Se'n diu lluita de classes, ingènues!

“Companys, no deixem el feminisme pel final” ens va dirigir n'Anna Gabriel quan acabava la seva intervenció a l'acte d'Endavant del passat dijous 23 de juliol, sobre lluita institucional rupturista. I ens ho va dir als companys, en masculí, tenint en compte que ella és de les persones que parla en femení genèric. Algú es podria preguntar que què n'hauríem de fer del feminisme, a les institucions; doncs res més lluny de la realitat: en tant que l'Estat i llurs administracions són la “traducció legal de la desigualtat de classe”, com va assenyalar en Josep Manel Busqueta, aquesta desigualtat inclou també l'opressió de gènere, a part de la subjugació nacional.

Així doncs, què hi hem d'anar a fer, a les institucions? Si no és que estem boges, com deia en Busqueta. Ell mateix ho assenyalava: 1, polítiques de contenció per frenar l'espoli antisocial; 2, obrir escletxes. “La transformació no vindrà des de la institució”, i per això, “no hi hem d'anar a fer res més”. I això, perquè som anticapitalistes, i ho som perquè dins del capitalisme no podem plantejar res per viure-hi.

La Unió Europea, que “mai no ha estat un somni per les classes populars”, ha convertit el Mediterrani en una fossa comuna per a les treballadores nascudes fora, mentre que imposa la deutecràcia per les que ja són aquí. El col·lapse de l'Estat espanyol se suma un escenari mundial post-crisi de sobreproducció on el pactisme i la socialdemocràcia ja no hi tenen cabuda. Per això, les escletxes han d'estar bastides: “no volem ser com Syriza”, va reblar. Ens trobem en un escenari de no retorn, hem de pensar com trencarem amb el capitalisme, i pensar en estructures populars: hem de tenir pla B.

Precisament, sobre aquestes estructures i institucions es va centrar n'Antonio Baños. “Cap insttució és natural: hi ha contradicció de classe, però volen amagar-ho”. En aquest sentit, va assegurar que “la institució és un límit que esclerotitza el carrer, mentre que la vida és al carrer, que expandeix”. Naltros construïm les institucions populars, de vida.

I és que, en paraules d'en Josep Garganté, “l'esquerra capitalista ha privatitzat igual que la dreta”. I ho diu ara que ha conegut encara de més a prop que “l'ajuntament és un monstre”. Tot plegat, serveix per veure els límits de la democràcia burgesa. I del que s'hi pot fer: “a l'ajuntament hi ha majoria de dreta i esquerra capitalista neoliberal”, malgrat que es pot trencar discurs hegemònic pro-externalització. I és que, segons Garganté, tots aquells “són molt conscients de la classe social a què pertanyen”, per això la nostra feina és la de generar contradicció, “arrencar els seus privilegis que són conseqüència de la nostra misèria”.

Tot això, però, com? Amb els canvis produïts al carrer, des de la cultura popular fins als piquets, va assegurar l'alcadessa de Berga Montse Venturós. “Tot canvi és fruit de la desobediència: no volem eufemismes ni paraules buides que vulgui substituir la independència, l'EI ho té clar: autodeterminació i sobirania”. Venturós, que va marcar un inici del moviment independentista i rupturista modern a Berga en el naixement del Casal Panxo el 1999, va assegurar que havien aconseguit arribar al govern gràcies a un teixit associatiu potent, a la implicació de casals i ateneus, etc., però sobretot, en considerar-se hereves del fil roig de combat d'una història, la de la lluita de classes, que feia prendre consciència col·lectiva i responsabilitat històrica en cada pas fet. Un fil roig que n'Anna Gabriel recordaria després amb unes paraules contundents i emotives: “Ets allà en memòria a les comunistes mortes, no tenim dret a defraudar-les”.

Berga era un poble convergent. Igual que Capellades. “El meu poble era convergent i espanyolista, ara és de la CUP”, va deixar anar n'Aleix Auber, alcalde d'aquest poble de l'Anoia, només començar. Auber, que va formar part de la rebel·lió de la bassa a principis dels any 2000, remarca la consciència que tingueren a l'hora de bastir una alternativa potent i consolidada. I tenien clar que volien governar: van renunciar a tripartits, perquè no volien “fer fora CiU”, com els demanava gent del poble -i com en Garganté va criticar del discurs de Barcelona en Comú-; volien que els diguessin “vull que governi la CUP”. Així, detecta perills i limitacions de la lluita institucional, com les exigències de la institució o l'absorció de la lluita al carrer. “Compte on s'aboquen els esforços!”, va remarcar. “Els col·lectius estan per tocar de peus a terra. Des de la institució no podem canviar-ho tot perquè la classe dominant se n'aprofita, de la institució, no està allà el seu poder”. I és que assegura que per trencar l'hegemonia no n'hi ha prou, en ser a la institució.

Amb pas ferm i madur, així s'avança. Amb “la cultura apresa a les lluites i realitzant l'anàlisi concreta al moment concret”, afirma en Busqueta. Com a esquerra, anem a transformar la societat, per això la independència no és cap fetitxe: és l'eina per canviar-ho tot.

I doncs, un cop dins el Parlament, què hi han de fer les diputades? “Obeir al moviment, a l'Esquerra Independentista i a l'esquerra anticapitalista”, va assegurar contundent n'Anna Gabriel. “No creiem que s'hagi acabat la lluita de classes. No creiem en nova política. No som frontissa de res ni de ningú: som rupturistes amb el patriarcat, el capitalisme i l'espanyolisme”, va continuà. I anant més enllà de què fer, introduïa elements de com fer-ho: capaces de combatre els lideratges que ens imposen els mitjans de comunicació, “hem de pensar lideratges col·lectius, hem de poder delegar i acompanyar: les representants han de fer el que hem decidit entre totes”. I en paral·lel, al carrer, construir majories autoorganitzades: “en defensa de la llengua o per fer front als feminicidis, i tot, en clau de país”, és a dir, de Països Catalans.

Perquè és allà on podem i hem de dibuixar el poble que volem construir. Sense limitacions institucionals, amb tota la potencialitat per créixer i construir institucions populars, anticapitalistes i feministes. Recordant que el fil roig ve de molt abans, i que algunes de les que són -som- aquí i avui al peu del canó, venim d'aquells finals dels anys 1990, de la Plataforma per la Unitat d'Acció, com va narrar Auber. I amb una banda sonora que des d'aleshores ens acompanya: pim pam PUA, la lluita continua. Ara també a les institucions; al carrer, sempre.