eldiario.es

Menú

21D, una oportunitat de...què?

Les Eleccions del 155 presenten diversos escenaris electorals que vindran marcats, per un costat, per l’executiu del PP que ja ha mostrat que és capaç de fer les coses pitjor de lo possible, i per l’altre, per les possibles aliances entre els partits catalans, que no podran escapar la seva naturalesa felina.

- PUBLICIDAD -
JxSí y CUP mantendrían mayoría absoluta en escaños, según sondeo de la Generalitat

Els catalans estan cridats a les urnes el proper 21 de desembre EFE

Molt bé doncs. “Eleccions” per als partits polítics és l’equivalent a les capses de cartó pels gats: s’hi posaran a dins corrents sense saber què hi ha en el fons. No poden resistir-ho, és la seva raó de ser. Sense eleccions no hi ha càrrecs electes. Sense càrrecs electes no hi han assessors, ni càrrecs escollits discrecionalment a les Administracions Públiques. En fi, n o money, no party. Els partits, sense eleccions, deixen de ser-ho. Pensant-ho bé, la comparació amb els gats potser és una mica exagerada. Els gats encara poden sobreviure sense capses. 

Una setmana després de la Declaració de la República en diferit, el 155 es va disfressar de - tatxin tatxan - eleccions anticipades. El 155 és un monstre sense forma identificable, que és la no-forma que prenen els pitjors dels monstres. Algunes vegades muta en forma d’amenaça de porra i barrots; d’altres es revesteix, radiant i constitucional, en la representació del pacte com a l’Únic mitjà per a conduir la minoria tumultuosa i delirant cap a la seva pròpia salvació. És difícil saber què és el 155. De moment, només hi ha una cosa clara: és un instrument polític en mans de l’Executiu més anti-sistema i corrupte que ha existit des que existeix la democràcia. (Nota: democràcia no és un codi binari sinó gradual. Prou ja de dir que “Espanya és una democràcia”, com si la feina ja estigués feta.). Per la seva banda, la fiscalia - a por ellos oé oé - anuncia que - más dura será la caída- volen acusar a tots els Consellers per, atenció: rebel·lió, sedició, i malversació de fons. Aquests dies el que amb més debat està generant per la seva desproporció és el delicte de rebel·lió. En compte, doncs, que no sigui premeditat: acusar-los de rebel·lió per a desestimar els càrrecs i semblar que són moderats per a empresonar-los, “només”, per sedició i malversació. Tot i que a vegades, el càlcul racional sembla una eina abstracta per el Govern d’Espanya. 

Parlàvem, però, de les “Eleccions del 155”. Per parts: el molt mal anomenat (però molt ben trobat en termes de naming) “bloc constitucionalista” - recordem que el Monstre del 155 està qüestionadíssim per experts constitucionalistes - liderat per Inés Arrimades parlen d’una aliança per a restablir la pau, la normalitat i blablablà. És curiós això de fer aliances anormals per a tornar a la normalitat. És igual. Ni sumen ara ni sumaran per a tenir una majoria alternativa. Només hi han dos resultats possibles en aquestes eleccions. Tècnicament tres, però dos en realitat. Veurem per què. 

La participació d’ERC i del PDeCAT a les eleccions enterren de facto la neonata República Catalana. Junqueras anunciava que hi haurien “decisions difícils d’entendre”. Aquesta era una d’elles. Les altres estan per venir, però no s’expliquen perquè encara no se saben quines són. ERC arrasarà. Han sortit victoriosos del Round 1 del Procés. Queda per saber si es reeditarà JxSí bis, tot i que ERC no té massa incentius. Tot i així és probable que els partits pro-independència copiïn la fórmula del bloc “constitucionalista” i anunciïn la voluntat de, en el cas d’anar per separats, fer un pacte per a seguir solidificant la República. (Nota 2, i sense acritud: la República no ha nascut, pel que no es podrà solidificar). El discurs del “procés” està esdevenint cada vegada més en un relat teleològic, com ara el comunisme o el cristianisme. És a dir, creure que la història té un telos (fi, objectiu) i que ens encaminem inexorablement cap a ell/a. 

La CUP, de la que es podria esperar una oposició frontal a les eleccions, han passat de fer una paella alternativa a “confrontar-les”. Té tota la pinta que tampoc podran escapar la seva naturalesa felina. El PDeCAT és a hores d’ara un campi qui pugui. Ho porta essent els últims sis anys, justament des del tret de partida d’aquesta marató anomenat “Procés” que fatigaria al mateix Kafka. Santi Vila ja ha dit que es presentarà com a candidat, i que si fos per ell posaria el fre de mà. Que és independentista, sí, però que així només s’aconsegueix enfadar al Monstre, acabar a la presó i - no menys important, no condueix a Ítaca. No està dient res més que el PDeCAT hauria de ser el que sempre ha sigut Convergència. Tot i així, la realitat de les bases del PDeCAT és que, a diferència de l’època daurada del peix al cove on s’instrumentalitzava l’autonomisme nacional, aquestes sí que són nítidament independentistes. En tot cas, l’equip independència, segons la darrera enquesta del CEO sumaria, una altra vegada, majoria en el Parlament. I a qui li estranya? L’1-O va gravar en els ulls i la carn de massa gent la resposta a un clam, aquest sí, majoritari, del poble de Catalunya: el dret a decidir sobre la composició territorial i orgànica de Catalunya. 

Per últim, hi han fortes turbulències a Cal Comú/ICV/Podem/En Comú Podem. Ada Colau anunciava a la Sexta que el candidat que hauria de portar l’equilibri a la força (o la força a l’equilibri, depèn de com es miri) seria Xavier Domènech, que haurà de ratificar el seu lideratge en unes primàries. Però això només resoldria una part de de la sopa de la lletres. El líder de Podem a Catalunya, Albano Dante-Fachin, en guerra oberta amb l’Executiva de Podemos, podria tenir els dies comptats, després que Pablo Iglesias forcés una votació per a decidir si Podem s’incorpora dins del món Comú, fet que implicaria gairebé de facto la dissolució de Podem a Catalunya que, recordem, no té entitat jurídica pròpia. La resposta d’Albano Dante va ser el de comparar la decisió de l’Executiva de Pablo Iglesias amb Mariano Rajoy i el 155, el que vindria a ser un cert exercici de banalitat del mal. La delicada situació dels Comuns és paradoxal, perquè podrien tenir la clau del Parlament. El que ens porta en darrer i últim punt, els escenaris electorals. 

Escenari 1: L’equip independència (PDeCAT, ERC, CUP) no sumen, pels pèls, majoria de diputats. Entraríem en l’escenari de geometria variable, en el que, com dèiem, la clau mestre la tindrien els comuns. Podria ser que ERC governés amb minoria amb el recolzament de Comuns per una banda, PDeCAT i CUP, Comuns i PSC, Comuns i CUP...el que és segur és que C’s i PP quedarien marginats. Com en els altres escenaris. Aquest, però, i sense saber el que passaria, podria ventilar les finestres del procés, com a mínim, per una temporada.

Escenari 2: L’equip independència guanya en escons, però no en vots. Algú li sona? És, ara per ara, l’escenari més factible. La independència no es va fer en 16 mesos. Tampoc s’ha fet ara. Però l’escenari 2 mantindria les portes obertes a aquest camí llarg, al acumular forces, etc, etc. 

Escenari 2.⅓: L’equip independència guanya en escons i en vots. Des de Brussel·les, Puigdemont reptava a Rajoy, (i a l’equip constitucionalista en general) amb un: “Respectareu el resultat que surti de les urnes”? Es referia a l’escenari Escenari 2.⅓. Perquè aquest escenari no té una entitat pròpia? Enric Millo, autoritat suprema en funcions a Catalunya, li responia alguna cosa de l’estil de: òbviament que ho farem, qui no respecta les coses (ja se sap el que els hi agrada als catalans fer coses), sou vosaltres. Traducció: Podeu guanyar a tot el que vulgueu que d’independència, nanai. Ho diu la llei. Per cert. Aquests dies corre la veu que el viatge de Puigdemont a Brussel·les era, en realitat, per pactar un plebiscit amb les autoritats europees que, en cas que passi l’escenari 2.⅓, aquestes reconeixerien immediatament la independència de Catalunya. La veritat: costa de creure. 

Escenari Z: L’escenari Z és l’escenari de lo contingent. L’escenari de lo contingent existeix principalment per dues raons. La primera, perquè, efectivament, la història no està pre-determinada. La anàlisis que es pugui fer del demà ve marcat pel que creiem avui, però el que passarà demà, senzillament, no es pot saber. La segona: l’Estat Espanyol, i concretament l’executiu del PP ja ha mostrat és capaç de fer les coses pitjor de lo possible. Ningú s’esperava l’1-O, on, en termes de realpolitik, van posar la pota fins al fons. El PP és el principal valedor de l’independentisme, i coneixent el seu historial violent, corrupte i autoritari pugui desencadenar un nou 1-O on, aquesta vegada sí, forci la comunitat internacional a intervenir. 

 Seguirem expectants.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha