eldiario.es

Menú

Entre foc creuat

- PUBLICIDAD -

Aquesta setmana s'han conegut les diligències prèvies del fiscal sobre el cas 328/2013 –conegut com el cas de «l'ocupació del rectorat de la Universitat Autònoma de Barcelona»–, adreçades al Jutjat d'Instrucció número 3 de Cerdanyola del Vallès. Aquest cas consta de tres apartats, cadascun d'ells corresponent a tipus diferents de fets denunciats. L'apartat A es refereix als fets relacionats amb l'ocupació del rectorat, que va ser denunciada per la UAB com a institució.  L'apartat B es refereix a algunes de les situacions patides i denunciades per estudiants. L'apartat C es refereix exclusivament a la persecució sistemàtica dirigida contra la meva persona, i és la que jo vaig denunciar.

No obstant això, el que ha transcendit fins al moment a la premsa han estat, parcialment, els fets de l'apartat A (l'ocupació del rectorat, sense la resta dels fets relacionats amb la mateixa) i la seva denúncia, atribuïda falsament a mi de forma sistemàtica, en lloc de atribuir-la a l'entitat denunciant, la UAB. Dels fets patits per mi i per alguns estudiants, casualment no se n'ha publicat res. Per tant, és evident que s'han dit moltes mentides. Durant aquests tres anys, dins i fora la universitat, moltes persones m'han demanat que expliqués els fets reals, atès que únicament circulava una versió: la manipulada i interessada.

La meva entrada a l'equip de govern de la UAB es produeix amb la victòria de la candidatura de Ferran Sancho, la primavera del 2012. Sabem que accedim al càrrec en un context complicat, de fortes retallades, i ens enfrontem no només a un atac general als serveis públics, i molt especialment a la universitat pública, sinó també al deure de donar resposta a una creixent vulnerabilitat en la situació social i econòmica dels estudiants. Per coherència, des de l'equip de govern de la UAB ens posicionem, des del primer moment, contra el decret d'augment de preus de la Generalitat el juny del 2012; i ho seguim fent més tard contra el decret 3+2 del 2015, sense debat acadèmic ni compromís econòmic d'augment de beques; o batallant per evitar més elitització universitària amb el requisit del B2 d'anglès proposat per la Generalitat per obtenir el títol de grau, sense els recursos necessaris per garantir l'equitat.

Com a vicerectora d'estudiants i cooperació vaig intentar incansablement trobar mecanismes per pal·liar l'increment de les desigualtats provocades per les polítiques injustes de taxes i beques dels governs de la Generalitat i l'Estat, en el moment de màximes retallades i enduriment de condicions per als estudiants amb menys recursos. Exemples d'aquesta lluita han estat la creació de les beques  Finestreta  i Emergència , la creació d'un programa d'orientació i suport acadèmic als estudiants, l'augment de la fragmentació del pagament de la matrícula o la creació de nous programes per apropar la universitat als estudiants de secundària amb menys recursos.

D'altra banda, vaig treballar per ampliar la participació democràtica dels estudiants en la vida universitària, en els òrgans de representació i de govern, en les iniciatives i programes de voluntariat i d'innovació cultural, des de la implicació amb l'entorn local i global. Vaig intentar posar el diàleg i la participació en el centre de la meva acció política, sabent que fer política no clientelar és agradar una mica a alguns, i gens als altres. Vaig poder constatar això molt aviat, quan vaig plantejar la redistribució dels espais disponibles per a col·lectius d'estudiants des d'un model compartit i cooperatiu, rebent els atacs del sector estudiantil que fins llavors monopolitzava aquests espais i que, òbviament, hi sortia perdent amb la redistribució.

Com a feminista i, per tant, convençuda de la responsabilitat de la universitat a l'hora d'eradicar tot tipus de discriminacions, vaig promoure l'elaboració del primer protocol contra l'assetjament, que incloïa també la protecció i l'acompanyament d'estudiants víctimes. Això no es va acceptar i, després d'algunes actituds i decisions de l'equip de govern que al meu entendre posaven en dubte el seu compromís amb la igualtat de gènere i amb la tasca feminista des del meu vicerectorat, vaig dimitir al juny de 2015.

Considero que la universitat pública és un instrument clau per a la cohesió social i per a una producció de coneixement orientada al bé comú per tal d'aconseguir una societat més justa. Governar una universitat és una tasca complexa: suposa arremangar-se, a més de protestar; suposa també un sacrifici temporal de la carrera investigadora, que no tothom està disposat a fer; i, en acabar el teu mandat, tornar a realitzar la teva feina sense massa agraïments i amb bastantes frustracions per tot allò que no has pogut o sabut fer. Deixar-t'hi la pell sense horaris. Intentar parlar amb tots i a tots els nivells fins a l'esgotament. Aquesta va ser, per exemple, la meva aportació com a part de la comissió que assistia atònita al constant canvi d'exigències dels ocupants del rectorat, lluitant al mateix temps per evitar que es produís un desallotjament traumàtic per part dels Mossos (que afortunadament mai va arribar a produir-se). No obstant això, res d'això consisteix a ser objecte de coaccions contínues, intimidacions i agressions.

A mesura que s'acosta el judici pels fets, novament es posa en el punt de mira la meva persona i es qüestiona la meva integritat política per part dels responsables de l'ocupació del rectorat i de les agressions, a força de mentides i de calúmnies ben disfressades que tenen per objectiu culpar la víctima. Res d'això és nou. Ben mirat, deu tractar-se d'una fase més d'aquella amenaça que vaig rebre en una de les múltiples agressions de què vaig ser objecte: «No pararem fins que et caguis a les calces i et trenquis». I és que, des de l'instant en què vaig prendre possessió com a vicerectora de l'equip de govern, va començar una persecució implacable contra mi, amb la menció contínua a la meva condició de militant d'Iniciativa per Catalunya Verds i pintades amb el meu nom en lletres gegants titllant-me de feixista a la façana de la seu. Una persecució política en tota regla. D'una política, d'una dona a qui espantar i desmoralitzar fins que es doblegui: «A tu no et volem ni al teu partit», cridaven, a dos centímetres de la meva cara. Al mateix rector no li va passar res d'això, no en aquests termes.

Així que durant els meus tres anys de mandat em vaig trobar entre foc creuat: entre els reptes de les retallades de la Generalitat i de l'Estat, als quals vaig intentar fer front amb tots els instruments a l'abast en el meu àmbit de govern; la manca de complicitat per innovar en aspectes clau de les polítiques d'igualtat en l'equip del rectorat; i els assetjaments i la persecució per part d'un grup d'estudiants. Malgrat tot això, si hi ha una cosa que em fa pena més que el dolor que he patit per aquesta situació, és que altres estudiants, que no tenien les mateixes opinions que aquest grup minoritari, hagin estat també víctimes d'agressions. Què té de defensa de la universitat pública irrompre a crits, encaputxats, amb bats de beisbol i petards intimidatoris, en les activitats i reunions del Consell d'Estudiants? I perseguir, escopir, arrencar bosses, rebentar paradetes amb material, impedir que es pengin cartells i amenaçar de mort a companys i companyes d'altres grups i organitzacions?

Vull acabar deixant clar que no vull que ningú vagi a la presó arran d'aquests fets.  El fiscal demana una ordre d'allunyament per les agressions que vaig patir, perquè és del tot inacceptable haver d'anar a treballar al campus tement per la teva integritat física. Però també vull dir que, durant aquests tres anys, algunes estudiants, dones, que van participar en els fets, m'han volgut expressar el seu penediment, reconeixent que s'havien equivocat fent-me el que em van fer, que la «estratègia» havia estat equivocada. També sé amb seguretat que d'altres s'han vist embolicades en aquest procés arran de l'ocupació, però que mai van participar en cap agressió o destrossa. Estic convençuda que moltes persones que estaven exercint el seu legítim dret a la protesta estudiantil podran comprendre ara que la dirigien erròniament contra els que estaven intentant defensar la universitat pública de les polítiques dels governs conservadors. A la Universitat i al Parlament.

Per tot això, per a mi és fonamental que s'acabi d'una vegada per totes amb la irresponsabilitat de llançar a estudiants contra els que es consideren adversaris polítics, d'utilitzar-los com a carn de canó. Encara estan a temps d'iniciar una mediació on primi el diàleg i el respecte i evitar processos i conteses judicials.  Tenim una oportunitat de recuperar, per a la universitat catalana, els principis que han de guiar tota universitat: el lliure contrast d'idees i la participació democràtica. La societat no ens paga per fer una altra cosa.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha