentes de violència de gènere ─la que reben les dones pel simple fet de ser-ho. Perquè, encara que existeix el tràfic de persones amb altres finalitats i també alguns homes i nens víctimes de tràfic amb finalitats d'explotació sexual, el percentatge de dones ens indica que aquest fenomen té gènere. Cada any entre 600.000 i 800.000 persones creuen les fronteres internacionals com a víctimes de tràfic i el 80% són dones. I si parlem de tràfic amb finalitats d'explotació sexual, trobem un aclaparador 98% de dones i nenes.

A l’arrel, trobem, principalment, la feminització de la pobresa i les diferents violències de gènere que vivim les dones des de nenes i que ens situen en situacions de major vulnerabilitat. A més del fet que la demanda de prostitució als països de destinació és, per descomptat, de dones.

Una lluita cega a les necessitats de les supervivents

Seguir leyendo »

Camí al barranc, l'amenaça és el millor estímul

Centenares de personas protestan ante la sede de Economía por los registros

La política catalana està tan accelerada, camí del referèndum de l'1-O, que tots els codis tradicionals han saltat pels aires. Això dificulta molt la comprensió del que està succeint més enllà de les proclames i la propaganda, i, per tant, també complica la eficiència de les respostes que puguin donar-se’n. El Govern espanyol sembla no haver-se adonat de la voladura dels codis tradicionals: està responent just com desitja la coalició independentista.

En conflictes com aquest, la part suposadament forta pot amenaçar l'altra amb aplicar-li tot el pes de la llei, amb aixafar-lo fins i tot advertir-li que, si segueix així, s’estimbarà pel barranc. I segons els codis tradicionals, la part amenaçada farà tot el possible per evitar in extremis el desastre i aquí rau en bona mesura la clau de la guerra de nervis habitual: fins a on aguantar per evitar el càstig anunciat? No obstant això, aquest comportament clàssic aquí no regeix: els principals actors que condueixen el procés a Catalunya no volen evitar aquests càstigs, sinó que en realitat semblen desitjar-los, cada un amb el seu propi motiu. D'aquí que la resposta del pal clàssica no només no funcioni, sinó que fins i tot sigui contraproduent, per molt que tingui formalment de la seva banda la llei, Brussel·les i, si s'escau, fins el Papa de Roma.

La vicepresidenta del Govern, Soraya Saénz de Santamaría, ha viatjat molt a Catalunya en els últims mesos, però sembla que no ha estat capaç de captar aquesta voladura dels codis tradicionals i per això el Govern respon segons el manual legalista clàssic. I això que la CUP ha reflectit la situació amb tota cruesa a l' impressionant vídeo del mambo, en què els seus principals dirigents empenyen el Procés cap al barranc i l'estimben al buit sense miraments. És evident que si el Govern ha vist el vídeo no ho ha entès, aferrat com està a les taules de la llei i als seus prejudicis, i deu haver tancat la seva incomoditat deixant-ho com una excentricitat més dels "radicals". I aquí segueix: advertint els impulsors del referèndum que, si segueix així, es s’estimbaran pel barranc ... Justament el que aquests volen fer!

Seguir leyendo »

Un atac a la dignitat

Protestes contra els escorcolls a la Generalitat per l'1-O

El camí que ens ha portat fins aquí, fins al 20 de setembre del 2017, ha estat llarg, esgotador, complex ... Ho hem reflectit amb multitud de veus, amb pluralitat, i amb la vocació d'oferir als lectors tota la informació possible, amb tot el rigor del qual érem capaços. Amb la voluntat que el ciutadà disposés de les dades imprescindibles perquè formés la seva pròpia opinió. Els cinc anys de eldiario .es i de Catalunya Plural coincideixen amb l'època en què aquest camí s'ha fet més intens. I l'hemeroteca reflecteix l'esforç per anteposar el periodisme a qualsevol altre propòsit a l'hora d'explicar el procés polític que vivia Catalunya. Amb una mirada polièdrica, des de Barcelona, des de Madrid i la resta d'Espanya. Com un dels pocs ponts que seguien en peu.

I hem arribat al 20 de setembre. El dia en què el periodisme és més necessari que mai. Amb notícies per explicar el que està passant i amb una opinió clara i contundent per dir que les mesures repressives ordenades pel Govern del PP són un atemptat contra la democràcia. Contra les llibertats. Un abús de poder, una equivocació de tal magnitud, que amaga les cadenes d'errors comeses per totes les parts fins aquest moment. Però és, per sobre de tot, un nou acte d'agressió a la dignitat de la majoria dels catalans, que s'identifica amb les seves institucions. Que més enllà de si defensa o no la independència, se sent part d'una nació que mereix ser respectada.

I aquest és, de nou, el gran error del Partit Popular, de la dreta espanyola. La falta de respecte. La recollida de signatures contra l'Estatut que va derivar en una campanya de catalanofòbia va ser, abans de res, un atac a la dignitat col·lectiva. Aquella ofensiva va culminar amb una sentència del Tribunal Constitucional que va fulminar l'Estatut votat pels catalans. El Partit Popular va argumentar que era resultat del funcionament de la justícia. Però llavors, com ara, sabem que l'actuació dels tribunals és conseqüència d'una política que somia amb la derrota definitiva de les aspiracions de Catalunya. El resultat de negar-se a reconèixer la realitat nacional que sent la majoria social a Catalunya; d'anteposar la força al diàleg.

Seguir leyendo »

Per què no sortim al carrer a Catalunya?

Puigdemont durant un discurs institucional

Per què els catalans no independentistes no apareixem en olor de multitud? Som resignats, acomplexats, acoquinats? O ens han desactivat al posar-nos de manera subreptícia unes molletes tòxiques a la sopa de lletres de cada dia? Em presentaré: pertanyo a una casta de periodistes pàries que van ser desallotjats de la direcció dels seus programes (en el meu cas COM Ràdio) i després de les escasses tertúlies on tenien entrada (Canal Català) per desentonar del pensament uniforme dels que fan de Catalunya una unitat de destí en la independència. COM Ràdio va ser rebatejada i reconvertida en agència d'imatge i paraula al servei dels miratges del Govern i els seus aliats ben pagats. La constel·lació sobiranista constitueix una duana inexcusable per ser ciutadà de ple dret. Després de 46 anys d'ofici, no pocs de columnista, aquest és l'únic mitjà que em convida a escriure.

Per què no surt a escena la presumible majoria de catalans captius que en bona lògica no s'apunten a trencar un estat important d'Europa i del món perquè prefereixen construir consensos, que són el fonament de les lleis, que ho són de la convivència? Per què no irromp el malestar d'aquests passatgers forçats a un viatge per l'espai il·legal, sense pla de vol validat de sortida, sense un sol OK dels reguladors del trànsit a gran alçada (EUA, França, Gran Bretanya, Alemanya) i apartats al celler de discrepants? Per què diables es fa petit el seny? No serà que el doble fons de la maleta catalana amaga una voluminosa acceptació tàcita del poderós in-de-pen-den-tis-me regnant? Serà que el tedi de viure en un incessant bany d'escuma publicitària en clau de confrontació amb un enemic de maldat irreductible arruga al més pintat, ofega la iniciativa o relaxa fins el desistiment i l'atonia? Serà que Catalunya segueix sent el purgatori on tots caminem temorosos de ser titllats de catalans tebis? Serà que la seducció virginal d'una república perfecta per a éssers perfectes ha fet la seva feina? Serà que desmarcar-se del sobiranisme suposa de facto alinear-se amb una Espanya marxa enrere de model injust, política degradada, justícia desigual, manaires fàctics, serveis atrofiats, moral trilera, cultura arnada i tics franquistes per una transició covardona a mitges tintes? Suposa acaronar la cara, dura, del president que passarà a la posteritat per no dimitir quan el partit del qual és cervell bombava corrupció i impunitat a destre i destre des del mateix cor econòmic? Serà que no resulta fàcil treure-li la raó al seu col·lega Puigdemont quan vocifera que Espanya està malalta? Serà que, segons amb qui es parla més enllà de l'Ebre, un es fa independentista funcional en un no res?

Posem en joc un altre argument de l'abúlia o conformisme: el poder és qüestió de llengua, discurs i vocabulari. S'exerceix en difondre i també en imposar, fins i tot com qui no imposa, donant les coses per fetes. "Welcome to the Catalan Republic". Part del procés constituent sembla ja constituït. Qui controla el relat controla el poder, els mitjans són els instruments on es crea poder, i el relat totalitzador del periodista Puigdemont allà on va triomfa, també per esgotament. Com es podia fer creïble en plena crisi que Catalunya, el país que va destruir el seu model social en any i mig aplicant des de 2011 la més dura austeritat coneguda, es plantegés un colossal objectiu superant la realitat? Mitjançant una grandiosa operació assimiladora d'intensitat saturada, consistent en maquillatge i manipulació des del lèxic fins als fanalets de les cavalcades de Reis, passant per l'okupació dels gols de Messi.

Seguir leyendo »

Viatges sense retorn

Camp de Solidaritat a Padre de las Casas (República Dominicana)

Tot un any de treball, d'estrès i de presses, de papers i d’oficines. Tot un any de feina, de trànsit i d’embussos. D’esgotament i de cansament. Però per fi arriba la calor. I amb ella, els mesos d’estiu: arriben les vacances. I amb les vacances, els viatges. I amb els viatges, els turistes... O potser els viatgers?

En el passat les persones efectuaven viatges per diferents motius concrets: visitar a parents o amistats, per raons mèdiques, per aprendre nous idiomes i costums o per aconseguir una nova feina. El concepte de vacances ja existia, però no incloïa dins de les seves variables la tendència actual de visualitzar-les com una necessitat compulsiva.

Un fenomen més recent el conforma el fet de viatjar per a no fer res, només descansar o fer-ho sense tenir una idea clara d’allò que es vol realitzar. El concepte «Turisme» va sorgir en aquest context i s’ha desenvolupat fins als nostres dies. En l’actualitat, gran part dels habitants del món occidental dediquem tres o quatre setmanes a l’any a fer vacances. Segurament la majoria de nosaltres no concebem les nostres vides sense unes periòdiques i llargues vacances, les quals han adquirit un caràcter gairebé sagrat en contraposició a persones d’altres països per a qui les vacances, més que una necessitat, són un luxe.

Seguir leyendo »

Llibertat, amnistia i tercera via

Assistents a la manifestació de la Diada

Intenti situar-se a l’escenari post 1 d’octubre. Ja ho ha fet...? No és un exercici fàcil, sobretot perquè abans s’hauria de saber què passarà l’1 d’octubre i això no ho sap ningú. Ni Rajoy ni Puigdemont, ni Jordi Évole ni Jordi Sánchez, ni encara menys un servidor. O sigui que només podem tenir sensacions, batecs, estats d’ànim, i en aquest ventall n’hi pot haver tants com gèneres musicals separen el mambo de la marxa militar. Als dos extrems se situarien els ultraeufòrics d’un costat convençuts que el dia 3 el Parlament declararà la independència de Catalunya i els ultraeufòrics de l’altra convençuts que abans del dia 3 Puigdemont, Forcadell i companyia seran dins d’un furgó camí d’Alcalá-Meco.

Com que som en la fase de les sensacions –i de les emocions a flor de pell–, és inútil cap intent d’anàlisi racional. Ara mateix només podem fer travesses, que com se sap es poden inspirar en desideràtums o en càlculs de probabilitats. I si ens agafem al segon mètode, el que diu aquest càlcul és que 1) Catalunya no declararà la independència el 3 d’octubre perquè el que haurà passat dos dies abans en cap cas haurà estat un referèndum ja que l’Estat haurà posat tots els mitjans al seu abast (que són molts) per impedir-ho; i 2) la maquinària judicial engegada per l’Estat contra els impulsors de la legislació rupturista amb la legalitat espanyola seguirà fent el seu camí igual com han anat fent via les causes obertes arran del 9-N. Així, si fa no fa, estarem el 3 d’octubre.

Anem al millor precedent que tenim sobre el moment actual, com són els fets d’octubre del 34, que ara ja comencen a estar en boca de molts (no només d’Albert Rivera). En síntesi, la cosa va anar així: Companys declara l’Estat català dins la república federal espanyola (que no existia com a tal); en 10 hores la revolta és esclafada per l’exèrcit i el president i tot el seu govern (tret del conseller Dencàs, que fuig) són detinguts; i a continuació se suspèn l’autonomia i una llarga llista d’ajuntaments, Companys i els seus consellers són jutjats i empresonats, els caps dels mossos jutjats en consell de guerra i condemnats a mort (posteriorment indultats) i al llarg de 1935 al voltant de 3.400 persones més són processades i empresonades. Fins que arriba febrer del 1936, amb la derrota dels partits de dretes i la victòria del Front Popular, que el primer que fa és amnistiar tots els presos polítics des de l’any 1933 (el gruix són els revoltats catalans i asturians), la qual cosa permet Companys sortir del penal del Port de Santa Maria i recuperar el càrrec de president de la Generalitat un cop restablert l’Estatut d’Autonomia.

Seguir leyendo »

L’exclusió del dubte

Manifestació a la Diada del 2017

De petit m’ensenyaren que l’11 de setembre era la festa nacional de tots els catalans, quelcom vigent fins aquest dilluns, data designada pel Govern de Carles Puigdemont i les entitats sobiranistes com la Diada del Sí. Això aparta de la celebració a molts ciutadans contraris a tanta exaltada afirmació.

Ja fa molts anys vaig llegir la història d’una plaça propera a la ronda de Sant Antoni. S’anomena del Dubte i rep el seu nom perquè, quan la zona era plena de camps, dos pagesos discutiren sobre la propietat de l’aigua que sortia d’una font. Com que no es posaren d’acord es cancel·là la disputa i així nasqué la peculiar denominació del lloc, anteriorment un carrer de fama prostibulària.

El dubte és positiu perquè implica reflexió, dilemes i un allunyament del pensament únic, tan típic a la nostra època des de múltiples coordinades, com si la diversitat fos un pecat i discrepar del ramat hegemònic, no sempre majoritari, un atemptat contra la moral imperant. La setmana passada assistírem a la seva demolició a l’antic arsenal de la Ciutadella mitjançant una ferma voluntat de saltar-se les lleis a la torera, quelcom molt espanyol malgrat que els hi dolgui als impulsors de la ruptura, i demonitzar als defensors de l’aparell democràtic, els mateixos que Jordi Sànchez ha definit amb l’expressió soroll parlamentari.

Seguir leyendo »

Diada a cara o creu

Imatge de la Diada del 2015

Catalunya té dret a un referèndum de reparació. Perquè va votar un Estatut que després va ser laminat pel Tribunal Constitucional. I un menyspreu a la voluntat legítimament expressada a les urnes només es pot reparar amb les urnes. L’Estatut va superar un escrupolós procés democràtic (aprovació al Parlament, el Congrés, el Senat i en referèndum) i significava per a la majoria dels catalans el mínim denominador comú de les seves aspiracions nacionals, el somni de trobar un encaix a Espanya.

Era l'última oportunitat per renovar el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya. Però el Partir Popular va decidir jugar fort: practicar el nacionalisme espanyol enfront de Catalunya, alimentar la catalanofòbia per aconseguir rèdits electorals, sense importar-li el dany irreversible que deixava pel camí.

