L'11 de setembre d'aquest any ha tornat a demostrar la diversitat de la defensa de la sobirania que existeix a Catalunya, així com la força i la vitalitat del moviment independentista que manté una gran capacitat de mobilització per cinquè any consecutiu. Poc moviments a nivell internacional han demostrat aquesta capacitat i de nou s'equivoquen els que creuen que l'independentisme o la voluntat d'exercir el dret a decidir desapareixerà com per art de màgia al nostre país.
Alhora segueix sent necessari trobar els canals i solucions perquè el conjunt de la ciutadania pugui decidir el seu futur i exercir el seu dret a l'autodeterminació. El repte és com superem una evident situació de bloqueig.
És sens dubte aquesta necessitat el que ha portat al president Puigdemont a plantejar refer el seu full de ruta i tornar a plantejar el referèndum, amb plenes garanties i conseqüències efectives, l'anomenada via escocesa, i a definir-la com a la millor de les opcions possibles.
És una noticia positiva, i ho és especialment després que el Govern i la majoria parlamentària l'hagin abandonat durant més d'un any, i només des de l'espai dels ‘comuns' s'hagi sostingut la defensa del referèndum no només com l'instrument per resoldre el conflicte polític amb l'Estat, sinó com el primer pas pel reconeixement real de Catalunya com a subjecte polític sobirà. Sempre hem dit que era un error entendre el referèndum com una pantalla passada, que el conjunt de la societat no ho havia fet, com demostren els resultats de les dues darreres eleccions generals.
Per aquest motiu aquesta no ha de ser només una proposta del president, ni de la majoria parlamentària o del conjunt de partits sobiranistes. Ha de ser una proposta de país. De manera reiterada les diferents enquestes d'opinió mostren que el 80% de la societat catalana està a favor del dret a decidir. És per això que la demanda a l'Estat ha de ser una petició del conjunt de la societat catalana, i això fa necessari restablir ponts, debatre i reobrir vies de diàleg i teixir de nou aliances. I passa també per reactivar i redefinir el pacte nacional pel dret a decidir.
No pot ser tampoc una proposta tàctica. Un pas previ per passar de nou la pantalla. Si en paraules el president Puigdemont és la millor opció, el conjunt de la societat catalana hauria de pensar quins són els instruments, les mobilitzacions i tot els mecanismes de pressió per forçar el govern central a negociar. I posar-los en marxa. Ha de ser una exigència institucional però sobretot ha de ser una exigència des del carrer, del conjunt de la societat civil: sindicats, entitats, col·legis professionals…. Sense oblidar que estem davant d'un govern en funcions a Espanya i que encara està oberta la possibilitat d'impedir que el PP repeteixi a l'Executiu.
En definitiva, si creiem que el referèndum és la millor opció per Catalunya, juguem la carta a fons, deixem enrere disputes i electoralismes i donem la batalla com a país per fer efectiu el nostre dret a l'autodeterminació. Avancem sense pausa, però sense pressa.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
