El PP i el Regne d'Espanya, els aparells de l'Estat i els mitjans de comunicació espanyolista, el PSOE, UDyP i la intel·lectualitat mediàtica, van interpretar molt malament el resultat de les eleccions de novembre del 2012. El van vendre a les seves clienteles com una derrota del catalanisme quan els electors, que van repartir els seus vots entre diferents forces polítiques, van donar una àmplia majoria a les candidatures que van assumir les demandes d'un moviment popular que anava molts més enllà de les bases tradicionals dels partits.
El catalanisme en el seu conjunt, el moviment ciutadà que reclamava consulta, dret a decidir o independència, va resultar àmpliament majoritari. Cal no oblidar que CiU va perdre vots i diputats. Evidentment la seva aposta de liderar carismàticament el moviment va fracassar, però va ser el partit més votat amb diferència i va doblar en vots la segona candidatura, que va ser ERC. Els dos partits nacionalistes tenen majoria al Parlament. En els temes relacionats amb la consulta i el dret a decidir s'arriba a una majoria qualificada mitjançant els vots d'esquerra: ICV-EUiA, la CUP i, amb reticències, els socialistes catalans. A més cal tenir en compte que els partits, a Catalunya com a la resta de l'Estat, estan molt devaluats. Una part important del moviment popular català pot votar o no, i en tot cas la dinàmica social no està ni liderada ni identificada amb el sistema de partits.
Certament aquesta situació expressa el punt feble del moviment popular. Encara no s'ha construït una expressió política d'aquest moviment heterogeni -però no una massa informe- que reclami un cabdill, com va intentar Mas, el president del Govern. Però es tracta d'un moviment coherent en el seu si, amb una gran diversitat d'estructures més o menys organitzades i una coherència del conjunt d'objectius. Aquests inclouen no només el dret a decidir, sinó un estat d'Europa, una relació confederal o la independència, també alternativa republicana, d'acabar amb el règim polític hereu de la transició i un procés accelerat de degeneració, transformacions socioeconòmiques de caràcter welfare state i socialitzant.
El govern del PP, en considerar que el Govern de CiU estava debilitat, ha accentuat el menyspreu i les provocacions, que condueixen a la radicalització independentista i a deixar fora de joc CiU. Donen per descomptat que mort el gos acabaran amb la ràbia. Com neguen l'existència d'un poble català consideren que el moviment tendirà a fragmentar-se i a dissoldre's si CiU perd força. Per ara no els surt bé.
El resultat de les eleccions de 2012 ha debilitat a CiU, ERC és més fort i més imprevisible i el camp del moviment popular s'ha reforçat i està més estructurat, però en ell per ara hi coincideixen forces molt diverses unides per un embolcall en què hi ha escrit independència. No tots són indepedentistas, però molts sí, encara que no tots ho entenen de la mateixa manera, ni molt menys. L'actitud del govern del PP, muda i negativa, amenaçadora sense ofertes de negociació, ha creat un escenari que no porta a cap altre lloc que no sigui una crisi política que pot acabar amb el govern espanyol i el règim polític actual.
El reaccionarisme profund dels partits estatalistes els ha portat a cometre errors per acció i omissió que han radicalitzat el procés. Alternar el discurs de l'Espanya eterna o dels 3.000 anys, la de Viriat, Don Pelayo, Isabel la Catòlica, de les FET i de les JONS i de la Croada amb l'argument jurídic que estableix la Constitució.
Per cert, quan PSOE i PP van voler es va modificar el text constitucional en 24 hores, sense comptar les lleis i actes de govern de molt dubtosa constitucionalitat com la reforma laboral, les normes que regulen els desnonaments i algunes retallades socials que són veritables transgressions a la lletra i esperit de la Constitució. Un problema polític no s'elimina amb un argument jurídic. Es busca una solució política i n'hi ha més d'una i més de tres. N'hem citat algunes i juristes prestigiosos de Catalunya i d'Espanya han fet propostes que ni tan sols s'han escoltat.
Hauria estat molt fàcil anunciar que s'obria una porta al diàleg amb el Govern, el qual no desitjava anar molt lluny al capdavant d'una mobilització que tendiria a radicalitzar-se. Es podrien haver plantejat mentrestant comissions bilaterals que estudiessin possibles reformes legals sobre la relació fiscal, l'educació i les llengües oficials, la presència de Catalunya en organismes de la Unió Europea... I per superar el problema de la consulta, mostrar-se disposats a buscar una solució legal a la seva realització -que n'hi ha. S'han plantejat fins a cinc sortides possibles per part de comissions d'experts juristes. La Generalitat hauria entrat fàcilment en un procés negociador d'aquest tipus i el moviment popular tendiria segurament a perdre força.
També s'hagués pogut plantejar una tercera opció amb moltes possibilitats d'imposar-se en una consulta, una opció més o menys confederal. El moviment popular independentista s'hagués partit potser, però una part important ho hagués acceptat. El poder de convocatòria per a les mobilitzacions hagués estat menor i en canvi les reivindicacions polítiques respecte a l'Estat espanyol i a les polítiques socioeconòmiques estarien més presents.
L'objectiu de la independència formarà part de l'horitzó durant molt temps però en un procés de confederalització la majoria activa independentista es reduiria. Potser tot és possible però l'obstinació dels partits estatalistes actualment (cap dels partits esmentats accepten la consulta) no deixen espai per a una altra cosa que l'independentisme a Catalunya. Només podria establir-se una via pactista si prèviament es fa caure el caduc i degenerat règim polític espanyol.
La mala idea d'Espanya, tan vigent a les elits polítiques de l'Estat, ha estat la causa principal d'un problema polític que ha derivat en un conflicte passional. L'escenari més perillós de tots, el de suma zero. La radicalització d'ambdues opcions només porta a que tots perdin -perdem, millor dit.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
