L'any 2007, amb l'aprovació de la mal anomenada Llei de la Memòria es van consagrar dues anomalies. La primera, comprovar com partits polítics amb els quals havíem compartit cultura i lluites antifranquistes i antifeixistes (IU, PSOE, PNB...) aprovaven un text legislatiu insultant per a les víctimes. I en segon lloc, convertir de facto a l'Estat espanyol en una excepció entre les democràcies madures en la mesura que es blindava un model d'impunitat impossible d'homologar amb aquelles. Totes dues han fet de l'espanyol un cas únic.
Altres societats que van patir l'infortuni de règims dictatorials, fins i tot menys sanguinaris que el Franquisme, tard o d'hora van reconciliar a la ciutadania mitjançant l'assumpció de la veritat de tot el que va passar i la reparació jurídica de les víctimes. No ha estat així en el cas espanyol, per als successius dirigents la demanda de fer justícia amb l'ànim i voluntat d'invertir en l'enfortiment dels valors democràtics de les noves generacions ha estat una opció sistemàticament descartada.
El cas espanyol és únic perquè les víctimes no són reconegudes jurídicament com a tals, en considerar legals els tribunals de la Dictadura, fet que impossibilita la nul·litat de les seves sentències. Just el contrari del que s'ha fet a Alemanya o Itàlia.
El cas espanyol és únic perquè l'Estat és encara incapaç de reconèixer les seves responsabilitats en la deportació de milers de republicans als camps d'extermini nazis. I perquè encara s'inhibeix davant els milers de desapareguts, assassinats en cunetes i davant tàpies de cementiri, fins al punt de tractar legalment les fosses trobades com si fossin necròpolis romanes.
El cas espanyol és únic perquè l'Estat es nega a reparar el treball esclau dels republicans que va permetre a grans empreses espanyoles sumar capitalitzacions. Com es nega igualment a posar a l'abast de la ciutadania els arxius policials i la desclassificació de la documentació reservada o retornar els patrimonis espoliats a milers de persones.
El cas espanyol és únic perquè mentre obvia les víctimes dels grups ultradretans i de les organitzacions paramilitars organitzades pel mateix Estat o els seus funcionaris, desplega tots els seus recursos per impedir que la causa oberta a la República argentina pugui avançar.
La llista de greuges seria interminable, però ja a hores d'ara hauria d'avergonyir tants i tants polítics espanyols que es consideren decents, siguin de dretes o esquerres. Polítics que durant anys han publicitat cínicament les bondats de la Transició sense cap voluntat d'exercir una mínima autocrítica com a mostra de respecte a les víctimes i els seus descendents. Encara al contrari, polítics que van callar i van aplaudir una llei de la Memòria que desviava l'atenció d'un sistema judicial espanyol que es mantenia bunqueritzada davant les demandes de justícia envers els seus ciutadans. El mateix sistema judicial que sí que s'atrevia amb la persecució de botxins i mandataris vulneradors dels Drets Humans a l'Amèrica Llatina. Sens dubte un noble afany que, però, avui ja no seria possible arran de la modificació de la legislació, propiciada pel PSOE primer i pel PP després, que limita l'abast de l'aplicació dels principis de justícia universal.
El món democràtic clama contra el vergonyós i distintiu model espanyol d'impunitat. I així vam arribar, un any més, a l'aniversari de l'afusellament del president de Catalunya Lluís Companys. Malgrat els compromisos adquirits en 2005 davant la seva tomba per part de la llavors vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, l'Estat espanyol continua negant l'anul·lació de la sentència que va conduir a la seva execució. Per a l'Estat, Companys no només no és víctima, sinó que és culpable.
No obstant això, la imprescriptibilitat dels Crims contra la Humanitat (així com els Crims contra la Pau i dels Crims de Guerra) són avui dia un valor de civilització que difícilment la democràcia espanyola podrà burlar. El gest polític que els republicans catalans portem a terme el 2007 votant no a una Llei de la Memòria que legitimava la preconstitucional Llei d'amnistia de punt final de 1977 avui té un enorme valor.
El té reforçat per una nova realitat, que ofereix un triple escenari. D'una banda, bona part de les forces polítiques que llavors van aprovar la llei (IU, ICV i els nacionalistes catalans i bascos) avui reconeixen que no és mereixedora de nous avals. D'altra banda, la constatació que van a obrir-se noves causes en altres països de la mateixa manera que es va obrir camí la Querella Argentina. I, finalment, l'escletxa catalana.
Catalunya aprovarà d'aquí a pocs dies la llei que declararà anul·lats i sense efectes jurídics tots els consells de guerra i les corresponents sentències instruïdes per causes polítiques a Catalunya per part del règim franquista. El Govern de la Generalitat emetrà a sol·licitud dels processats o dels seus familiars un certificat de la nul·litat del procediment i sentència corresponents. Per primera vegada a l'Estat espanyol, la causa de les víctimes superarà l'estricte àmbit del que és legítim per assolir també el de la legalitat. En el marc del procés iniciat a Catalunya cap a l'exercici del Dret a Decidir i l'establiment d'una nova legalitat, al Parlament legisla per reparar jurídicament a les víctimes, catalanes o no, que van ser jutjades a Catalunya.
Al cap i a la fi, és per això, i per a ells i elles, que a Catalunya no cessem en l'afany de constituir una nova República. Davant la constatació de la impossibilitat de canviar els fonaments profunds de l'Estat espanyol, només una nova legalitat inequívocament democràtica i republicana pot garantir el respecte a les víctimes i reconciliar la ciutadania. I els que optin, volent o no, per mantenir un statu quo caduc han de ser conscients que estan sostenint una anomalia vergonyant a escala mundial.
Aquest estat de coses no és una maledicció eterna. Pot i ha de canviar. Serveixi l'escletxa catalana com a prova que si es vol, es pot.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
