eldiario.es

Menú

No tenim por

El 15 de febrer del 2003 centenars de milers de catalans van omplir el centre de Barcelona en una de les manifestacions més multitudinàries de les 500 que aquell dia es van convocar a tot el món. El seu 'no' a la guerra va ressonar a la Moncloa d'Aznar i en va quedar més que constància als mitjans internacionals. Aquest any, també al febrer, també a Barcelona, una multitud es va manifestar en defensa dels refugiats. El lema "Volem acollir" s'ha convertit en el símbol d'una mobilització que es el principal referent per molts col.lectius d'altres països (llàstima que no ho sigui pels governs, començant per l'espanyol).

Així és aquesta ciutat. I així hauria de seguir si es que no vol deixar de ser Barcelona. Amb les seves contradiccions, com la majoria de capitals, amb dificultats per gestionar l'assetjament turístic, amb la permanent i sovint justificada comparació amb Madrid...Així és Barcelona, avui dolguda i trista, però oberta com poques.

Han assassinat a les Rambles (com ho fan cada dia a Mosul) i ho han intentat a Cambrils però els atacs terroristes no poden utilitzar-se com excusa per laminar una convivència, ideològica i religiosa, que qüestionen molts que ni tan sols viuen aquí. Pronòstic: hi haurà qui des d'un escó o qui sense comptar fins a tres abans de teclejar fomentarà la desconfiança. També hi haurà qui, irresponsablement per cercar vots o lectors, barrejarà banderes i seguretat (això no és un vaticini). Enfront del seu cinisme, dignitat. Un cop més, Barcelona haurà d'estar per sobre de les misèries polítiques i d'alguns altaveus mediàtics.

Seguir leyendo »

Un atac al cor de Barcelona i de la llibertat

Era una amenaça latent. Després de París, Londres, Brussel·les, Niça, Berlín… qualsevol ciutat europea amb projecció internacional podia ser un objectiu terrorista. Barcelona, un dels grans centres turístics europeus, estava, evidentment, en aqueta llista. I l’amenaça, malauradament, s’ha fet efectiva. Els terroristes han atacat el cor de Barcelona: La Rambla, el epicentre de la Barcelona que acull a milions de turistes. El símbol de la ciutat oberta al món.

Quan coneguem les identitats de les víctimes, sabrem que representen a la ciutadania global. Perquè la Rambla no és només de Barcelona, si no el punt de trobada de ciutadans de tots els continents. Així es farà evident, un cop més, que el terrorisme és un atac a la llibertat de tots. A la convivència. Als valors de les democràcies.

L’atemptat terrorista a Barcelona era un temor molt present. Però que s’intentava no verbalitzar. Amb l’esperança que mai es fes realitat. No ha estat així. Barcelona, tretze anys després dels atemptats de Madrid, s’afegeix a la llista del terror yihadista. Madrid va patir el pitjor atac terrorista islamista comés mai a Europa, amb 198 morts. Després la relació d’atemptats ha estat tristament llarga fins arribar avui a Barcelona. Una relació en la que la majoria de víctimes del yihadisme són de religió musulmana, a Síria, a Iraq, a Afganistan...

Seguir leyendo »

Antonio Machado: encara avui “golpe a golpe, verso a verso”

Machado, retratat al Café de las Salesas, Madrid, 1934

No és la primera vegada que l’òrbita independentista acusa la figura d’Antonio Machado d’”anticatalanisme”. Tot i així, un historiador d’avui ha de ser molt ignorant, molt insensible o molt fanàtic per incloure amb aquest motiu el poeta castellà més valorat de l’època i símbol de l’exili en un informe de memòria històrica encarregat per la regidoria de Cultura (ERC) de Sabadell amb una llista de noms a revisar en l’actual nomenclàtor de carrers de la ciutat,   insinuació que l’alcalde s’ha afanyat a desautoritzar davant l’escàndol provocat. 

El poeta sevillà criat a Madrid mantenia una actitud acostada al partit Acció Republicana del president Manuel Azaña. No se’n va moure arran de les friccions entre el govern de la República i de la Generalitat durant la Guerra Civil a causa de les competències respectives en disputa, quan tots dos governs i el poeta mateix residien a Barcelona, abans d’emprendre l’exili cap a França. La postura política de Machado sempre va ser de fidelitat activa a la República, fins a deixar-hi la vida després de només 26 dies d’arribar a Cotlliure, “afusellat” en aquest cas per la tristesa i el desconsol.

Ja era considerat com el primer poeta viu en llengua castellana, una figura patriarcal de 61 anys quan va decidir no marxar d’Espanya al començament de la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres. Ell es va voler quedar al domicili familiar de Madrid com a gest personal de suport a la legalitat republicana.

Seguir leyendo »

El 2 d'octubre del senyor Esteve

1 d’octubre, 8 del matí. A una hora d’obrir el col·legi electoral situat a l’escola Mare Superiora ja hi ha un grupet d’impacients fent cua. La directora de l’escola obre la porta a una comissió formada per un funcionari voluntari, en representació de l’administració electoral, els membres de les diverses meses, un observador i una parella de mossos d'esquadra. Tot a punt. A les 8.30 pica la porta un senyor que porta un paper a la mà i es fa acompanyar d’una parella de la guàrdia civil. S’identifica com un agent judicial amb una ordre d'incautament de tot el material electoral, començant per les urnes. El representant de l’administració s’hi nega, i mentre mira de reüll a la parella de mossos estripa l’ordre de l’agent judicial a la vegada que li comunica que allà no s’acata la legalitat espanyola. Un dels mossos es posa una mà a la cartutxera. El mateix fan els dos guàrdies civils.

Aquesta escena de Far West (o de Far Caracas) seria impensable a Catalunya... O no? Perquè és el que sembla que hagi de succeir si hem de fer cas als qui, a dia d’avui, asseguren amb gran rotunditat que l’1 d’octubre hi haurà urnes i als qui asseguren amb idèntic convenciment tot el contrari, que de cap manera n’hi haurà. I com que Puigdemont i Rajoy no s’han citat a l’OK Corral (ni a la plaça Bolívar), potser haurem de viure l’esperpent de veure si desenfunda més ràpid el poli de blau o el de verd. Aleshores sí, Catalunya seria per fi notícia a tot el món. Perquè, no ens enganyem, fins ara les editorials i entrevistes a grans mitjans internacionals han estat un gota a gota que en realitat només ha servit per insuflar ànims a la parròquia local, però que han tingut el mateix efecte en l’opinió pública mundial que l’interessant article sobre el conflicte irresolt de les illes Chagos que vaig llegir fa uns dies a la Directa.

En una sola cosa coincideixen a la Moncloa i la plaça de Sant Jaume, i és en afirmar amb la mateixa rotunditat que, passi el que passi, no hi haurà un nou 9-N. Clar que quan diuen això no volen dir el mateix, la qual cosa fa pensar que possiblement la reedició del 9-N seria la menor de les catàstrofes. Entre les tres possibilitats que s'albiren (un referèndum plenament homologable; una performance una mica menys patillera que el 9-N però performance al cap i a la fi; i res, perquè Madrid ho impedeix) diria que l'única impossible és la primera opció. La segona té alguna possibilitat, no gaires, o sigui que personalment m'inclino per la tercera, és a dir, per que aquest cop no s'arribi ni al dia D i que el que hagi de ser passi després de l’11-S i abans de l’1-O.

Seguir leyendo »

Festa Major armada

Sucursal del BBVA

Ja és agost a Manresa. Torna a fer aquella calor que tant ens atabala cada any, el carrer és ben buit. Molta gent de Manresa ja ha fet la maleta i ha fugit, per trobar-se amb la calor d'alguna altra ciutat que de ben segur els semblarà més maca que Manresa. Les manresanes som així, sempre ens queixem de la nostra ciutat, però al final sempre hi tornem. De fet, ens encanta tornar-hi per Festa Major, oi que sí?

La Festa Major ens agrada. Són aquells dies de fer comunitat, d'explicar-nos la vida i de trobar-nos amb aquell amic de l'EGB que ja només veiem per Festa Major. La Festa Major és un espai que, en principi, hauria de ser inclusiu per a totes les manresanes, un espai d'alegria que hauria de servir -idealment- per celebrar la vida. La Festa Major de Manresa la fan avançar nombroses entitats i centenars de persones, que dediquen el seu temps voluntari a vestir la ciutat de colors, aixecant castells, ballant o fent cremar el Nucli Antic amb bèsties i diables. Manresa té una xarxa d'entitats ben forta i compromesa. L'Ajuntament, malauradament, no està a l'altura. És coherent que, mentre les entitats dediquen el seu temps i esforç a omplir d'actes la Festa Major de Manresa, el nostre Ajuntament es dediqui a netejar la cara a empreses de dubtosa ètica que, per contra, enfonsen vides aquí i arreu?

M'explico. Un any més, els 3 principals patrocinadors de la Festa major de Manresa -com, probablement, també d'altres festes majors del territori- són el BBVA, Caixa Bank (La Caixa de tota la vida) i ICL-Ibertpotash, tres empreses que fan de la guerra un negoci, tres empreses que veuen una font d'ingressos on nosaltres veiem la negació d'una vida digna. Tres grans empreses, en definitiva, que asseguren -a la seva publicitat- estar compromesos amb les persones, amb la vida social de la ciutat i amb "les qui més ho necessiten", mentre inverteixen milions d'euros a la indústria militar i dediquen els seus recursos a desnonar veïnes i a perseguir judicialment els col·lectius que s'hi oposen. Sincerament, se'ns fa impossible obviar això.

Seguir leyendo »

L'espai públic que ens roben cada dia

Estat habitual de mal ús de l'espai públic de la Rambla Just Oliveras de L'Hospitalet de Llobregat

Barcelona i altres ciutats tenen molts metres quadrats robats des de fa molt temps. L’espai públic sembla que no sempre s’aprecia com un bé comú i en canvi es permet ocupar per ús privat. A aquests espais robats els veïns i les veïnes no hi podem accedir perquè algú decideix que és seu només perquè és el primer que hi arriba. A més d’ocupar-ho il·legítimament, es fa traient benefici particular. Cada dia que passa, aquell metre quadrat és explotat i impunement expropiat als veïns per un guany privat.

Encoratges de bicicletes

Des de fa unes setmanes hi ha una polèmica a la xarxa sobre la utilització que fa una empresa de lloguer de bicicletes dels encoratges públics per lligar-les. La controvertida marca distribueix la seva flota per tota Barcelona i utilitza el mobiliari públic perquè els seus clients tinguin un millor servei. Hem vist moltes fotografies d’una ocupació que, per molts, a més és desproporcionada. La polèmica augmenta quan la mateixa empresa respon a les queixes suggerint que en comptes de queixar-nos demanem a l’Ajuntament que hi posin més encoratges. És a dir, que el suggeriment va encaminat a què entre totes li paguem els punts de servei a l’empresa privada. Si més no, és una manera peculiar d’entendre la ciutat.

Seguir leyendo »

La llei Comín: un debat indefugible, una llei a repensar

El conseller Toni Comín al Parlament de Catalunya

Va néixer per solucionar un problema, però s'està convertint en un problema més gros. L’Avantprojecte de llei de fórmules de gestió de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics sembla haver entrat en un carreró sense sortida, víctima del compte enrere del final de legislatura i del foc creuat dels qui defensen els interessos de les empreses mercantils concertades amb el CatSalut i dels qui defensem un model amb una clara preferència per la provisió pública. Majories transversals comencen a aprovar mocions municipals que en demanen la retirada, i la seva capacitat d'aglutinar una majoria parlamentària queda en fort entredit.

El projecte va néixer per adaptar a l'actual "model sanitari català" la Directiva Europea de contractació pública de 2014, que obliga a qualsevol empresa privada a concursar i reserva els encàrrecs directes a les entitats públiques, afectant els concerts a les empreses privades en l’entorn de salut. En aquest marc, planteja establir una excepció per les entitats d’economia social, sense afany de lucre, o de base associativa, mantenint la possibilitat de concertar amb elles sense que aquestes hagin de concórrer amb la resta d’empreses mercantils: intenta així adaptar al nou context normatiu els principis de la LOSC, i defuig i posposa fins a una altra legislatura el debat sobre la nova Llei de Salut de Catalunya. Però la seva suposada inocuïtat i bon propòsit de reglamentar la prioritat a la provisió social per davant de la mercantil, es contradiuen amb una sèrie d'elements tot menys que neutres, que fan molt difícil construir un consens social o despatxar-la com una llei estrictament tècnica.

Què es considera "economia social" en l'actual projecte de llei? El que estableixi la normativa específica, encara pendent en l'àmbit català, i en el seu defecte, els principis poc concrets que formula el propi projecte: finalitat d’assolir l’interès col·lectiu dels seus integrants, i/o l’interès general econòmic o social; primacia de les persones i de la finalitat social sobre el capital; aplicació dels resultats obtinguts en funció del treball desenvolupat per les persones que integren l’entitat i, si escau, a la finalitat social de l’entitat; promoció de la solidaritat interna; independència respecte dels poders públics.

Seguir leyendo »

Melilla, paradigma de l’Europa-fortalesa

Manifestación de la Caravana Abriendo Fronteras en Melilla

Què fem unes 500 persones voltant per Melilla? Per descomptat no és l'interès turístic el que ens ha portat fins a aquesta estranya ciutat envoltada d'una tanca fronterera que la separa del Marroc. I no és perquè la ciutat no sigui bonica; ho és, sempre que aconsegueixis abstreure't de l’evident militarització, si aconsegueixes no veure l'abundància de símbols franquistes, si et negues a percebre el desemparament i la violència a què estan sotmesos els menors no acompanyats que prefereixen malviure al port esperant l'oportunitat de colar-se en un ferri a romandre en un centre on són amuntegats i maltractats. 

La ciutat és bonica i ofereix bones oportunitats d'oci; per exemple, pots jugar a golf en un camp ben cuidat, sempre que no et fixis en la tanca assassina que el separa del Marroc, sempre que puguis obviar el veïnatge del CETI, on s'amunteguen les persones "afortunades" que han aconseguit trepitjar sòl espanyol i esperen ser derivades a la península per avançar una casella més en l'intent d'accedir a l'anhelada vida digna que s'espera aconseguir a Europa.

La ciutat disposa també d'una àmplia xarxa de comerços on consumir tot tipus de productes, sense reparar en l'extrema explotació i violència en què treballen les persones portadores que transporten, com formigues laborioses, enormes i pesats embalums de banda a banda de la frontera. Tanmateix no són formigues, són persones, la majoria dones, les que sustenten un negoci milionari amb el seu treball ínfimament pagat i en les pitjors condicions.

Seguir leyendo »

Quan la Llei d'Estrangeria desprotegeix les víctimes de violència de gènere

La Fàtima és una supervivent de la violència masclista. Durant anys va conviure amb la seva exparella, que la va sotmetre a un tracte degradant. Compartien pis amb els amics d'ell, que també participaven d'aquest escarni. Un dia en el marc d'una discussió la Fàtima va respondre a tant temps d'agressions amb un sol cop sobre un dels amics de la seva exparella i va ser condemnada per lesions. De tot el procés de violència masclista és l'única causa penal que hi va haver.

Ella va decidir no denunciar mai. Però va trencar amb aquella relació i va passar a viure durant un any en un pis d'acollida per dones víctimes de violència de gènere. A poc a poc va poder deixar enrere tot el procés de violència que va viure. Va sortir del pis, va trobar feina estable i va poder anar refent la seva vida. Estava reunint la documentació per poder reagrupar el seu fill, ja que després de deu anys vivint a l'estat espanyol complia amb tots els requisits que exigeix la Llei d'estrangeria i podien planejar viure junts a Barcelona.

Però tot aquest procés es va veure alterat en el moment en què li tocava renovar el seu permís de residència per obtenir el de llarga durada, que atorga una relativa estabilitat i la no exigència de cotització per renovar-la. Complia amb tots els requisits, menys un: tenia un antecedent penal. I l'Oficina d'Estrangeria de Barcelona li va denegar la renovació, i no li va donar cap alternativa, degut, segons el seu parer, a la gravetat de l'antecedent.

Seguir leyendo »

Les rialles de Palau

Això de fer-se a un costat ha precipitat una nova tempesta. Ara, dins del llenguatge processista, una crisi de govern és quelcom molt positiu, i no importa que la premsa estrangera defineixi l'operació com el triomf dels Catalibans. Ho diu Le Monde i transcric aquest neologisme curiós, original com tots els del nostre temps, mostres d'enginy per a combatre la mediocritat i al mateix temps caure-hi. Ningú s'immuta.

La roda gira i entre renúncies, cessaments i dimissions la vida continua, el cap dels mossos se'n va, ocupa el seu lloc un home irreprotxable amb l'independentisme i un antic candidat a la presidència de l'Ateneu gosa dir, no exempt de raó, que ara "la policia és nostra"; en un altre àmbit però dins del mateix context, Marta Pascal afirma que tots els soldats del PDeCAT estan disposats a fer el que sigui.

El llenguatge és important. Ho sap Eduardo Mendoza. L'any 1973 el censor li prohibí el títol original de La verdad sobre el caso Savolta sense saber que, en realitat, feia un favor al novel·lista barceloní. Si la seva òpera prima s'hagués arribat a titular Los soldados de Cataluña potser no hauria tingut un èxit aclaparador. El nom primigeni al·ludia a la cançoneta infantil "quisiera ser tan alto como la luna", on els miles gloriosus del Principat s'equiparaven a traficants i gàngsters durant el pistolerisme de just fa un segle, sense 3% ni lluites per a l'alliberament nacional. L'home que vetà la idea de Mendoza firmà el seu informe un onze de setembre.

Seguir leyendo »