eldiario.es

Menú

Catalunya en disputa

La setmana passada l’expresident Pujol escrivia a El Periódico (13/11/2012) sobre com volem que sigui, en plural, una Catalunya independent. Després de repassar com s’havia construït la Catalunya actual al llarg del segle XX acabava dient “el projecte, per a la Catalunya independent, és el mateix que hem defensat, i en bona part aplicat durant els darrers quaranta anys”, i ho sustentava en un seguit de principis morals que ben segur generen un alt grau de consens: mentalitat democràtica, identitat lingüística i cultural, una societat oberta i dinàmica, amb un esperit de modernitat i una filosofia de progrés i d’obertura al món, i una Catalunya basada en la cohesió i la convivència.

- PUBLICIDAD -
Catalunya en disputa

(Autor: Jaume Badosa)

Sobta una mica que, tenint en compte els múltiples canvis que estem vivint i patint les societats contemporànies en els darrers anys, pensem en el futur prenent com a referència un passat que, d'altra banda, tot apunta que difícilment tornarem a viure. A aquestes alçades hauríem d'anar assimilant que les fortes transformacions que estem experimentant en tots els àmbits (econòmic, laboral, social, ambiental, i també en les esferes més vitals i quotidianes) no sembla que siguin passatgeres. De la convulsa situació actual no en sortirem tornant a la societat del benestar, sinó que en sortirem construint una nova societat (i en el cas català potser fins i tot un nou Estat) basada en uns nous paràmetres, uns nous valors i unes noves formes de fer, de relacionar-se i de governar-se. La pregunta, per tant, és del tot pertinent. Estem a les portes d'una nova època i, per tant, no només  ens hem de preguntar com volem que sigui la “nova” Catalunya sinó que també hem de posar sobre la taula la nostra capacitat d'agència per influir en la seva configuració.

No podem pretendre tornar a la Catalunya d’abans de la crisi. Sense menystenir la tasca de la societat civil i les institucions públiques al llarg de tots aquests anys i reconeixent que hi pot haver una continuïtat i fins i tot una certa dependència entre la vella i la nova societat,  no podem oblidar  el nostre punt de partida actual: vivim en una nova realitat, la societat ha canviat, els problemes són uns altres i, per tant, ens hem d’organitzar col·lectivament d’una altra manera. En altres paraules, la construcció de la Catalunya del futur haurà d’anar acompanyada, en major o menor mesura, d’un procés destituent de les formes de regulació del conflicte social pròpies de la vella societat del benestar.

Tampoc podem pensar que en un món globalitzat i extremadament interdependent com l’actual podrem construir, únicament des de Catalunya, una realitat paral·lela a imatge i semblança de les nostres voluntats i els nostres desitjos. En tot cas podem pensar com, des de Catalunya i en xarxa amb altres actors i territoris, podem articular respostes específiques per fer front a l’actual situació.  Vivim en un món marcat per múltiples fenòmens globals (la crisi financera, l’economia de lliure mercat, el canvi climàtic, internet) que, al mateix temps, tenen enormes conseqüències de caràcter local (atur, desnonaments, exclusió social, catàstrofes naturals, catàstrofes tecnològiques). Tot i que la globalització no ha estat un fenomen únicament econòmic, sinó que també ha estat un fenomen social i cultural, lluny d’homogeneïtzar-nos coma a societat, ens ha diversificat, ens ha individualitzat, ens ha fet més heterogenis i ens ha portat uns nous problemes complexes caracteritzats per la seva especificitat regional, local i fins i tot personal.

No sembla que tingui massa sentit, doncs, creure que la construcció d’una nova societat, avui, pugui fer-se des de la lògica dels Estats-Nació, uns ens político-administratius sorgits als segles XVII i XVIII i sustentats no només sobre la seva població sobirana (de la qual emergeix la seva legitimitat) sinó també sobre una territorialitat ben definida a la qual s’hi aplica l’exercici del poder. Avui tenim múltiples problemàtiques de caràcter multiescalar i experimentem, dia rere dia, actuacions polítiques promogudes, i en el millor dels casos articulades, a través de múltiples nivells de govern: les estructures político-econòmiques que prenen decisions globals, la Unió Europea, els seus estats membres, els governs regionals, els governs locals... Per tant, cal pensar la nova societat tenint en compte aquesta realitat.

D'altra banda, si realment ens creiem això de la "radicalitat democràtica", no podem sustentar la construcció d'una nova societat (o d'un nou Estat) en base a principis i valors hegemònics. La democràcia, i encara més en una societat diversa i complexa com la nostra, s'ha de basar en la possibilitat de contraposar models de país divergents. Si el procés sobiranista eludeix el dissens polític sobre el model de país i es construeix únicament sobre la base d'un suposat consens moral, corre el risc de convertir-se en un procés altament despolititzant, tot situant-nos en l'àmbit del que autors com Slavoj Žižek, Jacques Rancière o Chantal Mouffe han qualificat com a condicions post-polítiques i post-democràtiques.

Històricament, els períodes de canvi social i polític han estat moments de conflicte, que s’han resolt o bé a través de guerres, revolucions o imposicions; o bé a través de grans pactes socials. La situació actual no n’és una excepció: és un moment de conflicte entre diferents maneres de veure i d’entendre el món; entre els valors de la societat del passat i els nous valors emergents; entre els qui volen continuar gaudint dels privilegis del capitalisme i els que han quedat exclosos d’aquest model social; entre els grans i difusos àmbits de decisió globals (els mercats, la troika, els acords internacionals) i els governs regionals i locals que es veuen obligats a acatar aquestes decisions i han de gestionar les conseqüències de la crisi; entre els grans interessos polítics i econòmics que volen imposar un determinat sistema i una societat civil que, castigada pels efectes de la crisi, cada cop està més mobilitzada i proposa models i estils alternatius.

Si volem que la nova societat que està emergint sigui el resultat d'un procés democràtic real, aleshores cal visibilitzar els models en disputa, cal re-polititzar el procés. Amb tots els matisos haguts i per haver, hem de poder debatre si volem un país basat en valors com la competitivitat i l’individualisme  o si apostem per valors com la cooperació i la col·laboració; si volem posar l’economia de lliure mercat per davant de tot o si apostem per una economia social i solidària; si restringim la capacitat d’acció dels governs locals o si apostem per una democràcia de proximitat; si privatitzem serveis com l’aigua, la sanitat o l’educació o si apostem per un model públic fort; si acceptem que l’Estat perdi poder per passar-lo als mercats o si apostem per apoderar la societat civil; si mantenim l’actual model de democràcia representativa o si apostem per nous models més participatius...

El procés sobiranista que està vivint Catalunya pot representar una oportunitat per construir, des de la nostra especificitat, un nou model social, polític, econòmic i ambiental. Si aquest fos l’escenari, si Catalunya acabés esdevenint un Estat, el procés constituent que necessàriament s’hauria d’obrir permetria afrontar els reptes d’aquesta nova època sense la rigidesa de l’actual marc constitucional. Tanmateix, si aquest no fos l’escenari, això no ens eximiria d’haver d’afrontar igualment els reptes de la nova realitat.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha