eldiario.es

Menú

Sense por i sense vergonya. Lliures de violència



Segons l'Institut Nacional d'Estadística i l'Informe Sombra emès el 2014 per la CEDAW (Convenció per a l'Eliminació de totes les formes de Discriminació Contra les Dones de Nacions Unides), entre l'any 2008 i el 2013 la despesa pública en matèria d'igualtat a Catalunya es va veure retallada en més d'un 20%

- PUBLICIDAD -

Comença un nou curs i constatem que hi ha realitats que continuen: la violència masclista no desapareix, com tampoc no ho fan les causes que la provoquen ni les formes en què es manifesta. Els feminicidis no són un efecte meteorològic que apareix a l'estiu i marxa amb la tornada al "cole". No són fets puntuals de certesa caduca. Són la cúspide de l'iceberg de tota una sèrie de pràctiques que conformen la violència masclista diària en què vivim, que adopta formes múltiples i polièdriques. Sibil·lina i implacable, aquesta violència de vegades es fa visible i, moltes d'altres, s'oculta sota el vel d'allò que la societat ens diu que és normal o natural. 

Violència és exigir a una dona un mínim de 48 d'hores d'hospitalització per ser considerada "víctima de violència de gènere"; violència és la regulació i les taxes judicials de les denúncies; violència és que les dones no ens sentim segures caminant pel nostre barri, que fem una anàlisi visual llampec a l'hora de decidir per quins carrers passar o no, que portem les claus del cotxe a la mà- obertes com si fossin pinxos- molt abans d'entrar-hi. Violència és que ens escridassi aquell que diu estimar-nos, com també ho és sentir que els crits són culpa nostra. Violència és la bufetada, però també l'espera tremolosa i muda de la seva arribada en qualsevol moment. Ho són les amenaces de qui tenim davant però també el silenci, maleït silenci, de tots els que ens envolten, que miren en una altra direcció. 

Segons l'Institut Nacional d'Estadística i l'Informe Sombra emès el 2014 per la CEDAW (Convenció per a l'Eliminació de totes les formes de Discriminació Contra les Dones de Nacions Unides), entre l'any 2008 i el 2013 la despesa pública en matèria d'igualtat a Catalunya es va veure retallada en més d'un 20%. Les polítiques i programes contra la desigualtat i la violència de gènere es van trobar a partir de l'any 2010 entre les primeres víctimes de les retallades socials tant del govern català de Convergència i Unió com dels governs estatals del PSOE i el Partit Popular. La velocitat amb què aquestes administracions van aplicar les tisores sobre programes i estructures en favor de la igualtat de gènere va mostrar que aquesta mai no s'havia trobat entre les seves prioritats.

Les polítiques d'igualtat, d'altra banda, no són les úniques que han patit una evolució preocupant. Pel que fa a les respostes a la violència masclista, el Consell General del Poder Judicial apunta que, durant el mateix període, les ordres de protecció concedides a Catalunya a dones denunciants van disminuir en 25 punts percentuals i les ordres de protecció denegades es van incrementar en quasi 30. La davallada de recursos públics i de voluntat política per lluitar contra la discriminació i la violència que patim les dones, a més, semblen haver tingut un impacte en la nostra confiança en les administracions públiques per proporcionar respostes i solucions. Tot i que el nombre de víctimes mortals de violència masclista no s'ha vist reduït en els darrers anys, les dones hem passat a denunciar menys des de l'esclat de la crisi: mentre que 20.365 dones van interposar una denúncia per violència masclista l'any 2008 a Catalunya, el nombre total havia baixat a 17.149 el 2013, és a dir, un descens de 3216 denúncies -quasi del 16%. La causa d’aquest descens no rau en una millora en les nostres condicions de vida. La mateixa plataforma CEDAW expressava fa només un parell de mesos una gran preocupació pels greus retrocessos en matèria d'igualtat de gènere i de drets humans de les dones produïts a l'Estat espanyol en els darrers sis anys. 

Revertir aquesta tràgica deriva i situar la lluita contra el masclisme i les múltiples violències que genera en el centre de les prioritats polítiques en aquest nou cicle polític que s'obre, serà sens dubte una aposta imprescindible. En aquest sentit, el govern municipal de Barcelona en Comú està llançant importants primeres passes com un notable increment del pressupost o l'articulació d'una xarxa municipalista a escala estatal que lluiti contra la violència masclista en clara sinèrgia amb els espais i entitats de dones, anant més enllà, d'aquesta manera, d'un abordatge merament assistencialista i victimitzador. 
 
Hi ha moltíssima feina a fer per acabar amb la xacra social de la violència masclista, i la generació de complicitats i l'augment de recursos constitueixen premisses imprescindibles. El canvi passa, sí, per alteracions quantitatives però també, i sobretot, per d'altres de qualitatives. No fa gaire que la darrera enquesta sobre violència de gènere realitzada pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat apuntava que dos dels motius més freqüentment al·legats per les dones per no trencar el silenci per la violència patida són la por i la vergonya. Por i vergonya que paralitzen a qui rep la violència en comptes de a qui l'exerceix. Por d'haver-ho merescut; vergonya pel que diran. Vergonya per haver aguantat massa; por de no haver fet prou. I així, la por, la vergonya, la culpa, aconsegueixen que seguim estant soles, sovint oblidant que aquesta violència, en qualsevol de les seves gradacions, no és normal ni natural.  

Allò normal i natural hauria de ser poder gaudir d'una vida de lliure de violència: ni la solitària ni la mediàtica; ni la simbòlica ni la mortal. Fins que la normalitat no hagi canviat de bàndol les dones no gaudirem plenament de llibertat. I això no passarà fins que hàgim deixat de denunciar no perquè ens paralitzin la por o la vergonya sinó perquè ja no tinguem cap motiu per fer-ho. 

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha