La manca d'independència, la manipulació dels atemptats de l'11-M, la bombolla immobiliària que ningú va veure, la corrupció impune i sistèmica del Partit Popular, l'escàndol de Bankia, l'estafa de les preferents, el Cas Pujol, una professió periodística molt fràgil ... Són cares de la mateixa crisi. La crisi de confiança entre els mitjans de comunicació i la ciutadania. La premsa no només va patir l'any 2008 una devastadora depressió econòmica, sinó que va afrontar els efectes d’una llarga crisi de confiança i credibilitat. L'opinió pública va tenir la percepció que els mitjans de comunicació havien abandonat la seva funció social per atendre els seus propis interessos. En altres paraules, que part de la premsa havia renunciat a la que era la seva principal funció, la de reflectir la realitat de forma honesta i amb voluntat de veracitat i independència.
En aquest context, va arribar Salvados, de Jordi Évole. Amb les preguntes que es feia bona part de la ciutadania i que els grans mitjans només plantejaven entre línies. Salvados va néixer a principis del 2008 sense una periodicitat fixa i amb una audiència modesta, tant que la seva continuïtat va estar amenaçada durant mesos. Però, a poc a poc, l'audiència va anar creixent de forma sostinguda. I la complicitat dels ciutadans és la que va mantenir a Salvados a contracorrent en la seva pròpia cadena de televisió.
Tres anys més tard, el 2011, l'esperit de denúncia que es vivia a les places del 15-M va connectar amb Salvados. Molts ciutadans presenciaven per fi a la pantalla allò que vivien diàriament i que havia estat tabú per als grans mitjans. El cas més paradigmàtic, possiblement, és el de l'accident del metro de València ocorregut el 3 de juliol de 2006 i en què van morir 43 persones. Eren els anys del poder absolut del Partit Popular a la Comunitat Valenciana i l'accident, que posava en evidència la mala gestió i la manca d'inversions al metro, va ser cobert per una espessa capa de silencis, trencat només per l'actitud valenta d'alguns periodistes de València. Fins que l'abril de 2013, Salvados va aconseguir “reobrir” el cas en prime time.
Sis mesos després, la Generalitat valenciana tancava Canal 9 i durant els vint dies que va durar la rebel·lió dels seus periodistes, els familiars de les víctimes de l'accident del metro van ser convidats per primera vegada al canal públic per explicar la seva història. Els set anys de “silenci oficial”, el programa de Salvados i el perdó que els periodistes de Canal 9 van demanar a les víctimes del metro de València constitueixen una metàfora apropiada per explicar aquells temps de crisi de bona part del periodisme a Espanya.
La història situarà a Salvados com una peça clau en la regeneració del periodisme a Espanya. El seu creador, Jordi Évole, s'enfronta ara a les tempestes de les xarxes per expressar dubtes i per defensar la seva voluntat d'equidistància en el conflicte polític que viuen Catalunya i Espanya. Dos valors associats al periodisme, però que cotitzen a la baixa en temps de postveritat i de sectarisme. Quan “les crides a l'emoció i la creença personal influeixen més en la gent que els fets objectius”; quan es construeixen mentides per als que estan disposades a creure-les perquè encaixen amb els seus prejudicis.
Abans que el diccionari Oxford definís el terme, la postveritat ja era aquí, entre nosaltres. I sense ella no s'entendria el moment polític que vivim. Jordi Évole va contribuir a trencar els silencis. I ara pateix el soroll irracional de les xarxes. Va ajudar a posar en evidència els mals del periodisme i ara descobrim que encara hi són. Per això és tan important fer memòria.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
