eldiario.es

Menú

Enyor de quan hi havia bisbes empàtics

Sense esperar que cap bisbe sigui favorable a l'avortament, un cert acostament -o retorn- a la "doctrina social de l'Església" per part de les seves jerarquies seria molt interessant.

- PUBLICIDAD -

"El pueblo vasco tiene unas características propias (…) entre las que destaca su lengua milenaria. Esos rasgos dan (…) una identidad específica dentro del conjunto de pueblos que constituyen el Estado español. El pueblo vasco tiene el derecho de conservar su patrimonio espiritual, sin perjuicio de un saludable intercambio con los pueblos vecinos dentro de una organización sociopolítica que reconozca su propia libertad". Déu-n'hi-do! Això és la tesi de la part més polèmica de l'homilia de monsenyor Añoveros, la quaresma de 1974, sent bisbe de Bilbao, tot just dos mesos després de l'assassinat de l'almirall Carrero Blanco. La resposta del Règim va ser fulminant, el president Carlos Arias Navarro va reduir-lo a arrest domiciliari i se li va ordenar que s'exiliés. El bisbe va dir que ell no se n'anava si no li ordenava directament el Papa, l'únic a qui obeiria. La Conferència Episcopal Espanyola, davant de la situació tan greu, va amenaçar-lo amb l'excomunicació. La cosa semblava enfilar-se amunt i amunt fins que Franco, amb una de les seves sortides inesperades, ho va tallar de cop i va ordenar que es distendís la situació. Añoveros va continuar com a bisbe de Bilbao fins al 1978 i va morir el 1987. Franco sabia com les gastava, monsenyor Añoveros.

Uns quants anys abans, el 1969, el generalíssim va decretar el primer estat d'excepció des del final de la guerra civil a causa bàsicament de les revoltes estudiantils (és recordada la defenestració del bust de Franco des d'una finestra de la Universitat de Barcelona) Cal recordar que aquesta situació implicava la pèrdua de qualsevol garantia personal . Segons Manuel Fraga, l'aleshores Ministre d'Informació i Turisme, l'estat d'excepció s'instaurava “para (…) evitar que se arrastre a la juventud a una orgía de nihilismo y anarquía”. Doncs bé, en aquest ambient, monsenyor Añoveros, sent bisbe de Cadis-Ceuta, va fer pública una carta pastoral on parlava del sentit social de l'església, de la no interferència entre el poder polític i eclesiàstic i la comprensió dels nous fenòmens, dels capellans obrers i de l'acostament al carrer: "En todo caso la jerarquía, la Iglesia, debe estar muy cerca de los oprimidos, de los que sufren. Su misión es ser mensajera de paz, de justicia y de amor (…) Es posible que las circunstancias me muevan a seguir en este diálogo sencillo y humilde con el querido hombre de la calle…"  Añoveros, igual que d'altres autoritats eclesiàstiques del final del franquisme (recordem l'abat de Montserrat o Tarancón, per exemple) semblen a anys llum de la jerarquia eclesiàstica espanyola actual, escleròtica i descol·locada, polititzada i exhibicionista fins al moll dels ossos. L'Església té dret a convertir-se en lobby de pressió. De fet, ja ho és. Però és a costes de separar-se definitivament de la meitat de la població, com a mínim. S'imaginen un bisbe com Añoveros, ara mateix, a Espanya? Impossible.

S'acaben de fer públiques unes dades que en principi són espectaculars. Les ha ofertes el mateix ministeri d'Educació espanyol. Són del curs 2011-2012. En educació primària,  Catalunya és la comunitat autònoma més "laica" (23,2%) mentre que Extremadura és la més "catòlica" (89,6%). I saben quins són els segons més "laics" i els segons més "catòlics"? El País Basc (30,5%) i Andalusia (85,9%) Una anàlisi de correcuita, però errònia, identificaria la laïcitat amb el fet diferencial. I no n'estem segurs del tot, la cosa és molt més simple (atenent al fet que Madrid sempre està en tercer o quart lloc de "laïcitat" escolar): El tall és net segons la industrialització i el progrés social. I segonament, segons les tradicions culturals. És obvi que la vivència de la religió durant la Setmana Santa en aquestes terres converteix els signes religiosos externs en signes d'identitat cultural. Molts andalusos són devots de la "Blanca Paloma" i fan el "Rocío" independentment del seu grau de creença religiosa. Cal recordar la força del moviment obrer a Andalusia i Extremadura durant la República? I la repressió en forma de massacres massives dutes a terme pels franquistes durant la guerra? I els afusellaments de la postguerra? Amb això volem dir que una cosa no treu l'altra.

Per una altra banda, la industrialització és molt important a l'hora d'explicar determinats hàbits. A les grans ciutats (Barcelona, Madrid, Bilbao), les pressions socials sobre les parelles a l'hora de prendre decisions sobre els seus fills són molt més febles. Els pares són més independents. En zones menys industrialitzades, menys urbanes, o d'urbanització feble, aquesta independència és més difícil d'assolir. L'opinió dels veïns i dels parents encara hi pesa molt.

Aquestes dades corresponen a l'educació primària. A la secundària, les xifres baixen a tot arreu però es mantenen les mateixes posicions: Extremadura és la més "catòlica" amb un 60% de matriculacions i Catalunya la més "laica" amb tot just un 9,2% d'alumnes matriculats. Crida l'atenció el canvi de "mentalitat" que s'observa quan examines les dades de Batxillerat ja que Extremadura desapareix del cap de taula i es situa en les places del mig (la més "catòlica" en batxillerat són les Canàries, amb un 42%) i Catalunya és desplaçada al segon lloc de les més "laiques" per les illes Balears (1,3% i 1,9% respectivament)

Per què donem aquestes dades? Perquè fan palès que, per més que es modifiqui la llei d'ensenyament, per més que s'obligui a fer religió, l'Església està començant a perdre els baluards tradicionals. Ho perdrà tot. A primària, els pares tenen la veu cantant, a Batxillerat, no. Sovint és el noi  la noia qui tria. I és claríssim el que triaven els batxillers fins i tot a Extremadura i Andalusia, si podien: Prescindien de la religió. Sincerament, no volem un retorn massiu de les ganes de matricular-se a religió. Però alhora, ens sentiríem més tranquils si sabéssim que la conferència episcopal espanyola intentava ser una mica més empàtica amb els seus feligresos. ¿Amb una conferència episcopal menys casposa, amb individualitats més fortes i independents, com el recordat monsenyor Añoveros, sería una altra cosa? No ho sabem pas. Però sense esperar que cap bisbe sigui favorable a l'avortament, un cert acostament -o retorn- a la "doctrina social de l'Església" per part de les seves jerarquies seria molt interessant.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha