Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
El ataque limitado de Israel a Irán rebaja el temor a una guerra total en Oriente Medio
El voto en Euskadi, municipio a municipio, desde 1980
Opinión - Vivir sobre un polvorín. Por Rosa María Artal

Carmen Andrés: “La política no pot ser una professió”

Carmen Andrés ja té els avals necessaris per passar el tall del 8 de març /  Adrián Romero

Jordi Molina

Sense fer gaire soroll, però amb una feina de formiga constant, la regidora Carmen Andrés (Calanda, 1967) ha estat la primera a reunir els requisits per concórrer a la cursa de les primàries al PSC de Barcelona. Aquesta jurista de pares pastissers defensa una política liderada per “persones normals” i creu necessari un “gir a l’esquerra” que permeti al PSC recuperar les essències. L’experiència com a regidora al popular Districte de Nou Barris (2007-2011) li serveix d’aval per la “política de proximitat” que voldria imprimir a Barcelona si es convertís en alcalde.

És la primera candidata a reunir els 1000 avals ciutadans i els 150 militants.

Sí, però seria enganyós pensar que haver estat la primera em condueix a guanyar les primàries. Ens agrada parlar amb la gent, conèixer situacions reals i penso que ens ha pogut ajudar certa capacitat de generar confiança i empatia. A més, som conscients que la política municipal té escassa presència als mitjans i ens hi vam posar aviat.

Els aspirants que més sonen tenen etiquetes clares: Jaume Collboni, el candidat oficial; Jordi Martí, el crític. Vostè representa les bases?

Vinc de les bases del partit, sí, i no he tingut càrrecs de rellevància a l’estructura del PSC. La principal diferència poden ser els anys d’experiència que porto a la política municipal. M’agrada la política de proximitat i defenso la política del carrer més que la del despatx. I, en clau de partit, em sento còmode. Sóc part d’un gran grup humà, com ho som els socialistes de Barcelona. De vegades es redueix tot un col·lectiu a la direcció, però som molta la gent que treballem en clau socialista.

Diu que el PSC necessita un “gir a l’esquerra”, però també és la candidata que suma més anys en la gestió municipal. Perquè no s’ha girat abans?

Penso que sí que hem fet polítiques d’esquerres, juntament amb els nostres socis de Govern, amb ICV-EUiA i, anteriorment també amb ERC. El què és evident és que ara toca fer un gir més significatiu. En un intent de recuperar vot perdut vam buscar una centralitat que ens va fer diluir el discurs d’esquerres. Nosaltres no deixem de parlar amb la gent i sabem que, quan tornem a governar, haurem de fer canvis al model de participació de la ciutat. Hem d’escoltar les noves realitats emergents i aprofundir en una participació més eficaç, real i representativa.

Com s’explica la progressiva pèrdua de poder del PSC a Barcelona?

La pèrdua de confiança l’ha patit l’organització com a força, no les nostres idees. Possiblement hem anat morint d’èxit. Governar tants anys la ciutat fins a portar-la al nivell d’excel·lència que teníem fins fa dos anys ens ha suposat molt desgast. A més a més, hem patit una certa dificultat per adaptar-nos als nous temps. Tot plegat ens ha fet perdre el contacte amb la societat barcelonina.

De què presumiria la Barcelona de Carmen Andrés?

Presumiria de que les persones visquessin bé. Hem de recuperar totes aquelles activitats qualificades que donen un benefici social i milloren la qualitat de vida dels veïns. Si guanyo les primàries, centrarem la nostra proposta de ciutat en el benestar de les persones. Els ciutadans, siguin d’on siguin, tinguin l’edat que tinguin i visquin on visquin han de tenir oportunitats per desenvolupar al màxim el seu potencial. No ens podem permetre que la gent jove i el personal qualificat —i el no qualificat— segueixi marxant de casa seva. Cal aparcar els grans projectes urbanístics i iniciar un gran projecte social.

Quins canvis observa a la ciutat des que Trias és alcalde?

CiU està governant la ciutat de dalt a baix. Millor dit, l’està gestionant de dalt a baix perquè governar, no governa. Els socialistes havíem intentat governar des d’una participació més directa amb la ciutadania. Les taules de convivència, per exemple, les consideràvem vitals per aprofundir en la cohesió social i ara amb prou feines es convoquen. El govern no creu en la capacitat que té cada ciutadà per aportar coses al projecte col·lectiu que és Barcelona. Es pensen que ells ja saben què necessita la gent, però no els escolten.

El model de turisme de CiU ha motivat moltes crítiques del seu grup.

CiU està reduint la projecció internacional de Barcelona al turisme. La ciutat té una capacitat immensa de crear activitats que la projectin al món i que, a més a més, facin de pol d’atracció de gent que vingui per quedar-se. Qualsevol ciutat vol residents estables, gent que vingui a estudiar, a treballar, a fer creació. No podem reduir la ciutat al turisme perquè això distorsiona el model de creixement i la vida dels barris.

El mes passat entrevistàvem Jordi Martí, que ha introduït la qüestió sobiranista a les primàries. Vostè com es defineix?

No sóc independentista, sóc federalista. Dret a decidir sí, però per a tot el que sigui rellevant per a la ciutadania.

Què li va semblar la decisió del grup parlamentari del PSC d’aïllar els tres diputats crítics?

No estic massa al cas de com seuen els parlamentaris, però com a mínim en el Grup Municipal de l’Ajuntament, les primeres bancades són pel portaveu i el president. És a dir, hi ha una lògica de més a menys responsabilitat. Els companys que em comenta, de manera cautelar, han deixat de tenir responsabilitats a les comissions parlamentàries i, per tant, van a la bancada que els correspon. És un debat que em sembla fora de lloc. Amb la que està caient i amb els problemes que té la gent per mantenir el seu lloc de treball, discutir sobre si s’ha de seure en un lloc o en un altre em sembla una frivolitat.

Però no creu que pot alimentar la imatge de divisió?

No sé si alimenta la imatge de divisió o la imatge de que les decisions es prenen de manera col·lectiva. És la manera que tenim en un sistema democràtic de prendre decisions. A les associacions de veïns, les decisions es prenen per majoria, de vegades qualificada, al grup municipal, també, i a qualsevol reunió, si hi ha una discrepància, es vota... Un cop presa la decisió, potser que no t’agradi, però si formes part d’un òrgan col·legiat, en democràcia cal acceptar la decisió de la majoria.

El federalisme té opcions amb el PSOE actual?

Hauria de donar més passos dels que ha donat fins ara. Sinó el federalisme no serà creïble. Per arribar a un veritable estat federal algun partit polític ha d’agafar aquesta bandera i ho ha de fer el PSOE. Hi ha molta gent que ho està esperant, i no només socialistes. El federalisme no té perquè ser partidista, hi poden haver partits de dretes amb gent federalista. La Constitució s’ha quedat molt curta en aquest aspecte.

Izquierda Unida és un partit d’àmbit estatal que assumeix el dret a decidir dels catalans.

Nosaltres també estem pel dret a decidir, i no només en la qüestió nacional. El dret a decidir no és una marca d’alguns partits que han acordat una pregunta deixant fora a forces polítiques que representen una part important de la societat. Ha faltat diàleg i en una qüestió com aquesta no es pot obviar a tanta gent. S’hauria d’haver insistit més en el diàleg i el consens. Però em temo els que han llençat la proposta tenen una incapacitat política manifesta.

El bipartidisme espanyol està perdent suports. Li preguntàvem fa un mes a Jordi Martí com valorava la dinàmica de portes giratòries de la que el PSOE no se’n salva.

El que hem vist fins ara de la política més tradicional està clar que ja no respon a la realitat. La gent està molt desencantada amb la política i el PSOE no se’n escapa. Cal normalitzar la política i el camí per fer-ho és incorporar persones ‘normals’, professionals, activistes, ciutadans amb inquietuds... Una cosa és entrar durant un temps per impulsar un projecte concret, amb força i energia i, un cop s’ha acabat, tornar al teu lloc de treball; i una altre és passar-s’hi tota la vida. La política no pot ser una professió.

Etiquetas
stats