Catalunya, o quan unes eleccions posen a prova la pluralitat

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural acaben de concretar el nou full de ruta del sobiranisme, la que hauria de ser definitiva. Eleccions plebiscitàries i referendaries en el termini de tres mesos. El president de la Generalitat ja té un mandat clar. L'ANC i Òmnium s'implicaran en el seu 'nou 9-N' a condició que convoqui eleccions. “S'han acabat les dilacions i les pèrdues de temps. És l'hora de posar el país per davant dels vostres partits ”, va proclamar Carme Forcadell, portaveu de l'ANC. Però, evidentment, no existeix una única concepció de ‘país' ni, tampoc, una única estratègia política per servir-lo. Un cop la reivindicació ja no és el 'dret a decidir', queda a la intempèrie la lluita pel poder.

Artur Mas i CDC necessiten una llista única, una 'llista de país', per evitar la derrota. Oriol Junqueras i ERC saben que guanyarien únicamenta mb les seves sigles, però necessiten tot el que encara representa Convergència per al seu objectiu final: la proclamació de la independència. La 'llista de país' seria, en realitat, la 'llista del President', amb CDC, ERC i, possiblement, noms procedents de l'ANC, Òmnium i de la dissidència socialista. Iniciativa per Catalunya i les CUP ja han dit que no s’implicarien en aquesta operació. El gran dilema està a la seu republicana. I, també, en la d'Unió, que, per primera vegada, pot trobar-se amb el vertigen d'acudir a les urnes sense el paraigua de CiU.

ANC i Òmnium acaben de fixar un mandat molt clar als partits sobiranistes: “unitat, urnes i independència”. Mai fins ara, es feia tan evident que el lideratge del procés sobiranista està en mans de les entitats que tenen el poder de convocatòria. Una evidència que pot forçar les costures de la democràcia parlamentària. Però ACN i Òmnium van tenir la intel·ligència necessària per no concretar el concepte de “unitat”. És a dir, si aquesta unitat passa per una llista conjunta o per un mateix compromís - “la declaració d'independència” - en el programa de partits que es presenten per separat i amb les seves pròpies sigles. Artur Mas hauria preferit, segur, una pressió més directa a ERC perquè accepti la 'llista de país', la seva llista, la 'del President'. I Junqueras, que va assistir a la concentració de Plaça Catalunya a primera fila, ha de respirar alleujat. Encara té marge. Encara pot 'decidir'.

En aquest frenètic salt de pantalles que viu Catalunya ('Estatut', 'Pacte fiscal', 'Dret a decidir', 'La Consulta del 9-N'...) ara tota l'atenció està centrada en les eleccions plebiscitàries i, especialment, a saber si hi haurà o no 'llista de país'. Des del punt de vista democràtic, la millor fórmula per decidir un fet tan transcendent com la independència és un referèndum amb plenes garanties i reconeixement internacional. No obstant això, la miopia política del Govern central i de les forces polítiques majoritàries a Espanya han convertit les eleccions plebiscitàries en l'única sortida per a una part molt significativa de la societat catalana que aspira a la independència. Però en unes eleccions es decideixen infinitat de polítiques; s'expressa la pluralitat i diversitat de la societat; es decideixen les prioritats polítiques, econòmiques i socials que després afectaran directament a les nostres vides. Unes eleccions a cara o creu, a blanc o negre, a unitat o independència, són una mala notícia des del punt de vista democràtic.

Potser aquesta vegada no hi ha més remei. No hi ha altra sortida. Però hauríem d'aspirar a que, almenys, la pluralitat d'opcions quedi reflectida en les paperetes que ens trobarem el proper hivern als col·legis electorals. Que de forma nítida sapiguem si votem a un partit que opta per la declaració unilateral d'independència (DUI). O a unpartit que, en el cas que hi hagi una majoria independentista, defensa una negociació amb l'Estat. Partits que, a més de dir-nos com afronten la sobirania de Catalunya, també ens diguin a què dedicaran el pressupost, com combatran la pobresa i la desocupació... quin “país”, en definitiva, ens proposen. Catalunya pateix un dèficit democràtic en no poder celebrar un referèndum. I patirà un nou dèficit democràtic si va a les urnes sense poder expressar tota la seva pluralitat política i social.