Opinión y blogs

eldiario.es

Els set magnífics

Los cabezas de lista de las candidaturas de este 27-S / JAUME BACH

Amb l’objectiu d’alliberar-se de la tirania de Calvera, cap d’una banda de malfactors, els habitants d’un llogaret prenen la decisió de contractar set pistolers perquè els alliberin d’aquesta opressió. Els ‘set magnífics’ accepten el repte i elaboren un pla per capturar el bandit que, malgrat la seva destresa, acaba fracassant... A partir d’aquí, que cadascú adapti com millor li plagui l’èpic western de John Sturges, remake de “Els set samurais” d’Akira Kurosawa, a la realitat catalana. Albiol al marge, quasi tots coincidiran a atorgar el paper de Calvera a Mariano Rajoy i, si se’m permet la simplicitat, el de Yul Brynner a Raül Romeva.

Raül Romeva / JAUME BACH

Raül Romeva / JAUME BACH

Si fa poc més d’un any algú hagués dit que Raül Romeva seria el candidat d’una llista de confluència amb el president Artur Mas i el cap de l’oposició Oriol Junqueras de números 4 i 5 respectivament, li haguessin dit que s’havia begut l’enteniment. Però el procés ha fet que la política catalana sigui de tot menys previsible. Raül Romeva, fins les darreres eleccions eurodiputat d’Iniciativa per Catalunya, s’han convertit en l’home de consens entre Convergència i Esquerra. Es desconeix, quants van perir abans en la taula de negociacions.

El seu currículum avala la tria: doctor en relacions internacionals i llicenciat en ciències econòmiques. La seva trajectòria professional va del bracet de la cultura de la pau. La militància política comença l’any 1989; el 2004 és elegit eurodiputat i es manté fins al 2014, quan abandona Iniciativa per discrepàncies amb la direcció del partit per la tebior independentista. Penja els hàbits polítics amb la idea d’apartar-se, almenys durant un temps. Però el retir polític li dura un no-res. Acaba estant en el lloc oportú en el moment indicat i esdevé l’escollit. Per si tot plegat fos poc, Romeva ha estat nadador, bastoner, dansaire i professor de lambada, i és casteller i escriptor.

Seguir leyendo »

Buenafuente, artesà del riure

Andreu Buenafuente (Il·lustració de Jaume Bach)

Andreu Buenafuente (Il·lustració de Jaume Bach)

Partidari de riure’s de tot per poder sobreviure, Andreu Buenafuente (1965) ja imitava Jesús Hermida a l’escola. S’adonà llavors que tenia una gràcia que ha desenvolupat al llarg d’una dilatada i polièdrica carrera. En una primera aproximació al personatge, d’ell es podria resumir: humorista, presentador i productor. Però el reusenc té un resum difícil i, segurament, hauríem d’ampliar fins a l’esgotament les olletes tastades per l’heterodox personatge.

Va entrar d’aprenent a la ràdio de Reus (COPE) als 17 anys fent esports. Set anys més tard començava l’inici d’un viatge que encara no ha acabat: presentà el programa El terrat (SER Catalunya), amb el qual va assolir el seu primer Ondas al millor programa de ràdio local. Llavors va crear la productora El Terrat, un afortunat invent que encara rutlla.

A la televisió va entrar-hi l’any olímpic de la mà de Miquel Calçada, llavors Mikimoto, a Persones Humanes (TV3), d’Alfons Arús a Al ataque (Antena 3) i de Xavier Sardà a Tot per l’audiència (TV3). Ben aviat arribaria el seu primer programa, Sense Títol (1995), i després les seves seqüeles: Sense Títol 2 (1996), Sense Títol, Sense Vacances (1997), i Sense Títol S/N (1998). Però l’èxit absolut va arribar amb el late show La cosa nostra i, després, Una altra cosa. D’aquí va saltar a Antena 3 i va continuar l’èxit, ara ja a nivell estatal, amb un programa similar al de TV3. Li va tocar rivalitzar amb el mític Crónicas Marcianas, i va guanyar. Fa dues temporades i després d’un parèntesi, va tornar amb el programa En el aire, que dirigeix i presenta a La Sexta.

Seguir leyendo »

Pasqual Maragall, un político inolvidable

Pasqual Maragall / Il·lustració: JAUME BACH

Pasqual Maragall / Ilustración: JAUME BACH

Ha sido muchas cosas y por unas cuantas pasará a la historia, pero por encima de todas ellas se le sitúa la alcaldía de Barcelona. Ahora que los nuevos alcaldes balbucean sus primeros discursos, es bueno recordar uno de los que dicen que fue el más grande: Pasqual Maragall (1941). Por los espacios que ahora pisa Ada Colau y hace poco lo hacía Xavier Trias, antes deslizaba con pericia el tercero de los ocho hermanos Maragall. Un barcelonés de raza que en 1965, con 24 años, ingresó como economista en el gabinete técnico del Ayuntamiento de Barcelona y que, encadenando distintas y más responsabilidades, ya no abandonaría la casa de la ciudad barcelonesa hasta el año 1997 cuando, entonces ya con 56 años, dejaba la alcaldía de la capital catalana. En esos 32 años pasaron un montón de cosas que marcaron la biografía del político y la de la misma ciudad.

Maragall es nieto del poeta Joan Maragall. Esto, como él mismo ha reconocido en más de una ocasión, marca mucho. Su historial político arranca con la militancia activa en el Frente Obrero de Catalunya (FOC), federado con el movimiento antifranquista de izquierdas Frente de Liberación Popular (FLP). En 1974 impulsó Convergencia Socialista de Catalunya, uno de los grupos fundacionales del Partido de los Socialistas de Catalunya (PSC-PSOE), donde creó la Federación de Barcelona. En el ámbito académico, cursó en la Universidad de Barcelona las carreras de Derecho y Económicas, y ha sido profesor universitario.

Su periplo político es bastante conocido y notorio: relevó a Narcís Serra como alcalde de Barcelona en 1982. Diez años después, puso Barcelona en el mapa del mundo transformándola gracias al impulso de los Juegos Olímpicos de 1992. En 1997 Maragall dio por terminada la etapa de alcalde y recuperó la docencia universitaria en Roma y Nueva York. En 1998 retornó a la política activa y en 1999 fue candidato del PSC-Ciutadans pel Canvi a la presidencia de la Generalitat. Fue presidente de la Generalitat de Catalunya de 2003 a 2006. Bajo su mandato se aprobó en referéndum el nuevo Estatuto de Autonomía de Catalunya el 18 de junio de 2006. No son pocos los que ven en ese gesto y en la posterior oposición que generó en el conjunto de España, la espoleta que hizo explotar el actual proceso independentista que vive el país.

Seguir leyendo »

Luis Enrique, el geni imperfecte

Luis Enrique (Ilustración: Jaume Bach)

Luis Enrique (Il·lustració: Jaume Bach)

En una sola temporada ha estat capaç de tot i de més: il·lusionar, fer dubtar, malfiar, decebre, enfadar, renyir amb el Messi, amb la directiva, tornar a il·lusionar, fer somiar, meravellar, abraçar-se amb el Messi... Ell no s’ha mogut de lloc, ha estat el temut entorn del Barça, que és bellugadís de mena, propens al ball de sant Vito, de forfollar fàcil, qui no ha parat d’anar amunt i avall de la crítica a l’elogi... Impertèrrit, com qui sent ploure, Luis Enrique (1970) s’ha mantingut fidel a la seva filosofia i, després de sembrar enmig de la tempesta, recull ara, ja amb la calma, els fruits esperats. Ara ja és un heroi. Aquí és fàcil passar de dimoni a sant sense necessitat de beatificació.

Més geni de caràcter que de divinitat sobrenatural, l’asturià ha tornat a repetir allò que ja va fer com a jugador: ser ell, no canviar, i guanyar-se la gent a foc lent, a cop de feina i autenticitat. Així, allunyat de la divinitat, sent una persona normal i corrent, amb defectes i virtuts, Luis Enrique s’ha tornat a guanyar el selectiu cor culer. Si abans va saber fer-se perdonar pel seu passat madridista, ara ha aconseguit sobreviure i marcar estil propi després del cicle Guardiola, un repte, sinó impossible, gens fàcil.

Quan era jugador ja era versàtil, va acabar jugant en quasi totes les posicions de camp, tret de porter i defensa central. Tres clubs han marcat la seva carrera com a professional del futbol: l’Sporting de Gijón, on va debutar a Primera Divisió, el Reial Madrid, on va créixer, i el FC Barcelona, on es va retirar. Com que va destacar ben aviat en el club de la seva terra, el Madrid va decidir fitxar-lo. El seu periple merengue és ple de llums i ombres, però al final van pesar més les segones i va fitxar pel FC Barcelona, on va encaixar des del primer moment i fins a la seva retirada. També va ser al Barça on va començar a entrenar, substituint Guardiola al filial. D’allà faria el salt a la Roma, després al Celta, i de nou al Barça, on en la seva primera temporada ha fet el segon triplet de la història del Barça: Champions, lliga i copa.

Seguir leyendo »

Pep Guardiola, més que un entrenador

Pep Guardiola (Foto: Jaume Bach)

Pep Guardiola (Foto: Jaume Bach)

Inesborrable la imatge d’aquell aplegapilotes nap-buf que en acabar una semifinal de Copa d’Europa entre el Barça i el Goteborg l’any 86 reclamava a Víctor Muñoz la samarreta. Vint-i-dos anys després aquell mateix nen, fent ara entrenador del primer equip del FC Barcelona, demanava, al marge del resultat, intensitat als aplegapilotes d’un Barça-Madrid. Un poètic bucle que resum la intensitat d’un futboler de cap a peus: Pep Guardiola (1971).

Entremig, aquell nen que idolatrava Michel Platini, de qui tenia un pòster penjat a l’habitació, s’ha fet gran i en més d’un sentit. Del Gimnàstic de Manresa va passar a la Masia. Després de créixer en les categories inferiors del Barça, va debutar al primer equip el 16 de desembre de 1990 contra el Cadis, i ho va fer com a titular. A partir de l’any 1991, Johan Cruyff el va seleccionar com a mig-centre del primer equip. Immediatament es va convertir en el director d'orquestra del memorable Dream Team. Després de la retirada de José Mari Bakero, Guardiola va esdevenir el capità de l'equip.

La segona part de Pep Guardiola al Barça comença el juny de 2007, quan es posa al davant del Barça B, i un temporada després, el dia 5 de juny de 2008, signa amb el president del Barça de llavors Joan Laporta, un contracte per entrenar el primer equip, en substitució de Frank Rijkaard. A partir d’aquí i fins el 2012, el Barça viu un dels períodes més reeixits de la seva història, assolint dues campions i tres lligues, entre d’altres trofeus i disputant el joc més vistós que se li recorda.

Seguir leyendo »

Albert Sánchez Piñol, 'veni, vidi, vici'

Albert Sánchez-Piñol (Foto: Jaume Bach)

Albert Sánchez-Piñol (Foto: Jaume Bach)

Una de les millors notícies del que va de segle XXI ha estat el naixement literari d’Albert Sánchez Piñol (1965).L’antropòleg i africanista barceloní ha revolucionat el panorama de la literatura catalana convertint-se en un tres i no res en un dels autors més internacional. L’home s’ha transformaten un autèntic rei Mides, que converteix en best seller tota allò que toca, i a sobre amb altes dosis de qualitat en l’escriptura.

El focus de l’èxit el van il·luminar de manera extraordinària amb La pell freda (2002), la seva primera novel·la. Aquesta obra, que sorprèn per la seva força i originalitat, va aconseguir un triomf excepcional de ventes i crítica, venent-se els drets de traducció a 37 llengües, que aviat és dit, i assolint l’edició catalana més de 150.000 vendes. La pell freda conta la història d’un antic lluitador de la independència d’Irlanda que, desenganyat de la vida, fuig de la societat i es refugia en una illa perduda enmig de l’oceà Atlàntic, on hi fa d’oficial atmosfèric. A l’illa hi ha un far i un sol habitant, de difícil convivència, i éssers monstruosos. Amb tot això, Sánchez Piñol crea un estudi antropològic sobre la relació entre els dos homes i les seves soledats.

Sánchez Piñol va provar d’estudiar Dret, però finalment va decantar-se per l’antropologia, especialitzant-se en estudis de l’Àfrica. Per concloure la seva tesi doctoral viatge als anys 90 al Congo. Del tercer país més gran de l’Àfrica, l’escriptor català ha de sortir per cames, fugint de la guerra civil. D’aquells coneixements després escriuria Pandora al Congo (2005), on Piñol narra la història d'un jove gal·lès que viatja al Congo amb dos aristòcrates a explotar una mina i com, després i en temps de la Primera Guerra Mundial, explica la seva història a un periodista.

Seguir leyendo »

Lucía Caram, la monja ‘collonera’

Sor Lucía Caram. (Il·lustració: Jaume Bach)

De verborrea excelsa, l’argentina catalana s’ha convertit en els darrers anys en una monja rara avis. Sor Lucía Caram, nascuda a Tucumán (Argentina) l’any 1966 i resident a Manresa des de fa més de vint anys, ha esdevingut una monja mediàtica que es rifen els principals mitjans de comunicació del país perquè amb la seva loquacitat, simpatia i carència de pèls a la llengua, convenç i agrada al gran públic. L’anomenen monja ‘collonera’ i ella no té cap mena d’objeccióa afegir que si li diuen així deu ser perquè els toca, i els toca.

Mig en broma mig seriosament, ha arribat a dir que potser a Rajoy li costaria entrar al cel, després va matisar: entrar entrarà perquè Déu es misericordiós, però no per mèrits propis. En la seva creuada contra la pobresa també ha arribat a demanar la dimissió del ministre Montoro. De gira mediàtica constant, no ha tingut problemes en polemitzar amb personatges de tota mena, des del petit Nicolás fins a l’excap de comunicació del primer govern d’Aznar, Miguel Ángel Rodríguez.

La polseguera que s’ha alçat al voltant de la monja revolucionaria dificulta tot sovint saberdel seu tragí diari i tasca principal: a part de llevar-se ben d’hora ben d’hora, com evangelitzava Pep Guardiola, per resar, Caram multiplica com si fossin pans i peixos les seves hores per ajudar els pobres. Amb aquest objectiu, que l’ocupa i preocupa, forma part de la Fundació Rosa Oriol de Manresa.

Seguir leyendo »

Jorge Fernández Díaz,a la dreta de la dreta

Jorge Fernández Díaz. (Foto: Jaume Bach)

Jorge Fernández Díaz. (Foto: Jaume Bach)

L’únic ministre català del govern de Mariano Rajoy, Jorge Fernández Díaz, va néixer en realitat a Valladolid (1950), si bé la seva família es va establir a Barcelona l’any 1953. Fill de militar falangista, va estudiar enginyeria industrial, i ha estat inspector de treball i seguretat social i enginyer de l’Institut Nacional de Seguretat i Higiene al Treball. Es dedica a la política des dels 28 anys, havent militat en partits de dretes des de la transició: UCD, CDS i fins arribar a Aliança Popular, actual Partit Popular. Fernández Díaz també és reconegut per la seva enorme religiositat, que l’ha convertit en membre supernumerari de l’Opus Dei. Des del 22 de desembre del 2011 és ministre de l’Interior d’Espanya.

Abans d’arribar al ministeri de l’Interior, una de les carteres més preuades del govern espanyol, Fernández Díaz ha fet quasi tots els papers de l’auca política: diputat durant molts mandats al Congrés dels Diputats, diputat al Parlament de Catalunya, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i senador. Durant el govern de José María Aznar va ocupar diversos càrrecs públics: Secretari d'Estat per a les Administracions Territorials, d'Educació, Universitats, Investigació i Desenvolupament, i de Relacions amb les Corts.

Fernández Díaz esdevé un dels primers ministres de l’Interior que pot gaudir del càrrec sense l’amenaça de l’espasa de Dàmocles del terrorisme etarra. Lluny d’aprofitar aquest respir, el veterà polític s’ha complicat la vida fins a capgirar una de les tendències més inamovibles del departament: la valoració dels màxims responsables d’Interior en les enquestes del CIS sempre ha estat una de les més altes, llevatde Fernández Díaz, a qui li ha passat just el contrari. El ministre no recull simpaties ni dins ni fora del departament i les seves relliscades són públiques i notòries. Així, els seus no li perdonen clamoroses absències a funerals d’agents morts en acte de servei. També es qüestiona la seva gestió de fronteres, amb la polèmica de les tanques de Ceuta i Melilla. O quan el programa “Salvados” li preguntava sobre les acusacions de polítics que l’assenyalen com a culpable de les filtracions de la UDEF i ell va respondre amb un lacònic ¿i? No menys increïble i polèmica va ser la comparació que va fer de l’avortament amb ETA. Encara que a un nivell si es vol més anecdòtic, va cridar l’atenció la concessió a una Verge de la medalla al mèrit policial. I més recentment ha posat la guinda al pastís del seu ministeri amb la controvertida llei mordassa, que ha donat i tot sembla indicar que continuarà donant molt que parlar.

Seguir leyendo »

Juanjo Puigcorbé, ‘el rei de la comèdia’

Caricatura Juanjo Puigcorbé

Il·lustració: Jaume Bach

L’actor barceloní Joan-Josep Puigcorbé i Benaigues, més conegut com a Juanjo Puigcorbé (1955), ha decidit penjar de manera temporal la careta de comediant per ficar-se en política. Anirà de dos en la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona, just al darrere de l’escriptor Alfred Bosch. A tenor dels anuncis, sembla que la política deixa de ser un terreny poc atraient per als artistes. Puigcorbé és un dels que han decidit sortir de l’armari i posar-se la disfressa de polític. Sovint se l’ha vist compromès en alguna causa, però sempre guardant certa distància, que ara ha decidit trencar.

Puigcorbé és maragallista confés. De fet, recorda amb emoció com va participar en el míting que Pasqual Maragall va fer al Palau Sant Jordi el 1999, juntament amb Felipe González i Narcís Serra. Recorda com la vigília va sopar amb els protagonistes i com González va ‘comprar’ la idea federalista. L’endemà, el qui va ser tants anys president del govern espanyol deia en el míting: “Estimat Juanjo, jo dono suport al federalisme...”. I Maragall també s’hi va referir, i destacats socialistes com Joaquín Almunia es van aixecar i van marxar. Temps després, com d’altres catalans federalistes, Puigcorbé arriba a la conclusió que per aquest camí no es va a Roma i decideix canviar de via, i s’afegeix al reclam independentista.

Diu que el seu independentisme neix i creix a Madrid, on ha transcorregut gran part de la seva carrera professional. Perquè, aquí on el veuen, l’ara republicà Puigcorbé va arribar a ostentar l’etiqueta de ‘rei de la comèdia’. Això va ser a la dècada dels 90, en què l’actor triomfava amb pel·lícules com "Salsa rosa", "Cómo ser mujer y no morir en el intento", "Todos los hombres sois iguales", "Rosa rosae", "Justino, un asesino de la tercera edad", "El amor perjudica seriamente la salud", "Corazón loco" o "Airbag". Abans d’això, es va obrir camí en el món del teatre, concretament va debutar amb “Nerón-Paso”, escrita pel dramaturg Alfonso Paso. Després interpretaria destacats papers a "El príncipe de Hamburgo", "Hamlet", "Dalí", "Llamadas a medianoche", "Las amistades peligrosas" o "Por un sí o por un no". Però on es dóna a conèixer Puigcorbé al gran públic és a la televisió, on ha intervingut en infinitat de sèries, com ara "Villarriba y villabajo", "Un chupete para ella", "A tortas con la vida", "Cuñados" o "Cuéntame cómo pasó"; també va donar vida al cèlebre detectiu de les novel·les de Vázquez Montalbán, Pepe Carvalho. I, d’altra banda, la seva recreació del rei Joan Carles no va deixar indiferent a ningú.

Seguir leyendo »

Alícia Sánchez-Camacho, la Thatcher catalana

Alícia Sánchez Camacho / Il·lustració: Jaume Bach

Il·lustració: Jaume Bach

Mariano Rajoy la va retornar a Catalunya l’any 2008 per posar odre al desgavell post piquerisme. No sense dificultats, però amb mà de ferro, la Thatcher catalana no només va arrenglerar els populars catalans més díscols, sinó que, de propina, va aconseguir superar el llistó electoral del totpoderós Aleix Vidal-Quadres. Uns èxits assolits a cop de caràcter i defugint les dissimulacions catalanistes dels seus predecessor més immediats. Sánchez-Camacho va venir amb l’encàrrec de fustigar l’independentisme, i a fe de Déu que ho ha fet i ho continua fent.

Filla del comandant de la Guàrdia Civil Francisco Sánchez-Camacho –de tal pare, tal filla–, la petita de la família Camacho Pérez va forjar el seu caràcter nadant a contra corrent en les catalanistes terres gironines. Es va llicenciar en dret i va estudiar un màster en Administració Pública. A partir d’aquí, va ser jutgessa substituta, directora provincial de Treball a Girona, sotsdirectora general de Formació Professional, directora de l'Institut de Seguretat i Higiene en el Treball i consellera laboral de l'Ambaixada Espanyola a Washington DC. Des del 5 de juliol del 2008 i fins a la data és presidenta del Partit Popular de Catalunya, també és diputada i ha estat senadora.

L’Alicia de petita volia ser ballarina, però el seu destí l’ha portat per viaranys allunyats de la plàstica i l’harmonia de la dansa. Política de confiança del president Rajoy, ara afronta el repte d’aturar un independentisme en hores altes. Però en la política catalana li ha sortit un fort competidor en la creuada contra l’independentisme: l’Albert Rivera. Així, Sánchez-Camacho malda sense èxit per recuperar l’exclusivitat de l’espai robat. Les enquestes l’allunyen irremeiablement dels dinou diputats, alhora que veu com el seu nou rival l’avança per la dreta. A cops de colze mira de fer-se un lloc en un espai polític que busca nous actors. Amb el seu verb apassionat, alça la veu creient que així imposarà la seva raó.

Seguir leyendo »