Opinión y blogs

eldiario.es

En deute amb Pasqual Maragall i amb nosaltres mateixos

El 25 de juliol vinent s’escau el 25 aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, l’esdeveniment que va contribuir més clarament al tomb social iniciat en aquest país amb el postfranquisme. La demostració de la capacitat de la capital catalana per organitzar de manera moderna i eficient una cita mundial d’aquelles dimensions no només es va traduir en la posada al dia de les infraestructures urbanístiques. Va significar sobretot una injecció d’autoconfiança, de fe demostrada en les pròpies forces, d’admiració local i internacional, de visió de futur.

Els Jocs Olímpics del 1992 són un dels millors records col·lectius de les últimes dècades en aquest país. Mereixerien per tant que el 25 aniversari fos commemorat d’una manera que es trobés a l’altura del que van suposar. És possible que no sigui així per pura gasiveria institucional, per " l'avara povertà di Catalogna" que el Dant ja denunciava a la Divina Comèdia fa set segles.

D’entrada, no s’ha publicat cap llibre, estudi o assaig que repassi i interpreti de manera reconeguda i global allò que van significar l’organització, la celebració i les derivacions de les Olimpíades barcelonines. La mateixa carència s’aplica al maragallisme en general. Una deriva de l’altra. Fora de La gota malaia: una biografia de Pasqual Maragall, publicat el 1998 pels periodistes Lluís Mauri i Lluís Uría, i de les pròpies memòries Oda Inacabada editades el 2008, no s’ha elaborat una visió de conjunt sobre el caràcter i l’impacte del maragallisme. La setmana passada es va presentar el llibre col·lectiu Pasqual Maragall, pensament i acció.

Seguir leyendo »

França, hora zero

Les eleccions presidencials franceses posen de nou sobre la taula el futur d'un dels països més influents d'Europa i de tot el planeta. No només pel seu històric paper en l'adveniment de l'Estat modern i el desenvolupament del pensament democràtic, sinó pel seu pes real en l'escena mundial. França és la sisena potència econòmica global, després dels Estats Units, la Xina, el Japó, Alemanya i Regne Unit, i la segona economia de la zona euro després d'Alemanya. És també una potència nuclear en disposar d'arsenal atòmic propi. França ja no és potser un gran referent en la nova societat global, articulada amb el canvi de segle al voltant de la revolució tecnològica i el desplaçament de l'eix de gravetat cap al Pacífic, però gairebé res s'entén o és possible sense ella. Almenys a Europa.

Amb més de 64 milions d'habitants (66,7 milions amb els territoris d'ultramar), França és també el segon país més poblat de la Unió Europea després de la potència alemanya, gran adversari de les devastadores guerres mundials successives del segle XX i, tot i això, cofundadors i ferms aliats del projecte de construcció d'Europa des de mitjans de l'última centúria. El ja endèmic pessimisme francès, que arrossega el fantasma del declivi des del final dels  Trenta Gloriosos -el període de creixement accelerat després de la II Guerra Mundial, entre 1945 i 1975-, afronta el seu punt crític en la nova cita a les urnes després del decebedor quinquenni socialista presidit per François Hollande. L'històric eix franco-alemany està, doncs, també en joc i amb ell la pròpia idea d'Europa.

Les costures d'Europa

Seguir leyendo »

Han matat a Terry, han trencat el paisatge

Una grua treu el cartell de Terry de la plaça Molina

L'ofici que més m'agrada, que diria Joan Salvat-Papasseït, és caminar per Barcelona. És agradable perquè de nit els vianants, excepte uns pocs curiosos, van a la seva i la ciutat es torna una immensa quadrícula buida. Una de les meves rutes preferides consisteix a sortir de la rodalia de la plaça d'Espanya i caminar fins al barri d'Horta perdent-me entre el laberint de carrers. Fa poc ho vaig fer i, per a preparar un article, vaig voler anar al carrer de Sant Elies per a trobar la casa on visqué durant una bona temporada Carlos Barral, un dels grans oblidats de la nostra cultura. Vaig deixar enrere plaça Molina, vaig ascendir uns metres i allà era, erm i desolat, només enfocat per aquelles llums nocturnes més estridents quan les avingudes són estretes.

Tot seguit vaig refer el camí per a endinsar-me a Gràcia i quelcom torbà la normalitat. Barcelona, com qualsevol altre racó del món, té un seguit de partícules mínimes que identifiquen zones del seu planisferi. Per a mi el camí cap a plaça Molina des de Balmes s'identificava amb la publicitat de Terry a un mur destinat a tenir aquesta funció, i així ho verifica una fotografia dels anys quaranta. En aquell espai no hi podia anar cap altra cosa. Me va.

Seguir leyendo »

La guerra de Síria? Quina guerra de Síria?

Imatge d'arxiu de Síria

Cada dia els mitjans de comunicació ens parlen de l’actual guerra de Síria. El problema és que en parlen sense explicar-la. La gent acaba per desinteressar-se d’un conflicte que no entén, fins a semblar-li allunyat, endèmic, quasi rutinari. El martiritzat Pròxim Orient mediterrani no ens resulta gens pròxim, malgrat formar part de la mateixa conca que nosaltres, a menys de 5.000 km de distància.

La setmana passada el president Trump va ordenar llançar 56 míssils Tomahawk, des de dos destructors nord-americans amb base a Rota (Cadis) que solcaven el Golf Pèrsic, contra la base aèria siriana de Xayrat, de la qual havien partit els avions que van atacar amb bombes químiques la població civil d’una localitat en mans dels rebels, igual com anteriorment el govern sirià ja havia bombardejat la localitat de Guta amb les mateixes bombes de gas sarin o la ciutat d’Alep amb bombes de clor. Els míssils, pel seu cantó, eren del mateix model que els Estats Units van utilitzar el 1991 contra el veí Iraq, el 2011 a Líbia o el 2016 al Iemen, sense cap altre resultat que allargar la guerra als països àrabs de la zona.

Síria va ser trossejada per les potències colonials: Transjordània i Palestina van passar sota mandat britànic i el Líban i una disminuïda Síria sota mandat francès. Va assolir la independència formal el 1946. Els successius cops d’Estat militars, tot sovint amb ajuda soviètica, van portar al poder l’any 1970 el partit laic Baas del president Hafez al-Àssad.

Seguir leyendo »

Les paraules de Bonvehí i la recerca de la veracitat

Els periodistes sabem que sempre hi ha diferents versions de la realitat, però també coneixem que el nostre deure és acostar-nos el més possible a la veritat. Sovint necessitem el pas del temps, la confessió dels protagonistes o llargues investigacions per conèixer la realitat del que ha passat. Altres vegades, la 'veritat oficial', la que el poder explica amb el propòsit d'escriure un relat el més hegemònic possible, es posada en qüestió d’una forma molt més ràpida. És una 'veritat construïda' que el periodista té l'obligació de contrastar amb la veracitat dels fets.

Això és precisament el que hem fet Catalunya Plural i eldiario.es quan hem publicat les paraules del número dos del PDECat, David Bonvehí, pronunciades, i gravades, durant una reunió amb militants del partit. Un document que posa en qüestió la 'veritat oficial' i que revela que la nova Convergència té un pla 'b' a l'hora d'afrontar la culminació del Procés. Un pla ocult a l'opinió pública.

L'episodi i la cadena de reaccions que ha desencadenat ens porten a compartir unes reflexions sobre el paper del periodisme.

Seguir leyendo »

La mort té un preu (molt car) a Barcelona

Barcelona creará una funeraria municipal para abaratar un 30 % los entierros

Morir a Barcelona és molt car. Fàcilment, si no es disposa d'una assegurança, la factura pot assolir els 5.000, els 7.000 o els 10.000 euros. Aquests són els preus en els quals es mouen les factures de diferents ciutadans a què ha tingut accés la síndica de greuges de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, i el que últimament han abonat persones properes.

Són xifres, opino, desproporcionades, més pròpies d'un producte de luxe que d'un servei essencial, com és el cas. Més aviat o més tard, tots morirem. I això converteix la mort, ara per ara a Barcelona, en un negoci segur.

Però el preu final no és l’únic problema. També cal tenir en compte les condicions en les quals una persona s'enfronta a aquestes situacions. Al cap de poques hores d’una mort, a vegades de manera sobtada, i en poca estona la família ha de decidir, desanimada i trista, com vol i el que es gasta en el comiat de la persona estimada. A això cal afegir, generalment, la manca d'informació i el desconeixement sobre quins són els serveis necessaris que s’han de contractar i de quins es pot prescindir.

Seguir leyendo »

Veurem la fi de la pena de mort?

Aquest any fa just 40 anys que a Amnistia Internacional vam engegar la primera campanya per aconseguir l'abolició de la pena de mort al món. Aquell 1977 llunyà només 16 països eren abolicionistes. L'any 1997, vint anys després, la xifra ja s'havia elevat a 64. I enguany podem parlar de 104 països que han eliminat la pena de mort de la seva legislació, més de la meitat de països del món. Si sumem a aquesta xifra la dels països que són abolicionistes en la pràctica —és a dir, que mantenen la pena de mort però que no l'apliquen, i alguns des de fa dècades— ja ens situem en els 141 països, el 70% del total.

Sens dubte són bones dades, les millors de la història. Són xifres que ens assenyalen que, en aquests quaranta anys, el recurs a les execucions per part dels estats es redueix, lentament però de manera inexorable, i que l'horitzó del final de la pena de mort és més a prop. Però, veurem la seva fi en un futur més o menys proper, posem vint, trenta o quaranta anys més?

En l'anàlisi de les dades i estadístiques sobre pena de mort que publiquem cada any per aquestes dates intentem respondre aquesta pregunta però no ens en sortim del tot. Hi ha qui veu el got mig buit. Hi ha qui el veu mig ple. I certament les dades poden avalar les dues posicions.

Seguir leyendo »

Llum i passió en tot

La socialista Carme Chacón

Encara no em faig a la idea de la mort de la Carme. Fa poc ens vàrem trobar pel carrer de casualitat i la vaig veure amb les mateixes ganes i empenta de sempre de parlar de política, preocupada pel futur del partit i del país. La vaig veure molt feliç amb els seus nous projectes professionals i de poder dedicar més temps al seu fill Miquel. Deixar la primera línia i alleugerir l'agenda t'allibera d'aquest sentit de culpa que, almenys a les dones, sempre ens acompanya.

Carme Chacón va obrir nous camins i va aportar llum i passió a tot allò que va fer. Ella no concebia entregar-se a mitges. Es donava al 100%. Ho va fer com a regidora a la seva estimada Esplugues, com a diputada al Congrés, des d'on va defensar el món de la cultura o un nou sistema educatiu de consens amb una passió que li era innata. Queden pendents molts agraïments.

Avui podem recordar com, per exemple, va impulsar al Congrés una escola infantil. Tots els funcionaris i personal de la casa i també els diputats i diputades vam poder gaudir d'aquest servei gràcies al seu impuls. Avui també podem recordar la seva aportació més humana des del ministeri de Defensa del Govern d'Espanya, amb la llei Orgànica de drets i deures de les Forces Armades o la renda bàsica d'emancipació des de la cartera d'Habitatge. Ser dona, socialista i catalana no li posava les coses fàcils, tot i així i malgrat les crítiques i fins i tot desqualificacions, sempre trobava motius per continuar lluitant per totes aquelles causes en les quals creia: acabar amb les injustícies i el patiment social, trobar maneres perquè els catalans i les catalanes continuéssim treballant construint un futur junts amb la resta dels espanyols.

Seguir leyendo »

El cas Fenoll: Caps que se’n van i altres que es queden

Un grup de gent diversa vam compartir taula a la Masia Can Jordà (Santa Susanna), el diumenge 2 d'abril, convocats per una amfitriona de luxe: la Carme Fenoll.

Polítics com Ferran Mascarell i Marc Vidal Pou, escriptors i periodistes com Sergio Vila Sanjuán, Lluís Llort, Rafael Vallbona, Ada Castells, llibreters com Xavier Vidal i Teresa Calabús. Editors com Maria Bohigas, l'inclassificable Toni Puig, un bon nombre de bibliotecàries i bibliotecaris de tot Catalunya i familiars de la Carme; ens vam congregar per desitjar-li molts èxits en el futur i agrair-li el treball realitzat en els últims cinc anys com a cap de servei de les Biblioteques de la Generalitat de Catalunya.

S'ha escrit tant sobre les oposicions, que recentment ha perdut la Carme, per renovar el seu càrrec, que ja es parla del Cas Fenoll.

Seguir leyendo »

Dia del poble gitano: opre Rromnia thaj o gao Rrom!

Ponents durant les jornades "Pensant les relacions de gènere a les comunitats gitanes"

La intervenció antigitanista de l'europarlamentària de la Lliga Nord Mara Bizzotto, fa uns dies al Parlament europeu, evidenciava, una vegada més, l'escassa visibilitat i la particular elevada tolerància social amb què es rep el racisme cap al poble gitano.

Les declaracions de l'europarlamentària ultradretana, en què va menysprear el sentit d'un Dia Internacional dedicat a recordar el genocidi i persecucions contra el poble gitano i en què va reclamar commemorar un dia per a les suposades “víctimes dels problemes causats pels gitanos” ─”víctimes” del fet que es dediquin recursos públics a superar la discriminació i millorar la qualitat de vida de les comunitats gitanes que “no volen integrar-se”─, han quedat impunes i en un segon pla mediàtic. L'atac racista amb prou feines ha estat condemnat. Difícilment, hauria passat tan desapercebut si s'hagués dirigit a una altra minoria.

El poble gitano és la minoria ètnica autòctona d'Europa, la més nombrosa i, també, la més discriminada i oblidada. El racisme cap als gitanos, a més d'estar normalitzat, políticament és utilitzat per partits de dretes per aconseguir popularitat. Saben que generaran simpaties en una part no menyspreable de l'opinió pública  i els seus comentaris tindran repercussions negatives en l'excés. Ni tan sols partits d'esquerra s'oposen defensant els gitanos, per què pot costar-los vots. Per entendre el racisme cap als gitanos hem de buscar en la gènesi de les colonitzacions Europees i situar-nos en l'expansió i descobriment de l'anomenat nou món. A partir d'aquí, Europa comença a fomentar noves hipòtesis científiques que proclamen la superioritat de l'Europa blanca i la inferioritat de la resta, per així justificar, des de la legitimitat, l'explotació d'altres pobles i races.

Seguir leyendo »