Sabem que la matriu que fins fa poc servia per calibrar les distàncies ideològiques entre la dreta i l'esquerra està mutant a un ritme accelerat. Un dels vectors importants de transformació es troba en la relació entre els poders públics, el mercat i la comunitat. Si l'esquerra ha defensat tradicionalment un major protagonisme dels poders públics en la regulació de diferents aspectes de la vida social i en la prestació de diferents tipus de serveis (socials, educatius, sanitaris, etc.), la dreta en contraposició ha estat sempre més favorable al mercat, i per tant a la desregulació, a la privatització, i a la mercantilització en un sentit ampli (per exemple, pel que fa a la introducció de principis de lliure elecció i de competència en la provisió dels serveis ). Sens dubte, estem simplificant, ja que sempre ha existit un corrent de l'esquerra crítica amb el paper de l'Estat en el capitalisme, de la mateixa manera que la dreta neoliberal ha confiat importants funcions de reproducció sistèmica als poders públics.
Avui sembla que els contorns d'aquestes línies divisòries són més difícils de dibuixar. En les seves noves formulacions, el pensament neoliberal insisteix en la necessitat d'un Estat reduït, auster, que redueix significativament el seu nivell d'intervencionisme en favor de l'emergència d'una “gran societat” que s'organitza per oferir respostes autònomes a les necessitats que se li presenten, sense esperar la intervenció constant del “pare Estat”. La novetat no és l'apel·lació a l'Estat mínim, sinó a una “gran societat”, a una “societat participativa”, o fins i tot a una “societat del benestar”, conceptes que contrasten significativament amb la negació thacheriana de la idea del social. La dreta neoliberal sembla transitar del mercantilisme al comunitarisme, si bé en aquesta transició hi ha molta retòrica justificativa de la reculada de la cosa pública i legitimadora de les retallades de serveis i drets. Per la seva banda, cobra força una renovada esquerra que situa l'èmfasi en l'autoorganització i l'auto-gestió com a estratègia per al cultiu del “comú”, entès com a alternativa no només al privat-mercantil, sinó també al públic -estatal.
La crisi financera global, amb les seves ramificacions locals i les conseqüències d'aquesta austeritat imposada en termes d'injustícia social, han evidenciat la necessitat d'organitzar espais d'acció i reivindicació al marge dels poders públics. Les pràctiques concebudes per i per a la comunitat permeten concretar respostes i alternatives, ocupant els buits deixats per un estat en retrocés. Paradoxalment, la reivindicació del comú en les seves diferents expressions (innovació social, esperit comunitari, gran societat) sembla donar forma a un inusitat espai de convergència ideològica entre certs segments de l'esquerra i la dreta, un espai definit per la crítica a la “omnipresència ”estatal i la proposta de nous espais socials i comunitaris com a alternativa a aquest protagonisme“ excessiu ”dels poders públics.
Per ser justos, tal convergència és només superficial, ja que mentre pel neoliberalisme el comunitari es converteix en una excusa per a la retallada del sector públic (roll-back neoliberalism) i en un instrument de legitimació de l'ordre social resultant (roll-out neoliberalism), per a l'esquerra més transformadora, el “comú” és un espai d'empoderament polític, de radicalització democràtica i de construcció col·lectiva d'alternatives a la pròpia hegemonia neoliberal. El desafiament que tenen per davant aquestes noves formes de governança urbana basades en el comú és aconseguir articular propostes que partint del més concret i immediat no renunciïn a les velles reivindicacions d'igualtat social i justícia redistributiva. En aquest camí, potser es redescobreixi la importància dels poders públics, als quals cal exigir una major obertura cap a la participació ciutadana i el control social.
