eldiario.es

Menú

Ja s'ha acabat la crisi?

És evident que els treballadors i les treballadores sempre estarem en crisi si qui governa i exerceix el poder és la dreta. Una dreta cada vegada més agenollada davant els mercats i els monopolis financers.

- PUBLICIDAD -

El relat sobre l’actualitat socioeconòmica que ens volen fer creure la dreta catalana, l’espanyola i l’europea passa, estratègicament, per manipular xifres i dades econòmiques que ens indiquin que l’anomenada crisi està arribant al final. Ara bé, no deixa de ser això: una manipulació estadística d’indicadors que són fàcilment manipulables i d’una lectura manifestament volàtil.

Dit això, en el rerefons ideològic de les afirmacions del President Mas i del Presidente Rajoy hi ha la seva veritat: aquesta crisi ja s’ha acabat des del punt de vista dels seus objectius de classe. I m’explicaré. Els treballadors i les treballadores cada vegada tenim més clar que aquesta conjuntura (encertadament anomenada ‘estafa’ per les corrents de pensament econòmic alternatiu) ha estat dissenyada per la dreta amb l’únic objectiu de desprotegir-nos dels nostres drets i acabar amb els èxits de la classe treballadora dels últims cinquanta anys: allò que havíem acordat denominar l’estatdel benestar. Avui, set anys després de l’inici de la crisi econòmica que va esdevenir financera, els rics són cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres. El fet que l’Estat espanyol -Catalunya inclosa- és el segon país d’Europa amb més desigualtats després de Letònia així ho confirma. I, a més, hem travessat l’etapa política on el conjunt de les classes populars hem perdut més drets socials, laborals i individuals. Som en un moment tant complex que és altament revolucionari defensar la democràcia. Evidentment, entenent democràcia com a poder popular per a poder decidir-ho tot.

D’aquesta fase de desprotecció de drets hi ha exemples ben clars: la reforma laboral tenia per objectiu desprotegir-nos del nostre dret a un treball digne, fomentar la precarietat i carregar-se la negociació col·lectiva com a eina de poder de la classe treballadora enfront de la patronal. La privatització de l’educació i de la sanitat ha buscat desprotegir-nos del nostre dret als serveis públics que ens igualen a tothom, independentment del pes de la butxaca de les nostres famílies. La nova llei de seguretat ciutadana, si s’aprova, aconseguirà desprotegir-nos d’un element que és vital per mantenir la consciència de classe: el dret a manifestació. La retrògrada i feixista llei de l’avortament del ministre Gallardón també persegueix sostraure els drets de les dones que tants anys i tantes lluites han costat. En definitiva, aquesta crisi ha servit amb claredat als objectius de la dreta i l’oligarquia política d’Europa: eliminar tot allò que olora a públic, mercadejar amb els nostres drets i atacar l’organització col·lectiva de la classe treballadora. I, amb dignes i honroses excepcions provocades per les lluites socials, s’estan sortint amb la seva. 

Així doncs, és evident que els treballadors i  les treballadores sempre estarem en crisi si qui governa i exerceix el poder és la dreta. Una dreta cada vegada més agenollada davant els mercats i els monopolis financers. Per acabar amb la crisi de la nostra classe cal fer-los fora, democràtica i pacíficament, del poder i reconquerir la democràcia com a poder popular.

Encara som a temps d’aturar aquesta situació que ha esdevingut un autèntic procés deconstituent dels nostres drets? Clarament sí. Hem de ser conscients que avui ja no té sentit una organització (política, social, sindical o veïnal) que no lluita, però tampoc no tenen sentit les lluites sense l’organització dels qui les conformem. Organitzar-se vol dir prendre consciència col·lectiva, coordinar accions per garantir interessos públics i deixar enrere disputes de les esquerres que han ajudat a l’hegemonia de la dreta. Exemples com la lluita de les PAH, les marees grogues de l’educació o els esdeveniments de Gamonal a Burgos són indicadors del camí polític i social que hauríem de fer, però fent-lo plegats. Cal convertir la resistència en alternativa i l’alternativa en poder popular. Només així ens en sortirem de l’asfíxia a la que les dretes ens han portat per a mantenir els privilegis d’uns quants en detriment dels drets de tothom.

Les esquerres no necessitem més sigles, més desencontres ni més mesíes salvadors. Ara és el temps de la proposta, de la unitat i de bastir una alternativa plural cridada a construir nacional, social i democràticament Catalunya, l’estat i Europa. La gent d’EUiA i d’ICV ho tenim clar i per això hem convocat una Assemblea Oberta l’1 de febrer a Fabra i Coats de la qual no volem ser propietaris sinó que volem compartir-la amb l’activisme polític, social i sindical que avui està cridat a jugar un paper substancial al nostre país. Ens hi posem?

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha