Opinión y blogs

eldiario.es

Agressions sexuals i violència institucional

Altre cop aquest tràngol amarg i frustrant d'haver d'explicar a una dona agredida sexualment que el seu cas judicial penja d'un fil. La reacció, l'esperada i en aquest ordre: incredulitat, ràbia, impotència i dolor.

Ella va donar el pas, va denunciar. I es van precipitar una sèrie d'esdeveniments incontrolables. Ha d'encarar el flagell de responsabilitzar-se de l'agressió: si hagués actuat diferent, potser ho hauria evitat? Dubta: magrejar els genitals també es considera agressió sexual? Si l'han penetrada, no té dubtes. No es reconeix en la categoria de “dona agredida sexualment” o pitjor encara, de “violada”, una paraula innomenable. La rebutja. A partir d'ara, sap que s'expectarà d'ella el sacrifici d'un patiment resignat, exemplar. L'empatia social no abraça les víctimes reivindicatives. La primera condemna, l'estigma. L'horroritza pensar en què passaria si es desvelés “allò” al seu entorn immediat o pitjor encara, a les xarxes socials. Estant tan vulnerable no resistiria el judici moral de l'arena pública. Sap que se la qüestionaria i se li recriminaria el demanar ajuda al sistema, quan va ser ella qui ho va provocar. Per fresca, per tornar sola de matinada, per dur un vestit massa ajustat o per haver begut més del compte, etc. A les “dones de bé” aquestes coses no els passen.

Enmig d'aquest col·lapse d'emocions, el xoc amb la realitat dels Jutjats. Desorientació davant del laberint, perplexitat pel tracte rebut no sempre curós, inseguretat de reclamar una atenció més respectuosa, incomoditat d'exposar la seva intimitat, estrès per la presa de decisions legals, angoixa per la incertesa, vertigen per les conseqüències de tot plegat... El procés s'allarga mesos i anys, condicionant el seu dia a dia. No aconseguirà tancar la seva recuperació emocional fins que acabi tot plegat. A cada tràmit o novetat, un daltabaix. L'angoixa aflora en forma de desagradables símptomes físics. La segona condemna, el pas pel procés judicial. Però cal resistir, si llença la tovallola, tot quedarà impune, ell seguirà fent mal a d'altres dones i ella haurà de carregar amb el remordiment de no haver-se defensat.

La sensació d'estafa és inevitable. Va denunciar perquè confiava en la Justícia, en el poder de l'Autoritat. Ha col·laborat, prioritzant el procés per sobre del seu benestar i de la seva seguretat. A on queda el “denuncia i et protegirem”? Esperava un resultat, una resolució justa que l'ajudés a guarir la seva ferida i li tornés la seva identitat d'abans. Donava per fet que la justícia disposava de mecanismes per investigar, protegir-la i discernir la veritat. I ella diu la veritat, és tan ferm, tan obvi, tan cert, que ni es planteja que el seu relat pugui arribar a ser qüestionat.

Seguir leyendo »

L'Hermitage de Sant Petersburg: la façana i els darreres

En absència de notícies sobre el projecte d'instal.lar a Barcelona una franquícia del museu de l'Hermitage de Sant Petersburg, com ja s'ha fet a Amsterdam, el principal museu del món per quantitat d'obres i segon en superfície (després de Louvre) acollirà del 28 d'octubre al 5 de febrer vinents una exposició de 70 pintures i escultures sobre "Surrealisme a Catalunya. Els artistes de l'Empordà i Salvador Dalí".

La iniciativa ha costat cinc anys de negociacions molt fluctuants a la comissària Alícia Viñas, ex directora del Museu de l'Empordà figuerenc, però ha acabat per demostrar que de vegades els tractes amb l'Hermitage desemboquen en algun resultat. Només de vegades. La ciutat de Barcelona, sense anar més lluny, no se n'ha sortit.

La Barcelona maragalliana es va agermanar amb la segona ciutat russa el 1982, quan encara s'anomenava Leningrad. La regidora de Cultura, Maria Aurèlia Capmany, es va desplaçar en diverses ocasions a Sant Petersburg per estimular el projecte d'intercanvi d'obres i d'exposicions entre el Museu Picasso barceloní i la pinacoteca més fabulosament nodrida del món. Desitjava en especial obtenir la presència a Barcelona del famós quadre d'Henri Matisse "La dansa", una rotllana humana que d'alguna manera evoca la sardana.

Seguir leyendo »

La normalitat

La cinquena manifestació massiva de la Diada en cinc anys demostra sens cap mena de dubte la gran capacitat de mobilització de l'ANC i Òmnium, sempre recolzada pels mitjans de comunicació públics i un monotema que, no obstant, sembla mudar de forma i rebaixar fins a cert punt el grau de les seves reivindicacions.

A diferència d'altres anys dóna la sensació que hagi disminuït la tensió. Les xarxes socials van menys plenes de frases fetes i que l'horitzó vagi lliure de comicis o referèndums propers com va passar a les dues darreres edicions ha produït un descens del furor col·lectiu per molt que per primera vegada el President hi hagi assistit, posicionant-se a una línia que l'exclou de la totalitat ciutadana, convertint-lo en el representant d'un sol grup dels habitants de Catalunya.

Les xifres no em semblen importants. Segurament es va mencionar el milió de persones. El 1906 la Festa de l'homenatge a Solidaritat Catalana omplí de gom a gom el passeig de Sant Joan amb cent vint-i-cinc mil persones, una xifra impressionant per l'època. No crec que la Diada sigui molt superior. Si sumem les de Berga, Salt, Tarragona i Lleida parlar de centenars de milers de persones serà una fórmula correcta que ja no sorprèn a ningú.

Seguir leyendo »

Les Nacions Unides: solucions reals?

El passat 19 de setembre es va celebrar a Nova York la Cimera de l'Assemblea General de les Nacions Unides sobre Refugiats i Migrants, convocada amb l'objectiu d'adoptar compromisos "per a la millora en la protecció dels migrants i refugiats" segons explica l'ACNUR. Resultat d'aquesta cimera ha estat la presentació de la Declaració de Nova York que sense caràcter vinculant "es compromet a a respectar totalment els drets humans de tots els refugiats i migrants". Des de Stop Mare Mortum, com moltes altres entitats, critiquem la manca de mesures concretes. Una vegada més es tracta d'una declaració d'intencions sense mecanismes que en garanteixin la seva aplicació.

És la primera vegada que l'Assemblea General proposa una cimera específica sobre migracions i refugiats, cosa que situa aquesta problemàtica a l'agenda política internacional. Ara bé, cal reflexionar sobre el moment en què es proposa aquesta cimera: portem dècades amb les denominades crisis migratòries en diferents parts del món però no ha estat fins que ha tocat directament a Europa que se li ha donat importància, temps i espai a l'agenda internacional.

Pot generar canvis aquesta trobada a les polítiques migratòries actuals? L'escenari no porta a gaires esperances pel fet que són els Estats els que gestionen les polítiques migratòries i d'asil. A més a més donat el seu caràcter voluntari, no hi ha mesures contra els països que no compleixin els acords.

Seguir leyendo »

La Mercè, el pregó i un immens error

El Pregó de la Mercè obre la festa major de Barcelona. Però és molt més que un pregó de festa major. És el moment en què la ciutat tria un personatge perquè posi paraules a la realitat i als anhels d'una ciutat plural, diversa, i amb una personalitat molt forta. Amb una ciutadania que viu de forma apassionada des dels grans projectes urbanístics fins a les decisions municipals més modestes. Una ciutadania que se sent tant cosmopolita com part de la identitat del seu barri o del seu carrer. Conscient de la capitalitat de Catalunya, però també de ser un referent de la Mediterrània, d'Europa i amb aspiracions de ser estimada i respectada a Espanya. Una ciutat que ha viscut com poques totes les utopies dels últims segles. Una ciutat metropolitana que ha sabut guanyar-se la immigració, de la resta de Catalunya, d'Espanya i del món.

Els ajuntaments democràtics sempre han elegit els pregoners de la Mercè amb mim, conscients de la responsabilitat de donar veu a una ciutat com Barcelona. La llista de pregoners i pregoneres de la Mercè són el reflex d'una ciutat oberta. Aquest any el govern municipal de l'alcaldessa Ada Colau ha triat l'escriptor Javier Pérez Andújar. Nascut a Sant Adrià de Besòs, Pérez Andújar s'ha convertit en el cronista de la Barcelona perifèrica, de l'extraradi, de la ciutat metropolitana. I s'ha significat per la seva actitud crítica amb l'independentisme. Quan l'Ajuntament va anunciar el seu nom es va desencadenar una dura campanya a les xarxes i a les pàgines d'opinió d'alguns mitjans. I diverses entitats independentistes van anunciar un pregó alternatiu a càrrec de l'actor Toni Albà. No és una anècdota.

Toni Albà pronunciarà el seu pregó a la mateixa hora que l'acte oficial del Saló de Cent i anirà disfressat de Felip V, el rei que simbolitza la repressió patida pels catalans el 1714. El pregó d’Albà aspira a ser una paròdia de qui van tenir la gosadia d'elegir un cronista i escriptor crític amb el Procés. Però en el fons deixa en evidència la pitjor cara d'un projecte polític legítim i respectable com és la independència de Catalunya.

Seguir leyendo »

Posem-nos en la pell de les dones

La companya Maria Rovira, regidora de la CUP – Capgirem Barcelona, va fer públic divendres passat una agressió sexual que va patir a la nit, al carrer, a la ciutat. I les reaccions no s'han fet esperar. De suport però també de qüestionament. A les xarxes i als mitjans. Tertulianes. Polítics. Escriptores. Aquests, homes i dones, han estat la bandera de la posada en qüestió. I no han posat en dubte ni l'agressió ni la víctima, però sí el nucli central del que denunciem.

Que si no podem vincular una acció d'un tarat amb el patriarcat. Que si els Mossos d'Esquadra faran nostra la nit. Que si això que si allò. Però una altra vegada posant en dubte. Dubtant de l'agredida des del punt en què s'atreveixen a posar entre cometes l'agredida, el seu relat i les seves queixes.

En primer lloc, la violència masclista ni és casual ni és cosa de bojos. Els agressors, també els tarats, són els fills avantatjats del patriarcat, en la mesura en què posen en pràctica de manera exagerada el que sustenta el substrat cultural de l'heteropatriarcat. Que el cos de les dones és un camp de batalla. Que som trossos de carn al servei del desig. Que podem ser mares, filles, treballadores sexuals, germanes. Que podem tenir un càrrec si ens esforcem. Que podem tenir casa i cotxe, fins i tot opinió política. Però mai, mai de la vida, podem posar en dubte el que, de fons, som: dones, amb un rol de gènere associat que estableix desitjos, pràctiques i funcions.

Seguir leyendo »

Burkini, sí o no?

La prohibició del burkini a algunes platges franceses ha generat polèmica

Jo vaig néixer a primers dels anys cinquanta en una família amb un marcadíssim caràcter patriarcal. Per això, el meu pare, i de retruc la meva mare, van decidir durant uns anys –fins que van haver de claudicar– quines peces de roba eren convenients per a mi, com a noia que era. No eren adequats els shorts, ni els pantalons, ni les minifaldilles, ni unes faldilles de pana amb una cremallera de dalt a baix que permetia –segons el meu pare– quedar despullada molt –massa!– de pressa.

A mi em molestaven moltíssim les directrius que en relació als vestits i a moltes altres qüestions pesaven sobre mi pel fet de ser una noia. De fet, em molestaven tant que em van convertir en feminista quan encara no sabia ni que allò pel que pensava lluitar es deia "feminisme".

Conseqüentment, així que vaig poder em vaig posar pantalons, bikini, minifaldilles o m'ho vaig treure tot i me'n vaig anar a la platja amb el parrús a l'aire.
S'entén, doncs, que la imposició de velar-se, per raons culturals o religioses, que tenen les dones musulmanes no em sembli una bicoca. Amb tot, encara m'agraden menys les prohibicions que les imposicions. Per això no entenc ni comparteixo la fal·lera prohibicionista que els ha agafat aquest estiu als nostres veïns i veïnes francesos. Tot i que no m'agrada el burkini, em sembla la millor manera que tenen les dones velades de gaudir de la llibertat de la platja.

Seguir leyendo »

I ara què? Referèndum

L'11 de setembre d'aquest any ha tornat a demostrar la diversitat de la defensa de la sobirania que existeix a Catalunya, així com la força i la vitalitat del moviment independentista que manté una gran capacitat de mobilització per cinquè any consecutiu. Poc moviments a nivell internacional han demostrat aquesta capacitat i de nou s'equivoquen els que creuen que l'independentisme o la voluntat d'exercir el dret a decidir desapareixerà com per art de màgia al nostre país.

Alhora segueix sent necessari trobar els canals i solucions perquè el conjunt de la ciutadania pugui decidir el seu futur i exercir el seu dret a l'autodeterminació. El repte és com superem una evident situació de bloqueig.

És sens dubte aquesta necessitat el que ha portat al president Puigdemont a plantejar refer el seu full de ruta i tornar a plantejar el referèndum, amb plenes garanties i conseqüències efectives, l'anomenada via escocesa, i a definir-la com a la millor de les opcions possibles.

Seguir leyendo »

No m'avergonyeixo de ser pobre

L'altre dia anava pel carrer i em va aturar una senyora carregada amb dues bosses de plàstic. Vaig creure que em preguntaria per un carrer, però no, volia vendre una petita estrella de roba que havia cosit la nit anterior. No parava de dir-me que estava avergonyida, però aquell matí no tenia ni un got de llet pel seu fill de 16 anys i es va empassar la vergonya i va sortir al carrer a demanar. Era una dona catalana d'uns 50 anys, extremadament prima i amb bona educació. Es notava que anys enrere havia viscut millor.

La història és real, no inventada, però per respecte a ella, no donaré detall de la seva identitat, ni tampoc oferiré pistes sobre el carrer en la qual la vaig trobar. El que més em va sorprendre va ser que desconeixia que ella tenia dret a una ajuda al seu ajuntament natal. Estava convençuda que aquestes ajudes només són pels migrants.

I aquí és on volia arribar. L'opinió pública en general creu que els migrants reben la major part d'ajudes socials als ajuntaments i la veritat és que no és així. Quan remous certes xifres i pots entaular conversa amb alguns funcionaris de diferents poblacions catalanes, resulta que les dades llancen tot el contrari. Més del 50% de les ajudes que es destinen van a parar a llars catalanes, a través de pagaments de subministraments energètics, beques menjador, tiquets de menjar, abonaments de lloguer...

Seguir leyendo »

L'enganyifa del creixement sostenible

Una de les primeres declaracions oficials i uns dels acords finals de la cimera del G-20 celebrada a la Xina va ser que cal impulsar un creixement de l'economia fort, sostenible, equilibrat i inclusiu. Aquest redactat pot acontentar sectors de la població que veuen o pateixen la desigualtat però que alhora es creuen el missatge oficial de què l'única sortida és el creixement econòmic. En canvi, molts economistes i els moviments ecologistes no compren aquesta idea. Vegem per què.

Primer, què vol dir creixement econòmic? A grans trets, es refereix a l'increment del PIB, que mesura el valor monetari dels béns i serveis produïts (valor de mercat dels béns comercialitzats i cost econòmic dels béns i serveis públics) deixant de banda allò que no té relació amb el mercat, com ara la feina domèstica no remunerada.

A Espanya, amb uns nivells d'atur escandalosos, se'ns ha repetit fins al cansament que per sortir de la crisi calia créixer. Analitzant  les dades històriques del PIB es veu que el 2008, any que va esclatar la crisi, el PIB era el més elevat des que hi ha registres, i que després d'una davallada progressiva, a partir del 2013 no ha parat de pujar. Mirant les dades de l'atur, les tímides pujades del PIB en el període 2008-2015 corresponen a tímides baixades de l'atur, però mirant abans del 2008, es veu que l'atur no va parar de pujar des del 2006, coincidint amb increments del PIB del 4%. És a dir, no es pot establir una relació directa entre creixement econòmic i creació d'ocupació, com ens volen fer creure, doncs hi influeixen altres variables.

Seguir leyendo »