La temptació que va verbalitzar José María Aznar (“abans es trencarà Catalunya que Espanya”) vol dir que s'acceptava la possibilitat de fracturar la societat catalana abans d'obrir vies de diàleg. Vol dir que, en el fons, l’estratègia del PP passa per mantenir un pols que porti a la 'derrota', per diverses generacions, de les aspiracions sobiranistes.

Seguir leyendo »

Jordi Évole, o el periodisme en temps difícils

Jordi Évole, periodista

La manca d'independència, la manipulació dels atemptats de l'11-M, la bombolla immobiliària que ningú va veure, la corrupció impune i sistèmica del Partit Popular, l'escàndol de Bankia, l'estafa de les preferents, el Cas Pujol, una professió periodística molt fràgil ... Són cares de la mateixa crisi. La crisi de confiança entre els mitjans de comunicació i la ciutadania. La premsa no només va patir l'any 2008 una devastadora depressió econòmica, sinó que va afrontar els efectes d’una llarga crisi de confiança i credibilitat. L'opinió pública va tenir la percepció que els mitjans de comunicació havien abandonat la seva funció social per atendre els seus propis interessos. En altres paraules, que part de la premsa havia renunciat a la que era la seva principal funció, la de reflectir la realitat de forma honesta i amb voluntat de veracitat i independència.

En aquest context, va arribar Salvados, de Jordi Évole. Amb les preguntes que es feia bona part de la ciutadania i que els grans mitjans només plantejaven entre línies. Salvados va néixer a principis del 2008 sense una periodicitat fixa i amb una audiència modesta, tant que la seva continuïtat va estar amenaçada durant mesos. Però, a poc a poc, l'audiència va anar creixent de forma sostinguda. I la complicitat dels ciutadans és la que va mantenir a Salvados a contracorrent en la seva pròpia cadena de televisió.

Tres anys més tard, el 2011, l'esperit de denúncia que es vivia a les places del 15-M va connectar amb Salvados. Molts ciutadans presenciaven per fi a la pantalla allò que vivien diàriament i que havia estat tabú per als grans mitjans. El cas més paradigmàtic, possiblement, és el de l'accident del metro de València ocorregut el 3 de juliol de 2006 i en què van morir 43 persones. Eren els anys del poder absolut del Partit Popular a la Comunitat Valenciana i l'accident, que posava en evidència la mala gestió i la manca d'inversions al metro, va ser cobert per una espessa capa de silencis, trencat només per l'actitud valenta d'alguns periodistes de València. Fins que l'abril de 2013, Salvados va aconseguir “reobrir” el cas en prime time.

Seguir leyendo »

«Bravo» a qui s’implica en contra de l’odi

Missatges en contra de la islamofòbia a la manifestació de Barcelona després dels atemptats

La setmana dels atemptats de Barcelona i Cambrils l’equip del Servei d’Atenció i Denuncies (SAiD) de SOS Racisme va registrar un increment important tant del nombre de notificacions de continguts islamòfobs publicats a les xarxes socials, com del nombre de persones que demanaven informació i orientació respecte a com poder denunciar o contrarestar amb un discurs diferent.

Per qui es dedica a estudiar aquests fets, això no suposarà cap sorpresa: en efecte, l'experiència dels últims anys ens diu que és justament en les hores i dies que segueixen fets particularment greus i violents, com un atemptat terrorista, quan l’odi (i en particular la islamofòbia) més creix a les xarxes socials. El mateix dia de l'atemptat de Manchester, el passat mes de maig, organitzacions britàniques actives contra el hate speech van registrar un increment del 500% de denúncies per casos de discurs islamòfob a les xarxes. 

No obstant això, podem dir que la islamofòbia i l’odi són el «producte» de situacions greus com els recents atemptats terroristes viscuts Catalunya? Encara que els números mostrin clarament com aquests fets actuen de «catalitzadors» de l’odi, la realitat és més complexa i mereix ser analitzada més en profunditat (sobretot si considerem les poques fonts rigoroses d’informació de què disposem i la necessitat de conduir més recerca sobre aquest tema).

Seguir leyendo »