Espadaler: depura ja els racistes dels Mossos

Conseller Espadaler, germà en Crist: Jo ja vaig comprenent (perquè a força de pals la lletra entra) que quan un va a una manifestació d’aquestes poc còmodes pels bussines friendly s’arrisqui a què la llei, en la seva forma més musculada, li trenqui el cap. Em costa però puc arribar a comprendre (la performance és un art lliure) que la millor manera de dissoldre una manifestació que es trobava al seu final, és bloquejar Via Laietana i oferir a manifestants i turistes un deliciós espectacle coreogràfic de lleteres a tota velocitat. Holiday on ice amb furgons policials. Si vol, li compro l'ús ridícul, tot sigui dit, del flamant canó sònic que semblava un efecte especial d’una mala pel·lícula de marcians dels anys 50.

Com veu, estimat germà, la meva comprensió cap a la prepotència i fatxenderia de la nostra sempre democràtica i popular BRIMO és inesgotable. Segueixo, quan veig venir els Mossos, el camí del sant Job i la paciència de Nostre Senyor en enfront del fuet: perdona'ls Senyor, que aquests (neurològicament) no saben el que fan.

Però el dissabte, al carrer Princesa, cap a dos quarts de nou, mentre els democràtics agents es dedicaven a espantar de manera gratuïta a la gent que s'hi trobava allà, un dels modèlics policies va tenir un comportament que, perdoni l'expressió oh germà conseller, em va repugnar. No era un perroflauta. No era un anarco. No era ni tan sols un periodista. Es tractava d’una noia baixa, molt baixeta i rabassuda que ni tan sols formava part de la manifestació. Una noia imperceptible i calmada. Una noia aliena a tot conflicte que va ser agredida i empesa amb força per un noble agent de l’ordre. Fins aquí, la nostra normalitat democràtica. Però aquest defensor de la llei va afegir un crit de guerra. Una frase sonora i potent que vam sentir tots els presents. Mentre empenyia a la noia va cridar en un perfecte i nostradíssim català: “Aparta, immigrant de merda!!”

La noia, hondurenya, amb una munió de fills, dona de fer feines que tornava de treballar, es va enfonsar. No pel cop. No per l'empenta. Va sentir, i en vam ser testimonis, el profund dolor i humiliació que crea el racisme. Racisme d’Estat en aquest cas. Gratuït i fastigós. Tots els que hi érem, vàrem sofrir una doble i molt punyent vergonya. Primer per constatar que la nostra policia ja ha fet de l’atemoriment la seva pràctica estrella. Una policia enviada a mostrar al poble el múscul i els collons del poder i no les seves raons i temprança. Però la vergonya insofrible va ser veure que, a més, tenim polis racistes. Nazis i bocamolls.

Que no siguin capaços de destriar un perillós manifestant del black block d’una noia d'un metre cinquanta cap al metro, comença a ser normal dins els paràmetres de la Brimo. Però que d’entre totes les persones del seu radi, potser vint o trenta, empenyés a la més baixeta, la més inofensiva i, a més, a la mes “negre”, la mes “índia” només per poder-se donar el gust de cridar ben fort: “immigrant de merda” excedeix tota mida i tota raó.

Conseller Espadaler, estimat cristià: ¿Que nassos us passa a tots plegats? ¿Quina mena de secta sou? ¿Quina gent és la que hi ha sota el casc d’un Brimo? ¿És aquesta la policia d’Alabama dels anys 50? ¿Qui redacta els psicotècnics, l’Anglada? ¿És així com veu el país la nostra policia? Perdoni el lector la mala prosa d’aquesta peça però és una enutjosa indignació la que em destorba. Tenir una policia matussera i violenta se’ns ha fet fins i tot normal. El que no sospitàvem és que era racista. Espadaler: depura ja els racistes dels Mossos. És un ordre!

Espadaler: depura ja els

racistes dels Mossos. És un ordre!