eldiario.es

Menú

Una setmana apuntant les violències masclistes que vivim diàriament

La setmana passada vaig proposar-me quantificar tots aquestes violències al llarg d’una setmana, volia veure per mi mateixa si n’hi havia per tant o per més

- PUBLICIDAD -
ActitudFem

ActitudFem

Fa un temps li vaig llegir a Virginia Woolf que feminisme era que una dona expliqués la veritat sobre la seva vida. Així, parlo de mi, cosa que de per si, ja ens costa una mica a les dones: per exposar-nos, per ser el centre d’atenció…, de les coses que m’han passat en els darrers set dies. Sovint, amb les dones que m’envolten parlem de com n’és d’esgotador patir totes aquestes violències que actuen en un estrat baix però constant en les nostres vides. (Els micro)masclismes són presents de manera perpètua a les nostres vides i actuen com la gota malaia que va erosionant autoestima i salut de les dones.

Va ser al 1990, quan el psicòleg Luis Bonino encunya el terme micromasclisme per anomenar a aquestes violències de baixa intensitat però quotidianes d’homes dirigides a dones. Aquestes poden ser des de piropejar, seguir pel carrer, fixar rols de gènere, comentaris destinats a sexualitzar l’ambient, denigrar… Bonino els anomena micro perquè entén que són lleus i que l’autor pot dirigir, per exemple, una sola paraula a la víctima -perquè sí, perquè som víctimes i supervivents dels (micro)masclismes constants-. Què hagués passat si hagués estat una dona qui hagués posat nom a aquestes violències?

Potser mai li hauria dit micro. Perquè no són micro, són violències estructurals que de manera no organitzada són exercides per homes per recordar-nos quin és el nostre espai. No cal cap organització, ja que l’estructura patriarcal, en aquest sentit, actua com si es tractés d’una acció coordinada descentralitzada: a cada espai, se’ns assignarà/patirem el nostre rol de gènere. Això té afectacions debastadores en cadascuna de nosaltres ja que suposen un esgotament emocional greu pel seu cúmul diari. I sí, no us penseu que això és una cosa que em passa al carrer amb desconeguts i que quan arribo a casa estic resguardada.

Els masclismes afecten les esferes públiques i íntimes de les nostres vides i ho impregnen tot. En l’àmbit de proximitat és freqüent veure com les dones (sobretot si som joves/migrades/diverses) no som escoltades, se’ns assignen les tasques menys reconegudes, no se’ns dóna espai ni presència, al lloc de treball se’ns assetja sobre si volem ser mares,… les nostres parelles ens assignen el rol d’organitzadores generals de la llar, les tasques tradicionalment assignades al nostre gènere, etcètera.

Segurament això ha estat així des que vaig ser socialitzada com a dona, però si intento fer una mica més de memòria i recordo la primera vegada que “em va passar alguna cosa”, va ser un clàssic: tenia 11 anys i duia un vestit esportiu de color gris, al passar pel costat d’una obra un paleta em va cridar "te follaría". Em va impactar moltíssim i vaig dir-li al meu pare, ell em va respondre que a partir d’aquell moment "em passaria" moltes més vegades. Crec que ell va ser conscient, amb pena, del que m’esperava com a dona i tenia raó, "m’ha passat" moltes vegades més. Diria que és una constant i que des que vaig ser-ne conscient, segurament cada dia "m’ha passat" , volia dir "m’han fet, alguna cosa".

Tornant a l’actualitat, la setmana passada vaig proposar-me quantificar tots aquestes violències al llarg d’una setmana. Volia veure per mi mateixa si n’hi havia per tant o per més. Així doncs, de manera senzilla, cada cop que em feien alguna cosa, feia una petita nota de veu especificant la conducta, què m’havia dit en concret i com m’havia sentit jo en aquell moment, si havia pogut respondre-li o no. D’aquesta manera, al cap de set dies tenia un total de 23 comentaris sobre el meu aspecte físic que anaven des de ‘preciosa’ fins a ‘te la metería hasta el fondo’. I sí, em fa una mica de vergonya escriure aquestes paraules, molta més de la vergonya que va tenir qui me les va dir.

Segurament, un dels principals obstacles per superar el masclisme diari és que ens sentim avergonyides per la violència que patim, mentre que els agressors gaudeixen de la seva impunitat exercint-la. Dins d’aquest període, m’han tocat en tres ocasions en el transport públic, sent que en una de les ocasions el conductor del bus li va demanar que baixés ja que ho havia fet contra altres usuàries. Primer vaig pensar, mira, almenys algú ha fet quelcom; després vaig pensar, en realitat, podríem estar parlant d’un delicte d’abusos sexuals tan normalitzat que li demanem que baixi del bus i problema resolt.

En total, hi va haver 29 micromasclismes en aquella setmana, de mitjana quatre al dia, algunes vegades em vaig veure en cor de respondre i d’altres, no. Malgrat ser conscient que la majoria de violències sexuals venen de l’entorn proper, també vaig patir una nit tornant a casa mentre un home em seguia durant diversos carrers. Per últim, cap home va dirigir més d’un micromasclisme contra mi, sinó que eren 29 masclistes diferents.

Ara bé, deixem de parlar de mi, fem un càlcul aproximat de la nostra ciutat, pensem en quantes dones hi viuen o hi treballen, multipliqueu aquesta prudent dada de quatre (micro)masclismes diaris pels milers de dones que habitem la ciutat. Un pas més enllà: si bé podem pensar que cada abusador pot perpetrar més d’un micromasclisme diari i dirigir-los a diverses dones, entre quants masclistes ens desenvolupem?

Per acabar, posem-li altres noms, que totes siguem la protagonista de la nostra història: preguntem (-li/-nos) si li passa a la Cèlia, a l’Irene, a la Mireia, a l’Anna, a la Maria, a la Fàtima, a la Yun,… i a totes i cadascuna de les dones que coneixem.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha