eldiario.es

Menú

Es parla molt poc de què està passant a Grècia

Alexis Tsipras

L’escassa atenció mediàtica a l’ofec econòmic que la Unió Europea i els organismes financers internacionals imposen a Grècia és una peça més del pla de càstig contra un petit país del sud que va gosar desviar-se del recte camí del liberalisme. El silenci habitual sobre el patiment infligit a la població grega per l’operació de rescat financer en curs s’ha convertit en una penalitat afegida.

La duresa del pla d’austeritat de la cancellera Merkel imposat al conjunt de països de la Unió Europea, de la qual Grècia forma part des del 1981, cinc anys abans que Espanya, no ha cedit ni un mil·límetre des del començament de la seva aplicació el 2010. El seu pla de gestió de la crisi grega del deute no ha mitigat els efectes desastrosos sobre les condicions de vida de la població. La brutalitat dels sacrificis encaixats pels grecs no ha servit de res, més que per obtenir una nova tongada del rescat financer i allargar l’agonia.

La tercera tongada del rescat, per un import de 7.000 milions d’euros, s’està negociant aquests dies en les mateixes condicions que les anteriors. El 90% de la injecció de fons es destina a pagar els venciments del deute públic, és a dir, a rescatar els bancs. El 10% restant serveix per pagar endarreriments a proveïdors, funcionaris i pensionistes, a canvi de noves retallades de les pensions i més augments d’impostos fins al 2021.

Seguir leyendo »

Què haguera dit Martin Niemöller?

Leila Khaled a la Fira Literal

Ha passat ja una setmana des que va tenir lloc la Fira Literal, Fira d'Idees i Llibres Radical, i de la tempesta de la polèmica en relació a la visita de la històrica militant palestina Leila Khaled a Barcelona. Fins al dia d'avui, les editores i editors impulsors de la Fira havíem volgut defugir d'aquesta polèmica, però creiem que cal fer arribar una sèrie de reflexions sobre la forta pressió que hem rebut per fer-nos desistir de convidar-la. Finalment la fira va ser un èxit, amb més de 15.000 visitants. L’estada de la Leila va ser tranquil·la i va poder sentir el suport de moltes persones, col·lectius i institucions.

Malgrat això, les editorials i l’equip de persones que impulsem la Fira Literal ens hem vist atacades en diferents nivells per voler desenvolupar la nostra tasca professional, la difusió d'idees i llibres de pensament crític. Per tots els flancs hem rebut atacs: associacions extremistes, opinòlegs, periodistes amb poc o gens de sentit deontològic de la professió, partits polítics amb representació al consistori, i un trist etcètera. Per desgràcia, també hem estat acompanyats de significatius silencis, per part d'altres professionals i representants institucionals. Esperem que mai hagin de recordar el famós sermó de Martin Niemöller "Què haguera dit Jesucrist?", erroniament atribuit a Bertolt Brech, on sentencia “Ara venen per mi. I no hi ha ningú que aixequi la veu”.

I amb això encetem la clau de la polèmica. Per què convidar a Leila Khaled a Barcelona? En primer lloc, per desfer un greuge amb la història d'aquesta ciutat. El 2008 les mateixes forces reaccionàries que ens han atacat van aconseguir el seu objectiu de prohibir l'entrada a Barcelona de Khaled. En segon lloc, l’hem convidat pel nostre compromís amb la pau arreu i més concretament, la pau a Palestina. Com a societat, ens permetrem tornar a cometre l'error d'anomenar terrorista a una de les agents de la pau com han sigut Mandela, McGuiness, Davis o Otegi als seus respectius països? I per últim, per l'aportació com a testimoni literari àrab, com ja van ser Darwish o Kanafani. Ens podem permetre el luxe de tancar els ulls a l'aportació literària de Palestina com a poble veí del Mediterrani? Nosaltres davant d'aquests dubtes tenim una resposta: Barcelona necessita més que mai a Leila Khaled, de fet, necessitem que neixin Leilas a cada instant.

Seguir leyendo »

Alguns apunts sobre la Renda Garantida de Ciutadania

Concentració a la plaça de Sant Jaume

Escrivia mesos enrere que la Renda Garantida de Ciutadania és imprescindible. I citant a Josep Manel Busqueta, l’ubicava en una lògica de resistència a la nostra geografia trencada per la crisi. Però ja llavors alertava de la necessitat, per què ens hi va la vida, de construir mecanismes de redistribució de la renda i de justícia social que tinguin la capacitat de capgirar la misèria. Misèria de les de sempre, i riquesa de l’IBEX 35 que augmenta beneficis a ritmes meteòrics.

I per fi hi ha hagut acord. Celebrat amb focs artificials. I ens n’alegrem. I volem felicitar a la Comissió Promotora per l’esforç i la paciència. De fet, des del primer moment en què la Comissió Promotora de la ILP es va posar a treballar, hi hem sigut i els hi hem fet costat. I ara no serà diferent. Donarem suport a la Renda Garantida de Ciutadania.

No obstant això, és de responsabilitat política explicar l’altra cara d’un pacte esbombat als quatre vents amb foto inclosa. I la primera evidència, que no per òbvia ha sigut esmentada, és que l’actual acord de la RGC ni és el millor dels acords possibles, ni suposarà un canvi substancial en la situació de pobresa de tantes i tantes famílies a casa nostra. I no és una crítica des de l’atalaia sinó una lectura de la RGC des de la tenacitat – genètica de les esquerres anticapitalistes – de voler fer política que no sigui de símptomes sinó que resolgui les causes de la desigualtat.

Seguir leyendo »

Sóc mestre a la presó per convicció

Departament Especial de Règim Tancat de Brians I

Quan comento a la gent que treballo com a mestre d’adults dins d’una presó, la primera reacció sempre és de sorpresa. Tot seguit em diuen alguna frase o comentari compadint-me del tràngol que dec estar passant o creient que és un tràmit per acabar sent mestre a una escola "normal". Res més lluny de la realitat. Treballo com a mestre d’adults a la presó per pura convicció i voluntat.

El segon comentari, no de tothom però també majoritari, és de l’estil "quina sort que tenen que a sobre els ensenyen!" o "però si estan millor que molta gent del carrer". Són uns comentaris totalment aïllats de la realitat i fruit d’una concepció social de la delinqüència, com si fos una tria, un modus vivendi voluntari sobre el que la resta de persones no tenim cap tipus de responsabilitat.

Un cop més, res més lluny de la realitat. A la presó no es viu millor que al carrer, per moltes piscines, cursets i tallers que es facin. Tot i que és més fàcil no pensar-hi, com a societat també som responsables que les nostres presons es trobin desbordades o que pensin a fer-ne de noves.

Les persones que treballem a presons som les primeres que hauríem de ser conscients que el sistema penal i penitenciari no té res a veure amb la dicotomia bons/dolents. Hem d'aprofitar els nostres espais d’intervenció per trencar la institucionalització a la qual molts dels nostres alumnes/usuaris/interns (els eufemismes són varis) han estat condemnats de fa temps. Això suposa, val a dir-ho, donar la volta a un sistema que viu molt còmodament traient personalitat a les persones preses, des d’una posició totalment vertical. Els diem què és el que els convé, com s’han de comportar, què poden o no consumir, etcètera.

Treballo amb l’objectiu d’empoderar les persones, brindant-los eines que utilitzin si volen, i no des d’una obligació infantilitzant. Han de poder conèixer altres maneres de fer, que rebin l’atenció i, fins i tot, l’estima, la complicitat o l’apreci que no han adquirit. Vetllar que persones que fa temps que se senten merament objectes polítics, passin a ser subjectes amb capacitat de decisió, amb igualtat d’oportunitats, amb un suport social que actualment és inexistent.

"Abrid escuelas para cerrar prisiones" exclamava l'escriptora Concepción Arenal ja al segle XIX. Segurament tot és tan senzill, i alhora tan complex, com garantir una igualtat plena i real entre les persones. Si més no, aquesta hauria de ser la funció d’un Estat on em senti representat i no pas la de castigar i aixecar murs.

El sociòleg britànic Owen Jones, en el seu llibre 'Chavs. La demonización de la clase obrera', explica com, des dels anys 80, el liberalisme econòmic argumenta que l’Estat del benestar és insostenible mentre aconsegueix legitimar accions que van totalment en contra de la majoria de la població. En canvi però, ha aconseguit penetrar en l’ideari col·lectiu i amb les ambicions de totes nosaltres d’escalar posicions socials. Volem allunyar-nos del què fa pudor de classe baixa, a marginació. Això és el què trobem a les presons.

Anem pensant si ens decantem pel càstig, amb una sentència eterna; o si amb intentar entendre, escoltar i empatitzar donem una altra sortida a tot plegat. Que si ens fiquem en la pell de l’altre, ens imaginem haver nascut en altres contextos. I entenguem que no hauríem gaudit les opcions que hem tingut. I siguem conscients, sense judicis als qui han anat perdent la partida. Perquè, segurament, al seu taulell ja li faltaven fitxes.

Seguir leyendo »

Moció de censura a un règim corrupte

Uns quants grans a la cara poden ser el resultat de picades d'insectes. Si els grans estan escampats per tot el cos, és segur que es tracta d'una infecció interna. La repetició d'infeccions purulentes mostra un sistema immunològic deficient de manera congènita.

L'operació Lezo sobre la immensa trama de corrupció de la Comunitat de Madrid ha fet esclatar la indignació perquè les maniobres del Govern Rajoy sobre la Fiscalia s'han sumat al robatori de milions d'euros. La còlera ciutadana ha entrat en erupció perquè aquest cas se suma a la multitud de corrupcions que afecten el Partit Popular, PSOE, CiU, etc. La llista és llarguíssima i els càrrecs públics investigats són milers. Els més recents són Gürtel, Púnica, targetes black, Emarsa, Bárcenas, Bankia, accions preferents, Mercasevilla, els ERE’s d'Andalusia, Campeón i Pokemon a Galícia; Taula, Brugal i molts altres al País Valencià, Arena-Palma i altres a les Illes Balears, Pretòria, ITV i Millet a Catalunya, la dimissió del president de Múrcia...

D'altres dècades recordem els casos Flick, els fons reservats del cas GAL, la privatització de RUMASA, el cas CESID d'escoltes il·legals, el cas Juan Guerra, el cas Ibercorp que va afectar el governador del Banc d'Espanya, el cas Roldán, el cas Casinos, el cas Estivill, el cas Pallerols de finançament, el cas Naseiro, els casos d'informació privilegiada per pelotazos de Juan Vilallonga, president de Telefónica o el cas Tabacalera protagonitzat per César Alierta. No oblidem la negativa a investigar l'enriquiment de Juan Carlos Borbón, que ha acumulat 1.600 milions d'euros segons càlculs del professor de finances Herman Matthijs de la Universitat de Brussel·les i del diari New York Times.

Seguir leyendo »

La iŀlusió renascuda

Han estat moltes les vivències d'aquesta campanya que consumeix les seves últimes hores. No ha estat una campanya més. No pel nostre equip. Ha estat una campanya de piràmide invertida. Idees i esforç, líder i activistes en el mateix War Room. Treballant units, colze a colze, amb la mirada fixada en un únic objectiu: establir les bases del renaixement del nostre partit socialista i tornar-li el paper protagonista a qui mai hauria d'haver-se sentit desatès.

Ha estat una campanya diferent, també, perquè els que votarem aquest diumenge som socialistes i volem el millor per Espanya, per la seva gent, i pel PSOE. Tots estem en això, alguns des de fa temps, perquè coincidim en l'objectiu comú de defensar l'Estat del Benestar que tant va costar prendre a la dreta; a aquesta mateixa dreta que ens avergonyeix tots els dies amb la seva corrupció, que castiga sense compassió la ciutadania amb les seves polítiques antisocials.

I dit això, també ha estat una campanya diferent perquè el que hem viscut les últimes setmanes ha estat una autèntica revolució cívica, una transformació emocional. De la desesperança a la il·lusió renascuda.

Seguir leyendo »

Un nou paradigma per defensar la ciutadania des de l’àmbit públic

Imatge d'arxiu d'una acció de l'Aliança contra la Pobresa Energètica en la sede d'Endesa

El passat 3 de juny de 2016 el govern de Sabadell obria d’ofici 18 expedients sancionadors a companyes subministradores elèctriques, després de constatar que incomplien reiteradament la normativa catalana de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, també coneguda com a Llei 24/2015. Iniciàvem així un camí fins ara inèdit per a una administració local.

Aquesta setmana hem resolt i notificat a companyies subministradores elèctriques els primers 11 expedients sancionadors, amb multes efectives per un valor de 10.001 euros cadascuna. Les sancions responen a la comissió de faltes greus d’acord amb l’article 331-5 c del Codi de Consum de Catalunya i en relació amb l’article 6.4 de la 24/2015, que estableix que abans de realitzar un tall de subministrament, les empreses subministradores tenen l’obligació de sol·licitar un informe als serveis socials municipals per comprovar si la persona o unitat familiar afectada es troba en risc d’exclusió residencial. Així mateix, la 24/2015 estableix l’obligació de l’empresa d’informar d’aquest dret en els avisos que generi per raó d’impagament o de tall del servei.

Com a govern de la cinquena ciutat més gran en població del nostre país hem apostat inequívocament per desenvolupar des de les nostres competències el desplegament efectiu de la Llei 24/2015, llei que va ser impulsada per milers de ciutadans i ciutadanes a través de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) i que va ser aprovada per unanimitat al juliol del 2015 pel Parlament de Catalunya. I tot i que, d’acord amb la informació que disposem, som el primer dels ajuntaments del nostre país en arribar a la imposició de sancions, nosaltres entenem que senzillament hem fet el que cal i que s’espera d’aquells que desenvolupen tasques de servei públic: protegir els nostres ciutadans i ciutadanes, en especial a aquells més vulnerables.

Seguir leyendo »

Salvem les dues cames

Manifestació Casa Nostra Casa Vostra

Avui fa 3 mesos, Barcelona va viure la manifestació més gran del món pels drets de les persones refugiades i migrants. Mig milió de persones vam sortir al carrer per dir ben alt que volem acollir, i les administracions es van comprometre a donar resposta. Una resposta concreta que encara no ha arribat.

Sempre ho hem remarcat: cal fer una revisió de les polítiques migratòries de dalt a baix. I per fer-ho, cal un treball conjunt que impliqui a totes i cada una de les institucions amb l'estreta col·laboració d'aquelles entitats que treballen en temes de migració i refugi. Discutir del que calgui i fer front comú allà on calgui. I arribar a acords concrets. A fets concrets.

El dimarts després de la manifestació del 18 de febrer, la portaveu del govern de la Generalitat, Neus Munté, va explicar en la roda de premsa posterior al consell de govern, els diversos acords que el govern de la Generalitat havia pres. I aquests implicaven el treball i la coordinació de les entitats més representatives del país, de les administracions locals, dels partits amb representació parlamentària, dels agents socials i econòmics del país i de la ciutadania. Hi havia qui podria estar més d'acord o menys d'acord amb els acords de govern, però tots teníem una certesa: la porta a millorar les polítiques migratòries estava oberta. O això semblava.

Seguir leyendo »

Ni una agressió més

La bandera LGBTI

El 17 de Maig, diada contra la LGBTI-fòbia, commemorem el 27è aniversari de l'eliminació de l'homosexualitat de la llista de malalties mentals per part de l'Organització Mundial de la Salut. Tot i aquesta victòria, encara avui queda molt per fer, i la patologització del col·lectiu LGBTI és encara ben present a la societat i a les institucions mèdiques: bona part de la comunitat científica titlla de malaltes o anòmales les persones trans i intersex després d'anys de lluita. Quan la vida ens demostra que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, la medicina imperant segueix els paràmetres de la cisheteronormativitat i s'esforça a amagar-nos, maquillar-nos i reprimir-nos, amb tractaments no desitjats, hormonacions obligatòries i arribant, fins i tot, a mutilar-nos per fer-nos quadrar en els seus esquemes de gènere immobilistes i reaccionaris.

Aquestes estructures generen violències de les quals no n’escapem tampoc lesbianes, bisexuals, pansexuals i les que estimem i desitgem des d'altres perspectives no monosexuals, titllades d'immadures, confuses o equivocades.

També les persones seropositives reben un tracte injust, ja que són permanentment jutjades i culpabilitzades. És fonamental que, avui 17 de maig i cada dia, concebem la lluita contra la serofòbia d’una manera igual o més urgent que la lluita contra el virus i que posem al centre la cohesió social com a pilar fonamental de la nostra salut. 

Seguir leyendo »

Els guardians del Pujolisme

Marta Ferrusola en una compareixença al Parlament de Catalunya

Alguns periodistes han saltat a l’hemeroteca per veure què passava el 14 de desembre del 1995, el cèlebre dia dels missals, efemèride que caldrà incorporar a les festes de guardar del calendari postpujolià. I el que passava –oficialment– és que Jordi Pujol afrontava el seu primer debat d’investidura sense majoria absoluta, després d’haver-la perdut en les eleccions del mes anterior, però doblant encara en nombre d’escons al segon partit més votat. Associar aquest primer avís de fi de règim (que encara duraria vuit anys més) als dos missals que sor Marta superiora va ordenar que es traspassessin a mossèn Júnior és una elucubració que no ens aporta gairebé res. De fet, la pregunta que ens hauríem de fer no és de què parlava la premsa aquell o aquells dies, sinó qui parlava o qui escrivia aquell o aquells dies, i qui es tapava els ulls, la boca i el nas davant de missals, comissions i martingales vàries perpetrades en nom de la pàtria.

El que ens hauríem de preguntar, doncs, és qui van ser aquells que ocupant càrrecs de molta responsabilitat en el sistema de comunicació català van negligir en la funció de fiscalitzar el poder i informar la ciutadania. Qui va mirar a un altre cantó, no només amb Pujol, sinó amb Millet, amb Alavedra, amb Prenafeta, amb Pascual Estevill, amb Piqué Vidal, amb els Sumarroca, amb Duran Lleida, amb Josep Maria Cullell, amb Antoni Subirà i amb tants altres.

Saber-ho no és gaire difícil. Només cal tornar a aquella màgica data del 14 de desembre del 1995 i veure qui era el director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, qui el director de TV3 i qui el de Catalunya Ràdio. I, en un segon escalafó, qui eren els directors d’informatius i caps de política d’un i altre mitjà. O qui comandava el programa més escoltat de la ràdio en català. O qui era el director de l’ Avui i qui l’anava a rellevar en pocs mesos. O a La Vanguardia, que estava iniciant un segon nuviatge amb el pujolisme un cop perdonades les banyes d’ El Observador, qui era el director, qui el nou cap de Política i qui el columnista estrella. O a qui li escrivien les preguntes a les rodes de premsa i a qui trucaven al vespre per dictar-li els titulars de portada. M’estalvio els noms perquè seria injust assenyalar només aquests i no els qui els van precedir o succeir. Està clar que si haguéssim de fer una llista exhaustiva de periodistes i comentaristes afectes seria quilomètrica.

Seguir leyendo »