Els nens, la seva paraula i la nostra escolta

Després de cert temps de coordinar tallers de filosofia amb nenes i nens, de 5 a 11 anys, en diferents contextos, a Barcelona i a París, en castellà i en francès, ha sorgit una pregunta: Què fa què funcionin?

La pregunta sembla ociosa però no ho és. Si el primer gest filosòfic és el de sorprendre perquè les coses siguin com són, difícil no sorprendre que nens exposats d'una manera contínua als imperatius amb cara d'oferta de la societat de consum, al temps sense durada del nostre temps, adquireixin ràpidament un gust sincer per la conversa, i passin una hora per setmana intercanviant opinions sobre l'amor, la injustícia, la veritat, la mort, l'amistat, la realitat, el nom propi o el somni. Què és finalment el que els atrau? Què fa que una nena de set anys s'impliqui en aquesta pràctica de la paraula i vulgui tornar la setmana següent?

He pensat, després d'algunes converses amb col·legues, el següent: els nens es troben en els tallers amb una cosa que d’alguna manera ja estaven buscant, un espai d'escolta, un lloc on el que diuen, compta, i compta, sobretot, més enllà del bé i del mal. Se sap, almenys des de la invenció de la psicoanàlisi, que el sol fet d'escoltar atentament a algú produeix un efecte, en tant l'acte d'escolta, en aparença passiu, atorga una importància particular al que s'ha dit. Qui se situa en una posició d'escolta, de sentir atent i sincer, s'institueix, d'una manera o altra, en guardià del silenci, en protector d'aquell lloc sense lloc on les paraules, volant lliurement, guanyen sentit.

Potser és per això que els nens i nenes perceben, i aprecien, molt ràpidament, que en un taller de filosofia hi ha escolta. Aprecien que hi hagi altres que prestin atenció a la seva opinió, que la tinguin en compte i la discuteixin, així com que un adult no els consideri com infans (“el que no parla”) sinó com a responsables de la seva paraula, com a subjectes.

És això, ni més ni menys, el pròpiament filosòfic dels tallers. Primer de tot, la sorpresa, la sorpresa pel fet que hi hagi realitats, temps, somnis, records, idees, emocions i pors; però també la sorpresa que hi hagi, en algun lloc d'aquest món, la paraula, això que dóna la possibilitat de tractar amb allò que, irremeiablement, no es pot dir.