Antonio Gramsci agafant, suaument, amb cadascuna de les seves mans una orella de Pablo Iglesias i una altra d'Alberto Garzón. Gramsci, el comunista, l'intel·lectual que defensava que tota persona és intel·lectual, el cap que no van voler deixar pensar en llibertat i que tants anys va passar a la presó a Itàlia de Mussolini ... Aquesta és la imatge que em va venir al cap a classe, amb un grup d'estudiants de primer d'Humanitats, mentre els explicava la dita gramsciana: “Dir la veritat és revolucionari”. Eren els dies de les negociacions entre Podem i Izquierda Unida que van acabar amb gent parlant de les motxilles d'IU que no havien d'entrar en Podem. Nosaltres estàvem en una assignatura que porta per títol Temes Fonamentals de la Filosofia, en un bloc dedicat a la llibertat en què apareixen utilitaristes, liberals, comunistes, feministes, defensors dels drets dels animals ...
Amb Gramsci havíem parlat del seu concepte d'hegemonia, això ens va portar a plantejar les alternatives proposades per poder superar aquest domini cultural que sustenta l'establert. No es tracta de substituir una hegemonia que domini per una altra que ho faci en una altra direcció. Busquem una nova hegemonia que ens permeti pensar amb el propi cap i decidir. Per això dir la veritat és revolucionària, i sobretot dir-la a les persones que no estan en les millors circumstàncies. Gramsci està pensant en la classe obrera. No se la pot enganyar, dominar. Precisament el que es busca és l'alliberament de l'opressió soferta. Cal dir la veritat fins i tot quan disgusti o pugui fer mal en un primer moment. Dir la veritat significa tractar com a persones adultes a qui altres opcions tracten com incapaços a dir-los intencionadament inexactituds o mentides.
I explicant això, em va venir la imatge d'un simpàtic Gramsci entrant a l'aula portant agafats per l'orella, un a cada mà, a Alberto Garzón i a Pablo Iglesias. No crec que el pobre Gramsci ho fes (ni que Garzón i Iglesias ho mereixin). I no vull fer-li dir el que avui no pot compartir amb nosaltres. Dit això, en tot aquest procés de suposada negociació per a una confluència en la qual les organitzacions que ambdós representen estarien integrades hi ha hagut molt poca transparència. És fàcil d'entendre la necessitat d'evitar filtracions i informacions interessades que puguin debilitar les converses, però quan s'arriba al final (això ens van dir) convindria ser molt clar per no enganyar, especialment als propis que massa dominació ja pateixen. Res va quedar massa clar i el que va quedar clar, l'oferta personal a Garzón i la motxilla, que era difícil d'assumir amb els criteris que suposadament s'estan defensant en la recerca d'una altra manera de fer política.
El pas de la mobilització al camp electoral està deixant en molt poc temps una quantitat ingent d'elements per a l'anàlisi i perplexitats múltiples i diverses. Una que m'agradaria plantejar obertament és la que es refereix a la poca capacitat d'aprendre del que s'ha fet. Les eleccions municipals van suposar un èxit sense precedents per als col·lectius que des de la mobilització emergida rotundament a partir del 15-M s'han proposat fer política també des de les institucions. Es parla ja dels “ajuntaments del canvi”. Avui es governa a la Corunya, Barcelona, Badalona, Iruña, Madrid, Santiago, Saragossa ... No tots els casos responen al mateix patró. Però s'ha analitzat molt poc com es va aconseguir l'èxit de poder obtenir una majoria social suficient per arribar a aquests governs i aprofitar aquest aprenentatge en les següents convocatòries electorals que s'han produït. I de cara a la de desembre, a les Corts Generals, sembla que va pel mateix camí.
Per què no vam aprendre del que ha passat a les municipals? Per què no aprenem de les autonòmiques? Per què amb Catalunya Sí que es pot (CSQEP) no es va aconseguir una confluència més enllà del pacte entre organitzacions? Per què no van participar com a impulsors de CSQEP Barcelona en comú o altres candidatures que, amb el mateix tipus de projecte, s'havien presentat a les municipals? On va quedar la reivindicació d'una altra política i de la reapropiació de la política que va dominar les municipals? Per què no es va fer una campanya amb un clar component movimentista si havia anat bé en les municipals i el candidat i molta gent de l'equip té aquest caràcter i aquesta trajectòria? Ningú diu que fossin unes eleccions senzilles per a un projecte que buscava superar la naturalesa plebiscitària de les esmentades eleccions en un moment en què el joc brut portava al frontisme. Aquestes preguntes no cal plantejar-les per molestar a ningú, no són un retret. Potser ni siguin encertades. Molta i molt bona gent va treballar a CSQEP per obtenir un resultat molt diferent al que es va donar. Ara el que està en qüestió és la continuïtat en la construcció de projectes polítics ciutadans i, de manera puntual, les eleccions del 20 de desembre.
L'endemà que s'informés del final de les negociacions entre Podem i Izquierda Unida es publicava el baròmetre del mes de setembre i les enquestes postelectorals de les eleccions autonòmiques i municipals 2015 del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS). Ada Colau i Manuela Carmena apareixien com dues de les representants polítiques més ben valorades a les seves ciutats, amb unes notes que les situen molt per sobre d'altres representants i governants a nivell estatal. Podem no va desaprofitar l'ocasió per recordar que Colau i Carmena són Podem, Izquierda Unida hauria pogut fer el mateix ... ¿De qui són la Colau i la Carmena del CIS? Són dels seus projectes, de la gent que els va crear i del seu impuls, i on es van sumar per construir Podem, Izquierda Unida i altres partits. Divendres passat el plenari de Barcelona en comú va aprovar treballar una candidatura per presentar-se a les eleccions a les Corts Generals i ho va fer des de criteris que entenen que són part de la seva identitat i alhora claus per oferir respostes a les demandes ciutadanes, de les que seu mateix projecte sorgeix.
Queden poc menys de dos mesos fins a les eleccions Quins efectes tindrà aquest posicionament? És difícil de saber, per guanyar una alcaldia es va necessitar més d'un any. Ara falta temps però es té experiència, convindria aprofitar-la. I no deixar de tenir present a Gramsci, dir la veritat és revolucionari. El jove Gramsci que va escriure: “La veritat ha de ser respectada sempre, amb independència de les conseqüències que pugui desprender d'ella; i les conviccions pròpies, si són fe viva, han de trobar en si mateixes, en la pròpia lògica, la justificació dels actes que es considera necessari dur a terme. Sobre la mentida, sobre la falsificació facilona només es construeixen castells de vent que altres mentides i altres falsificacions poden fer esvair”.
La unió d'una altra manera de fer política amb una altra manera d'entendre l'ètica ha estat clau en tot el període de mobilització, ho ha estat en la generació d'entusiasme, en moure a la participació en els projectes polítics en construcció, en el d'accés als governs, ho està sent en l'exercici dels mateixos i no hauria de deixar de ser-ho en el que està per venir.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
