eldiario.es

Menú

L’intervencionisme en un capitalisme d’Estat

Tot i la retòrica oficial en base al lliure mercat i la competència, aviat vam descobrir que la refundació no seria més que un rescat del capitalisme realment existent i que les classes populars en pagaríem la factura

- PUBLICIDAD -

Aquest any es commemora el centenari de la Revolució d’octubre que va donar lloc a l’URSS, un dels exemples més característics de l’economia planificada d’Estat. Aquesta forma econòmica, lluny d’haver acabat amb la caiguda del mur de Berlín, segueix en plena forma en el capitalisme. La diferència és que en aquest cas l’Estat actua en favor dels que tenen el poder econòmic.

A l’Estat espanyol, recentment n’hem conegut dos nous exemples: el primer ha estat la resurrecció de Barcelona World, ara Hard Rock Entertainment World, un projecte que ha vingut a substituir Eurovegas després de la fugida del magnat Sheldon Addelson. Com si fos el més normal del món, els promotors de BCN World van exigir que a canvi de la seva inversió es rebaixessin els impostos sobre el joc. La Generalitat així ho va fer, però la inversió va desaparèixer.

El segon ha estat l’absorció del Banco Mare Nostrum, una entitat nacionalitzada (participada en un 65% pel FROB) per part de Bankia, una altra entitat nacionalitzada (participada en un 66% pel FROB). Aquesta operació, depenent dels moviments del mercat, pot suposar un cost per a l’Estat de 1.100 milions d’euros. La quantitat, tot i ser una bestiesa en ple desmantellament de l’Estat del benestar, és una minúcia si la comparem amb els 60.000 milions d’euros del rescat bancari que el Banc d’Espanya dóna per perduts.

El rescat bancari espanyol, a banda d’aquests milions perduts, va comportar un transvasament de deute privat a deute públic, amb les consegüents retallades i la seva justificació. Els càrrecs públics que han aplicat aquestes retallades s’han excusat basant-se en l’excessiu cost de la intervenció de l’Estat, mentre han defensat la intervenció i les despeses de l’Estat pel que fa al rescat de la banca o de les autopistes.

En el cas de les radials de Madrid, en funció de la clàusula de Responsabilitat Patrimonial de l’Administració, l’Estat haurà de pagar, segons les empreses del sector, uns 5.000 milions d’euros. Tot i que des de l’Administració s’afirma que la quantitat seria inferior, el que no es pot minimitzar és la intervenció estatal en favor dels poders fàctics en múltiples sectors de l’economia.

L’exemple paradigmàtic és el conegut cas de la Plataforma Castor, que després de provocar moviments de terra en diversos punts de la costa, quedarà en hivernació i costarà a la ciutadania 4.700 milions d’euros, de nou per clàusules signades per l’Estat, que dilueixen el famós risc empresarial fins a nivells homeopàtics.

Fets com aquests no ens han de sorprendre en un país en el que són habituals les notícies al voltant de les portes giratòries. Aquesta pràctica és la que segurament permet explicar, amés, altres fenòmens com l’adjudicació d’obres i serveis amb molt benefici privat i poca utilitat publica (l’AVE seria el cas més conegut), com determinades privatitzacions d’empreses que han fet importantíssims guanys per una posició quasi monopolística, com una política energètica que afavoreix les grans empreses del sector en detriment de les apostes per les energies renovables, o com una amnistia fiscal que, a banda de quasi cooperar amb el frau fiscal i incentivar-lo, ha assolit escassos avantatges econòmics per Hisenda.

Tot i que sembli un degoteig de casos, no es tracta de fenòmens aïllats, sinó que poden considerar-se sistèmics. Una idea que pren força si observem un parell més d’intervencions estatals clarament estructurals. En primer lloc, el disseny de l’impost de societats que permet una elusió sistemàtica, ja que amb un tipus nominal d’un 25 o 30% el citat impost té, en canvi, un tipus efectiu per a les gran empreses d’un 6%, i, cal remarcar-ho, estem parlant d’una actuació legal per la qual ingressos que haurien de ser públics esdevenen privats. En segon lloc, la reforma exprés de la Constitució que es va produir en plena crisi per prioritzar el pagament del deute, posant de manifest, un cop més, la incompatibilitat del capitalisme amb la democràcia.

Aquesta incompatibilitat i la intervenció sistemàtica de l’Estat en favor dels grups de poder, tot i tenir una especial intensitat a l’Estat espanyol, s’estén de forma global, com ho demostra la impunitat dels lobbies que pressionen a les principals potències a ambdós costats de l’Atlàntic.

Pel que fa a les mesures econòmiques intervencionistes, la Reserva Federal dels EUA ha injectat setmanalment durant la crisi milions de dòlars a l’economia, en un país en el què, el dumping fiscal entre estats, és a dir, l’intent de condicionar amb despesa pública la localització de les empreses privades, és d’allò més habitual,. També, a la UE, el BCE ha prestat diners a la banca a interessos irrisoris, al mateix temps que la ciutadania han patit reiteradament les imposicions de la Troika.

La subordinació de l’Estat als interessos del capital no és una notícia d’última hora, sinó que arrenca amb el capitalisme mateix. No obstant, per entendre l’actualitat cal parar esment al moment en què després de la reunió del G20 a l’inici de la crisi, l’any 2008, l’aleshores president francès Nicolàs Sarkozy va prometre la refundació del capitalisme. Aviat vam descobrir que, tot i la retòrica oficial en base al lliure mercat i la competència, la refundació no seria més que un rescat del capitalisme realment existent i que les classes populars en pagaríem la factura.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha