Les dues ànimes de Convergència podrien escenificar-se al Palau de la Música. Una a la protesta antifranquista del 1960 que va portar a Jordi Pujol a la presó. L'altra en la corrupció del Cas Palau. Existeix també un catalanisme conservador implicat en la construcció de la democràcia i la llibertat, però també una minoria intolerant i fanàtica. Per això la vella Convergència necessita recuperar les seves ànimes trencades.
El mite de Jordi Pujol sobre el qual es va construir Convergència Democràtica de Catalunya va néixer al Palau de la Música. El 19 de maig de 1960, durant la celebració del centenari del poeta Joan Maragall, un grup de joves del moviment Cristians Catalans va llançar octavetes contra la dictadura franquista. Jordi Pujol va ser un dels organitzadors de la protesta. Detingut al costat d'altres dinou persones, va acabar condemnat a set anys de presó, dels quals va complir dos i mig. L'esdeveniment va passar a la història com Els Fets del Palau i com l'inici de la trajectòria política de Jordi Pujol.
Gairebé 57 anys després, l'escenari és el mateix, però ara els 'fets del Palau' són el revers de la moneda. Representen la corrupció sistèmica en què va caure l'obra política de Jordi Pujol. I com a metàfora és demolidora. Un dels símbols de la cultura catalana i del catalanisme convertit en tapadora per canalitzar la corrupció política.
Així, les dues ànimes de Convergència podrien escenificar al Palau de la Música. Una a 1960; l'altra la que a partir d'avui (27 febrer 2017) desfilarà davant el tribunal que jutja el Cas Palau. La del 3%, la del Clan Pujol, la d'uns dirigents insaciables de poder i de diners. Però l'altra també existeix. La del catalanisme conservador que va ser antifranquista, que va creure en Jordi Pujol durant la democràcia i que ara, en bona part, ha viatjat cap a l'independentisme.
Aquestes dues ànimes es van trobar de forma dramàtica el dia de la confessió de Jordi Pujol, el 26 de juliol del 2014. Perquè Pujol no només era el fundador del moviment polític i social que va mantenir l'hegemonia a Catalunya durant dècades, sinó que era el seu referent moral. Del partit i dels milions de catalans que li van donar les majories. La corrupció enfonsava, així, la paret mestra de la política catalana. Començava una nova època i dos anys després, el partit de Pujol s'ha vist obligat a renunciar al seu líder (Artur Mas), al seu nom, a la seva seu i, en bona part, a la seva vocació de centralitat.
La immensa majoria de l'anomenat 'món convergent' ha transformat la consternació i el duel que va seguir a la caiguda de Jordi Pujol en ànsies de renovació. De passar pàgina. Però un sector minoritari no digereix la pèrdua d'hegemonia i reacciona amb actituds que recorden l'extrema dreta. Són pocs, però amb una presència molt eficaç en les xarxes. Amb diaris digitals que impulsen les seves estratègies i amb potents tribunes en mitjans públics i privats. Descarreguen la seva virulència verbal contra tot aquell a qui consideren enemic de la seva causa.
Aquest grup manté una pressió sostinguda en les xarxes, que periòdicament cristal·litza en contundents campanyes públiques. L'última va ser la que van patir un grup d'estudiants de belles arts que van realitzar una performance al Fossar de les Moreres, espai en què s'honra als morts en el setge a Barcelona del 1714. Va ser només l'última expressió d'un fenomen molt més profund i que està molt ben narrat en tres articles recents, un a Catalunyaplural , El País y Crític .
Aquests fets posen a la societat catalana en general, i l'independentisme en particular, davant d'un mirall en el qual no desitja mirar-se. El mirall de la intolerància, el sectarisme, el pensament únic, la irracionalitat ...
L'independentisme majoritari no comparteix ni aquestes pràctiques ni aquests postulats, però tampoc els combat. I no és conscient que representen un dels principals llasts del Procés a l'hora d'ampliar la seva base social. Costa imaginar una República catalana en què aquests personatges tinguessin la possibilitat d'arribar a tenir encara més poder d'influència del que tenen ara. Com també resulta difícil pensar en una elit corrupta al capdavant d'un futur Estat independent.
Per això resulta imprescindible que el 'món de Convergència' recuperi l'ànima d'aquell Palau de la Música l'any 1960 i arribi fins a les últimes conseqüències a l'hora d'exorcitzar la corrupció que va niar en el mateix escenari dècades després. Que, com va passar amb Banca Catalana, no caigui en la temptació d'embolicar-se amb la bandera, tot i la intolerable guerra bruta de l'Estat. I de la mateixa manera, que recordi els valors de llibertat i progrés que històricament han format part de les bases i els votants de Convergència que res tenen a veure amb el fanatisme d'una minoria.
El catalanisme conservador, avui decididament independentista, necessita recuperar les seves ànimes trencades. Si no, la corrupció i les actituds ultres d'uns pocs resultaran insuportables.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
