eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

La família primer

"La resta de la família sí que té llibertat per parlar del que vulgui, perquè tothom sap que estan compromesos amb la llibertat del país, però es veu que jo no", assegura el membre de BComú

- PUBLICIDAD -

Reconec que cada vegada més em costa ubicar-me en aquesta gran família que és l’independentisme. No és que no hi vulgui ser eh, enteneu-me, però, no sé com, me’n vaig sentint progressivament desplaçat. Estic en un dinar familiar de Nadal on sóc el bitxo raro amb qui ningú hi vol parlar, però m’accepten perquè sóc de la família i no hi ha més remei. A vegades penso que em necessiten i tot.

Anem a pams. O intentem-ho, perquè avui en dia o saltes pantalles cada 3 mesos o estàs out.

Referèndum. La proposta que aglutina el 80%. Es va intentar el 9N i només hi van anar els convençuts, i a la 2a volta -per dir-ho així-, el 27S, es va perdre. Però es veu que ja estem desconnectant. Això dels mandats democràtics algun dia m’ho hauran d’explicar millor.

Si durant el dinar familiar, després de la sopa de galets i abans del gall dindi, miro per la finestra, tinc al·lucinacions. Per exemple, que el bipartidisme està en plena crisi, sumant amb prou feines el 50% dels vots; que ha emergit una xarxa de ciutats pel canvi, rebels i germanes, aixecant-se per dir prou al saqueig d’allò que és públic i comú; o que el 20-D van aparèixer més de 7 milions de vots a favor del referèndum. Allà, a fora, on no hi ha “els nostres”. Em deuen haver posat algu al vi. Ja ho fan a vegades, de fer-me bromes de mal gust. Coses de família.

Aquí dins, per sort, ja estem salvats. Som sucre. El dia 27 de setembre el temps va decidir anar-se’n de vacances, com el dia de la marmota. Quants indepes hi havia fa 5 anys? Un 15%? Un 20%? Ja no ho recordem. Tant és. Vam tancar la porta als convidats. Ja ho veieu, desconnectar és fàcil, però el referèndum és impossible. Eppur si muove.

Jo, com que no dic “línia vermella” i per tant no estic compromès amb la causa, sóc un pringat i em toca el fetge i la cresta del gall. Si cito l’article 135, les 5 de la PAH, el rescat bancari, l’estafa immobiliària o el Castor ningú em fa cas, però si no dic “referèndum” després de cadascun dels elements anteriors se’m mengen viu. I no ho entenc. No ho entenc perquè la resta de la família sí que té llibertat per parlar del que vulgui, perquè tothom sap que estan compromesos amb la llibertat del país. Però es veu que jo no.

Així que continuo mirant resignat per la finestra- tot i que no és fàcil perquè cada cop n’hi ha més de tapiades- imaginant com seria un altre món. Veig el Xavi Domènech, la Mònica Oltra, la Carmena, el Beiras i el Kichi rodejats de molta altra gent, somrient, fent la festa dels veïns que vivim al mateix carrer. És una festa nova, abans no es feia res. Una altra de les coses que han canviat. A casa hem rebutjat participar-hi, ja ens apanyem solets.

Sembla que parlen molt animadament. Jo no els sento perquè les finestres són de doble vidre i les parets de pedra, però hi ha pancartes on hi diu “fraternitat”, “fem fora la màfia” o “referèndum”.

M’agradaria que la meva família mirés per la finestra, però com que són al·lucinacions passo de què se’n riguin de mi encara més. Mira, total, posats a al·lucinar, podríem obrir les finestres i apuntar-nos a la festa.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha