La normalitat

La cinquena manifestació massiva de la Diada en cinc anys demostra sens cap mena de dubte la gran capacitat de mobilització de l'ANC i Òmnium, sempre recolzada pels mitjans de comunicació públics i un monotema que, no obstant, sembla mudar de forma i rebaixar fins a cert punt el grau de les seves reivindicacions.

A diferència d'altres anys dóna la sensació que hagi disminuït la tensió. Les xarxes socials van menys plenes de frases fetes i que l'horitzó vagi lliure de comicis o referèndums propers com va passar a les dues darreres edicions ha produït un descens del furor col·lectiu per molt que per primera vegada el President hi hagi assistit, posicionant-se a una línia que l'exclou de la totalitat ciutadana, convertint-lo en el representant d'un sol grup dels habitants de Catalunya.

Les xifres no em semblen importants. Segurament es va mencionar el milió de persones. El 1906 la Festa de l'homenatge a Solidaritat Catalana omplí de gom a gom el passeig de Sant Joan amb cent vint-i-cinc mil persones, una xifra impressionant per l'època. No crec que la Diada sigui molt superior. Si sumem les de Berga, Salt, Tarragona i Lleida parlar de centenars de milers de persones serà una fórmula correcta que ja no sorprèn a ningú.

I no ho fa perquè ja portem cinc anys de dies històrics i la situació, potser el més preocupant de la qüestió, ha esdevingut crònica, com si assumíssim que l'onze de setembre toca organitzar una reivindicació festiva que omple d'i·llusió a molts i de cansament a molts d'altres.

Tanmateix hi ha certes novetats. Els crits són els mateixos de sempre, però fins i tot als partits independentistes la idea d'una consulta consensuada sembla guanyar força malgrat es sàpiga la seva dificultat donat l'actual context de desgovern a dues bandes. A Catalunya per l'absència de lleis útils que no siguin focs d'artifici al Parlament durant els darrers cinc anys i a Espanya pel vergonyant bloqueig dels quatre partits amb representació nacional.

Si el recurs a un acord entre les parts implicades cobra força és perquè al llarg d'aquest any les dues eleccions legislatives han fet irrompre amb força un nou actor. En Comú Podem ha participat a la celebració general des de la segona fila, sense fer gaire soroll perquè durant les jornades anteriors i el mateix matí de la Diada havia proposat un altre tipus de concentració que en essència recordava la primera Diada després de la mort de Franco, la unitària de Sant Boi de 1976.

El divendres anterior a la Diada, Podem, ERC i la CUP ajuntaren forces a un acte que obre la possibilitat d'un tripartit d'esquerres que per a ser efectiu hauria d'activar els mecanismes del pacte, abandonar maximalismes que de res serveixen donada la situació actual i actuar des de la feina enfocada de debò cap a la comunitat. Aquest míting té més transcendència que el viscut durant la darrera tarda perquè insinua, malgrat la seva feblesa, un hipotètic canvi de vessant per a superar enrocaments.

Mentrestant a Barcelona i altres localitats es feien marxes amb torxes, quelcom que hauria de foragitar-se del simbolisme d'aquestes dates, perquè per molt que ens perdi l'estètica és de pèssim gust. Està clar que un i altre grup tenen un discurs basat a la Història que difereix fins i tot a les seves formes retòriques, per això fóra meravellós que enlloc de foc empréssim raonaments per a trobar vies vàlides que generessin un nou marc.

La normalitat de l'onze de setembre a la seva vessant segle XXI hauria de ser un motiu de preocupació perquè mostra una societat dividida que assumeix amb certa resignació l'statu quo de les coses. Que ara els líders catalans siguin molt més fluixos, potser fins i tot arribi el moment on reconeguem a Mas una certa capacitat pel que fa a creure's i transmetre el seu rol presidencialista, pot propiciar que l'opció del diàleg envers la modificació de l'Estat Autonòmic sigui la més factible, però clar, a l'altre costat de la línia no hi ha un interlocutor i si tot segueix així potser la ferida es quedi al cos sense doldre i continuem tirant amb el que tenim sense voluntat per a resoldre l'embolic, amb ineficàcia a un punt i l'altre i la lamentable sensació de viure cada any un dia de la marmota del folklore contemporani.

Ha passat una setmana i tot continua igual malgrat la marea d'esdeveniments absurds, com tot el Procés. Tantes noticies demostren com la Diada ja és irrellevant i que alguns articles, aquest és un bon exemple, serviran més d'aquí uns anys per a comprendre tots els fets dels darrers temps. De dilluns a un nou diumenge han proliferat els titulars. El més destacat és potser el més estúpid. Alguns fanàtics independentistes, recolzats per la ínclita i omniscient tieta Pilar Rahola, han muntat un pregó alternatiu amb motiu del la Mercè amb l'objectiu de criticar la decisió d'Ada Colau consistent a donar a Javier Pérez Andújar la paraula a la inauguració de les festes barcelonines. La contraproposta serà una bona oportunitat de veure a persones disfressades amb vestits d'època mentre un senyor molt content de coneixe's creu fer riure transformat en Felip V.

Això del pregó és una prova més de la batalla per a l'hegemonia cultural, o si volen la confirmació del que vaig expressar al principi d'aquest article: Barcelona en Comú si espanta als sobiranistes i per això sorgeixen propostes d'aquesta ridiculesa, vergonyes de kindergarten.

Joyce tenia molta raó amb allò de la Història és un malson del que m'agradaria despertar, però més tard he reflexionat i he vist com al meu voltant els escriptors, excepte alguns que provoquen la ira nacionalista, es mullen ben poc. Els intel·lectuals callen, els nois del Procés somriuen i la normalitat canvia la seva configuració, instal·lant-se dins d'aquest tedi insuportable de rebequeries i utopies al que ja ens hem acostumat.