Les raons del meu 'sí-no' aquest 9-N

Tinc previst participar el proper diumenge 9 de novembre al procés participatiu perquè entenc que és un element més de mobilització per evidenciar, als ulls internacionals que ens volen mirar, que el del PP a Espanya és un Govern al·lèrgic a les expressions democràtiques. El 9-N l’hem de convertir en una gran jornada democràtica que amb participació, amb denúncia i amb mobilització esdevingui una moció de censura ciutadana al govern de Mariano Rajoy. Les dues impugnacions del Tribunal Constitucional, convertit en una eina política al servei del Govern, no han fet més que reforçar la meva voluntat de participar. Sent conscient que la consulta o referèndum amb garanties democràtiques quedarà pendent el 10 de novembre, la participació i la denúncia el 9-N són formes de restar dempeus davant de l’actitud immobilista, prepotent i antidemocràtica del govern espanyol.

Sobre la pregunta plantejada, tinc clar des de fa temps que m’expressaré amb un ‘sí-no’ perquè vull que Catalunya esdevingui un Estat, però considero que ha d’estar federat amb altres pobles. Diré que ‘sí’ a la primera part de la pregunta perquè vull expressar que Catalunya és un subjecte polític que té tot el dret a decidir. Així doncs, no som un objecte polític de ningú, com el PP, el seguidisme del PSOE i l’esgotada constitució del 78 ens volen fer creure. En aquest sentit, el ‘sí’ a la primera pregunta expressa la necessària ruptura democràtica; la trencadissa de l’statu quo que necessitem per canviar-ho tot, no només les nostres relacions amb l’estat. I diré que ‘no’ a la segona part de la pregunta perquè crec, honestament, que és més factible construir la ruptura democràtica de la mà d’altres pobles d’Espanya (com el poble basc, l’andalús o el gallec) i fins i tot amb altres pobles d’Europa. Des de la solidaritat de classe i l’internacionalisme és com crec que cal construir un estat propi per a Catalunya. Els metal·lúrgics bascos, els camperols andalusos o les percebeiras gallegues són la gent amb qui vull construir una ruptura democràtica que ens porti a un procés constituent.

La independència formal, a banda de ser una fal·làcia en un món dominat pel poder econòmic, per se, no em motiva. En una Europa neoliberal i agenollada al capitalisme no construirem un país diferent, una Catalunya socialment justa, políticament neta i nacionalment lliure, si no és acompanyats de la resta de pobles d’Espanya i d’Europa. O ens alliberem, tots els pobles junts, de l’esclavatge dels mercats, o estem condemnats a viure en una falsa independència. No voldria construir un país que fos una fotocòpia de l’Espanya, la França o l’Alemanya neoliberals perquè seria una oportunitat perduda. A més, la Catalunya que jo desitjo no la puc construir de la mà de la dreta burgesa de CiU. Tenim models socials diferents i, per tant, també tenim models de país confrontats. En canvi, sí que vull construir un estat federal de la mà de la irrupció de Podemos, la tradició de defensa de la classe treballadora d’IU, l’ecosocialisme d’ICV i Equo, el rupturisme del SAT andalús, el republicanisme d’Anova Irmandade o la pluralitat de l’espai d’Amaiur.

Finalment, i aproximant-me al dret a decidir i, fins i tot a la independència, des d’una vessant de radicalitat democràtica, acceptaré i treballaré per defensar políticament el que la majoria del poble defensi en un referèndum d’autodeterminació i estic disposat a escoltar. Des del primer moment sempre he dit que sóc un federalista que té ganes que algú el convenci de que és millor la independència per construir un estat social. De moment, crec que l’opció federal ens dóna més força i més acompanyament per descavalcar de la seva hegemonia unes dretes catalana, espanyola i europea que, sovint, han tingut actituds idèntiques contra els interessos d’una majoria social.