Els diners d’Andorra, un raconet pel que pugui ser

L’any 2003, quan el llarg mandat de Jordi Pujol arribava a la seva recta final i ja era clar que no es presentaria a la reelecció, des de l’oposició Pasqual Maragall va impulsar una llei d’expresidents pensada per a Pujol i sobretot motivada pel record del seu antecessor, Josep Tarradellas. No es va dir explícitament, però en el fons es tractava que mai més una persona que havia servit a Catalunya des de la seva màxima institució hagués de passar les penúries econòmiques que va patir Tarradellas des que va deixar la presidència el 1980 fins a la seva mort el 1988 (i encara més la seva vídua, Antonia Macià, que va viure tretze anys més, fins el 2001). Mai més un expresident de la Generalitat hauria d’implorar favors per sobreviure. La llei garantia oficina, secretària, xofer i retribució vitalícia per que mai més un expresident, o la vídua d’un expresident, hagués de demanar caritat.

Naturalment, Pasqual Maragall no podia saber que aquesta preocupació ja era present des molts anys enrere entre els integrants de la família Pujol Ferrusola. I que ells mateixos ja s’havien ocupat de resoldre el problema, fent-se un raconet a l’estranger pel que pogués passar. Per ells, pels fills i pels nets. El primogènit, Jordi Pujol júnior, havia estat l’encarregat de vetllar perquè en el futur no li faltés de res a cap descendent de l’home que havia sacrificat la seva vida per Catalunya.

Aquesta no és, òbviament, l’explicació oficial sobre els diners d’Andorra, perquè a més d’autoinculpatòria seria encara més indigesta per als devots del mite Pujol, però és tan versemblant com l'oficial, que fins ara, un any i mig després de la confessió de Jordi Pujol (confessió forçada per les circumstàncies, no per mal de consciència, no s’oblidi), segueix sent el que el jutge De la Mata va qualificar de “simple relat” sense cap document que l’avali. Aquest dimecres, l’expresident català ha mantingut la versió de que els diners trobats a Andorra van ser un llegat del seu pare als seus fills. I d’aquí no es mou. Això ja no pot ser considerat cap sorpresa després de diverses compareixences al Parlament i els jutjats sobre el mateix assumpte. És una estratègia de defensa elemental: a qui li toca trobar les proves que demostrin el delicte és a qui acusa.

En realitat, hi ha hagut molt poques variants respecte a la confessió del 25 de juliol de 2014. La primera es va introduir pocs dies després, quan els seus assessors es van adonar que no podien seguir parlant d’herència perquè això implicava que una part d’aquells diners li corresponien a la germana de Pujol, en concepte de legítima (el 25% de l’herència segons el dret civil català), i per això van haver de córrer al diccionari de sinònims. Des d’aleshores els diners d’Andorra són un “llegat” o una “deixa”. A part d'això, Pujol s'ha limitat a revelar els noms dels presumptes administradors de la seva fortuna (l'amic de la família Delfí Mateu Sayos i el seu cosí Joaquim Pujol Figa), dues persones ja mortes i que per tant no poden corroborar (ni desmentir) la seva versió.

En la germana segueix estan la clau. O més que en la germana, en el seu marit, Francesc Cabana Vancells, un home auster i erudit, que va treballar molts anys amb la família Pujol a Banca Catalana però mai va ocupar cap càrrec a la Generalitat. Va preferir dedicar-se a investigar i escriure sobre la història de l’economia catalana. A Cabana li ha passat una mica com a Tarradellas: a l’arribar a l’edat daurada li queda molt poqueta cosa per anar tirant. Hisenda li va obrir una inspecció (possiblement li va tocar el rebre per proximitat) i li va trobar unes irregularitats molt menors (es deduïa com a inversió de treball la compra de llibres de vell, dels quals no tenia factura), com va explicar ell mateix en un article a l’Avui. Per pagar la multa no li va quedar més remei que vendre’s tota la seva biblioteca i material històric que havia anat acumulant al llarg dels anys, que li va comprar la Generalitat d’Artur Mas, com anys enrere la Generalitat de Pujol li havia comprat material d’arxiu a Tarradellas per donar-li un cop de mà.

Cal no perdre de vista a Cabana, i en especial la seva compareixença a la comissió d’investigació del Parlament sobre el cas Pujol, que va tenir lloc ara fa un any, el 16 de febrer de 2015. En aquell moment planaven tres hipòtesi sobre la procedència dels diners d’Andorra: 1) que efectivament fossin uns diners llegats per l’avi Florenci Pujol a una part dels seus nets (els que tenien un pare dedicat a la política) i a la mare d’aquests; 2) que sortissin de Banca Catalana, bé en forma d’accions a nom d’una fundació opaca o de la comissió per la compra a preu de saldo de l’entitat financera per part del Banco de Vizcaya; i 3) que sortissin de comissions il·legals perpetrades durant el mandat de Pujol, és a dir, del tres o del tant per cent que fos.

Cabana va dir que ni ell ni la seva dona sabien res dels diners d’Andorra, que “ni s’ho ensumaven” (i va posar com exemple que el seu cunyat no li va donar un cop de mà amb el tema de la inspecció d’Hisenda), i va insistir un i altre cop que no tenia ni idea d’on podien sortir aquests diners. Va ser la pregunta que més li van fer els diputats i tenia la resposta preparada. Creu vostè que aquests diners eren del seu sogre, Florenci Pujol? “No ens consta”, deia Cabana, parlant en plural per deixar clar que ho feia en nom també de la seva dona. Però a la vegada va venir a dir que era impossible que el seu sogre tingués aquella quantitat de diners (140 milions de pessetes dels anys setanta!), que s’havia guanyat bé la vida a la Borsa però que ho havia posat pràcticament tot a Banca Catalana.

Gairebé al final de la compareixença, i preguntat sobre si havia conversat amb Pujol sobre la polèmica, Cabana diu sobre el seu cunyat que “jo ja li he dit tot el que li havia de dir i ell no m’ha dit res del que m’havia de dir, i això és així”. Ni a ell ni a ningú. Però descartades les opcions 1 i 2 per una de les poques persones que segueix sentint una forta estima personal per Pujol, només queda la 3. Altra cosa és que la investigació judicial ho pugui demostrar.

Postdata: tard o d'hora, la llei d'expresidents haurà de ser revisada, ja que: 1) la persona per a la qual va ser concebuda ha acabat havent de renunciar als privilegis que li atorgava, i 2) al pas que anem, la Generalitat haurà de comprar un edifici d'oficines per allotjar a tant expresident.