eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Ni Catacràcia ni Españazo

Rajoy ha estat l'artífex no només de reforçar la manca d'espais d’enteniment, sinó de mantenir la flama sagrada de l'obsessió política contra Catalunya, la nacional-sobiranista i l'altra, tractant el seu "problema" i "desafiament".

- PUBLICIDAD -
Un juez avala que mostrar esteladas en la final de Copa es libertad de expresión

Aficionats del FC Barcelona mostren una estelada durant el partit de Copa EFE

Si preguntem a un dirigent d'Esquerra Republicana quina és la seva preferència entre esquerra i dreta, respondrà: esquerra. Si tot seguit li preguntem què tria entre esquerra i Catalunya, ens respondrà també sense vacil·lar que aquesta última. Només cal doncs una pregunta per allunyar nominalment als esquerranistes del seu ideari bàsic i només una mirada a les seves llistes úniques amb els convergents nominalment allunyats de sí mateixos (PDCat) per verificar que el partit de Rufián i Tardà s'ha adherit als continuadors del partit que va aplicar la política laboral més regressiva de la democràcia i que seguia perdonant impostos amb un 22% d'atur; els que demanaven estructures d'Estat i privatitzaven el servei de l'aigua. Els mateixos, per cert, que ara han cedit el poder a institucions alienes al sufragi universal. Els que no parlen de la pobresa i la desigualtat que varen portar. Això succeeix pel taumatúrgic efecte de Catalunya, el vector que tot ho orienta i avala. Si alhora comprovem el ferm afany del PP de Mariano Rajoy per presentar-se en l'escenari pre independentista amb els decorats de don Manuel Fraga i la seva teràpia perillosa, albirarem l'amarg futur que tenalla ja a un gruix de ciutadans figurants als qui un dels dos pols ha de trencar el cor. Un gruix suposat, sí, car els que clamen votar la independència no volien veure ni en pintura unes urnes per a eleccions estatutàries.

D'una banda hi ha els Catademòcrates que no són, per descomptat, escrupolosos amants de les llibertats sense exclusió, però s’ho fan venir bé per que ho sembli. Com? Gràcies a penjar el prefix català a cada conjugació democràtica, amaguen que ni Europa es frega les mans davant la possibilitat de noves fronteres amb l'embolic a les ja existents i la llarga cua hivernada per a les futures, ni Brussel·les assumirà cap referèndum casolà ni acceptarà cap secessió que no procedeixi de l'anuència d'un estat membre. Amaguen que els vots no serveixen per a torejar les lleis estatals quan hom representa l'Estat i per tant no juga a fet i amagar amb les institucions; i que una cosa és tenir majoria per governar i una altra per emprendre una enorme operació en solitari que necessita més legitimació, lideratge acord i temps de maduració. Gràcies a la Catacràcia, maquillen que ni la crisi social ni les classes humils apareguin en el seu debat ple de transcendència. Els conductors del procés catademòcrata amaguen que han perdut la por en una sola direcció, Madrid, ja que la pèrdua de sobirania enfront de mercats i capital els porta tan a la fresca com l'escandalosa manca de capacitat de decidir en drets socials. Gràcies al factor Catalunya, que neteja, fixa i dóna esplendor, disfressen el seu origen d'aristocràcia patriòtica connectada a directoris socials i culturals, esbiaixada i propensa a cert fanatisme. Gràcies a la Catacràcia, les elits i partits d'aquest moviment nacional normalitzen l'actuar amb secretisme, manegar el país com si els pertanyés, no admetre altre catalanisme que el seu, abominar de les posicions intermèdies i agitar un lèxic balcànic (emulat fins i tot per un campió de motos amb residència andorrana). La democràcia corregida i augmentada pel català aconsegueix colar un somni a manera de projecte polític, difuminar que el projecte uniformista posseeix costures discriminatòries i que està rematat per un trident en fora de joc: les presses, l'unilateralisme a ultrança i la bronca. La Catacràcia permet afirmar-se en la mera negació del contrari i eludir les responsabilitats pròpies exagerant els greuges aliens o les diferències per justificar posicions extremes i així contagiar a la societat civil un maximalisme que generi victimistes. En els dies més boirosos la poció màgica fa que el paisatge català s'assembli a una barreja de ghetto de Varsòvia, suburbi de Soweto durant l'apartheid i l’Escòcia de William Wallace el 1365. Per alguna cosa Forcadell clama demanant herois davant els tribunals, ignorant què desgraciada és la societat que els necessita (per embadalir en la seva exaltació lacrimal). La Catàcracia dissimula també una bulímia de símbols que faria posar vermell en altres llocs, com el ritual del minut 17, 14 en el cop d'estadi del Camp Nou.

A l'altre racó del ring en què hem convertit tot això, el Españazo i saltamartí o la democràcia al servei de la unitat constitucional momificada pels segles dels segles, t’hi posis com t’hi posis, que els espanyols arribem amb la punta de l'espasa allà on no arriben cinc anys de covar el Marca. Els admiradors de Rajoy asseguren que mai hem de censurar sinó lloar el que no ha fet en cinc anys respecte de Catalunya, res, perquè ell podrà ser un card que ni punxi ni talli, però sempre un brot liberal envoltat de plantes carnívores. Si és així, aquest mal menor ha assolit els èxits següents: que el seu partit d'ordre creï un desordre sense precedents per estar obsessionat en una sola joguina, la policial, de manera que Artur Mas pugui presumir de que ell ja ho va avisar: hi havia una caça major. Consolidar la insensibilitat a la diversitat cultural i lingüística (oh, el català és una llengua parlada!), per exemple mitjançant el bloqueig a reformar el Senat i l'ajuda inestimable de no condemnar explícitament el franquisme i relativitzar-lo. Més èxits: deixar patents la subordinació de la perifèria i la ridiculització d’allò identitari; que qualsevol exercici de responsabilitat a favor de l'autogovern català comporta el descrèdit de l'Estat de Dret i que el conservadorisme inestable del governant que trenca la cohesió sempre serà millor que el risc responsable.

Rajoy ha estat l'artífex no només de reforçar la manca d'espais d’enteniment, sinó de mantenir la flama sagrada de l'obsessió política contra Catalunya, la nacional-sobiranista i l'altra, tractant el seu "problema" i "desafiament". El gloriós Españazo polític-mediàtic-polijudicial- ha posat una nova i espessa lona damunt les qüestions incòmodes: ¿no ha estat problema i desafiament fer transformisme punitiu al grapejat Tribunal Constitucional, jugar a cuinetes fiscals i desdenyar del dret i del revés càrrecs electes? (El Constitucional no és el corredor de la mort que pinten uns i tampoc les taules de Moisès que separen les aigües tèrboles). ¿No va ser problema desafiant instrumentalitzar passions contra un Estatut votat, retocat, sancionat pel Rei? El genial estratega de Moncloa ha aconseguit esfumar que la societat és diàleg i conflicte, que aquest es gestiona amb intel·ligència i generositat, que pactar també és legitimitat i que si en la transició s'hagués jugat només amb la baralla de la legalitat immobilista i no s’hagués pactat en benefici de l'altra part emprant comodins per sota mà, vés a saber ara on seria, ell. Rajoy ens ensenya que l'independentisme fa els seus trucs comportant-se com si no existissin el dret i la dreta, però, res per aquí, res per allà, el tafur bo fa desaparèixer del mapa l'opció estelada àmplia i sòlida que exigeix posar-se a treballar per buscar una sortida i que mai hauria d'ésser criminalitzada per les seves idees retorçant les lleis ni estigmatitzada en fòrums caníbals. Rajoy, en definitiva, és l'inventor de la imatge universal que a Catalunya el carrer sempre té la raó.

Haureu observat que molts conceptes negatius atribuïbles a la marea sobiranista són reversibles a mèrits del mal menor Rajoy: integrisme nacionalista de soca-rel, debilitat per l'estereotip, salvacionisme exaltat i fracturador, frontisme liquidador i burla del principi de realitat. Sobre tot això voleteja un au de pèssim averany: l'absència d'un projecte per a tot Espanya. Ironies a banda, enguany l'home del frac ens presenta la factura Rajoy, un exponent nítid de la mediocràcia –l’accés dels grans mediocres al poder, és a dir, a obligar altri a fer el que no volen-. Un bon vivant que es fa un tip mastegant sense conèixer-la una sentència de Fellini - "la situació és greu, però no seriosa" - i deixa el compte per pagar. Del provincià que galleja al costat de Trump però que només va encertar a demanar a Obama comprensió davant el rescat i que amb Cameron mostrà el seu veritable sostre: "It so difficult tot això". Del torpó que ja ha fet del 1-O un “aldarull” i de Catalunya un poderós estat. D’ànim.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha