L’Enquesta de Població Activa elaborada pel govern espanyol té el desvergonyiment d’anunciar un canvi de cicle pel fet d’havers-se creat l’any passat 434.000 llocs de treball (només la meitat amb contracte indefinit), malgrat que l’atur es manté dintre del rècord històric de 23,7% de la població activa. A Catalunya la creació de llocs de treball va ser l’any passat de 49.300 ocupats més, amb una taxa d’atur del 19.9%, superior al 18% de la Comunitat de Madrid.
A l’últim baròmetre municipal, a Barcelona l’atur i la precarietat laboral són la primera preocupació dels ciutadans, per davant dels temes identitaris i territorials. L’atur encara es mantindrà a Espanya per damunt del 21% l’any 2019, segons l’últim informe sobre perspectives laborals elaborat per l’Organització Internacional del Treball (OIT). L’any 2005 l’atur es situava a Espanya en un 8,01% i no ha baixat del 20% des del 2009.
L’índex d’aturats forçosos a Catalunya duplica el 10,8% de mitjana al conjunt dels 28 països de la Unió Europea, segons l’informe sobre el mercat de treball per regions divulgat per l’Eurostat, l’oficina estadística de la UE. L’atur juvenil (entre els 15 i els 24 anys) se situa a Catalunya al 50,7%, mentre que la mitjana europea és del 23,4%. A les altres regions dels anomenats Quatre Motors d’Europa, dels quals Catalunya pretenia formar part, l’atur general és del 3,5% de la població activa a Baden-Württemberg, del 8,1% a la Llombardia italiana i del 8,4% a la de Roine-Alps francesa.
Parlar en aquestes condicions de reducció de l’atur o de canvi de cicle econòmic és un miratge estadístic immoral.
L’ínfima recuperació econòmica és fràgil i mal repartida, penalitza els joves i afavoreix els sous baixos i la precarietat laboral. La traducció de l’actual crisi en una nova desigualtat social ha estat més accentuada als països i les regions del sud d’Europa. L’última Gran Depressió de l’economia occidental a partir del 1929 va ser combatuda per les administracions públiques amb les mesures contracícliques del keynesianisme, les quals van donar pas les dècades següents al desenvolupament i la reducció de les desigualtats socials més agudes.
En canvi l’actual crisi ha estat “combatuda” a partir del 2008 amb una colossal injecció de diner públic a la banca privada, una destrucció de 5,6 milions de llocs de treball (dels quals dos de cada tres corresponen al mercat laboral espanyol) i una retallada general dels drets socials, començant pel dret a un lloc de treball digne, alhora que augmentaven els beneficis concentrats a mans de les elits.
La crisi no ha obert camí a polítiques efectives de redreçament de la situació, sinó a una duríssima ofensiva de “reajustament a la inversa” de la distribució de la riquesa. A Catalunya el moviment sobiranista ha deixat en segon pla la “qüestió social”, no ha anat acompanyat per un pla nacional contra les retallades més injustes, malgrat aparèixer com a primera preocupació dels ciutadans, com si la missió primordial dels governants i de la política no fos gestionar la situació real amb solucions pràctiques.
Fins i tot el papa Francesc, amb la facilitat que atorga el fet de predicar, ha resumit la situació amb la claredat que els responsables principals emmascaren: “Perdoneu-me per aquestes dures paraules, però on no hi ha treball hi falta la dignitat. És difícil tenir dignitat sense treballar, el treball és dignitat, portar el pa a casa, i estimar. Vivim les conseqüències d’una decisió mundial, d’un sistema econòmic que condueix a aquesta tragèdia. Un sistema econòmic que té al centre un ídol anomenat diners”.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
